Translate

dijous, 13 d’octubre de 2016

Ceuta: l'eco de la maledicció de Calipso.

Vaig fer el servei militar a Ceuta, soldat de lleva del quart reemplaçament del 1989, en un regiment d'artilleria mixta de muntanya, RAMIX-30, 1a bateria. Josep Valls Blanch també va fer el servei militar a Ceuta, en el cos d'artilleria. Cada divendres a mig matí fèiem instrucció al pati d'armes de la caserna militar per prescripció del tinent coronel. I al final de la instrucció, invariablement havíem de cantar a viva veu l'himne dels artillers. Un himne que tenia un no sé què de pasdoble “Marchemos unidos, marchemos dichosos ,/ seguros, contentos de nuestro valor, / y cuando luchando a morir lleguemos/ antes que rendidos muertos con honor.” L'himne que és tediós i llarg i només hi apareixen dos noms propis: Velarde i Daoiz. Amb el temps vaig esbrinar que van ser herois de la sublevació del 2 de maig madrileny, durant la Guerra del Francès. Ho relaciono involuntàriament amb el famós quadre de Francisco de Goya “Los fusilamientos del 2 de mayo”. L'home morè, de la camisa blanca amb els braços en creu, com un colom de la pau redemptor, il·lumina la tenebrosa escena. La composició no podia ser més angoixant i tenebrosa. Josep Valls Blanch és el meu avi, no el vaig conèixer i només m'ha arribat la seva llegenda. A la Guerra Civil, en un dels bombardeigs aeris va saltar d'un camió a temps i va salvar la pell de miracle. De miracle vaig arribar a Ceuta després de dotze hores de tren des de Barcelona a Algesires, la distribució de la lleva, el transport amb el “ferry” i des del mar, per primer cop, el Penyal de Gibraltar, les dues ribes separades per l'estret, Ceuta i Gibraltar, a catorze quilòmetres de distància, apuntant-se amb els seus dits, com l'exaltada revelació de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. I dic apuntant-se, i certament era així, des de l'artilleria de Costa del “Monte Hacho”, entre túnels foradats a la muntanya, en un entramat laberíntic, gairebé una ciutat búnquer subterrani, hi havia unes peces d'artilleria enormes apuntant en direcció a Gibraltar, eren d'un gran calibre, segons ens van explicar d'origen alemany, del 1915, i també ens van dir que era regal del govern alemany procedent d'un vaixell de guerra desballestat de la primera guerra Mundial, a les necessitats del general Franco que mirava Gibraltar amb una fam precisa. Eren altres temps i els aliats i les intencions eren unes altres. Vaig ser a Ceuta un any de calendari de juliol a juliol, i amb una setmana de regal per un problema logístic de recepció de la nova lleva que ens havia de substituir. L'estat de nervis, el sentiment d'abandó, la injustícia de l'hàbitat era punxant i contínua. No em pensava que aquesta basarda seria possible en plena democràcia; en aquell moment, era ministre de defensa Narcís Serra, la imatge d'Espanya era la d'un país modern que havia tingut una transició exemplar, model internacional per als països en vies de desenvolupament. En contrast, em vaig trobar un exèrcit de rampoina, injust, inútil i anacrònic. Vaig servir en una bateria -en el cas de l'artilleria les companyies adopten aquesta condició- de la caserna militar d'artilleria RAMIX-30. Hi havia entre el personal un excedent de bascos, catalans, i delinqüents comuns, de tal manera que em vaig acostumar a sentir una flaire constant de “porros” del tot accessibles i bastant tolerats a la caserna. El meu avi va ser caporal furrier, feia molt, és clar, saber escriure en aquella època. Jo vaig ser un ràdio telefonista “matxaca” i estava en el grup que portàvem la logística de les telecomunicacions, un entramat de cables que havíem de tibar amb molta cura en uns rodets de fusta grans que desplegàvem i tornàvem a enrotllar, segons les necessitats del servei. Odiava especialment anar de maniobres sobretot per la difícil higiene personal, i els freds de les guàrdies. Vaig fer-ne dues, la primera a “Cerro Muriano”, Còrdova, la segona a Almeria, gairebé al desert, molt a prop de la població de Viator, on a pocs quilòmetres hi havia una brigada enorme, és a dir, una caserna de casernes, dirigida en aquest cas per un general de brigada. Recordo que a “Cerro Muriano” vaig passar molt fred, la gent feia apostes i encerclaven, com en una lluita de gladiadors, els escorpins i els centpeus dins d'un got transparent per veure qui acaba sobrevivint a la batalla a mort entre les dues bèsties, no cal dir que alguns van fer petites fortunes. Tot plegat gens instructiu. Les peces d'artilleria de muntanya eren de calibratge petit, 105/14, fabricació italiana dels anys cinquanta i la munició es dividia en l'americana i l'espanyola, els projectils que fallaven eren de fabricació espanyola. Les peces d'artilleria s'havien de mimetitzar amb el terreny per enganyar l'aviació. Jo ho veia tot plegat molt obsolet, en el temps que muntàvem la logística ens podrien haver bombardejat en diverses ràtzies aèries. No hi ha millor informació que les pel·lícules bèl·liques i la sensació que tenia era d'una gran indefensió per l'obsolescència dels mitjans emprats a les maniobres. Desconec l'experiència de l'avi a la “mili”, el pare no la va fer, era fill de vídua i el torn va passar a la següent generació. El destí i les seves intermitències, l'atzar i la seva determinació. L'emoció intencionada.
Jordi Valls

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada