Translate

dijous, 6 d’octubre de 2016

Plaça Catalunya, un llibre obert

Sempre he treballat envoltat de llibres i m'he sentit afortunat amb la meva feina. En els llibres hi ha reflectida la psicologia de la humanitat i la seva evolució inconstant. Tinc molt clar que només podré ser una baula d'una llarga cadena, que no sé cap a on evolucionarà i difícilment podré comprendre amb exactitud en el meu present. Tot i que el llibre és el meu medi també sé perfectament que no és l'únic medi, hi ha molts suports oferts per la tecnologia que hem sabut elaborar els humans, ras i curt, arrosseguem, tots plegats, un llegat que anomenem cultura. Però no podem comprendre en la seva totalitat. Som cultura, però no som definitius. També hem après que la cultura no és monolítica, ni vertical, ho podem comparar a una electricitat que il·lumina si hi ha bons metalls conductors o que pot no fer ni espurna si no hi ha ni un trist cable de coure. La nostra funció serà passar el testimoni als que vindran. Però sovint, els que vindran, no sempre estaran a l'altura de les circumstàncies. Ho hem estat nosaltres? Preguntem i preguntem. Les preguntes, els llibres.
Hi ha vegades que el món ens és transparent, i els llibres, com a objectes estèticament bells, ofereixen una dimensió especial d'aquest món. Jo, he après a parlar amb els llibres. Però els llibres no parlen, és clar, només ofereixen una portada atractiva i un contingut, en el millor dels casos, interessant. Entre el llibreter i el llibre s'estableix un diàleg impossible però al mateix temps inevitable. Els llibres demanen atenció, de vegades per la insistència dels clients a valorar algun títol descartat pel llibreter amb l'etiqueta d'invendible, de vegades, simplement, el llibre parla per ell mateix, alguns, fins i tot, porten manies i particularitats del tot capricioses. Les veus són constants, exigents, seductores, sempre volen tracte diferenciat, concretament el llibre de fons que exigeix que no se l'oblidi, exigeix compartir espai a les catedrals dels llibres que són les llibreries i les biblioteques públiques, necessita doncs, algun reconeixement que el satisfaci, una petita estada al paradís abans de tornar a l'amenaça del crematori, encara que la novetat editorial tregui el pit inflat davant del parrupeig incessant i seductor de la premsa.
A la llibreria Catalònia, els coloms eren les aus més presents. La plaça Catalunya, en fa símbol i negoci dels cosins germans de l'Esperit Sant. La plaça Catalunya és el lloc més desmemoriat del món. És un present continu. Passen les persones, els vehicles, els comerços, els exèrcits, les misèries, i les riqueses. Però manté el maquillatge propi del lloc de pas. Cruïlla d'ambients, frontera entre el glamurós Passeig de Gràcia i l'entrada al túnel del temps per Portal de l'Àngel, reminiscències medievals en els noms dels carrers que baixen a mar. A la Plaça Catalunya comença Barcelona, una Barcelona per quedar, de pas. Curiosament la gent mai queda al centre de la plaça. Es defuig de l'exhibicionisme que produeix sentir-se al centre de les mirades, les mirades del turista, del carterista, dels infants curiosos, de la intempèrie i en general, dels coloms. La gent queda al cafè Zurich, els més tradicionals, a la Font de Canaletes. Però mai al mig de la circumferència. Com que la Plaça és l'espai de l'oblit, és l'espai zero, on comença tot, a partir de, o bé, on acaba tot, fins a. El meu pare, el meu fill i jo, tenim fotografies a la plaça jugant amb els coloms. És un ritual iniciàtic de la vida. És un espai fora del temps, una sala d'espera del començament pur, del zero. Visitar la Plaça acaba sent una mena de litúrgia del no-res. L'oblit, la desmemòria. La certesa d'una porta a un coneixement simple que s'obre al mig de la Plaça. No existim. La vida és un miratge. La Plaça Catalunya, el silenci impossible.
Els llibres hi són, a tot arreu, justifiquen que hi siguem. Hi ha llibres que són falsos, però disposen d'una inventiva que ens els fa admirables. Hi ha moltes falsedats que són més certes que la realitat reconeguda. Cap realitat existeix. Som nosaltres que creem la realitat i la dotem de continguts, amb valors compartits. Les percepcions i les emocions contrastades ens acompanyen, existeixen perquè els altres també experimenten les mateixes sensacions, experiències i coneixements, reforcen així el nostre particular sentit de la realitat. Però la realitat elevada a la categoria de veritat és falsa. Cap veritat és possible perquè la vida és canviant amb múltiples variables i la veritat és forçada temporalment per una violència sistèmica, vehement. Però sempre caduca. A la Plaça Catalunya les veritats són transparents i sempre connecten amb les veritats oposades, com una gran burla al raonament humà que teoritza, que pensa, que revesteix la imatge pròpia amb la imatge creada, que crea emocions per manca d'estímuls. Els humans som els grans emuladors de la natura, la copiem, ens autoenganyem quan assumim un rol creador. No sabem crear res. No podem imaginar res que no sigui a partir dels elements que tenim disponibles. Som simis espavilats, només som vida.
El monument a Francesc Macià a la Plaça, és un extraterrestre en forma d'escala invertida. Catalunya és una escala al revés. La Plaça menys catalana del món és la Plaça Catalunya. Envoltada d'edificis aliens a la cultura pròpia: Corte Inglés, FNAC, Banc d'Espanya, Apple, Caja Madrid, Banco de Santander -amb un carrilló que evoca el característic so del Big Ben de Londres-. En fi, els edificis forts de la Plaça reforcen una visibilitat del poder real que impera a Catalunya. Els símbols tenen la força de la inèrcia relacional, identifiquem societat, cultura amb poder. Inconscientment som vassalls de les referències visibles i dominants, però com he dit abans, la cultura no és monolítica, ni vertical. I fins i tot, els que s'armen d'arguments ètics favorables també estan de pas. Cap discurs redemptor serà definitiu, ni tan sols ens salvarà els mobles de la consciència. La indiferència del temps fereix els grumolls de vanitat que som capaços de transpirar. No quedaran ni els vestigis de la nostra existència, i malgrat tot, ens entestem a mantenir una certa vitalitat desafiadora. Aquests són els pensaments que destil·la la Plaça Catalunya, els coloms transporten estoics el pes de la transcendència amarada d'alienació. Com una pluja que no deixa anar ni gota, així passem a la nova fase de turista.
Jordi Valls

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada