Translate

dijous, 29 de setembre de 2016

L'Esfera insomne- Màrius Sampere- Ed. Labreu

Arrel del darrer guardó "Lletra d'Or" atorgat a Màrius Sampere per la singularitat i qualitat del llibre "L'esfera insomne" amb un portentós pròleg de Mireia Vidal-Conte i publicat amb el número 63 de la col·lecció Alabatre de l'editorial Labreu. Aquest article ha estat publicat al darrer número de la revista Poetari.
-MIRADA AL POEMA XXVI-
Sampere amb el darrer llibre “L'esfera insomne” ens ofereix un fris de poemes llargs, discursius i deliciosos, on transpira reflexions personals i territori viscut. Com en els anteriors llibres sempre hi ha elements nous d'un Sampere encara per descobrir. És interessant reflexionar sobre la presència del territori a l'obra de Sampere, és una constant: L'hospital de l'Esperit Sant, el riu Besòs, les Tres Torres de Sant Adrià, el Guinardó on va néixer, etc. A diferència d'altres autors, Sampere, no ha volgut deixar testimoni del paisatge, de profeta de la geografia, de la ciutat deglutidora del paisatge. Senzillament és l'autor qui ha deglutit el paisatge, el fa intimitat pròpia, extensió del seu cos i l'expressa entre les categories dels elements modelats amb les seves mans per ser ell mateix: el demiürg. Destaco un poema concret que tracta el Barcelonès Nord que sempre ha dut al cor i al cap, el poema número XXVI que fa una referència a la geografia de Santa Coloma de Gramenet.
“Redundància o mosques d'ase,
mosques d'ase profètiques com a prova
de l'existència de les mosques
d'ase profètiques -o la redundància discorrent
avall, cap a la inferioritat necessària -així
mosques i mosques
d'ase
anuncien la benvinguda
dels altíssims gnoms, alliberadors -infal·libles
mosques d'ase -preguem,
preguem, germans, preguem-nos,
repetim-nos
en aquell espai brufat de mosques d'ase.
Aquesta estrofa o fragment de psalm -és més un psalm que no pas una elegia- mostra l'interès de Sampere pel paisatge viscut, i que conforma un imaginari de territori que sempre ha tingut a prop: el Barcelonès Nord, amb la presència invisible però intuïda del Camí Ral, que duia de la Vall Carcerenya a la Torre Pallaresa, pujant per Mosques d'Ase, passant pel voral de Can Butinyà fins al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. La idea dels “germans”, en forma de monjos imaginats, però també la idea dels “altíssims gnoms, alliberadors” i aquesta toponímia de les “Mosques d'Ase” que en minúscula provoquen una ambigüitat lingüística, un moviment mòrbid, incomodador “en aquell espai brufat de mosques d'ase”.
“Així conclouen
exactament
llibres
i llibres i llibres -tots amuntegats
sobre rajoles, potser els ossos freds
dels avis i avis, ben encaixats
simètrics, indispensables
lectures abans
de la Meditació.-
propòsits de maduració
del Verd infatigable
Himnes a l'Home-Obstruït
exempt, l'Exempt!, en efecte.”
La suma del coneixement, de l'amuntegament de llibres, en un espai entre real i imaginat, el mateix Monestir, lloc de culte, però alhora, un gran espai cultural, Sant Jeroni de la Murtra era un monestir famós per la seva història “ossos freds, dels avis i avis, ben encaixats simètrics” i la gran biblioteca, que malauradament, amb tot el conjunt, va cremar el 1835, i de la que es van poder salvar pocs exemplars. Sampere sembla dedicar un record a la desintegració dels llibres transcrits, com un gran símbol d'història perduda, literalment cremada, amb tot de vides entregades a la lectura i a l'oració. Aquesta però “maduració del Verd infatigable” procurada per aquests “propòsits” d'intenció caducada, i actualment en el racó ignorat per les ruïnes. De forma fosca, encara ens deixa aquest enigma “Himnes a l'Home-Obstruït/ exempt, l'Exempt!, en efecte. ” Aquest “Home-Obstruït” per l'oració, per la lectura, per la idea de justificar des d'arguments teològics un Déu que no necessita ser justificat. Perquè -Ell és el que és- I que en certa forma, Sampere, deixa entendre que tota teologia respon més a una necessitat d'autoconeixement humà “Home-Obstruït” en els límits d'un Déu “exempt, l'Exempt!” heus aquí, la paradoxa: l'humà que imaginant un Déu basa la raó de la necessitat de conèixer, per ser “el Verd infatigable”.
“Temible, temible el nan, gairebé
el grumoll, el fred invàlid
a punt de saltar – ho fa, cerca el coll
sense jugular – solament frisa
per una dentada inversa – a fi que el remolí
engoleixi el peix pla – tota extensió
refiada -temible l'estatura
reduïda a propòsit sangonós – xuclarà
llets ensucrades amb rom de navegants ciclops
i un crit nocturn-
el de terror, fosos
els ploms – només
la matèria invisible – amansirà la molècula.”
Aquesta és l'estrofa més confusa, més difícil d'interpretar, perquè mena a la imaginació fantàstica de Sampere. Fixem-nos en els elements que fa aparèixer: el nan que salta al “coll sense jugular”. Aquest nan que podem associar al gnom de la primera estrofa. Un ésser que agredeix per voluntat de ser agredit, vol provocar l'acció inversa, “tota extensió refiada”, el nan temible transforma “el coll sense jugular”, en un procés enterbolidor “a fi que el remolí engoleixi el peix pla” i s'entén que per darrere, amb traïdoria. Sampere ens dóna la pista definitiva d'aquesta transformació “xuclarà llets ensucrades amb rom de navegants ciclops”. El navegant no és pas l'Ulisses enginyós, són els ciclops caníbals i terribles, els protegits de Posidó, el déu dels mars, els que descobriran és Amèrica -el rom és una beguda alcohòlica que s'elabora amb canya de sucre, un producte inventat al Carib- el ciclop és Colom -com a mite del navegant intrèpid- que es va allotjar o a Sant Jeroni de la Murtra o a la Torre Pallaresa per ser rebut pels reis catòlics -no hi ha documents que ho certifiquin- i d'on molt probablement va sortir el monjo jerònim Ramon Pané que acompanyà a l'almirall al segon viatge a Amèrica. Pané, va ser el primer cronista que va descriure, amb mal dissimulada admiració, els indis de l'illa de l' Hispaniola. No és estrany el terror que vindrà, i que denunciarà més endavant fra Bartolomé de las Casas, “fosos els ploms” les cultures desaparegudes pel crim dels aventurers.
S'ha acabat el temps de la nostàlgia -per què
recordar? Per què patir
si el monstre
és capiculat i verd? -S'ha acabat
el temps dels comentaris,
de les explicacions, dels discursos
parabòlics -tot just és ara
i ara és atordir-se: tants ulls
com mirades concèntriques, tantes mirades
com resurreccions sense memòria -l'àngel exterminador
ens ha ungit -som allò que no podia ser
i molt més- s'ha acabat
el mar i el simi i la granota saltarina: d'estrella
en estrella- i ja no és ara
no anar endavant- l'esfera ja no dorm.
Tot aquell passat de vetes històriques que haurien de significar una evolució sostinguda cap a un lloc de reflexió i de pau llibresca, queda anul·lat i només sura un relat de discontinuïtat, on el nervi de la ciutat marca els nous ritmes “el monstre capiculat i verd?” En una cara la insolència del passat que ens interroga sobre els oblits voluntaris, i alhora, el present amenaçador “tants ulls com mirades concèntriques” Sampere intueix el trauma del creixement insostenible i lúcid mira al voltant d'aquells espais totalment colgats de barriades populoses, que existeixen i envolten la zona forestal “l'àngel exterminador ens ha ungit”, talment una plaga. N'és conscient de les dues realitats sobreposades, la de l'espai antic, mític -amb unes característiques medievals i amb gran càrrega històrica referencial- la de l'espai de la postmodernitat que fragmenta el discurs i passa per sobre i ho degluteix en forma de fragments inconnexes, ja no hi ha espai per la rondalla “s'ha acabat el mar i el simi i la granota saltarina: d'estrella en estrella”. Al final s'imposa un estil de vida apocalíptic que provoca l'insomni perpetu: “l'esfera ja no dorm.”
Jordi Valls

dijous, 22 de setembre de 2016

Memorial de Ayotzinapa, de Mario Bojórquez.

Mario Bojórquez es uno de los poetas americanos más interesantes de la actualidad. Lo dice Ledo Ivo, lo dice Eduardo Lizalde, Mario Meléndez. Bojórquez és de una población costera -Los Mochis, estado de Sinaloa, México- y como poeta ha publicado una obra ingente. Destacaría “El rayo y la memoria” que recoge su obra de juventud, “El deseo postergado”, “Y2K” -uno de los libros más experimentales, brillante y arriesgado que he leido últimamente-. “Hablar sombras” y este último “Memorial de Ayotzinapa”. Ha ganado premios importantes como los “Premios de Bellas Artes de Literatura en Poesía Aguascalientes” o el “Premio Alhambra de Poesía Americana”. También es un gran activista y promueve la revista Círculo de Poesia, -una revista literaria on-line que ha recibido más de dos millones de visitas- y festivales de primera magnitud en México como “El Encuentro Internacional de Poesia Ciudad de México”. Ha traducido obras del catalán al español como: “El preludio”, o “Han venido unos amigos” del poeta Antoni Marí, o “La lengua lemosina: antología de la nueva poesía catalana” que recoge una muestra de la poesía contemporanea catalana. Sus poemas versan sobre los hechos que le sobrecogen y conmueven. Mario ha vivido mucho y expresa en versos sinceros su experiencia vital sobre el amor, la entrega, la espiritualidad y el poder. La condición humana está presente en todo momento con referentes de la tradición que conoce y comparte, no se aparta ni un milímetro de una intencionalidad concienciadora y una ácida mirada ante la ausencia de humanidad. “Memorial de Ayotzinapa” es un libro que consta de dos partes. El titulado “Memorial de Ayotzinapa” y “Cuaderno de perdedores”. La primera parte hace referencia al mito creacional de Quetzalcóatl, a partir de “la Versión del náhuarl” de Miguel León Portilla, Manuscrito de 1558, Códice Florentino. Un mito que para la poesía catalana ya trató Agustí Bartra desde su exilio en México. En el prólogo de Bartra a su “Quetzalcóatl” nos deja esta imagen que explica la belleza y complejidad del mito: “Vaig haver de despullar-me de moltes coses per tal de poder submergir-me en el poema, on el fonamental m'esperava: els temes a l'entorn dels quals jo havia voltat sempre: Amor, Temps i Mort. No em calia res més per cantar la vida”. “Tuve que desnudarme de muchas cosas para poder sumergirme en el poema, donde el fundamento me esperaba: los temas al entorno ante los que yo había tratado siempre: Amor, Tiempo y Muerte. No necesitaba nada mas para cantar a la vida”. La diferencia esencial con el poeta catalán está en que el mito no justifica las temáticas primeras a las que le sirve una poética, sino directamente en el tratamiento del mito de la creación. En Bojórquez, es un tema para la denuncia de un crimen de estado. Los hechos que evoca el poeta son graves, los ocurridos entre el 26 y 27 de septiembre del 2014. La siniestra desaparición de 43 estudiantes de la Escuela Normal de Ayotzinapa. Los hechos son concretos y tangibles y abarca un conflicto que viene de lejos y que pone en relevancia el nepotismo del poder y la corrupción. El poema de Bojórquez, es lo que llamaríamos un poema río, dividido en cuarenta y tres poemas numerados, hay dos acciones que se entremezclan, por un lado la crónica del mito fundacional de Quetzalcóatl, al utilizar el diálogo del dios con su nahual, es decir, su “alter ego”, y así mostrar los hechos de lo que está pasando, en la actualidad, los sacrificios se mezclan y confunden. El mito se funde con la acción de los estudiantes, con los impactos de hechos tan contundentes que parecen irreales, un descenso hacia el infierno del dolor, la muerte y la injusticia. Los rituales chamánicos que trazan la línea de la muerte y la resurrección, se mezclan con los hechos tangibles del crimen y el abuso del poder. La ausencia de sentido de justicia desde los valores humanos, queda sin resolver. Bojórquez trata una poética dura, no exenta de una trágica ironía. Traza, a veces con toques mágicos y alucinantes, a veces, con una dura mirada a la sordidez del abuso del poder. Mito y realidad se funden en el alma mexicana, con un personalísimo tratamiento. Probablemente uno de los textos poéticos más conmovedores de los últimos tiempos. En la segunda parte “Cuaderno de perdedores” entramos en un mundo más introspectivo, Bojórquez trata fascinado el amor, la dualidad que adquiere la identidad del poeta, el magnetismo y lucha interna por mantenerse despierto. Bojórquez tiene una gran capacidad de asumir el fragor báquico con toda su complejidad como una sinfonía de voces que ensalzan el acto amoroso en un ritual, me atrevo a decir, panteista. Los poemas de esta parte tienen una cadencia más personal, el autor se desnuda ante la amada y ante si mismo. El desazón del poeta adquiere momentos líricos de gran belleza, concluye “Cómo llenar tu soledad, no hay modo/ Si eres tu soledad, en ella brillas/ Y toda tu alegría es tu tristeza.” En el desnudamiento de Bojórquez, hay poemas de gran calado lírico:“De Abelardo a Eloísa”, “Naufragio de Gláphiras” y el espléndido y concluyente “Coda” que vuelve a la forma esencial de Quetzalcóatl y la suma de sus identidades: “Y aquél también/ Que no supo de si/ que se perdió en abismos/ en disputas inútiles- que pudieron su corazón- Y afilaron su lengua” Una lengua que se proyecta en su desmembramiento previo a una nueva metamorfosis “el mismo hueso ya/ Mondo e incorruptible”. Las dos partes o dimensiones del libro evidencían un poeta rico en matices, con una espiritualidad compleja y comprometido socialmente. Bojórquez, bajo mi punto de vista es uno de los grandes visionarios de la poesía contemporanea. Jordi Valls

divendres, 16 de setembre de 2016

EL PALAU DEL REI -text inèdit de Jordi Valls

EL PALAU DEL REI Temps era temps hi havia un rei que vivia en el seu palau. Com que volia que fos el palau més formós de tots els regnes va demanar a un mag que fes un encanteri. El mag va buscar les parets mestres del palau i les va untar d'una pols màgica, amb la pols sobrant va ordenar als servents que freguessin el terra i després de tres dies exhaustius, el mag se'n va tornar al seu poble. La casa anava creixent uns metres cada dia, i el rei es meravellava de trobar cada setmana habitacions noves. El palau es va fer famós i els reis de tots els regnes volien conèixer aquell portentós edifici, Els reis que el visitaven van sentir enveja i volien que el mag fes l'encanteri amb els respectius palaus. El rei amfitrió, temorós de compartir el seu privilegi amb els altres reis, va ordenar als guardes de palau que matessin el mag, però el mag es va fer fonedís i només van trobar un escrit enigmàtic en un paper solt dins del llibre d'encanteris que el mag feia servir: “Trobeu-me dins del cor del rei.” Van passar els dies, els anys, i el palau era tan monstruós que en eixamplar-se havia engolit la ciutat i els seus carrers, els horts i les granges dels afores. El rei havia de donar ordres als genets per comunicar-se amb la gent que vivia a l'altra punta del palau. El descontentament anava en augment i el que havia de ser un privilegi va passar a ser una maledicció. Aleshores el rei va lamentar la seva sort, governar el palau cada dia era més difícil i la distància amb els súbdits esdevingué abismal. El poder del rei es va convertir en un eco tan llunyà que només arribava als servents més propers. Desesperat plorava amargament la seva sort, desolat va alçar la vista i el mag es va aparèixer en forma de núvol, “sóc dins del teu cor”, el rei sorprès no sabia que dir i el mag va continuar “sóc el consol de la teva solitud.” El rei va reaccionar cridant “T'ordeno que trenquis l'encanteri!”L'eco rebotava per totes les sales, el mag però s'anava desdibuixant entre la boira d'aquell palau que ja només existia en el record dels fantasmes.