Translate

dilluns, 9 de desembre de 2013

MAL: La cara amagada de l'home - Pere Joan Martorell

El desconcert davant la naturalesa humana hi és present. Rousseau deia que l’home és bo per naturalesa. Que el que fecunda la llavor de la malignitat és la convivència en societat. Ras i curt: l’infern són els altres. El poeta català Jordi Valls acaba de publicar el seu últim recull, titulat Mal (Meteora, 2013), una obra polièdrica que opta pel desplegament de registres diferents amarats d’una veu entre mordaç i irada, que s’enfronta als grans temes –identitat, passions, pas del temps, creació...- des de la perspectiva individual, sempre parcial i subjectiva, però sense deixar de banda alguns interessos que afecten a la col•lectivitat. Dividit en quatre parts, el llibre comença amb poemes més vinculats a l’experiència directa del jo poètic, que tant es refereixen a l’acte mateix de la creació com a la pertinença a un lloc i a una època determinats. A la segona part, que porta per títol Summa Artis, Valls adopta diferents obres d’art, quadres prou coneguts amb altres no tan reproduïts ni valorats, per fer una mena de síntesi artística, un resum de les imatges ara convertides en paraules: una nova forma de mirar. Els poemes llargs i narratius els trobam a El pare d’Euclides, una revisió d’alguns capítols de la història –sobretot fent servir disputes i guerres- on conflueixen autors clàssics amb escriptors actuals. El desconcert de la naturalesa humana s’expliciten a partir de versos com aquests: “No he après res, a banda de tècnica / i una visió més clara de la vulnerabilitat”. Al final, ens trobam amb un retorn a les reflexions més personals i a les vivències més íntimes. El poeta escriu per rescatar la memòria i no arribar amb l’equipatge buit. Sap que no s’emportarà res a l’altra part del riu. Però necessita deixar el seu record viu i bategant: “Transporto els vestigis de l’antiga promesa”. Publicat al diari "Ultima Hora" Pere Joan Martorell

divendres, 12 de juliol de 2013

EL "MAL" D'EN JORDI VALLS - PER MARCEL RIERA





 

Fetes les digressions prèvies respecte a l'autor, passo a presentar-vos un llibre, “Mal”, que conté 50 poemes dividits en quatre parts. Però si voleu una crítica detallada del que hi trobareu, us recomano llegir el pròleg a càrrec de la Vinyet Panyella, amiga d’en Jordi i, a la vegada, soprenentment, amiga meva en un món, el de la poesia, en què hi ha encara menys amics que en la política. De fet, la Vinyet, que té una poètica ben diferent de la d’en Jordi –és més gran d'edat, és dona i situa els poemes en un àmbit delicat i eteri, o entre Sitges, el passat i la Provença, ben lluny dels escenaris identificables i urbans dels voltants del Besòs que apareixen sempre als llibres d'aquest colomenc d'adopció–, la Vinyet ha fet una feina que jo no sé fer i ha esmicolat el llibre d’una manera exhaustiva, tant que per fer-ne una bona presentació hauria de llegir la seva aquí sencera; em limito doncs a recomanar-vos que llegiu el pròleg; abans o després dels poemes, com us vingui de gust.

La primera part es diu “Aigües fosques” que, sumat al títol del llibre, fa pensar en un món francament tenebrós. Permeteu-me una digressió prèvia doncs: he de dir que no tinc ni idea de per què a en Jordi Valls li agrada tant espantar la gent amb títols com “Violència gratuïta” o aquest mateix “Mal”. Encara costa més de creure quan li veus aquesta cara de bon nen… De fet, el títol de “Violència…” remetia a un poema del mateix nom en què justament, la violència gratuïta de no sabíem què quedava derrotada pel magnífic triomf de cada dia viscut… I pel que fa a aquest “Mal”, es tracta una mica del mateix: jo diria que ell fa exorcismes –potser m’equivoco, eh!– amb els seus poemes, com solen fer alguns dels bons poetes, per foragitar el mal –es digui desamor, es digui misèria, es digui mort, es digui maldat– i clavar al seu lloc la bandera difícil de la poesia, sabent que el seu contraatac pam a pam, sovint en terreny hostil, només pot aconseguir un triomf efímer: el que dóna la mateixa existència dels poemes, el que oneja amb l’edició d’un nou llibre, el que permet una treva com la d’ara mateix en què la lectura ocupa durant un moment el camp de batalla de la vida quotidiana. O sigui que no ens espantem d’entrada malgrat que després, quan en llegim alguns, notem unes ànimes que raspen les mans o una sabateta de vidre que nota les cicatrius endins… Si se’m permet, aquí sí, de fer una mica de crític d’art, crec que és en els dotze poemes que conformen aquesta primera part on millor s’observa el to punyent, a vegades càustic, molt propi del seu rerafons diríem que moral i una manera particularment sentenciosa d’acabar els poemes, sovint amb una darrera frase que els tanca, com una conclusió o una premonició. Una sentència, vaja.

La segona part, tot i dir-se “Summa Artis”, no és la monumental història de l’art que va crear Josep Pijoan ni res que s’hi assembli sinó una mostra pràctica d’allò que, des dels grecs del segle segon, se’n diu ècfrasi: una representació verbal de la representació visual. Aquesta figura és un clàssic de la poesia que a vegades, com quan el gran Wystan Auden ens parla d’Ícar amb les ales desfetes caient al mar segons que es pot veure en el famós quadre de Brueghel, permet donar la volta a la lectura tradicional i acceptada d’una pintura com a pura representació d’una imatge, un paisatge o un fet i convertir-la en obra literària per si mateixa, tot utilitzant les armes del llenguatge, sensiblement diferents de les del pinzell.

El llibre, que ha estat editat per una editorial moderna a més no poder tot i dir-se Meteora, incorpora en aquesta segona part una novetat que jo no havia vist mai abans: un codi QR que remet (QR no sé què vol dir, no crec que sigui l’acròstic de “que remet”…) a la imatge de la pintura a què fa referència el poema. És a dir, que si tenim un smartphone (jo en tinc un que no és prou smart i he hagut de buscar els quadres per internet, cosa que, malgrat tot, encara és més ràpida que buscar-los en un llibre) podem anar a la font visual del poema i entendre'l encara millor. Com quan bades per un museu amb aquell aparell a l'oïda què et diu què has de veure i què no cal, però en aquest cas amb un acompanyament de categoria literària. De Caravaggio a Otto Dix, de Velázquez a Jackson Pollock, tot passant per una fotografia, una estàtua al carrer o una pel·lícula, estenent l’àmbit de l’ècfrasi a una mena d’instal·lació summa artis, no sabem si és l’afinitat, el neguit o bé l’atzar que guien els versos pintats d’en Jordi Valls però sí que es posa al davant del quadre i hi entra i l’esbudella o bé en fa, senzillament i subtil, la seva plàcida lectura, la de qui contempla una obra preciosa i l’agraeix com si li retornés de manera gratuïta, agraïda i sense cap retroactivitat possible el plaer que li ha produït. Fins que clou la secció amb l’únic poema en què l’interès es trobà ençà del quadre més que a dins, un poema tan anglès com la National Gallery on se situa, perquè d’éssers estrafolaris probablement sempre se’n troben més entre els visitants a ramats dels museus que no pas en els quadres, fins i tot en els de tema mitològic, que hi ha exposats.

“El pare d’Euclides” és sorprenent. Vull dir la tercera part del llibre, que es diu així, com el poema que l’obre, un dels quatre poemes llargs que la conformen. Una mena de recensió/recreació d’alguns dels fets de la vida d’Euclides, el seu pare i el vast món hel·lènic, probablement seguint Plini el Vell, i amb la llibertat que dóna parlar d’un dels científics més famosos de la història…i del qual, històricament, no se sap res de res. Un escenari perfecte per al poeta, que es passeja per Halicarnàs amb més seguretat (poètica!) que per Santa Coloma de Gramenet.

Hi ha dos poemes més en aquest apartat que són probablement el moll del llibre: l’un sobre la batalla de l’Ebre i l’altre sobre la caiguda de la Unió Soviètica. Tots dos, diria, escrits des del Besòs, que sabeu que és un riu modestíssim –tant que ara ja no no gosa ni fer pudor!– i ben lluny de la grandesa de l’Ebre i del Vístula. En cap cas aquests dos poemes són, literalment, tractats sobre allò que anuncien sinó, un cop més, utensilis poètics cridaners i significatius que –crec– permeten a en Jordi Valls parlar de les seves dèries i/o de les seves obsessions o de la seva temàtica fonamental que ve a ser –i perdonin aquest intent d’inútil concentració definitòria– una síntesi, mitjançant l’ús de metàfores reiterades, de diversos temes: de la tesi de la persistència del mal i, a la vegada, de la seva inutilitat total; de com no defugir enfrontar-s’hi; de com enarborar la llibertat i, amb ella, la paraula (en Jordi es remet sobretot a Zagajewsky, jo triaria Milosz –que ell també esmenta– i ja veieu que no ens movem d’una altra Polònia, de la molt soferta Polònia entre el Reich i els Soviets; tots ells, Zagajewsky, Milosz i podríem afegir-hi Herbert i Szymborska, i també en Jordi Valls i el seu estimat Màrius Sampere, poetes que viuen en una contrada que és terrenal però a la vegada més enllà de la poesia, en una mena d’exili ètic). I també, tornant a la síntesi atapeïda, afegiu-hi, com molt bé fa notar la Vinyet al pròleg, l’escepticisme com a posicionament moral –això ja ve dels grecs, oi?– i potser una inconscient reivindicació de la ciutat o, més aviat, hauríem de dir de la poesia escrita sempre des de la urbs i per a la gent que la viu i la frueix i la pateix. En qualsevol cas, són dotze pàgines amb fragments gairebé elegíacs que li donen un plus d'intensitat al llibre, com si fossin el nucli roent d’una cosa que, per fora, encara crema.

Segons aclareix el mateix poeta en una recomanable Nota final que tanca el llibre, “encara estem en el mal, vivim en el procés de transformació”. Això, si m’ho permet, no només és veritat sinó que deu ser inevitable i permanent. Probablement podria dir-ho dels versos que ha publicat anteriorment i dels molts poemes que encara han de venir i que ja van germinant en aquest estat de l’ara mateix. I arribem a la “Irradiació des del forat” –que bé que t'ho passes posant títols!– un conjunt de poemes diria que miscel·lanis, dedicats a persones que sovint apareixen a l'endreça i a experiències concretes, en alguns casos tan individuals que, per més que el poeta cregui de bona fe que s'entenen perfectament sense saber l'experiència que hi al darrera, se'ns poden fer abstrusos perquè desconeixem quina relació hi ha, com a exemple, entre Fouché, el no fa gaire desaparegut Joan Solà i el poeta. Però en canvi, aquí trobem uns quants magnífics exemples de diàleg del poeta amb si mateix –i si és amb un altre, tampoc té gaire importància– que m'ha fet pensar més d'una vegada en Joan Vinyoli, influència que jo no li sabia i que potser només jo hi noto. “Pecat original”, “Diana” –“fletxa que just ara et parteix l'ombra per la meitat”, més vinyolià, impossible!–, “El llop” (tu dius “l'ombra del llop que t'acompanya”, Vinyoli, a “Ramat” parlava de la mort que rosega amb dents de llop). Bé, tot això m'ho faig jo, que sóc lector de poesia i una mica escriptor però no pas crític.

En qualsevol cas, aquesta darrera part, amb “Cuore”, “Eufemisme” o “Embriaguesa” em sembla, per la seva llibertat formal i la seva varietat, aquella en què més fluïdament ressona la veu pròpia del poeta, menys condicionada per una temàtica o una forma autoimposada. El mal, certament, es dóna per fet que hi és i no tenim més remei que aprendre a conviure-hi, però el poeta (o el compositor o l'escultor o el que crea qualsevol artefacte que vulgui anar més enllà de l'existència morta de l'objecte) sempré té un avantatge contra la maldat o, pitjor encara, contra la desolació i la definitva desaparició de tot plegat: que fabrica fragments que distreuen el mal, o el conjuren, o bé el fan servir per extreure'n l'antídot i espantar la por.

Potser haurà calgut dolor i paciència i sacrifici per edificar la veu individual del poeta que ens diu que hi és i que resisteix armat amb la paraula o que vol, fins i tot i en darrer terme com ell mateix reconeix en la dedicatòria que va tenir l'amabilitat de posar en el meu exemplar, no tant enfrontar el mal com “redreçar el bé”. Aspiració grandiosa i quimèrica, certament, però en el camí dela qual ell ja ha posat una altra pedra, la que fa 10 si no m'erro. I més que en vindran, espero.

Moltes gràcies.

Badalona, 18 de juny de 2013.



dimecres, 26 de juny de 2013

Amor i Silenci-Marc Freixas



Marc Freixas és un poeta diferent, salvatge, i per tant net, fora de les escoles poètiques, de les tendències o modes, fora, fins i tot de les estètiques impactants o efectistes. Marc Freixas és un poeta “tal com raja”. En els seus poemes observem unes característiques que el fan únic, diferent, i per tant original. Per començar diré que per Marc no existeix més mida que la pròpia, i això el fa un poeta lliure. Tampoc no és un poeta que es caracteritzi per la contenció emocional, i això el fa una “rara avis” que va contra corrent, quan actualment es tendeix a l'asèpsia de les emocions a la poesia contemporània. És un poeta compromès amb el seu entorn, amb el país, amb la llengua, amb la societat, amb la parella, amb l'amistat i no té necessitat de justificar-se cosa que avala l'actitud valenta d'enfrontar-se a la poesia des de la llibertat individual del poeta. Un dels elements que més em van cridar l'atenció en fer una primera lectura va ser que els poemes de Marc tendeixen a no deixar-se fagocitar pel pessimisme, per una visió negativa de la realitat, cal ser molt fort per donar la volta discursiva als embats vitals personals i col·lectius, que per lúcides, ens poden deixar baldats i desconfiats amb els altres, Freixas ens dóna una lliçó important, en mostrar, una incorruptible fe en la humanitat, una fe a prova de bombes. No és ingenuïtat com alguns podrien interpretar en mal llegir “Amor i silenci”, no, és fortalesa. I la pregunta és de on brolla aquesta fortalesa del poeta, la resposta és: en les emocions i en la fe amb la vida. Aquesta és la rebuda de Freixas en el primer poema de “Amor i silenci”, quan escriu “no hi ha somni en les arrels del fracàs” i més endavant encara rebla “fa preguntes que no tenen respostes dins meu/ i li faig entendre que són ells els culpables,/ que no s'han de preocupar, que tot ho resoldrem pel bé de tots.” Freixas tracta els amors trencats amb la força de qui sap valorar els records i la riquesa que se'n deriva de tot el creixement en comú. La fermesa i la personalitat del poeta demostren una eficàcia en la fe demostrada.

Hi ha un llunyà ressò formal en la poètica de Freixas que ens remet al igualadenc Joan Llacuna, una forma musical de dir que en algun moment s'expressa com “la paraula és un homenatge al silenci amb música de fons”, tot i que,  en quant als referents ideològics són com bé indica Freixas de Martí i Pol i Joan Salvat-Papasseit. La ideologia és fonamental per entendre les derives de l'autor “Respectarem la decisió de viure l'amor/ de la manera que a cadascú li plagui.” Des del discurs que tot ho engloba: emoció, compromís social i una certa espiritualitat que conviu en l'harmonia ètica “No cal que precipiteu la mirada a llocs extraatmosfèrics/ ni que regueu la paraula amb aigua beneïda.” I encara ens baixa a tocar de terra “Seré entre vosaltres recitant a cau d'orella/ el llarg poema inacabat/ del meu escriure més quotidià.” La música com he indicat abans configura una manera de concebre els poemes, els versos se cenyeixen a la música interna del poeta, i aparentment semblen lliures, que no és del tot cert, ja que qualsevol poema té unes regles internes que són amb les que el poeta dota la composició, la llibertat la marca doncs l'autor que busca una coherència en el discurs i en la distribució formal dels versos.
 La sensibilitat en Freixas és a frec de pell “Respira un batec de gust agradable/ en l'ànima del tacte suau i net d'una carícia.” Lluny de l'edulcorament dels poemes l'autor barreja sal i sucre en una fórmula molt personal que no defuig mirar cara a cara a la vida i les conseqüències inevitables “Tot és trist i problemàtic/ i la son et torna gris i cru en la duresa/ perquè tens por de rebre la mort” No obstant sempre hi ha una mirada endavant en Freixas, no ens deixa a la intempèrie sense cap punt de suport “Encendrem els dies d'esperança. Serem la puresa/ d'aquest foc encoratjador que ens aplana el camí.” Poc amic de les metàfores excessives, elaborades, Freixas tracta la poesia amb la màxima senzillesa “Em dedico a escriure/ perquè la vida m'ha ensenyat/ a fer versos amb senzillesa i humilitat.” I sobretot guiat per un sentiment noble: l'amor, l'únic enllaç amb allò que es pot sotjar com una forma d'eternitat. 

Jordi Valls

dijous, 6 de juny de 2013

Promiscuïtat -Àlex Susanna



Promiscuïtat



Àlex Susanna és un dels intel·lectuals catalans més importants que tenim, un pou d'erudicció i de saviesa ben escandida. Convé que algú ho digui clarament, sense embuts.  Com a poeta el vaig anar seguint des de que tinc us de raó. Anys enrere li vaig perdre la pista just després de la publicació del poemari “Suite de Gelida”  i encara va trigar sis anys a tornar a publicar un nou llibre de poemes,  llavors, de sobte, apareix “Angle mort” tota una sorpresa, un poemari que és un punt d'arribada i alhora, una compactació i un afinament d'alta precisió de la poesia de Susanna. “Promiscuïtat”, la seva darrera obra poètica, exhala les virtuts del llibre anterior, però recupera elements de la seva trajectòria. Des del començament, hi són clares les intencions de Susanna, no són gens gratuïtes les cites de Lawrence Durrell: “Cedeix al desig, però refina'l” i de Zbigniew Herbert:“Si entenc bé la meva tasca, aquesta consisteix a conciliar l'home amb la realitat que l'envolta…” aquesta segona cita és molt més llarga però l'essència de l'escrit és en aquesta breu frase a propòsit del pintor flamenc Vermeer. Susanna proposa un joc d'equilibris entre la coherència i la passió, entre el món imperceptible quotidià i la bellesa omnipresent al nostre entorn. El poeta es concilia amb la vida, o millor dit, entén la vida com la millor aliada per a una existència fluïda, amable, prenent el paisatge, les situacions personals, l'erotisme íntim, les pors intuïdes al “tempus fugit”, i pren les vivències com si fos la darrera, com si vulgues a cada poema deixar constància d'una actitud personal i ferma de resistència civilitzada davant de les agressions subtils, ínfimes, però no per això menys letals per a una ànima sensible. Susanna n'és conscient d'aquest pas diari, i ens adverteix al poema “Avís” que anem en compte amb fer una lectura superficial del llibre: “són petites bombes/ de rellotgeria/ amb efectes retardats/ que he anat amagant/ en llocs estratègics/ perquè t'hi entrebanquis/ i no donis res per segur.” Al poema “Promiscuïtat” que dóna títol al llibre ens remet a l'eclecticisme lector de la biblioteca pròpia. La lectura és fonamental per Susanna i ho veiem en el poema “Lliçó” on deixa afirmada una visió pedagògica en la llibertat lectora “car sap que ha començat sense retorn/ l'incert camí cap a ella mateixa/ que només els llibres procuren”. Susanna, no mira al passat en clau nostàlgica, viu el present i el va nuant amb delectança. No és casual que sobretot, els primers poemes remetin al paisatge de la “Terra Alta”: Horta de Sant Joan, Ermita de Sant Pol (Arenys de Lledó), Els Ports. Susanna evoca l'austeritat, el paisatge serè, dels erms precisos de la natura que contesta, els poemes són majoritàriament breus, el vers curt, i sense pirotècnies metafòriques –marca de la casa- ni emotivitats que condicionin el lector,  els poemes diuen el que volen dir, són honests i de traç net. Però en compte, “són petites bombes/ de rellotgeria…” i s'ha de tenir en compte, que el poeta és fill d'una tradició cultural llatina,  que coneix molt bé, per aquest motiu les actituds serenes dels clàssics hi són presents, i també l'humor. La ironia es troba escampada al llibre de forma molt eficaç, el proverbial poema “Argúcia” que comença amb una confidència incitadora “Li dic que em va dir que no duia calces,” o “Contractes” on el poeta afirma que els poemes d'amor solen agradar a les dones dels altres, ja que la pròpia parella no se'ls acaba de creure. Susanna, és un observador que mira el paisatge,  que es mira els canvis fisiològics, que mira els fills i la parella, amb tendresa, sense amagar algun punt de crueltat cap ell mateix, envers la seva percepció íntima de la gent propera, conscient de les pèrdues que el poeta constata com una part del joc de la vida. No defuig la mort, és un fet tractat sense tragèdia, a “Fuga sense fi” el poeta remarca amb lucidesa “…per què ens has estat arrabassada?/ Vivim a la intempèrie i no ho sabem.” El cop de mall cau sense dramatisme, sense alterar el paisatge, ben bé com al poema d'Auden “Musée des Beaux Arts” on la tragèdia succeeix davant la indiferència dels objectes i les persones alienes a la tensió dels fets que simultàniament passen. Som a la intempèrie, sí, però amb clarobscurs, amb la mirada estètica i moral de l'home que fa de la cultura un espai propi d'identitat, en el refugi de saber-se, amb totes les mancances, humà.

Jordi Valls

divendres, 24 de maig de 2013

Ah! - De Ponç a Noguera.




Hi ha una nova fornada d’autors joves que presenten una gran qualitat poètica, no vull donar noms concrets perquè són un volcà de veus diverses i en plena erupció. En Lluís Calvo em comentava que havia observat, que hi ha una nova forma de mirar poèticament, una renovació a fons dels tradicionals programes generacionals. I confirmo les seves paraules, la poesia és dúctil i no roman quieta en mausoleus romàntics, afortunadament depassa les pròpies expectatives pel bé del conjunt. Observadors privilegiats com Ricard Mirabete i Biel Barnils segueixen aquests canvis amb especial interès, i d’ells n’aprenc. De fet, els toca als més joves, com sempre, perquè són els més frescos, els més oberts, i tenen una visió artística, per formació, de conjunt: art, música, poesia, cinema, per les noves fornades, formen un tot.  El darrer llibre de Laia Noguera “Ah” és inclassificable, però alhora tot un repte pel lector amant de la poesia i de l’art. El llibre ve acompanyat d’un pròleg de l’inclassificable Carles Hac Mor. Noguera conjura els dimonis de Joan Ponç, a partir d’un dels seus quadres més estranys: “Comença el gran ball de les bruixes” de l’any 1951, provocant una remor de veus que ens porten directament a l'edat mitjana i la fantasia grotesca de l'imaginari del romànic i gòtic. Ponç, n'era molt conscient d'aquelles presències que ratllaven el malson estrident però alhora hilarant. Hi ha també ressons espriuans en l'estructura dels diàlegs, i amb enfocaments de Foix i de Brossa.  El to sentenciós d'alguns versos eleva el text i el fa fonamental. En podem trobar veritables joies: “Els contraris se’m confonen” , “Deixaré de semblar./M’esbocino a consciència.” El caràcter del llibre du ressons d’una projecció del guinyol. L'imaginari és brutal, infinit en el seu desplegament. Diàlegs inconclussos on els miralls parlen entre sí. Joan Ponç és ell mateix un personatge. D’altres personatges més impossibles com: Si no es massa suposar, Fanafafa, Barrutxú.  El llibre no afluixa en cap moment i la sorpresa, el cop d’efecte és inesperat a cada cantonada del llibre. Ja ho adverteix l’autora en la cita primera, escrita a l'inrevés. És un llibre que demana al lector que hi participi en el joc proposat que vagi endavant i endarrere, buscant les peces d’aquest divertidíssim trencaclosques poncià. La clau de pas, és al mig del llibre a la pàgina 32 on l’autora descriu i esquematitza el quadre de Ponç que l’ha inspirada: Personatges, Espai, Temps, Símbols, Colors, Narració, Moralitat.  Una mirada lúdica, reflexiva i molt nogueriana. Entreu a “Ah” i escoleu-vos entre els ecos de Joan Ponç. Laia Noguera esdevè intemporal, se salta els gèneres a la torera, i això, en els temps que corren no té preu.

dissabte, 11 de maig de 2013

Carta de Presentació de "Mal" per Vinyet Panyella.




He tingut el privilegi que la Vinyet Panyella em fes un pròleg excel·lent al meu desè llibre de poemes "Mal". La Vinyet em coneix de fa molts anys i hem compartit estones molt agradables sentint poesia, compartint-la, vivint-la. Hi ha una cosa que no s'ha alterat en tots aquests anys i és la fe de la Vinyet Panyella ha dipositat sempre en els meus poemes, ho agraeixo molt i em fa sentir acompanyat en aquest treball solitari que és el del poeta. El text que teniu a l'abast és la presentació de la Vinyet el dia 9 de Maig, una mirada de "Mal" i del fet poètic que va més enllà del llibre, un assaig en tota regla.

Allà va el meu agraïment, a la Vinyet que el va escriure i a la Dolors Sàrries, la meva editora de batalla que el va llegir públicament.

I com no a Ricard Mirabete que va penjar la primera ressenya de "Mal" a Núvol on us adjunto el següent enllaç. Amb lectors tan atents aquest llibre, "Mal" parteix d'una gran benedicció.

http://www.nuvol.com/critica/el-decaleg-del-mal/

Seguidament el text de la Vinyet Panyella

Sobre la celebració de(l) Mal. Carta a Jordi Valls.

Estimat Jordi,

Com bé saps la ubiqüitat és un do que encara no ens ha estat donat per més que fem tots els esforços per a assolir-la. Ens caldrà esperar unes quantes generacions i algun miracle portentós de la ciència i del progrés, sempre amatents a les nostres necessitats reals. Però sí que ens ha estat donat, o almenys així ho creiem, i practiquem fins als límits, el do de l'escriptura. L'escriptura és, entre altres coses, una mena de presència que no ens arriba a substituir però que ens fa visibles i entenedors i, ara per ara, substitueix aquest preuat do de la ubiqüitat que algun dia aconseguirem.

L’escriptura. La vivim fins els límits. La teva poesia ho posa de manifest: voreja els de la realitat i de la paraula, que s’acoblen per a explicar-nos amb un llenguatge nu de tota retòrica el contorns i els entorns dels éssers. N’és un exemple la "Última oda a Barcelona", l’aventura excursionista per una Barcelona que vas escriure juntament amb en Lluís Calvo, la ciutat nostrada que és no la dels triomfadors de la passada dècada ni la dels turistes babaus dels nostres dies sinó el retrat més precís de la Barcelona contemporània sense retòrica de lloança ni oripells, model per a la tradició de les odes urbanes cíclicament a l’ús, i, en fi, un dels meus llibres de capçalera per entendre i explicar aquesta ciutat. Com també ho són "Fèlix orbe", tan lúcid com amarg, i "Ni un pam de net al tancat dels ànecs", on t'esplaies amb més ironia, però tots dos fruit de la poètica d'aquest Barcelonès Nord que t'ha fet persona i poeta.

Al pròleg de "Mal" he volgut parlar d'aquesta poètica perquè n'ets el més preclar representant. No crec que en Calvo se m’enfadi en aquest precisió que no vol pas establir categories sinó explicar filiacions i consolidacions, avui per avui, les teves. Veniu de distintes procedències i heu confluït en una determinada dicció. Parlem ara de tu. Et vas abeurar directament i profusa en el doll de vitalisme obscur, moralitat extrema i dicció esqueixada de Màrius Sampere covant una poètica d'escenari urbà concretat en vivència a flor de pell i amb paisatge de rerefons, de radicalitat a ultrança reblada pel to del vers, de convicte i proclamat activisme poètic i cívic -tot és u!-; d'aparença -i només aparença!- de despreocupació formal compensada per una veu contundent i sense cap mena de concessió. La vas covar als primers llibres i va esclatar a partir de "Violència gratuïta" en totes les seves potencialitats. El poemari del tancat dels ànecs -el clos petit i incòmode, on unes pobres bèsties es mouen en un escàs espai vital, xerrotegen i no s'entenen, on cadascuna va per salvar el pinso escàs que es disputa amb l'altre, metàfora i transposició de la nostra comunitat contemporània-, marca una lleu derivació que sense renunciar a aquesta poètica ubicada on Barcelona deixa de ser la ditxosa “gran encisera”, indica que has ampliat els vorals del trànsit, sempre lluny de la torre d'ivori, arran de terra i enmig del fangar.

El "Mal" que avui celebrem sorgeix del final d'un trajecte que t'ha portat a reformular no una determinada manera d'escriure sinó el sentit profund de la teva poesia. Llavors t'has acarat al mirall líric de les “Aigües fosques”, ulls endins, ment endins, en un difícil trencament del cordó umbilical que atorgava el sentit físic de pertinença a una urbs vista com a material d'enderroc. Després t'has acarat al mirall dels altres, a la lluminositat del teu particular "Summa Artis", sentint el contrast de la bellesa i la contemplació en el mal inherent a la condició humana enfront dels grans temes que sotgen la humanitat. És el factor humà, amb totes les seves contradiccions inherents a la pròpia naturalesa el que finalment triomfa en la seva doble condició de plenitud i lletjor moral a la vista i lectura de les icones artístiques que ens proposes. El tercer estadi és el de l'èpica. Una èpica humana, desprovista de la grandiosa impunitat dels déus, acarada a tres moments històrics no tan allunyats entre sí per la seva tràgica magnitud: la dialèctica entre la llei i la injustícia en la Grècia clàssica, la batalla de l' Ebre, la caiguda de la Unió Soviètica. Aquest és el punt de fuga del llibre on, més enllà de la revolta i el sarcasme, t'aboques a la via de la poesia moral, un estadi més de la teva construcció literària. Sense abandonar el que t'ha fet fins ara et decantes obertament cap a una dimensió que no desdiu les anteriors sinó que les transforma en un panorama nou que sorgeix “en un canvi de vies” on tu, i Zagajewski, predecessor, us reconeixeu “com dos escarabats que rodolen pel poema / i fan del projecte la incerta casa dels orfes.” Robert Frost et serveix per invocar la llibertat del destí que el poeta es construeix i, com a tal, figura en el darrer apartat del llibre: “Sense sabates creues límits”, conclous. Límits: el d’una llibertat proveïda del bagatge de l'escepticisme i dels afectes que deixes entreveure en les endreces i invocacions. El teu és l'escepticisme del poeta modern en plena experimentació d'una solitud gairebé metafísica, a recer de la memòria, sense renunciar als ideals, despullat de dogmes, sabent que el teu trànsit està sotmès a la victòria i al fracàs, i tot camí, és sinònim de transformació. O de regeneració. El que ens proposes, al capdavall, és la necessitat de sacrifici i de destrucció per arribar a la construcció harmònica del jo poètic i individual en l'univers. Aquesta necessitat de regeneració determina el gir que ha emprès en la teva poesia. Un gir que mostra obertament la teva maduresa de poeta, vençut el Mal, irradiant la transformació que et defineix en plena i extrema creativitat.

No se si l'escriptura, ni tant sols la poesia, són un do. Sé que una i altra neixen de l'impuls d'explicar i d'explicar-nos, d'ajustar amb les paraules el que sentim i de fixar-ho en el negre sobre blanc del paper o la pantalla. Que un cop ho hem deixat escrit hi ha altres ulls en connexió amb els respectius cervells que llegeixen i pensen i cors que s'impressionen. És una manera més aviat matussera d'explicar perquè escrivim i perquè som poetes. N'hi ha d'altres més refinades i més grandiloqüents; a mi m'ha donat per il·lustrar-ho amb aquesta mena de fisiologia de l'acte poètic. Tot per dir-te que, com ja saps, no seré físicament a la celebració de(l) "Mal" però que serà com si hi fos, sobretot després d'haver tingut el privilegi de la teva confiança i la dels editors per haver-me encomanat el pròleg d'un llibre que m'ha fet pensar i sentir aquesta mena d'estranya felicitat que els poetes sabem que existeix.

Una forta abraçada d'afecte i complicitat,

Vinyet

dimarts, 5 de febrer de 2013