Translate

dimecres, 26 de juny de 2013

Amor i Silenci-Marc Freixas



Marc Freixas és un poeta diferent, salvatge, i per tant net, fora de les escoles poètiques, de les tendències o modes, fora, fins i tot de les estètiques impactants o efectistes. Marc Freixas és un poeta “tal com raja”. En els seus poemes observem unes característiques que el fan únic, diferent, i per tant original. Per començar diré que per Marc no existeix més mida que la pròpia, i això el fa un poeta lliure. Tampoc no és un poeta que es caracteritzi per la contenció emocional, i això el fa una “rara avis” que va contra corrent, quan actualment es tendeix a l'asèpsia de les emocions a la poesia contemporània. És un poeta compromès amb el seu entorn, amb el país, amb la llengua, amb la societat, amb la parella, amb l'amistat i no té necessitat de justificar-se cosa que avala l'actitud valenta d'enfrontar-se a la poesia des de la llibertat individual del poeta. Un dels elements que més em van cridar l'atenció en fer una primera lectura va ser que els poemes de Marc tendeixen a no deixar-se fagocitar pel pessimisme, per una visió negativa de la realitat, cal ser molt fort per donar la volta discursiva als embats vitals personals i col·lectius, que per lúcides, ens poden deixar baldats i desconfiats amb els altres, Freixas ens dóna una lliçó important, en mostrar, una incorruptible fe en la humanitat, una fe a prova de bombes. No és ingenuïtat com alguns podrien interpretar en mal llegir “Amor i silenci”, no, és fortalesa. I la pregunta és de on brolla aquesta fortalesa del poeta, la resposta és: en les emocions i en la fe amb la vida. Aquesta és la rebuda de Freixas en el primer poema de “Amor i silenci”, quan escriu “no hi ha somni en les arrels del fracàs” i més endavant encara rebla “fa preguntes que no tenen respostes dins meu/ i li faig entendre que són ells els culpables,/ que no s'han de preocupar, que tot ho resoldrem pel bé de tots.” Freixas tracta els amors trencats amb la força de qui sap valorar els records i la riquesa que se'n deriva de tot el creixement en comú. La fermesa i la personalitat del poeta demostren una eficàcia en la fe demostrada.

Hi ha un llunyà ressò formal en la poètica de Freixas que ens remet al igualadenc Joan Llacuna, una forma musical de dir que en algun moment s'expressa com “la paraula és un homenatge al silenci amb música de fons”, tot i que,  en quant als referents ideològics són com bé indica Freixas de Martí i Pol i Joan Salvat-Papasseit. La ideologia és fonamental per entendre les derives de l'autor “Respectarem la decisió de viure l'amor/ de la manera que a cadascú li plagui.” Des del discurs que tot ho engloba: emoció, compromís social i una certa espiritualitat que conviu en l'harmonia ètica “No cal que precipiteu la mirada a llocs extraatmosfèrics/ ni que regueu la paraula amb aigua beneïda.” I encara ens baixa a tocar de terra “Seré entre vosaltres recitant a cau d'orella/ el llarg poema inacabat/ del meu escriure més quotidià.” La música com he indicat abans configura una manera de concebre els poemes, els versos se cenyeixen a la música interna del poeta, i aparentment semblen lliures, que no és del tot cert, ja que qualsevol poema té unes regles internes que són amb les que el poeta dota la composició, la llibertat la marca doncs l'autor que busca una coherència en el discurs i en la distribució formal dels versos.
 La sensibilitat en Freixas és a frec de pell “Respira un batec de gust agradable/ en l'ànima del tacte suau i net d'una carícia.” Lluny de l'edulcorament dels poemes l'autor barreja sal i sucre en una fórmula molt personal que no defuig mirar cara a cara a la vida i les conseqüències inevitables “Tot és trist i problemàtic/ i la son et torna gris i cru en la duresa/ perquè tens por de rebre la mort” No obstant sempre hi ha una mirada endavant en Freixas, no ens deixa a la intempèrie sense cap punt de suport “Encendrem els dies d'esperança. Serem la puresa/ d'aquest foc encoratjador que ens aplana el camí.” Poc amic de les metàfores excessives, elaborades, Freixas tracta la poesia amb la màxima senzillesa “Em dedico a escriure/ perquè la vida m'ha ensenyat/ a fer versos amb senzillesa i humilitat.” I sobretot guiat per un sentiment noble: l'amor, l'únic enllaç amb allò que es pot sotjar com una forma d'eternitat. 

Jordi Valls

dijous, 6 de juny de 2013

Promiscuïtat -Àlex Susanna



Promiscuïtat



Àlex Susanna és un dels intel·lectuals catalans més importants que tenim, un pou d'erudicció i de saviesa ben escandida. Convé que algú ho digui clarament, sense embuts.  Com a poeta el vaig anar seguint des de que tinc us de raó. Anys enrere li vaig perdre la pista just després de la publicació del poemari “Suite de Gelida”  i encara va trigar sis anys a tornar a publicar un nou llibre de poemes,  llavors, de sobte, apareix “Angle mort” tota una sorpresa, un poemari que és un punt d'arribada i alhora, una compactació i un afinament d'alta precisió de la poesia de Susanna. “Promiscuïtat”, la seva darrera obra poètica, exhala les virtuts del llibre anterior, però recupera elements de la seva trajectòria. Des del començament, hi són clares les intencions de Susanna, no són gens gratuïtes les cites de Lawrence Durrell: “Cedeix al desig, però refina'l” i de Zbigniew Herbert:“Si entenc bé la meva tasca, aquesta consisteix a conciliar l'home amb la realitat que l'envolta…” aquesta segona cita és molt més llarga però l'essència de l'escrit és en aquesta breu frase a propòsit del pintor flamenc Vermeer. Susanna proposa un joc d'equilibris entre la coherència i la passió, entre el món imperceptible quotidià i la bellesa omnipresent al nostre entorn. El poeta es concilia amb la vida, o millor dit, entén la vida com la millor aliada per a una existència fluïda, amable, prenent el paisatge, les situacions personals, l'erotisme íntim, les pors intuïdes al “tempus fugit”, i pren les vivències com si fos la darrera, com si vulgues a cada poema deixar constància d'una actitud personal i ferma de resistència civilitzada davant de les agressions subtils, ínfimes, però no per això menys letals per a una ànima sensible. Susanna n'és conscient d'aquest pas diari, i ens adverteix al poema “Avís” que anem en compte amb fer una lectura superficial del llibre: “són petites bombes/ de rellotgeria/ amb efectes retardats/ que he anat amagant/ en llocs estratègics/ perquè t'hi entrebanquis/ i no donis res per segur.” Al poema “Promiscuïtat” que dóna títol al llibre ens remet a l'eclecticisme lector de la biblioteca pròpia. La lectura és fonamental per Susanna i ho veiem en el poema “Lliçó” on deixa afirmada una visió pedagògica en la llibertat lectora “car sap que ha començat sense retorn/ l'incert camí cap a ella mateixa/ que només els llibres procuren”. Susanna, no mira al passat en clau nostàlgica, viu el present i el va nuant amb delectança. No és casual que sobretot, els primers poemes remetin al paisatge de la “Terra Alta”: Horta de Sant Joan, Ermita de Sant Pol (Arenys de Lledó), Els Ports. Susanna evoca l'austeritat, el paisatge serè, dels erms precisos de la natura que contesta, els poemes són majoritàriament breus, el vers curt, i sense pirotècnies metafòriques –marca de la casa- ni emotivitats que condicionin el lector,  els poemes diuen el que volen dir, són honests i de traç net. Però en compte, “són petites bombes/ de rellotgeria…” i s'ha de tenir en compte, que el poeta és fill d'una tradició cultural llatina,  que coneix molt bé, per aquest motiu les actituds serenes dels clàssics hi són presents, i també l'humor. La ironia es troba escampada al llibre de forma molt eficaç, el proverbial poema “Argúcia” que comença amb una confidència incitadora “Li dic que em va dir que no duia calces,” o “Contractes” on el poeta afirma que els poemes d'amor solen agradar a les dones dels altres, ja que la pròpia parella no se'ls acaba de creure. Susanna, és un observador que mira el paisatge,  que es mira els canvis fisiològics, que mira els fills i la parella, amb tendresa, sense amagar algun punt de crueltat cap ell mateix, envers la seva percepció íntima de la gent propera, conscient de les pèrdues que el poeta constata com una part del joc de la vida. No defuig la mort, és un fet tractat sense tragèdia, a “Fuga sense fi” el poeta remarca amb lucidesa “…per què ens has estat arrabassada?/ Vivim a la intempèrie i no ho sabem.” El cop de mall cau sense dramatisme, sense alterar el paisatge, ben bé com al poema d'Auden “Musée des Beaux Arts” on la tragèdia succeeix davant la indiferència dels objectes i les persones alienes a la tensió dels fets que simultàniament passen. Som a la intempèrie, sí, però amb clarobscurs, amb la mirada estètica i moral de l'home que fa de la cultura un espai propi d'identitat, en el refugi de saber-se, amb totes les mancances, humà.

Jordi Valls