Translate

dijous, 20 d’octubre de 2016

Pàtria i poesia

Totes les nacions tenen els seus mites i els seus cants. Nacions velles i nacions noves com: Irlanda, Grècia, França, Eslovènia, Alemània, Quebec, els Estats Units o el poble Navaho, tots expressen els sentiments compartits per les seves comunitats en forma de poemes i cançons per exalçar les virtuts que els fa particulars en el món.
També Espanya ho ha fet, i Catalunya. I no és casual que l'afirmació d'una ha comportat l'afirmació de l'altra. A mesura que Espanya va perdent colònies a Amèrica, s'aguditza una crisi identitària no resolta. Les polítiques erràtiques del segle XIX, deriven a traumàtics experiments organitzatius, contradictoris, marcats per la tensió entre les necessitats d'innovació i l' immobilisme feudalitzant dels privilegis adquirits. La industrialització a Catalunya és determinant a l'hora de confeccionar un catalanisme modern i progressista sorgit al voltant dels Jocs Florals de Barcelona, d'origen medieval i reinstaurats el 1859 i la intel·lectualitat del moviment ideològic i cultural que se'n deriva: “La Renaixença”.
El primer projecte catalanista conscient és a les Bases de Manresa de 1892, a l'entorn hi ha tot un rusc de veritables prohoms inspiradors i en alguns casos instigadors: Joaquim Rubió i Ors, Carles Bonaventura Aribau, Frederic Soler “Pitarra”, Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull, Milà i Fontanals, el bisbe Josep Torras i Bages, i un emergent Enric Prat de la Riba, que serà determinant en el futur segle XX.
En aquest garbuix de l'origen, l'esperit literari i polític encara és el de recordar un passat mític i gloriós, on l'enyor i la fascinació medievalista orientarà els poemes més aconseguits. Recordareu segurament: “A la pàtria” de Bonaventura Carles Aribau, “El fossar de les Moreres” de Frederic Soler “Pitarra”, “Els Segadors” lletra versió del segle XVII recuperat per Manuel Milà i Fontanals, inclosa al llibre “Romancerillo catalán” del 1882, importantíssim document on s'inclou la primera impressió de “ La Cançó del comte Arnau”. Però, també, en un altre estament, els poetes sorgits al voltant dels Jocs Florals de Barcelona, recordem que constava de tres premis: “La flor natural”, dedicat a la temàtica de l'amor, “La viola d'or i argent”, al millor poema religiós, i el gran motivador de la poesia patriòtica, “L'englantina d'or”. El camí dels Jocs Florals no va ser fàcil. La instauració de la llengua catalana com la vehicular del certamen va crear un apassionat debat al consistori, els obstacles eren continuats, el català en no ser una llengua normativitzada, amb una gramàtica comuna i acceptada, creava dubtes acadèmics sobre la conveniència de crear una dignitat institucional com els jocs. El fons del conflicte, és clar, no era científic, sinó més aviat de menysteniment a una parla i a una legitimitat de poble que després del Decret de Nova Planta va fer de la parla pròpia una forma de resistència que abocava la llei al fracàs de facto. De fet, per llimar el conflicte, les primeres exaltacions nacionalistes eren de caire espanyolista però amb el temps derivaren a prendre consciència de la pàtria catalana.
Els jocs florals eren motivadors perquè si guanyaves els tres premis, obtenies el títol de “Mestre en Gai Saber” el títol més prestigiós que podia tenir un poeta. Poemes fills d'aquesta etapa amb una solvència de qualitat: “La pàtria” de Bonaventura Carles Aribau, com els poemes de Jacint Verdaguer “L'emigrant” , “El pi de les Tres Branques”, “Don Jaume a Sant Jeroni”, també “Lo trobador català” de Manuel Bori i Fontestà i molts més, que ens servirien per engrandir un volum que no és escàs.
No pot ser gens obviable que, per un altre camí, el del realisme literari, s'estava madurant la nostra llengua interpel·lant la contemporaneïtat europea, l'autor de Valls, Narcís Oller, arriba a interessar a Emile Zola, i es va relacionar de semblant a semblant amb els autors castellans com: Benito Pérez Galdós o Jose Maria de Pereda.
En el context històric, el cop per la pèrdua de les darreres colònies ultramarines d'Espanya: Cuba i Filipines, el 1898, serà el símptoma definitiu per comprovar la debilitat del projecte espanyol cada cop més acomplexat i més intolerant amb la diversitat peninsular.
Qui millor ho ha visionat ha estat Joan Maragall a la “Oda a Espanya” poema escrit el mateix any 1898 i que acaba després d'una llarga queixa i desafecció per un projecte comú que Maragall intueix caducat, amb el lapidari “ Has desaprés d' entendre an els teus fills. Adéu, Espanya!”
Una renúncia que tant farà ballar el cap de Manuel de Unamuno. Que aconseguirà, de Maragall, una amistat que durarà tota la vida, des de la discrepància, però alhora amb una voluntat sincera d'acostar ponts de diàleg. La correspondència Maragall-Unamuno és d'una importància vital per entendre els orígens del conflicte Catalunya-Espanya, cartes, on els temes que tracten són d'una actualitat esfereïdora. Al voltant d'aquests dos intel·lectuals apareixen dos moviments literaris paral·lels a la Península: un amb una mirada de fons a la decadència castellana, amb una visió reformista i actualitzadora de la idea d'Espanya, l'anomenada “Generación del 98” liderada per Unamuno, i un altre inspirat en el catalanisme progressista i en els corrents artístics europeus del moment “El Modernisme” liderada per Maragall, que pren el relleu de “La Renaixença” i aprofundeix en la identitat catalana a partir del vigor del present encarat al futur: Joan Maragall, Àngel Guimerà, Ignasí Iglesias, Caterina Albert -Víctor Català-, Joaquim Ruyra, en seran el gruix més interessant i que posaran en relleu el punt més àlgid de la poesia patriòtica catalana.
En paral·lel es funda al 1891 la societat coral de l'Orfeó Català els principals activistes són Lluís Millet i Amadeu Vives, dos músics compromessos amb la idea de la nació catalana. El 1894, Amadeu Vives estrena al mateix Orfeó, la peça musicada de “L'emigrant” de Jacint Verdaguer. L'any 1896 serà Lluís Millet qui prendrà el relleu, aquest cop a Montserrat i amb el poema de Joan Maragall i el potent himne “Cant de la senyera”.
Curiós i remarcable és el cas d'Àngel Guimerà, al teatre Principal de Barcelona s'inaugura la sarsuela “La Santa Espina”, la música havia de ser d'Amadeu Vives, però per problemes d'agenda, va ser Enric Morera qui va prendre el relleu i va fer la sardana que tots coneixem. De bon començament va ser un èxit fulminant, se'n van fer més de dues-centes representacions. I la sardana central es va convertir en un himne popular.
D'altra banda, també visions oposades a l'estètica d'Àngel Guimerà, els avantguardistes i l'exponent més popular, Joan Salvat-Papasseit que enceta el camí del compromís social i nacional i escriu alguns dels poemes patriòtics més estimats pel poble als llibres: “La gesta dels estels” i “Les conspiracions”. En un dels poemes més sentits “Les gorges” hi ha probablement el primer crit a la idea de nació complexa, és a dir la idea de Països Catalans.
Serà a partir del Noucentisme, amb la baula inestimable de Ventura Gassol, que el poema patriòtic català cercarà un camí al classicisme amb l'harmonia i l'equilibri a “Les tombes flamejants” de 1923, també Josep Carner, Guerau de Liost, i com no, Josep Maria de Sagarra, amb “La Campana de Sant Honorat” i el magnífic “El cant del poble” que havia de ser l'himne nacional, però la voluntat popular va preferir “Els segadors” versió de Francesc Alió, amb les tres estrofes amb la tornada que avui dia fem servir.
Dit això, cal tenir en compte els canvis psicològics de la societat europea durant el segle XX, un segle devastador, on la guerra de trinxeres i la capacitat de destrucció massiva, va fer que el pensament crític assenyalés el discurs nacionalista dels estats com una arenga al fanatisme bèl·lic i la destrucció dels valors que fonamenten els Drets Humans. Aquest serà un punt d'inflexió important per la poesia de caràcter patriòtic, que emprarà altres mecanismes menys exaltatoris dels valors intrínsecs dels pobles i més acostats a les realitats concretes, i a la protesta cívica.
En el plànol del conflicte interior: Primer va ser la dictadura de Primo de Rivera i després la Guerra Civil Espanyola, amb la consegüent dictadura del general Franco, van trencar tots els anhels de sobirania catalana. El resistencialisme interior i l'exili, amb els poemes de J.V. Foix, i els magnífics “Les elegies de Bierville” de Carles Riba, “Les corrandes d'exili” de Joan Oliver “Pere Quart” i “L'arbre de foc” de l' inconfusible Agustí Bartra, ja exiliat a Mèxic, i de Mèxic també ens arribarà “Nabí” de Josep Carner. Temps difícils de complicada comunicació, no obviem: Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Agustí Esclasans i un Salvador Espriu, que amb el temps serà la clau de pas de la poesia cívica catalana. També les dones: Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, una jove Montserrat Abelló. El temps passa i la dictadura s'acomoda després de la segona guerra mundial. Arriba una nova fornada de poetes que també tractaran la poesia patriòtica, però serà un greuge identitari i de manca de llibertats i d'oportunitats, la queixa esdevé més existencialista: Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedas, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Màrius Sampere, del país valencià la veu potentíssima de Vicent Andrés Estellés, a les illes: Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Josep Maria Llompart. I més recentment: Joan Margarit, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Francesc Parcerisas, Felicia Fuster, Pere Rovira, Maria Beneyto, Josep Piera, Marc Granell... I això no s'acaba.
Enllaço, amb l'actualitat. Com afecta la globalització la poesia patriòtica? Doncs, després de l'existencialisme, de la guerra freda i la caiguda del mur i l'URSS, arriba la globalització econòmica i política on es posa en pràctica la liberalització dels mercats, l'empobriment accelerat dels més pobres i la post industrialització dels països desenvolupats. M'explicaré: després de la caiguda del mur de Berlín, del comunisme soviètic, va caure el mur de la confidencialitat de la informació, i l'aplicació de la tecnologia última ha fet la resta, bàsicament l'acceleració de les xarxes d'informació, per via satèl·lit i la proliferació del transport aeri i marítim.
Molts direu, que caram té a veure això amb el tractament de la poesia patriòtica catalana? Disculpeu-me la marrada, però la connexió és evident. Ja no es pot escriure un poema amb els mateixos condiments emocionals i constitutius dels pensaments derivats del romanticisme del segle XIX, vivim a una societat que té altres necessitats, complexa, d'orígens, races i llengües diverses, però amb tots aquests canvis, que són més profunds que els del malaurat segle XX, el que roman intacte són els sentiments humans comuns a totes les persones: l'amor, l'odi, l'amistat, la basarda, el deseiximent, l'alegria, l'humor, el sentiment de pertinença a una comunitat. Què és, doncs, la pàtria avui dia?
L'assoliment d'uns drets i d'un reconeixement internacional d'aquests drets i de la condició i la visibilitat d'una realitat singular, diferent i complementària amb la resta de països.
L'elaboració del món des de les individualitats a una societat interconnectada, amb múltiples contradiccions, però alhora, també el retorn a un estament íntim de comunitat, de forma destensada i no exempta d'ironia, d'humor, d'una identificació amb: una llengua, uns costums, una forma de fer entranyable que hem de ser capaços de compartir en positiu, cadascú a la seva manera i que ens porta a ser en el món, catalans.
Jordi Valls

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada