Translate

dijous, 6 de juny de 2013

Promiscuïtat -Àlex Susanna



Promiscuïtat



Àlex Susanna és un dels intel·lectuals catalans més importants que tenim, un pou d'erudicció i de saviesa ben escandida. Convé que algú ho digui clarament, sense embuts.  Com a poeta el vaig anar seguint des de que tinc us de raó. Anys enrere li vaig perdre la pista just després de la publicació del poemari “Suite de Gelida”  i encara va trigar sis anys a tornar a publicar un nou llibre de poemes,  llavors, de sobte, apareix “Angle mort” tota una sorpresa, un poemari que és un punt d'arribada i alhora, una compactació i un afinament d'alta precisió de la poesia de Susanna. “Promiscuïtat”, la seva darrera obra poètica, exhala les virtuts del llibre anterior, però recupera elements de la seva trajectòria. Des del començament, hi són clares les intencions de Susanna, no són gens gratuïtes les cites de Lawrence Durrell: “Cedeix al desig, però refina'l” i de Zbigniew Herbert:“Si entenc bé la meva tasca, aquesta consisteix a conciliar l'home amb la realitat que l'envolta…” aquesta segona cita és molt més llarga però l'essència de l'escrit és en aquesta breu frase a propòsit del pintor flamenc Vermeer. Susanna proposa un joc d'equilibris entre la coherència i la passió, entre el món imperceptible quotidià i la bellesa omnipresent al nostre entorn. El poeta es concilia amb la vida, o millor dit, entén la vida com la millor aliada per a una existència fluïda, amable, prenent el paisatge, les situacions personals, l'erotisme íntim, les pors intuïdes al “tempus fugit”, i pren les vivències com si fos la darrera, com si vulgues a cada poema deixar constància d'una actitud personal i ferma de resistència civilitzada davant de les agressions subtils, ínfimes, però no per això menys letals per a una ànima sensible. Susanna n'és conscient d'aquest pas diari, i ens adverteix al poema “Avís” que anem en compte amb fer una lectura superficial del llibre: “són petites bombes/ de rellotgeria/ amb efectes retardats/ que he anat amagant/ en llocs estratègics/ perquè t'hi entrebanquis/ i no donis res per segur.” Al poema “Promiscuïtat” que dóna títol al llibre ens remet a l'eclecticisme lector de la biblioteca pròpia. La lectura és fonamental per Susanna i ho veiem en el poema “Lliçó” on deixa afirmada una visió pedagògica en la llibertat lectora “car sap que ha començat sense retorn/ l'incert camí cap a ella mateixa/ que només els llibres procuren”. Susanna, no mira al passat en clau nostàlgica, viu el present i el va nuant amb delectança. No és casual que sobretot, els primers poemes remetin al paisatge de la “Terra Alta”: Horta de Sant Joan, Ermita de Sant Pol (Arenys de Lledó), Els Ports. Susanna evoca l'austeritat, el paisatge serè, dels erms precisos de la natura que contesta, els poemes són majoritàriament breus, el vers curt, i sense pirotècnies metafòriques –marca de la casa- ni emotivitats que condicionin el lector,  els poemes diuen el que volen dir, són honests i de traç net. Però en compte, “són petites bombes/ de rellotgeria…” i s'ha de tenir en compte, que el poeta és fill d'una tradició cultural llatina,  que coneix molt bé, per aquest motiu les actituds serenes dels clàssics hi són presents, i també l'humor. La ironia es troba escampada al llibre de forma molt eficaç, el proverbial poema “Argúcia” que comença amb una confidència incitadora “Li dic que em va dir que no duia calces,” o “Contractes” on el poeta afirma que els poemes d'amor solen agradar a les dones dels altres, ja que la pròpia parella no se'ls acaba de creure. Susanna, és un observador que mira el paisatge,  que es mira els canvis fisiològics, que mira els fills i la parella, amb tendresa, sense amagar algun punt de crueltat cap ell mateix, envers la seva percepció íntima de la gent propera, conscient de les pèrdues que el poeta constata com una part del joc de la vida. No defuig la mort, és un fet tractat sense tragèdia, a “Fuga sense fi” el poeta remarca amb lucidesa “…per què ens has estat arrabassada?/ Vivim a la intempèrie i no ho sabem.” El cop de mall cau sense dramatisme, sense alterar el paisatge, ben bé com al poema d'Auden “Musée des Beaux Arts” on la tragèdia succeeix davant la indiferència dels objectes i les persones alienes a la tensió dels fets que simultàniament passen. Som a la intempèrie, sí, però amb clarobscurs, amb la mirada estètica i moral de l'home que fa de la cultura un espai propi d'identitat, en el refugi de saber-se, amb totes les mancances, humà.

Jordi Valls

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada