Translate

dijous, 27 d’octubre de 2016

La literatura prèvia del Barcelonès Nord

Josep Maria de Sagarra va passar les estades d'infantesa més entranyables a la Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet, la Torre, no era una torreta qualsevol, es tractava d'una fortificació medieval amb història que amb el temps va ser adaptada per cobrir les funcions de masia tradicional catalana. Arribar a la Balldovina des de Barcelona a començaments del segle XX era tota una aventura, els camins eren dolents i el transport era el tradicional, carro tirat per cavalls. Sagarra ho explica de forma entranyable i amb un repunt d'ironia a les seves “Memòries”. En aquella propietat, l'escriptor, va descobrir per primer cop el món de la natura.
Pompeu Fabra va arribar a Badalona al 1912, venia d'exercir de catedràtic a l'Escola d'Enginyers de Bilbao. Demandat per Enric Prat de la Riba i amb la promesa d'uns plans de futur que s'anaven gestant de cara al projecte de la Mancomunitat de Catalunya. Pompeu va prendre possessió de la càtedra de català, i al cap de poc temps, liderarà la Secció Filològica de la recentment creat Institut d'Estudis Catalans. Fabra necessitava un lloc de residència que li permetés una certa distància amb Barcelona, li agradava el mar, però alhora, volia estar ben connectat i l'accés per tren i tramvia que oferia la Badalona li garantia una dedicació equilibrada entre l'absorbent món laboral i la dedicació a la família. Josep Maria de Sagarra fumava havans, jugava amb els filaments ingràvids de fum que pujaven deliciosament, mentre, badoc, es deixava transportar per la pausa reflexiva dels efectes etílics del conyac. Sagarra era un magnífic conversador, les tertúlies de l'Ateneu eren més animades quan ell hi assistia, el mateix Josep Pla en el seu “Quadern gris” reconeixia aquesta habilitat social del poeta que solia aportar una mirada lúcida, guarnida i sorprenent. Una bona mostra de l'agudesa de Sagarra és llegir les seves col·laboracions a la premsa de l'època: “l'Aperitiu” i “Cafè, copa i puro” que són un exemple de periodisme d'observació ben representatiu.
Pompeu Fabra fumava en pipa, era un home de tarannà nerviós, de ment ordenada i endreçador de mena. Una complexitat física i mental activa, allò que diríem un cul d'en Jaumet. Li agradava passejar per la platja, les excursions muntanyenques, era un empedreït jugador de tennis i no deixava cap minut distret d'embadaliment, el temps era un bé molt preuat i la utilitat ho era tot. Fabra era un gran observador i un ironista atent al paisatge i el comportament humà. La impregnació badalonina es deixarà veure a les fitxes del que serà una de les obres ingents del lingüista el “Diccionari general de la llengua catalana”. Els exemples són abundants i rics en matisos. Així, al mot “Veremar” posarà d'exemple: “Ja ha veremat a la vinya de Pomar.” o bé a la preposició “Per” amb “Anirem a Santa Coloma per Sant Adrià”. La mirada des del tren, o des del tramvia, premia la imaginació del filòleg en el viatge diari de Badalona a Barcelona, això va influir en el seu caràcter, a banda de conformar la seva passió per via fèrria.
Josep Maria de Sagarra era aficionat als ocells, una passió que va heretar del seu oncle, de les estades de nen a la Torre Balldovina i que més tard, de forma implícita faria evident al llibre “Els ocells amics”. En un paràgraf encara dirà: “Aquests grans viatges dels ocells són una de les coses més interessants i més serioses de llur vida. Gairebé tots els ocells, quan apunta la primavera, tenen una mena de neguit pels dintres, un desfici que els obliga a canviar de terra.” Una observació que sembla premonitòria, el mateix escriptor divagaria d'un lloc a un altre tota la vida, i de forma extraordinària el viatge insòlit de Sagarra per la Polinèsia. A banda Sagarra viatja mentalment d'un lloc a l'altre en transicions harmòniques, de rerefons noucentista, no exempt d'algunes astracanades divertides, com el Sagarra infant que menjava llagostes de camp a Santa Coloma per experimentar les aptituds gastronòmiques de Joan Baptista.
Una ment poètica excita possibilitats insòlites de forma ben natural i ben innocent. Joan de Sagarra, el periodista fill de l'il·lustre escriptor, explicita amb vehemència que el famós poema “Vinyes verdes vora el mar” del llibre “Cançons de rem i vela” es refereix en exclusivitat a l'experiència visual del pare a El Port de la Selva. És cert que el llibre està signat a la població empordanesa i bona part de les temàtiques són marineres i fan versemblants aquestes afirmacions. A més, qui millor que un fill i periodista pot disposar d'informació de primera mà sobre les motivacions del seu pare? És evident que no és discutible l'afirmació de Joan de Sagarra, però també és cert, que un poeta, i més del tarannà divagant de Josep Maria, les seves fonts inspiradores són estranyament confuses. Corre la brama que el poeta sovintejava les passejades a la Creu de Montigalà, prop del Ca l'Alemany, deixant a l'esquena les ruïnes del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra i l'estesa de la Vall de Betlem. I què hi veia el poeta des d'aquell talaiot natural? Doncs, l'escampall de vinyes que baixava fins al mar. Un poeta és una ment complexa, que suma experiències i les concreta en un poema o en un conjunt de poemes. Així també, de la mateixa manera que molts pares no comprenen els fills, també hauríem de creure que pot passar en cas contrari, i és probable que des d'una mirada aguda i concreta com és la del periodisme s'interpreti la complexitat de forma simplista. Molts cops són els pares els incompresos pels propis fills.
Pompeu Fabra va fer una vida intensa i compromesa a Badalona, es va implicar en tots els projectes que va poder, Fabra, animava tota iniciativa de la cultura catalana, va ser ell qui va animar a un jove mestre, Marcel·lí Antich, expedientat durant la dictadura de Primo de Rivera a organitzar una escola a Badalona, a recer de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Més tard, aquest mestre fundaria amb Josep Queralt, badaloní, administrador de finques, el que seria l'editorial Proa, i la mítica col·lecció de narrativa “A tot vent” sota la direcció de Joan Puig i Ferrater. L'any 1928, li van encarregar a Josep Obiols que pintés el veler “Maria Assumpta”, una goleta construïda a Badalona, a mitjans del XIX, i que va tenir una història d'aventures ultramarines i de canvis de propietaris admirable, un exemple de l'emprenedoria badalonina.
La icona del vaixell “Maria Assumpta”, també simbolitza la fuga de talents que va delmar el país i molt concretament la nostra comarca. Tots van haver de marxar a l'exili: Pompeu Fabra, Josep Maria de Sagarra, Josep Queralt, Marcel·lí Antich, però també l'actriu Margarida Xirgu i alguns amics de Badalona, com Federico García Lorca que va ser cruelment assassinat a Granada. Hi ha un abans i un després en les vivències de les ciutats, de les persones, en tots els diàlegs, per parlar de si plourà o de com a pujat el pa, la comparativa serà entre abans de la guerra i després de la guerra. A la comarca, només un escriptor, Josep Gual, ens deixarà el trauma del testimoni al llibre “Les sabates d'en Jaume”, Gual, soldat de la Lleva del biberó, escriurà aquests versos:
“... ales d'Itàlia t'han occit, i avui,
a Badalona, la gent es passeja
per la Rambla.”
L'altre escriptor de l'exili interior serà el colomenc Josep Sol, començava la llarga nit del silenci franquista, s'ho va callar tot i no va ser mai més el mateix. I com una flameta encesa, el brillant i trist testimoni dels aires resclosits de la postguerra en escriptura de Maria Aurèlia Capmany a la novel·la “Betúlia” i encara, molts anys més tard, Julià de Jòdar serà el cronista més eficaç del trauma badaloní, a partir de Guifré i Cervantes, sota refugi de “El Rancho Grande”. Josep Maria de Sagarra descriu a les seves “Memòries” amb un entusiasme sincer els descobriments que va fer d'infant a la Torre Balldovina, el testimoni és colorista i eficaç, inaugura un imaginari pintoresc i rural de Santa Coloma de Gramenet. La descripció que en fa dels tres darrers pagesos amb barretina cofada, podrien ser personatges dels seus poemes i teatre, no observem tanta diferència entre el caràcter independent i murri del Tano i el de Luard el mariner, com alhora trobem aquell aire noucentista del tipisme català amable vagarejant en el relat plenament acceptat per l'actual poble vell. La descripció de Sagarra és la del doctor Puigvert, l'anomenada “Santa Coloma de les maduixes...”, “quan tot això eren camps...”. Paral·lelament hi havia un altre projecte noucentista de gran calat a Santa Coloma, el que havia de ser la Clínica Mental de Torribera, ja en època de la Mancomunitat de Catalunya, una obra arquitectònica dels gironins Rafael Massot i Josep Maria Pericas que havia d'aportar harmonia als malalts. El projecte va ser aplaudit per l'alcalde de la ciutat Llorenç Serra que era també el masover de la Torre Balldovina, és a dir, Santa Coloma quedava lligada al noucentisme arquitectònic i literari, en aquest darrer cas, de la mà del veterà Josep Maria de Sagarra i d'un jove pagès, Josep Sol, que destacava, al costat de colomencs que esdevindrien il·lustres, com el doctor Vilaseca, que a casa disposava, és important recordar-ho, de la col·lecció de clàssics de la Bernat Metge, entre els aires de modernitat que anunciava l'aparició de la República.I ja hi tornem a ser! L'aurora de dits de rosa era a punt de florir.
El temps va i bé, com una marea, ara puja i ara baixa, el temps d'abans de la República, el temps després de la República, una porta oberta que després és torna a tancar. Però que no deixarà que res torni a ser igual, l'esperança, per molt que l'amaguin, per molt que vulguin demostrar que no existeix a cops de culata de màuser, o campanyes de desprestigi, existeix. I és tossuda la realitat que es manifesta amb les seves intermitències, perquè les injustícies són les mateixes que en temps d'August, amb més o menys sofisticacions i les preguntes tornen sempre després d'un temps de reflexió. No és d'estranyar que el primer Ajuntament democràtic de Santa Coloma fos del PSUC, liderat per un Lluís Hernández que s'alçava com a hereu d'una rebel·lia resistent i possibilista. Encara que en aquell moment tant Pompeu Fabra com Josep Maria de Sagarra quedaven molt lluny de les noves sensibilitats que anaven prenent el relleu amb els referents de la premsa i de la televisió. La modernitat somiada en temps de la República s'havia tornat classicisme i és que no hi ha res que duri cent anys, ni tan sols la percepció de la mateixa modernitat. De fet, avui dia, qui fuma amb pipa o amb puro?
Article publicat a la revista Fòrum Grama el 22 d'abril de 2016
http://forumgrama.cat/la-literatura-previa-del-barcelones-nord-jordi-valls/
Jordi Valls

dijous, 20 d’octubre de 2016

Pàtria i poesia

Totes les nacions tenen els seus mites i els seus cants. Nacions velles i nacions noves com: Irlanda, Grècia, França, Eslovènia, Alemània, Quebec, els Estats Units o el poble Navaho, tots expressen els sentiments compartits per les seves comunitats en forma de poemes i cançons per exalçar les virtuts que els fa particulars en el món.
També Espanya ho ha fet, i Catalunya. I no és casual que l'afirmació d'una ha comportat l'afirmació de l'altra. A mesura que Espanya va perdent colònies a Amèrica, s'aguditza una crisi identitària no resolta. Les polítiques erràtiques del segle XIX, deriven a traumàtics experiments organitzatius, contradictoris, marcats per la tensió entre les necessitats d'innovació i l' immobilisme feudalitzant dels privilegis adquirits. La industrialització a Catalunya és determinant a l'hora de confeccionar un catalanisme modern i progressista sorgit al voltant dels Jocs Florals de Barcelona, d'origen medieval i reinstaurats el 1859 i la intel·lectualitat del moviment ideològic i cultural que se'n deriva: “La Renaixença”.
El primer projecte catalanista conscient és a les Bases de Manresa de 1892, a l'entorn hi ha tot un rusc de veritables prohoms inspiradors i en alguns casos instigadors: Joaquim Rubió i Ors, Carles Bonaventura Aribau, Frederic Soler “Pitarra”, Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull, Milà i Fontanals, el bisbe Josep Torras i Bages, i un emergent Enric Prat de la Riba, que serà determinant en el futur segle XX.
En aquest garbuix de l'origen, l'esperit literari i polític encara és el de recordar un passat mític i gloriós, on l'enyor i la fascinació medievalista orientarà els poemes més aconseguits. Recordareu segurament: “A la pàtria” de Bonaventura Carles Aribau, “El fossar de les Moreres” de Frederic Soler “Pitarra”, “Els Segadors” lletra versió del segle XVII recuperat per Manuel Milà i Fontanals, inclosa al llibre “Romancerillo catalán” del 1882, importantíssim document on s'inclou la primera impressió de “ La Cançó del comte Arnau”. Però, també, en un altre estament, els poetes sorgits al voltant dels Jocs Florals de Barcelona, recordem que constava de tres premis: “La flor natural”, dedicat a la temàtica de l'amor, “La viola d'or i argent”, al millor poema religiós, i el gran motivador de la poesia patriòtica, “L'englantina d'or”. El camí dels Jocs Florals no va ser fàcil. La instauració de la llengua catalana com la vehicular del certamen va crear un apassionat debat al consistori, els obstacles eren continuats, el català en no ser una llengua normativitzada, amb una gramàtica comuna i acceptada, creava dubtes acadèmics sobre la conveniència de crear una dignitat institucional com els jocs. El fons del conflicte, és clar, no era científic, sinó més aviat de menysteniment a una parla i a una legitimitat de poble que després del Decret de Nova Planta va fer de la parla pròpia una forma de resistència que abocava la llei al fracàs de facto. De fet, per llimar el conflicte, les primeres exaltacions nacionalistes eren de caire espanyolista però amb el temps derivaren a prendre consciència de la pàtria catalana.
Els jocs florals eren motivadors perquè si guanyaves els tres premis, obtenies el títol de “Mestre en Gai Saber” el títol més prestigiós que podia tenir un poeta. Poemes fills d'aquesta etapa amb una solvència de qualitat: “La pàtria” de Bonaventura Carles Aribau, com els poemes de Jacint Verdaguer “L'emigrant” , “El pi de les Tres Branques”, “Don Jaume a Sant Jeroni”, també “Lo trobador català” de Manuel Bori i Fontestà i molts més, que ens servirien per engrandir un volum que no és escàs.
No pot ser gens obviable que, per un altre camí, el del realisme literari, s'estava madurant la nostra llengua interpel·lant la contemporaneïtat europea, l'autor de Valls, Narcís Oller, arriba a interessar a Emile Zola, i es va relacionar de semblant a semblant amb els autors castellans com: Benito Pérez Galdós o Jose Maria de Pereda.
En el context històric, el cop per la pèrdua de les darreres colònies ultramarines d'Espanya: Cuba i Filipines, el 1898, serà el símptoma definitiu per comprovar la debilitat del projecte espanyol cada cop més acomplexat i més intolerant amb la diversitat peninsular.
Qui millor ho ha visionat ha estat Joan Maragall a la “Oda a Espanya” poema escrit el mateix any 1898 i que acaba després d'una llarga queixa i desafecció per un projecte comú que Maragall intueix caducat, amb el lapidari “ Has desaprés d' entendre an els teus fills. Adéu, Espanya!”
Una renúncia que tant farà ballar el cap de Manuel de Unamuno. Que aconseguirà, de Maragall, una amistat que durarà tota la vida, des de la discrepància, però alhora amb una voluntat sincera d'acostar ponts de diàleg. La correspondència Maragall-Unamuno és d'una importància vital per entendre els orígens del conflicte Catalunya-Espanya, cartes, on els temes que tracten són d'una actualitat esfereïdora. Al voltant d'aquests dos intel·lectuals apareixen dos moviments literaris paral·lels a la Península: un amb una mirada de fons a la decadència castellana, amb una visió reformista i actualitzadora de la idea d'Espanya, l'anomenada “Generación del 98” liderada per Unamuno, i un altre inspirat en el catalanisme progressista i en els corrents artístics europeus del moment “El Modernisme” liderada per Maragall, que pren el relleu de “La Renaixença” i aprofundeix en la identitat catalana a partir del vigor del present encarat al futur: Joan Maragall, Àngel Guimerà, Ignasí Iglesias, Caterina Albert -Víctor Català-, Joaquim Ruyra, en seran el gruix més interessant i que posaran en relleu el punt més àlgid de la poesia patriòtica catalana.
En paral·lel es funda al 1891 la societat coral de l'Orfeó Català els principals activistes són Lluís Millet i Amadeu Vives, dos músics compromessos amb la idea de la nació catalana. El 1894, Amadeu Vives estrena al mateix Orfeó, la peça musicada de “L'emigrant” de Jacint Verdaguer. L'any 1896 serà Lluís Millet qui prendrà el relleu, aquest cop a Montserrat i amb el poema de Joan Maragall i el potent himne “Cant de la senyera”.
Curiós i remarcable és el cas d'Àngel Guimerà, al teatre Principal de Barcelona s'inaugura la sarsuela “La Santa Espina”, la música havia de ser d'Amadeu Vives, però per problemes d'agenda, va ser Enric Morera qui va prendre el relleu i va fer la sardana que tots coneixem. De bon començament va ser un èxit fulminant, se'n van fer més de dues-centes representacions. I la sardana central es va convertir en un himne popular.
D'altra banda, també visions oposades a l'estètica d'Àngel Guimerà, els avantguardistes i l'exponent més popular, Joan Salvat-Papasseit que enceta el camí del compromís social i nacional i escriu alguns dels poemes patriòtics més estimats pel poble als llibres: “La gesta dels estels” i “Les conspiracions”. En un dels poemes més sentits “Les gorges” hi ha probablement el primer crit a la idea de nació complexa, és a dir la idea de Països Catalans.
Serà a partir del Noucentisme, amb la baula inestimable de Ventura Gassol, que el poema patriòtic català cercarà un camí al classicisme amb l'harmonia i l'equilibri a “Les tombes flamejants” de 1923, també Josep Carner, Guerau de Liost, i com no, Josep Maria de Sagarra, amb “La Campana de Sant Honorat” i el magnífic “El cant del poble” que havia de ser l'himne nacional, però la voluntat popular va preferir “Els segadors” versió de Francesc Alió, amb les tres estrofes amb la tornada que avui dia fem servir.
Dit això, cal tenir en compte els canvis psicològics de la societat europea durant el segle XX, un segle devastador, on la guerra de trinxeres i la capacitat de destrucció massiva, va fer que el pensament crític assenyalés el discurs nacionalista dels estats com una arenga al fanatisme bèl·lic i la destrucció dels valors que fonamenten els Drets Humans. Aquest serà un punt d'inflexió important per la poesia de caràcter patriòtic, que emprarà altres mecanismes menys exaltatoris dels valors intrínsecs dels pobles i més acostats a les realitats concretes, i a la protesta cívica.
En el plànol del conflicte interior: Primer va ser la dictadura de Primo de Rivera i després la Guerra Civil Espanyola, amb la consegüent dictadura del general Franco, van trencar tots els anhels de sobirania catalana. El resistencialisme interior i l'exili, amb els poemes de J.V. Foix, i els magnífics “Les elegies de Bierville” de Carles Riba, “Les corrandes d'exili” de Joan Oliver “Pere Quart” i “L'arbre de foc” de l' inconfusible Agustí Bartra, ja exiliat a Mèxic, i de Mèxic també ens arribarà “Nabí” de Josep Carner. Temps difícils de complicada comunicació, no obviem: Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Agustí Esclasans i un Salvador Espriu, que amb el temps serà la clau de pas de la poesia cívica catalana. També les dones: Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, una jove Montserrat Abelló. El temps passa i la dictadura s'acomoda després de la segona guerra mundial. Arriba una nova fornada de poetes que també tractaran la poesia patriòtica, però serà un greuge identitari i de manca de llibertats i d'oportunitats, la queixa esdevé més existencialista: Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedas, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Màrius Sampere, del país valencià la veu potentíssima de Vicent Andrés Estellés, a les illes: Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Josep Maria Llompart. I més recentment: Joan Margarit, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Francesc Parcerisas, Felicia Fuster, Pere Rovira, Maria Beneyto, Josep Piera, Marc Granell... I això no s'acaba.
Enllaço, amb l'actualitat. Com afecta la globalització la poesia patriòtica? Doncs, després de l'existencialisme, de la guerra freda i la caiguda del mur i l'URSS, arriba la globalització econòmica i política on es posa en pràctica la liberalització dels mercats, l'empobriment accelerat dels més pobres i la post industrialització dels països desenvolupats. M'explicaré: després de la caiguda del mur de Berlín, del comunisme soviètic, va caure el mur de la confidencialitat de la informació, i l'aplicació de la tecnologia última ha fet la resta, bàsicament l'acceleració de les xarxes d'informació, per via satèl·lit i la proliferació del transport aeri i marítim.
Molts direu, que caram té a veure això amb el tractament de la poesia patriòtica catalana? Disculpeu-me la marrada, però la connexió és evident. Ja no es pot escriure un poema amb els mateixos condiments emocionals i constitutius dels pensaments derivats del romanticisme del segle XIX, vivim a una societat que té altres necessitats, complexa, d'orígens, races i llengües diverses, però amb tots aquests canvis, que són més profunds que els del malaurat segle XX, el que roman intacte són els sentiments humans comuns a totes les persones: l'amor, l'odi, l'amistat, la basarda, el deseiximent, l'alegria, l'humor, el sentiment de pertinença a una comunitat. Què és, doncs, la pàtria avui dia?
L'assoliment d'uns drets i d'un reconeixement internacional d'aquests drets i de la condició i la visibilitat d'una realitat singular, diferent i complementària amb la resta de països.
L'elaboració del món des de les individualitats a una societat interconnectada, amb múltiples contradiccions, però alhora, també el retorn a un estament íntim de comunitat, de forma destensada i no exempta d'ironia, d'humor, d'una identificació amb: una llengua, uns costums, una forma de fer entranyable que hem de ser capaços de compartir en positiu, cadascú a la seva manera i que ens porta a ser en el món, catalans.
Jordi Valls

dijous, 13 d’octubre de 2016

Ceuta: l'eco de la maledicció de Calipso.

Vaig fer el servei militar a Ceuta, soldat de lleva del quart reemplaçament del 1989, en un regiment d'artilleria mixta de muntanya, RAMIX-30, 1a bateria. Josep Valls Blanch també va fer el servei militar a Ceuta, en el cos d'artilleria. Cada divendres a mig matí fèiem instrucció al pati d'armes de la caserna militar per prescripció del tinent coronel. I al final de la instrucció, invariablement havíem de cantar a viva veu l'himne dels artillers. Un himne que tenia un no sé què de pasdoble “Marchemos unidos, marchemos dichosos ,/ seguros, contentos de nuestro valor, / y cuando luchando a morir lleguemos/ antes que rendidos muertos con honor.” L'himne que és tediós i llarg i només hi apareixen dos noms propis: Velarde i Daoiz. Amb el temps vaig esbrinar que van ser herois de la sublevació del 2 de maig madrileny, durant la Guerra del Francès. Ho relaciono involuntàriament amb el famós quadre de Francisco de Goya “Los fusilamientos del 2 de mayo”. L'home morè, de la camisa blanca amb els braços en creu, com un colom de la pau redemptor, il·lumina la tenebrosa escena. La composició no podia ser més angoixant i tenebrosa. Josep Valls Blanch és el meu avi, no el vaig conèixer i només m'ha arribat la seva llegenda. A la Guerra Civil, en un dels bombardeigs aeris va saltar d'un camió a temps i va salvar la pell de miracle. De miracle vaig arribar a Ceuta després de dotze hores de tren des de Barcelona a Algesires, la distribució de la lleva, el transport amb el “ferry” i des del mar, per primer cop, el Penyal de Gibraltar, les dues ribes separades per l'estret, Ceuta i Gibraltar, a catorze quilòmetres de distància, apuntant-se amb els seus dits, com l'exaltada revelació de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. I dic apuntant-se, i certament era així, des de l'artilleria de Costa del “Monte Hacho”, entre túnels foradats a la muntanya, en un entramat laberíntic, gairebé una ciutat búnquer subterrani, hi havia unes peces d'artilleria enormes apuntant en direcció a Gibraltar, eren d'un gran calibre, segons ens van explicar d'origen alemany, del 1915, i també ens van dir que era regal del govern alemany procedent d'un vaixell de guerra desballestat de la primera guerra Mundial, a les necessitats del general Franco que mirava Gibraltar amb una fam precisa. Eren altres temps i els aliats i les intencions eren unes altres. Vaig ser a Ceuta un any de calendari de juliol a juliol, i amb una setmana de regal per un problema logístic de recepció de la nova lleva que ens havia de substituir. L'estat de nervis, el sentiment d'abandó, la injustícia de l'hàbitat era punxant i contínua. No em pensava que aquesta basarda seria possible en plena democràcia; en aquell moment, era ministre de defensa Narcís Serra, la imatge d'Espanya era la d'un país modern que havia tingut una transició exemplar, model internacional per als països en vies de desenvolupament. En contrast, em vaig trobar un exèrcit de rampoina, injust, inútil i anacrònic. Vaig servir en una bateria -en el cas de l'artilleria les companyies adopten aquesta condició- de la caserna militar d'artilleria RAMIX-30. Hi havia entre el personal un excedent de bascos, catalans, i delinqüents comuns, de tal manera que em vaig acostumar a sentir una flaire constant de “porros” del tot accessibles i bastant tolerats a la caserna. El meu avi va ser caporal furrier, feia molt, és clar, saber escriure en aquella època. Jo vaig ser un ràdio telefonista “matxaca” i estava en el grup que portàvem la logística de les telecomunicacions, un entramat de cables que havíem de tibar amb molta cura en uns rodets de fusta grans que desplegàvem i tornàvem a enrotllar, segons les necessitats del servei. Odiava especialment anar de maniobres sobretot per la difícil higiene personal, i els freds de les guàrdies. Vaig fer-ne dues, la primera a “Cerro Muriano”, Còrdova, la segona a Almeria, gairebé al desert, molt a prop de la població de Viator, on a pocs quilòmetres hi havia una brigada enorme, és a dir, una caserna de casernes, dirigida en aquest cas per un general de brigada. Recordo que a “Cerro Muriano” vaig passar molt fred, la gent feia apostes i encerclaven, com en una lluita de gladiadors, els escorpins i els centpeus dins d'un got transparent per veure qui acaba sobrevivint a la batalla a mort entre les dues bèsties, no cal dir que alguns van fer petites fortunes. Tot plegat gens instructiu. Les peces d'artilleria de muntanya eren de calibratge petit, 105/14, fabricació italiana dels anys cinquanta i la munició es dividia en l'americana i l'espanyola, els projectils que fallaven eren de fabricació espanyola. Les peces d'artilleria s'havien de mimetitzar amb el terreny per enganyar l'aviació. Jo ho veia tot plegat molt obsolet, en el temps que muntàvem la logística ens podrien haver bombardejat en diverses ràtzies aèries. No hi ha millor informació que les pel·lícules bèl·liques i la sensació que tenia era d'una gran indefensió per l'obsolescència dels mitjans emprats a les maniobres. Desconec l'experiència de l'avi a la “mili”, el pare no la va fer, era fill de vídua i el torn va passar a la següent generació. El destí i les seves intermitències, l'atzar i la seva determinació. L'emoció intencionada.
Jordi Valls

dijous, 6 d’octubre de 2016

Plaça Catalunya, un llibre obert

Sempre he treballat envoltat de llibres i m'he sentit afortunat amb la meva feina. En els llibres hi ha reflectida la psicologia de la humanitat i la seva evolució inconstant. Tinc molt clar que només podré ser una baula d'una llarga cadena, que no sé cap a on evolucionarà i difícilment podré comprendre amb exactitud en el meu present. Tot i que el llibre és el meu medi també sé perfectament que no és l'únic medi, hi ha molts suports oferts per la tecnologia que hem sabut elaborar els humans, ras i curt, arrosseguem, tots plegats, un llegat que anomenem cultura. Però no podem comprendre en la seva totalitat. Som cultura, però no som definitius. També hem après que la cultura no és monolítica, ni vertical, ho podem comparar a una electricitat que il·lumina si hi ha bons metalls conductors o que pot no fer ni espurna si no hi ha ni un trist cable de coure. La nostra funció serà passar el testimoni als que vindran. Però sovint, els que vindran, no sempre estaran a l'altura de les circumstàncies. Ho hem estat nosaltres? Preguntem i preguntem. Les preguntes, els llibres.
Hi ha vegades que el món ens és transparent, i els llibres, com a objectes estèticament bells, ofereixen una dimensió especial d'aquest món. Jo, he après a parlar amb els llibres. Però els llibres no parlen, és clar, només ofereixen una portada atractiva i un contingut, en el millor dels casos, interessant. Entre el llibreter i el llibre s'estableix un diàleg impossible però al mateix temps inevitable. Els llibres demanen atenció, de vegades per la insistència dels clients a valorar algun títol descartat pel llibreter amb l'etiqueta d'invendible, de vegades, simplement, el llibre parla per ell mateix, alguns, fins i tot, porten manies i particularitats del tot capricioses. Les veus són constants, exigents, seductores, sempre volen tracte diferenciat, concretament el llibre de fons que exigeix que no se l'oblidi, exigeix compartir espai a les catedrals dels llibres que són les llibreries i les biblioteques públiques, necessita doncs, algun reconeixement que el satisfaci, una petita estada al paradís abans de tornar a l'amenaça del crematori, encara que la novetat editorial tregui el pit inflat davant del parrupeig incessant i seductor de la premsa.
A la llibreria Catalònia, els coloms eren les aus més presents. La plaça Catalunya, en fa símbol i negoci dels cosins germans de l'Esperit Sant. La plaça Catalunya és el lloc més desmemoriat del món. És un present continu. Passen les persones, els vehicles, els comerços, els exèrcits, les misèries, i les riqueses. Però manté el maquillatge propi del lloc de pas. Cruïlla d'ambients, frontera entre el glamurós Passeig de Gràcia i l'entrada al túnel del temps per Portal de l'Àngel, reminiscències medievals en els noms dels carrers que baixen a mar. A la Plaça Catalunya comença Barcelona, una Barcelona per quedar, de pas. Curiosament la gent mai queda al centre de la plaça. Es defuig de l'exhibicionisme que produeix sentir-se al centre de les mirades, les mirades del turista, del carterista, dels infants curiosos, de la intempèrie i en general, dels coloms. La gent queda al cafè Zurich, els més tradicionals, a la Font de Canaletes. Però mai al mig de la circumferència. Com que la Plaça és l'espai de l'oblit, és l'espai zero, on comença tot, a partir de, o bé, on acaba tot, fins a. El meu pare, el meu fill i jo, tenim fotografies a la plaça jugant amb els coloms. És un ritual iniciàtic de la vida. És un espai fora del temps, una sala d'espera del començament pur, del zero. Visitar la Plaça acaba sent una mena de litúrgia del no-res. L'oblit, la desmemòria. La certesa d'una porta a un coneixement simple que s'obre al mig de la Plaça. No existim. La vida és un miratge. La Plaça Catalunya, el silenci impossible.
Els llibres hi són, a tot arreu, justifiquen que hi siguem. Hi ha llibres que són falsos, però disposen d'una inventiva que ens els fa admirables. Hi ha moltes falsedats que són més certes que la realitat reconeguda. Cap realitat existeix. Som nosaltres que creem la realitat i la dotem de continguts, amb valors compartits. Les percepcions i les emocions contrastades ens acompanyen, existeixen perquè els altres també experimenten les mateixes sensacions, experiències i coneixements, reforcen així el nostre particular sentit de la realitat. Però la realitat elevada a la categoria de veritat és falsa. Cap veritat és possible perquè la vida és canviant amb múltiples variables i la veritat és forçada temporalment per una violència sistèmica, vehement. Però sempre caduca. A la Plaça Catalunya les veritats són transparents i sempre connecten amb les veritats oposades, com una gran burla al raonament humà que teoritza, que pensa, que revesteix la imatge pròpia amb la imatge creada, que crea emocions per manca d'estímuls. Els humans som els grans emuladors de la natura, la copiem, ens autoenganyem quan assumim un rol creador. No sabem crear res. No podem imaginar res que no sigui a partir dels elements que tenim disponibles. Som simis espavilats, només som vida.
El monument a Francesc Macià a la Plaça, és un extraterrestre en forma d'escala invertida. Catalunya és una escala al revés. La Plaça menys catalana del món és la Plaça Catalunya. Envoltada d'edificis aliens a la cultura pròpia: Corte Inglés, FNAC, Banc d'Espanya, Apple, Caja Madrid, Banco de Santander -amb un carrilló que evoca el característic so del Big Ben de Londres-. En fi, els edificis forts de la Plaça reforcen una visibilitat del poder real que impera a Catalunya. Els símbols tenen la força de la inèrcia relacional, identifiquem societat, cultura amb poder. Inconscientment som vassalls de les referències visibles i dominants, però com he dit abans, la cultura no és monolítica, ni vertical. I fins i tot, els que s'armen d'arguments ètics favorables també estan de pas. Cap discurs redemptor serà definitiu, ni tan sols ens salvarà els mobles de la consciència. La indiferència del temps fereix els grumolls de vanitat que som capaços de transpirar. No quedaran ni els vestigis de la nostra existència, i malgrat tot, ens entestem a mantenir una certa vitalitat desafiadora. Aquests són els pensaments que destil·la la Plaça Catalunya, els coloms transporten estoics el pes de la transcendència amarada d'alienació. Com una pluja que no deixa anar ni gota, així passem a la nova fase de turista.
Jordi Valls