Translate

dissabte, 11 de febrer de 2012

WISLAWA

La Szymborska s’ha mort,

jo, també moriré algun dia.

Posem per cas que sóc la Szymborska

i amb les mans creuades,

espero el darrer comiat

dels lectors fetitxistes.

Sentiré els pensaments de la gent

que anirà passant compungida

als peus del taüt.


Amb els temps que corren,

opino, que escriure poesia

és com mastegar xiclet

i fer globus impossibles,

que quan exploten,

acaben empastifant el nas

per altre cop repetir l’acció,

com una mena de vici compulsiu,

que sabem que no porta enlloc.


La poesia, per tant, és una frontissa

que acompleix el destí

del doble llenguatge.

Si has volgut parlar clar,

no has dit el que deies.


Ai, si tot fos tan fàcil

com desplegar les ales

de la metàfora!


Però els poemes són amants imperfectes,

mala peça al teler,

esperant un lector atent i sensible

als peus del darrer comiat.


Tu ja ho sabies

que som un riu sense voluntat.

Descansa en pau Wislawa

i que el Vístula inundi

el teu cor ara inaccessible.


El que escrivim en vida

forma part del cercle

que es dissol entre les aigües.


Som allò que callem.