Translate

dijous, 24 de febrer de 2011

Comencen a volar avions...


Dia 2 de Març a les 19:30...

Lectura poètica del llibre "Felix orbe" al Centre Excursionista Puig Castellar.

C. Sant Josep 20.

Santa Coloma de Gramenet

dimarts, 22 de febrer de 2011

DOBLE ESPAI








Badalona és tot un altre món. M'agrada passejar vora mar i arribar al pont del petroli, caminar per la llenca del pont fins arribar a l'extrem i fer dues coses: mirar com m'envolta el mar totalment isolat, al marge de la ciutat, i llegir el magnífic poema de Jordi Sarsanedas just darrere meu. Recordo aquells tres darrers versos del poema: "allò que no vindrà mai/però no deixa de poder venir,/ de voler venir." També recordo a Jordi Sarsanedas al restaurant de l'Ateneu Barcelonès (la seva segona llar) menjant calmosament un plat de bledes amb patata... Tenia la saviesa d'un rumiant, i em consta que sempre es va estimar Badalona. A mi em passa que amb el temps m'agrada més la verdura, trobo que té més matisos de gust que altres menjars amb més fama, i per alguna estranya raó també m'agrada més Jordi Sarsanedas, un dels nostres grans poetes, que estava al cas de les correries de Joan Argenté, de Màrius Sampere i de Josep Gual poetes badalonins traficants de poesia catalana en els temps foscos dels franquisme. Sarsanedas ha estat un lluitador infatigable; però això, ara, em desvia del tema. Hi ha una entitat que es s'anomena: "Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli" són poetes alliberats, deixebles d'aquests mestres esmentats, que s'estimen Badalona i la van situant al mapa cultural de l'orbe metropolità. Barcelona s'ho menja tot, com una gran gavina menjant-se l'entrepà dels nens a l'hora del pati, però aquests poetes resisteixen, o millor seria dir, romanen allà on sempre han estat. Joan Puche, Valentí Soler, Paco Fanés... destaquen per la seva militància amb la poesia totalment desacomplexada. Nosaltres els colomencs hem de prendre nota d'una feina sòlida, ben feta i sense grans escarafalls, en acabant, és el que queda i és el millor regal que pots deixar als teus conciutadans.
Vull recomanar que llegiu: "Doble espai" un llibre de poemes de Paco Fanés. Jo li coneixia "Via 1" i ja em va cridar l'atenció l'agudesa amb que tractava els mals de la societat que són els mals propis. Fanés és un poeta tal com raja, i a "Doble espai" observem la maduració del seu art, coincideixo amb el prologuista Julià de Jòdar en la virtut principal del llibre: "Fanés ha evitat el camí més fàcil, o sigui, les espansions emotives i els arguments historiats, i, per tant, es troba que l'us que fa del temps -del pas del temps, per ser precisos- el lliga curt - les remembrances, les aglomeracions, els encavalcaments temporals no poden ser sinó els àmbits on el mateix poema s'ha de desenvolupar, mai racons per al somieig ni per a fugides reparadores de l'argument." Només discrepo que trobo que els encavalcaments acaben per enfarfegar el poema i es fa difícil poder-lo seguir, és precisament aquest l'únic però que tinc al llibre. Per mi Fanés destaca sobretot quan emergeix de cara a fora. Té versos molt brillants en la línia de la millor poesia "beat" que he llegit. Exemples: poema, alerta! "...I dir, no estic en silenci. /I jurar-ho amb la mà esquerra als collons,/ que és una antiga manera de jurar"o al poema Lletra des de dins "Avui el germà gran m'ha perdonat la vida" i el magnífic Que sé jo el que ha passat, amb una successió d'imatges al·lucinants, vertiginoses, i per mi, una obra mestra. Fanés és un poeta que brilla amb estel propi, i "Doble espai" un llibre de poemes que mereix ser tractat per la crítica. Fanés no és un de tants.



http://pontdelpetroliespectacles.blogspot.com/2010/04/segons-fora-paco-fanes.html

dilluns, 14 de febrer de 2011

CARES A LA FINESTRA


Hi ha poetes a gasolina que sembla que se'ls emporti el dimoni, van a cent-vint per hora, i de vegades transgredeixen les normes de circulació, segons com els vagi la vida, paguen les conseqüències de l'excés, encara que no sempre és així. Hi ha poetes a dièsel, que sembla que vagin molt lentament, la seves virtuts: la constància i la resistència, aquests sempre arriben als objectius que es proposen perquè fan del ritme una virtut. En certa manera, és la faula de la llebre i la tortuga, la història dels velocistes i dels corredors de fons. I aquest és, sense cap mena de dubte, el cas de la Montserrat Abelló. La seva és una obra poètica molt sòlida que amb el temps va guanyant adeptes i bona crítica.
D'altra banda no ens hem d'oblidar de la tasca traductora d'Abelló, avalada pel seu contacte amb l'anglès des de ben petita que va viure a Londres. I sobretot de la reedició de la seva obra magna"Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla angles a del segle XX" un llibre que ja va ser editat l'any 1993 per Ausa, que es va exhaurir i que afortunadament Cercle de Lectors/Galàxia Gutenberg l'ha reeditat a la seva extraordinària col·lecció de poesia. Ras i curt: és una obra mestra, cabdal per entendre l'evolució del punt de vista de la dona i del pensament modern. I és precisament des d'aquesta literatura, l'anglosaxona, on podem observar millor aquests canvis, i entendre'ls ara millor que mai, ara que la literatura de dones a Catalunya està en el seu millor moment històric i la societat està més preparada per comprendre la sensibilitat abocada al llibre. La poesia anglesa seleccionada no peca de ser críptica, el lector de seguida trobarà canals de comprensió que li seran molt propers. Jo, particularment pensava sobretot, en quatre poetes que ja admirava previament: Sylvia Plath, Anne Sexton, Margaret Atwood -i per indicació de la pròpia Montserrat Abelló- Adrianne Rich, que considero una gran troballa. La meva sorpresa ha estat descobrir que des del començament totes les poetes seleccionades per Abelló, i quan dic totes, -no vull fer una generalització ideal o bonhomiosa- però és cert, totes les poetes que he llegit m'han arribat amb intensitat. Descobrir, per exemple, la veu de Stevie Smith, la primera poeta amb que arrenca el llibre, en un poema com "Un somni comparatiu" sentir amb complicitat la ironia subtil a partir del "Paradís Perdut" de Milton, o posem per cas, el poema "Mite" de Muriel Rukeyser on sobta l'us que fa del personatge Èdip que s'enfronta de nou a l'Esfinx i com exposa les trampes del llenguatge que condueixen a oficialment tenir un punt de vista masculí de la vida. Podria seguir amb exemples il·lustratius, que sense necessitat d'arribar a l'exhabrupte, han confegit uns poemes inteligentíssims, hi hauria per escriure un tesina, però l'objectiu d'aquesta ressenya és que aboqueu les cares a la finestra, i descobriu, que més que una finestra és un mirall, per totes i per tots.

dimarts, 8 de febrer de 2011

LA CIUTAT SUBMERGIDA


En Sampere és un poeta tan sorprenent que se'n surt dels paràmetres marcats per la nostra crítica. A diferència de poetes com Foix o Brossa, Sampere tracta la perplexitat a partir de l'alquímia del jo, el subjecte decideix per on passa l'estranyesa. La lògica de Sampere és particular, el desenvolupament de l'acció en Sampere és sempre delirant, però no descriu el deliri, el viu i el recrea formant part d'ell i donant-li forma des de dintre. Se'm fa més evident aquesta manera de fer Samperiana en aquesta "Ciutat Submergida: Obra poètica inèdita (1970-2008)" d'edicions del Salobre. Per qui no ho sàpiga encara és una mena de cara b de la seva obra publicada regularment i coneguda per tots els seus lectors, dit d'una altra manera, el material editat són 38 anys de feina a l'ombra, 12 llibres de poesia fets i drets compilats al volum, pocs sabien de l'existència monumental dels poemes que componen aquest imponent llibre. I no es tracta d'obra residual o poc valuosa, l'he llegit fil per randa, llibre a llibre i poema a poema i són d'una consistència extraordinària. Sampere ens demostra que es poden fer sonets amb sentit més enllà de l'ombra de Foix i amb tots els elements de contemporaneïtat, sense trair l'estil propi. Sampere escriu uns poemes exactes, arriscats, ben resolts. Molt destacables els "Poemes per al germà fugitiu" on hi trobem el Sampere adrianenc, tota una època desconeguda pel lector exhaustiu de l'obra samperiana. També són una delícia les "Mansions inferiors" i els "Temps de sibil·les" que se'n surt de la seva manera de fer i s'hi adapta al diàleg de l'escultor Josep Camí. Els gairebé telürics "Tres cingles" i "La consagració del caos". Hi ha poemes al llibre que s'hauran de calibrar dins del barem de la poesia catalana actual, tot un descobriment que confirma el que ja era una evidència: Sampere és un poeta fora del circuït de la tradició catalana, com al seu temps: William Blake a la literatura anglesa, o Paul Celan a l'alemanya. L'obra de Sampere esdevé una raresa, un estel errant d'aquells que se'n surten de l'òrbita i van cremant el que troben al seu voltant. Sampere és perillós perquè ens qüestiona la realitat, és subversiu perquè ens la transforma i és sobretot inclassificable. Carles Duarte al pròleg del llibre reconeix aquesta dificultat: "Màrius Sampere és una figura singular dins la literatura catalana, que difícilment encaixa a cap generació. Si amb cap altre gran poeta coetani es justifica que se l'associï és amb Blai Bonet, nascut un parell d'anys abans que Sampere , tots dos units per la seva originalitat i per la seva intuïció literària prodigiosa." Hom té la sensació que els poemes de Sampere són una variació sobre un mateix tema, o potser, no és ben bé una variació, sinó l'atenta observació del poema sempre canviant, amb aquell pòsit de crueltat infantil, de malícia entre cotó fluix, i en acabant, de tendresa.


dimecres, 2 de febrer de 2011

MÉS OPINIONS SOBRE FELIX ORBE

L'opinió de Biel Barnils.

Hola Jordi,
he llegit el teu FELIX ORBE, és a dir l'he llegit dues vegades. No en tinc
mai prou amb una lectura, me'n calen, com a mínim, dues. I els poemes que
m'han agradat els he marcat i en successives lectures he anat descartant
els després no tant fins a quedar-me amb tres títols: La perla, Parc de
killarney i Cuéllar 1975.
La teva és una poesia sense escorça. O diguem-ho d'una altra manera: on
tot és escorça. Reflexiva, contundent, eixuta de paraules, carregada de
crítica -no entenc el pensament sense crítica, si no n'hi ha ja no és
pensament-. Sovint et mostres molest però mai amarg.
"El mag també fracassa", no has fracassat pas tu.
Una abraçada carregada de tinta xinesa!

B i e l