Translate

dissabte, 14 de gener de 2012

LA CASA DELS AVIS



"La casa dels avis" és el volum darrer de la poesia de Jordi Pàmias. Molts pensaran que no hi estic al cas, ja que han aparegut d'altres volums d'obra completa, concretament el darrer va ser el IV, aparegut al 2010. Estrany pot semblar, però molt coherent si entenem l'obra del poeta com un tot circular, que refereix a motivacions vivencials diferents, i que sovint, s'expliquen millor amb un efecte invers, és a dir, des del present cap al passat. L'estratègia doncs assoleix una implicació del lector més acurada i més atenta.
A "La casa dels avis" ens trobem dos llibres de joventut del poeta: "Plany fosc de vora el mar" títol definitiu d'un llibre antic, escrit l'any 1964, a partir d'una experiència amorosa que no va sortir bé. I publicat a dues bandes, una part, "El foc de la teulada" per Llibres del Mall l'any 1982 i "Entre el record i el somni" que va merèixer el Premi Ciutat de Palma l'any 1991 i que va publicar Columna l'any 1992. Això demostra la relació del poeta amb la seva obra, sovint dividida per les circumstàncies editorials, -tan deficitàries en el nostre país- que ha de primar, abans que res, el pragmatisme de l'autor, en el temps que es viuen, i les demandes de l'època. Ara que Pàmias, per edat i obra, mereix reconeixement, és el moment de posar ordre al garbuix de les tendències i de l'evolució poètica de l'autor, de forma cronològica, i posant a la taula la potència dels camins fresats per l'autor.
La segona part del llibre "La casa dels avis" té el mateix títol del volum, tot i que originàriament es va titular "La meva casa", amb que amb una part guanyà el premi Joan Salvat Papasseit l'any 1969 i va sortir publicat desafiant la censura franquista, l'any 1972, a la col·lecció Les Quatre Estacions. Per tant, aquest llibre també ha tingut el seu sacrifici, i la seva penitència, que per fortuna, es veu definitivament resolta en aquest volum
El simbolisme del primer llibre i el realisme del segon lliguen molt bé, per contrast, i per elements que els fa comuns als dos llibres. Hi respirem diversos aspectes imprescindibles per entendre la poesia de Pàmias. En el primer llibre destaco, que a diferència dels poemaris tòpics de temàtica amorosa, l'autor afegeix, des d'una ingenuïtat gens innocent, la seva inquietud pel sentit darrer del sentiment. Pàmias aprofundeix en les imatges senzilles, sense barroquismes, busca comprendre l'amor que ha experimentat, sense més bagatge que el propi creixement personal, actua com una mena de científic dels sentiments, i n'agraeix els matisos, encara que dolorosos, perquè l'acosten a prendre consciència de la seva humanitat "Però la vida té un llarg/ silenci de mil arestes./ Camp nu, punxegut rostoll,/ joncar de la meva sèquia." La varietat formal, l'us del sonet,- molt acurat per cert- l'aparició dels mites: les tres gràcies, Sísif, Narcís..., la descripció del paisatge, en aquest primer llibre com un acompanyament del contorn del poema. Quan Pàmias parla del vent és el vent de les comarques ponentines "A la garriga fosca/ sona l'udol del vent,/ vora una sèquia sense aigua". El paisatge és doncs el gran tema que uneix aquests dos llibres i el converteixen en un de sol. "La casa dels avis", és a dir, el segon llibre del recull, que anteriorment s'havia titulat "La meva casa", és un poemari que parteix d'una inquietud diferent, deixem de banda la pista sincera que ens aporta el poeta en la seva introducció "Poc temps enrere, m'havia impressionat la lectura de Poesia catalana del segle XX..." " La influència d'aquest llibre és evident en els poemes de la meva segona obra" I jo discrepo parcialment de l'autor, en aquest punt. Aquest segon llibre, és un llibre narratiu, de vegades, trenca amb les convencions del lirisme, però en cap moment no respira aquell esperit de revolta per sobre de tot, impera la poesia per sobre de tot. És un llibre que descriu extraordinàriament bé un temps i una gent gairebé desapareguda. Pàmias dota d'imaginari la seva comarca i les descripcions del camp, de la vida quotidiana, de la família, de les misèries humanes, de la seva llengua: "Camí polsós,/ rostolls interminables/ i uns esvelts ametllers, joves i sense ufana." I, perquè no dir-ho? Del seu posicionament ideològic davant de la opressiva dictadura del general Franco, la manca de llibertats, Pàmias és un fill del seu temps i fa de la cultura i de la seva llengua un refugi necessari. La darrera frontera davant dels bàrbars. Neorealista em convenç més que social, en aquest segon llibre, i encara diré, que si el llegim bé, sense prejudicis classificatoris, sense la mirada miop d'un cert provincianisme molt barceloní, ens trobarem un poeta singularíssim, amb moltes i molt matisades propostes poètiques, i tot un referent a la nostra poesia. Fa temps que ho dic, el nostre Virgili català.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada