Hi ha una nova fornada d’autors joves que presenten una gran
qualitat poètica, no vull donar noms concrets perquè són un volcà de veus
diverses i en plena erupció. En Lluís Calvo em comentava que havia observat,
que hi ha una nova forma de mirar poèticament, una renovació a fons dels
tradicionals programes generacionals. I confirmo les seves paraules, la poesia és
dúctil i no roman quieta en mausoleus romàntics, afortunadament depassa les pròpies
expectatives pel bé del conjunt. Observadors privilegiats com Ricard Mirabete i
Biel Barnils segueixen aquests canvis amb especial interès, i d’ells n’aprenc. De fet, els toca als més joves, com sempre, perquè són els més
frescos, els més oberts, i tenen una visió artística, per formació, de conjunt:
art, música, poesia, cinema, per les noves fornades, formen un tot. El darrer llibre de Laia Noguera “Ah” és
inclassificable, però alhora tot un repte pel lector amant de la poesia i de
l’art. El llibre ve acompanyat d’un pròleg de l’inclassificable Carles Hac Mor.
Noguera conjura els dimonis de Joan Ponç, a partir d’un dels seus quadres més
estranys: “Comença el gran ball de les bruixes” de l’any 1951, provocant una
remor de veus que ens porten directament a l'edat mitjana i la fantasia
grotesca de l'imaginari del romànic i gòtic. Ponç, n'era molt conscient
d'aquelles presències que ratllaven el malson estrident però alhora hilarant.
Hi ha també ressons espriuans en l'estructura dels diàlegs, i amb enfocaments
de Foix i de Brossa. El to sentenciós
d'alguns versos eleva el text i el fa fonamental. En podem trobar veritables
joies: “Els contraris se’m confonen” , “Deixaré de semblar./M’esbocino a
consciència.” El caràcter del llibre du ressons d’una projecció del guinyol. L'imaginari
és brutal, infinit en el seu desplegament. Diàlegs inconclussos on els miralls
parlen entre sí. Joan Ponç és ell mateix un personatge. D’altres personatges més
impossibles com: Si no es massa suposar, Fanafafa, Barrutxú. El llibre no afluixa en cap moment i la
sorpresa, el cop d’efecte és inesperat a cada cantonada del llibre. Ja ho
adverteix l’autora en la cita primera, escrita a l'inrevés. És un llibre que
demana al lector que hi participi en el joc proposat que vagi endavant i
endarrere, buscant les peces d’aquest divertidíssim trencaclosques poncià. La
clau de pas, és al mig del llibre a la pàgina 32 on l’autora descriu i
esquematitza el quadre de Ponç que l’ha inspirada: Personatges, Espai, Temps,
Símbols, Colors, Narració, Moralitat. Una mirada lúdica, reflexiva i molt
nogueriana. Entreu a “Ah” i escoleu-vos entre els ecos de Joan Ponç. Laia
Noguera esdevè intemporal, se salta els gèneres a la torera, i això, en els
temps que corren no té preu.