Translate

divendres, 12 de juliol de 2013

EL "MAL" D'EN JORDI VALLS - PER MARCEL RIERA





 

Fetes les digressions prèvies respecte a l'autor, passo a presentar-vos un llibre, “Mal”, que conté 50 poemes dividits en quatre parts. Però si voleu una crítica detallada del que hi trobareu, us recomano llegir el pròleg a càrrec de la Vinyet Panyella, amiga d’en Jordi i, a la vegada, soprenentment, amiga meva en un món, el de la poesia, en què hi ha encara menys amics que en la política. De fet, la Vinyet, que té una poètica ben diferent de la d’en Jordi –és més gran d'edat, és dona i situa els poemes en un àmbit delicat i eteri, o entre Sitges, el passat i la Provença, ben lluny dels escenaris identificables i urbans dels voltants del Besòs que apareixen sempre als llibres d'aquest colomenc d'adopció–, la Vinyet ha fet una feina que jo no sé fer i ha esmicolat el llibre d’una manera exhaustiva, tant que per fer-ne una bona presentació hauria de llegir la seva aquí sencera; em limito doncs a recomanar-vos que llegiu el pròleg; abans o després dels poemes, com us vingui de gust.

La primera part es diu “Aigües fosques” que, sumat al títol del llibre, fa pensar en un món francament tenebrós. Permeteu-me una digressió prèvia doncs: he de dir que no tinc ni idea de per què a en Jordi Valls li agrada tant espantar la gent amb títols com “Violència gratuïta” o aquest mateix “Mal”. Encara costa més de creure quan li veus aquesta cara de bon nen… De fet, el títol de “Violència…” remetia a un poema del mateix nom en què justament, la violència gratuïta de no sabíem què quedava derrotada pel magnífic triomf de cada dia viscut… I pel que fa a aquest “Mal”, es tracta una mica del mateix: jo diria que ell fa exorcismes –potser m’equivoco, eh!– amb els seus poemes, com solen fer alguns dels bons poetes, per foragitar el mal –es digui desamor, es digui misèria, es digui mort, es digui maldat– i clavar al seu lloc la bandera difícil de la poesia, sabent que el seu contraatac pam a pam, sovint en terreny hostil, només pot aconseguir un triomf efímer: el que dóna la mateixa existència dels poemes, el que oneja amb l’edició d’un nou llibre, el que permet una treva com la d’ara mateix en què la lectura ocupa durant un moment el camp de batalla de la vida quotidiana. O sigui que no ens espantem d’entrada malgrat que després, quan en llegim alguns, notem unes ànimes que raspen les mans o una sabateta de vidre que nota les cicatrius endins… Si se’m permet, aquí sí, de fer una mica de crític d’art, crec que és en els dotze poemes que conformen aquesta primera part on millor s’observa el to punyent, a vegades càustic, molt propi del seu rerafons diríem que moral i una manera particularment sentenciosa d’acabar els poemes, sovint amb una darrera frase que els tanca, com una conclusió o una premonició. Una sentència, vaja.

La segona part, tot i dir-se “Summa Artis”, no és la monumental història de l’art que va crear Josep Pijoan ni res que s’hi assembli sinó una mostra pràctica d’allò que, des dels grecs del segle segon, se’n diu ècfrasi: una representació verbal de la representació visual. Aquesta figura és un clàssic de la poesia que a vegades, com quan el gran Wystan Auden ens parla d’Ícar amb les ales desfetes caient al mar segons que es pot veure en el famós quadre de Brueghel, permet donar la volta a la lectura tradicional i acceptada d’una pintura com a pura representació d’una imatge, un paisatge o un fet i convertir-la en obra literària per si mateixa, tot utilitzant les armes del llenguatge, sensiblement diferents de les del pinzell.

El llibre, que ha estat editat per una editorial moderna a més no poder tot i dir-se Meteora, incorpora en aquesta segona part una novetat que jo no havia vist mai abans: un codi QR que remet (QR no sé què vol dir, no crec que sigui l’acròstic de “que remet”…) a la imatge de la pintura a què fa referència el poema. És a dir, que si tenim un smartphone (jo en tinc un que no és prou smart i he hagut de buscar els quadres per internet, cosa que, malgrat tot, encara és més ràpida que buscar-los en un llibre) podem anar a la font visual del poema i entendre'l encara millor. Com quan bades per un museu amb aquell aparell a l'oïda què et diu què has de veure i què no cal, però en aquest cas amb un acompanyament de categoria literària. De Caravaggio a Otto Dix, de Velázquez a Jackson Pollock, tot passant per una fotografia, una estàtua al carrer o una pel·lícula, estenent l’àmbit de l’ècfrasi a una mena d’instal·lació summa artis, no sabem si és l’afinitat, el neguit o bé l’atzar que guien els versos pintats d’en Jordi Valls però sí que es posa al davant del quadre i hi entra i l’esbudella o bé en fa, senzillament i subtil, la seva plàcida lectura, la de qui contempla una obra preciosa i l’agraeix com si li retornés de manera gratuïta, agraïda i sense cap retroactivitat possible el plaer que li ha produït. Fins que clou la secció amb l’únic poema en què l’interès es trobà ençà del quadre més que a dins, un poema tan anglès com la National Gallery on se situa, perquè d’éssers estrafolaris probablement sempre se’n troben més entre els visitants a ramats dels museus que no pas en els quadres, fins i tot en els de tema mitològic, que hi ha exposats.

“El pare d’Euclides” és sorprenent. Vull dir la tercera part del llibre, que es diu així, com el poema que l’obre, un dels quatre poemes llargs que la conformen. Una mena de recensió/recreació d’alguns dels fets de la vida d’Euclides, el seu pare i el vast món hel·lènic, probablement seguint Plini el Vell, i amb la llibertat que dóna parlar d’un dels científics més famosos de la història…i del qual, històricament, no se sap res de res. Un escenari perfecte per al poeta, que es passeja per Halicarnàs amb més seguretat (poètica!) que per Santa Coloma de Gramenet.

Hi ha dos poemes més en aquest apartat que són probablement el moll del llibre: l’un sobre la batalla de l’Ebre i l’altre sobre la caiguda de la Unió Soviètica. Tots dos, diria, escrits des del Besòs, que sabeu que és un riu modestíssim –tant que ara ja no no gosa ni fer pudor!– i ben lluny de la grandesa de l’Ebre i del Vístula. En cap cas aquests dos poemes són, literalment, tractats sobre allò que anuncien sinó, un cop més, utensilis poètics cridaners i significatius que –crec– permeten a en Jordi Valls parlar de les seves dèries i/o de les seves obsessions o de la seva temàtica fonamental que ve a ser –i perdonin aquest intent d’inútil concentració definitòria– una síntesi, mitjançant l’ús de metàfores reiterades, de diversos temes: de la tesi de la persistència del mal i, a la vegada, de la seva inutilitat total; de com no defugir enfrontar-s’hi; de com enarborar la llibertat i, amb ella, la paraula (en Jordi es remet sobretot a Zagajewsky, jo triaria Milosz –que ell també esmenta– i ja veieu que no ens movem d’una altra Polònia, de la molt soferta Polònia entre el Reich i els Soviets; tots ells, Zagajewsky, Milosz i podríem afegir-hi Herbert i Szymborska, i també en Jordi Valls i el seu estimat Màrius Sampere, poetes que viuen en una contrada que és terrenal però a la vegada més enllà de la poesia, en una mena d’exili ètic). I també, tornant a la síntesi atapeïda, afegiu-hi, com molt bé fa notar la Vinyet al pròleg, l’escepticisme com a posicionament moral –això ja ve dels grecs, oi?– i potser una inconscient reivindicació de la ciutat o, més aviat, hauríem de dir de la poesia escrita sempre des de la urbs i per a la gent que la viu i la frueix i la pateix. En qualsevol cas, són dotze pàgines amb fragments gairebé elegíacs que li donen un plus d'intensitat al llibre, com si fossin el nucli roent d’una cosa que, per fora, encara crema.

Segons aclareix el mateix poeta en una recomanable Nota final que tanca el llibre, “encara estem en el mal, vivim en el procés de transformació”. Això, si m’ho permet, no només és veritat sinó que deu ser inevitable i permanent. Probablement podria dir-ho dels versos que ha publicat anteriorment i dels molts poemes que encara han de venir i que ja van germinant en aquest estat de l’ara mateix. I arribem a la “Irradiació des del forat” –que bé que t'ho passes posant títols!– un conjunt de poemes diria que miscel·lanis, dedicats a persones que sovint apareixen a l'endreça i a experiències concretes, en alguns casos tan individuals que, per més que el poeta cregui de bona fe que s'entenen perfectament sense saber l'experiència que hi al darrera, se'ns poden fer abstrusos perquè desconeixem quina relació hi ha, com a exemple, entre Fouché, el no fa gaire desaparegut Joan Solà i el poeta. Però en canvi, aquí trobem uns quants magnífics exemples de diàleg del poeta amb si mateix –i si és amb un altre, tampoc té gaire importància– que m'ha fet pensar més d'una vegada en Joan Vinyoli, influència que jo no li sabia i que potser només jo hi noto. “Pecat original”, “Diana” –“fletxa que just ara et parteix l'ombra per la meitat”, més vinyolià, impossible!–, “El llop” (tu dius “l'ombra del llop que t'acompanya”, Vinyoli, a “Ramat” parlava de la mort que rosega amb dents de llop). Bé, tot això m'ho faig jo, que sóc lector de poesia i una mica escriptor però no pas crític.

En qualsevol cas, aquesta darrera part, amb “Cuore”, “Eufemisme” o “Embriaguesa” em sembla, per la seva llibertat formal i la seva varietat, aquella en què més fluïdament ressona la veu pròpia del poeta, menys condicionada per una temàtica o una forma autoimposada. El mal, certament, es dóna per fet que hi és i no tenim més remei que aprendre a conviure-hi, però el poeta (o el compositor o l'escultor o el que crea qualsevol artefacte que vulgui anar més enllà de l'existència morta de l'objecte) sempré té un avantatge contra la maldat o, pitjor encara, contra la desolació i la definitva desaparició de tot plegat: que fabrica fragments que distreuen el mal, o el conjuren, o bé el fan servir per extreure'n l'antídot i espantar la por.

Potser haurà calgut dolor i paciència i sacrifici per edificar la veu individual del poeta que ens diu que hi és i que resisteix armat amb la paraula o que vol, fins i tot i en darrer terme com ell mateix reconeix en la dedicatòria que va tenir l'amabilitat de posar en el meu exemplar, no tant enfrontar el mal com “redreçar el bé”. Aspiració grandiosa i quimèrica, certament, però en el camí dela qual ell ja ha posat una altra pedra, la que fa 10 si no m'erro. I més que en vindran, espero.

Moltes gràcies.

Badalona, 18 de juny de 2013.