Josep Maria de Sagarra va passar les estades d'infantesa més entranyables a la Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet, la Torre, no era una torreta qualsevol, es tractava d'una fortificació medieval amb història que amb el temps va ser adaptada per cobrir les funcions de masia tradicional catalana. Arribar a la Balldovina des de Barcelona a començaments del segle XX era tota una aventura, els camins eren dolents i el transport era el tradicional, carro tirat per cavalls. Sagarra ho explica de forma entranyable i amb un repunt d'ironia a les seves “Memòries”. En aquella propietat, l'escriptor, va descobrir per primer cop el món de la natura.
Pompeu Fabra va arribar a Badalona al 1912, venia d'exercir de catedràtic a l'Escola d'Enginyers de Bilbao. Demandat per Enric Prat de la Riba i amb la promesa d'uns plans de futur que s'anaven gestant de cara al projecte de la Mancomunitat de Catalunya. Pompeu va prendre possessió de la càtedra de català, i al cap de poc temps, liderarà la Secció Filològica de la recentment creat Institut d'Estudis Catalans. Fabra necessitava un lloc de residència que li permetés una certa distància amb Barcelona, li agradava el mar, però alhora, volia estar ben connectat i l'accés per tren i tramvia que oferia la Badalona li garantia una dedicació equilibrada entre l'absorbent món laboral i la dedicació a la família.
Josep Maria de Sagarra fumava havans, jugava amb els filaments ingràvids de fum que pujaven deliciosament, mentre, badoc, es deixava transportar per la pausa reflexiva dels efectes etílics del conyac. Sagarra era un magnífic conversador, les tertúlies de l'Ateneu eren més animades quan ell hi assistia, el mateix Josep Pla en el seu “Quadern gris” reconeixia aquesta habilitat social del poeta que solia aportar una mirada lúcida, guarnida i sorprenent. Una bona mostra de l'agudesa de Sagarra és llegir les seves col·laboracions a la premsa de l'època: “l'Aperitiu” i “Cafè, copa i puro” que són un exemple de periodisme d'observació ben representatiu.
Pompeu Fabra fumava en pipa, era un home de tarannà nerviós, de ment ordenada i endreçador de mena. Una complexitat física i mental activa, allò que diríem un cul d'en Jaumet. Li agradava passejar per la platja, les excursions muntanyenques, era un empedreït jugador de tennis i no deixava cap minut distret d'embadaliment, el temps era un bé molt preuat i la utilitat ho era tot. Fabra era un gran observador i un ironista atent al paisatge i el comportament humà. La impregnació badalonina es deixarà veure a les fitxes del que serà una de les obres ingents del lingüista el “Diccionari general de la llengua catalana”. Els exemples són abundants i rics en matisos. Així, al mot “Veremar” posarà d'exemple: “Ja ha veremat a la vinya de Pomar.” o bé a la preposició “Per” amb “Anirem a Santa Coloma per Sant Adrià”. La mirada des del tren, o des del tramvia, premia la imaginació del filòleg en el viatge diari de Badalona a Barcelona, això va influir en el seu caràcter, a banda de conformar la seva passió per via fèrria.
Josep Maria de Sagarra era aficionat als ocells, una passió que va heretar del seu oncle, de les estades de nen a la Torre Balldovina i que més tard, de forma implícita faria evident al llibre “Els ocells amics”. En un paràgraf encara dirà: “Aquests grans viatges dels ocells són una de les coses més interessants i més serioses de llur vida. Gairebé tots els ocells, quan apunta la primavera, tenen una mena de neguit pels dintres, un desfici que els obliga a canviar de terra.” Una observació que sembla premonitòria, el mateix escriptor divagaria d'un lloc a un altre tota la vida, i de forma extraordinària el viatge insòlit de Sagarra per la Polinèsia. A banda Sagarra viatja mentalment d'un lloc a l'altre en transicions harmòniques, de rerefons noucentista, no exempt d'algunes astracanades divertides, com el Sagarra infant que menjava llagostes de camp a Santa Coloma per experimentar les aptituds gastronòmiques de Joan Baptista.
Una ment poètica excita possibilitats insòlites de forma ben natural i ben innocent. Joan de Sagarra, el periodista fill de l'il·lustre escriptor, explicita amb vehemència que el famós poema “Vinyes verdes vora el mar” del llibre “Cançons de rem i vela” es refereix en exclusivitat a l'experiència visual del pare a El Port de la Selva. És cert que el llibre està signat a la població empordanesa i bona part de les temàtiques són marineres i fan versemblants aquestes afirmacions. A més, qui millor que un fill i periodista pot disposar d'informació de primera mà sobre les motivacions del seu pare? És evident que no és discutible l'afirmació de Joan de Sagarra, però també és cert, que un poeta, i més del tarannà divagant de Josep Maria, les seves fonts inspiradores són estranyament confuses. Corre la brama que el poeta sovintejava les passejades a la Creu de Montigalà, prop del Ca l'Alemany, deixant a l'esquena les ruïnes del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra i l'estesa de la Vall de Betlem. I què hi veia el poeta des d'aquell talaiot natural? Doncs, l'escampall de vinyes que baixava fins al mar. Un poeta és una ment complexa, que suma experiències i les concreta en un poema o en un conjunt de poemes. Així també, de la mateixa manera que molts pares no comprenen els fills, també hauríem de creure que pot passar en cas contrari, i és probable que des d'una mirada aguda i concreta com és la del periodisme s'interpreti la complexitat de forma simplista. Molts cops són els pares els incompresos pels propis fills.
Pompeu Fabra va fer una vida intensa i compromesa a Badalona, es va implicar en tots els projectes que va poder, Fabra, animava tota iniciativa de la cultura catalana, va ser ell qui va animar a un jove mestre, Marcel·lí Antich, expedientat durant la dictadura de Primo de Rivera a organitzar una escola a Badalona, a recer de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Més tard, aquest mestre fundaria amb Josep Queralt, badaloní, administrador de finques, el que seria l'editorial Proa, i la mítica col·lecció de narrativa “A tot vent” sota la direcció de Joan Puig i Ferrater. L'any 1928, li van encarregar a Josep Obiols que pintés el veler “Maria Assumpta”, una goleta construïda a Badalona, a mitjans del XIX, i que va tenir una història d'aventures ultramarines i de canvis de propietaris admirable, un exemple de l'emprenedoria badalonina.
La icona del vaixell “Maria Assumpta”, també simbolitza la fuga de talents que va delmar el país i molt concretament la nostra comarca. Tots van haver de marxar a l'exili: Pompeu Fabra, Josep Maria de Sagarra, Josep Queralt, Marcel·lí Antich, però també l'actriu Margarida Xirgu i alguns amics de Badalona, com Federico García Lorca que va ser cruelment assassinat a Granada. Hi ha un abans i un després en les vivències de les ciutats, de les persones, en tots els diàlegs, per parlar de si plourà o de com a pujat el pa, la comparativa serà entre abans de la guerra i després de la guerra. A la comarca, només un escriptor, Josep Gual, ens deixarà el trauma del testimoni al llibre “Les sabates d'en Jaume”, Gual, soldat de la Lleva del biberó, escriurà aquests versos:
“... ales d'Itàlia t'han occit, i avui,
a Badalona, la gent es passeja
per la Rambla.”
L'altre escriptor de l'exili interior serà el colomenc Josep Sol, començava la llarga nit del silenci franquista, s'ho va callar tot i no va ser mai més el mateix. I com una flameta encesa, el brillant i trist testimoni dels aires resclosits de la postguerra en escriptura de Maria Aurèlia Capmany a la novel·la “Betúlia” i encara, molts anys més tard, Julià de Jòdar serà el cronista més eficaç del trauma badaloní, a partir de Guifré i Cervantes, sota refugi de “El Rancho Grande”.
Josep Maria de Sagarra descriu a les seves “Memòries” amb un entusiasme sincer els descobriments que va fer d'infant a la Torre Balldovina, el testimoni és colorista i eficaç, inaugura un imaginari pintoresc i rural de Santa Coloma de Gramenet. La descripció que en fa dels tres darrers pagesos amb barretina cofada, podrien ser personatges dels seus poemes i teatre, no observem tanta diferència entre el caràcter independent i murri del Tano i el de Luard el mariner, com alhora trobem aquell aire noucentista del tipisme català amable vagarejant en el relat plenament acceptat per l'actual poble vell. La descripció de Sagarra és la del doctor Puigvert, l'anomenada “Santa Coloma de les maduixes...”, “quan tot això eren camps...”. Paral·lelament hi havia un altre projecte noucentista de gran calat a Santa Coloma, el que havia de ser la Clínica Mental de Torribera, ja en època de la Mancomunitat de Catalunya, una obra arquitectònica dels gironins Rafael Massot i Josep Maria Pericas que havia d'aportar harmonia als malalts. El projecte va ser aplaudit per l'alcalde de la ciutat Llorenç Serra que era també el masover de la Torre Balldovina, és a dir, Santa Coloma quedava lligada al noucentisme arquitectònic i literari, en aquest darrer cas, de la mà del veterà Josep Maria de Sagarra i d'un jove pagès, Josep Sol, que destacava, al costat de colomencs que esdevindrien il·lustres, com el doctor Vilaseca, que a casa disposava, és important recordar-ho, de la col·lecció de clàssics de la Bernat Metge, entre els aires de modernitat que anunciava l'aparició de la República.I ja hi tornem a ser! L'aurora de dits de rosa era a punt de florir.
El temps va i bé, com una marea, ara puja i ara baixa, el temps d'abans de la República, el temps després de la República, una porta oberta que després és torna a tancar. Però que no deixarà que res torni a ser igual, l'esperança, per molt que l'amaguin, per molt que vulguin demostrar que no existeix a cops de culata de màuser, o campanyes de desprestigi, existeix. I és tossuda la realitat que es manifesta amb les seves intermitències, perquè les injustícies són les mateixes que en temps d'August, amb més o menys sofisticacions i les preguntes tornen sempre després d'un temps de reflexió. No és d'estranyar que el primer Ajuntament democràtic de Santa Coloma fos del PSUC, liderat per un Lluís Hernández que s'alçava com a hereu d'una rebel·lia resistent i possibilista. Encara que en aquell moment tant Pompeu Fabra com Josep Maria de Sagarra quedaven molt lluny de les noves sensibilitats que anaven prenent el relleu amb els referents de la premsa i de la televisió. La modernitat somiada en temps de la República s'havia tornat classicisme i és que no hi ha res que duri cent anys, ni tan sols la percepció de la mateixa modernitat. De fet, avui dia, qui fuma amb pipa o amb puro?
Article publicat a la revista Fòrum Grama el 22 d'abril de 2016
http://forumgrama.cat/la-literatura-previa-del-barcelones-nord-jordi-valls/
Jordi Valls
Josep Maria de Sagarra va passar les estades d'infantesa més entranyables a la Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet, la Torre, no era una torreta qualsevol, es tractava d'una fortificació medieval amb història que amb el temps va ser adaptada per cobrir les funcions de masia tradicional catalana. Arribar a la Balldovina des de Barcelona a començaments del segle XX era tota una aventura, els camins eren dolents i el transport era el tradicional, carro tirat per cavalls. Sagarra ho explica de forma entranyable i amb un repunt d'ironia a les seves “Memòries”. En aquella propietat, l'escriptor, va descobrir per primer cop el món de la natura.
Pompeu Fabra va arribar a Badalona al 1912, venia d'exercir de catedràtic a l'Escola d'Enginyers de Bilbao. Demandat per Enric Prat de la Riba i amb la promesa d'uns plans de futur que s'anaven gestant de cara al projecte de la Mancomunitat de Catalunya. Pompeu va prendre possessió de la càtedra de català, i al cap de poc temps, liderarà la Secció Filològica de la recentment creat Institut d'Estudis Catalans. Fabra necessitava un lloc de residència que li permetés una certa distància amb Barcelona, li agradava el mar, però alhora, volia estar ben connectat i l'accés per tren i tramvia que oferia la Badalona li garantia una dedicació equilibrada entre l'absorbent món laboral i la dedicació a la família.
Josep Maria de Sagarra fumava havans, jugava amb els filaments ingràvids de fum que pujaven deliciosament, mentre, badoc, es deixava transportar per la pausa reflexiva dels efectes etílics del conyac. Sagarra era un magnífic conversador, les tertúlies de l'Ateneu eren més animades quan ell hi assistia, el mateix Josep Pla en el seu “Quadern gris” reconeixia aquesta habilitat social del poeta que solia aportar una mirada lúcida, guarnida i sorprenent. Una bona mostra de l'agudesa de Sagarra és llegir les seves col·laboracions a la premsa de l'època: “l'Aperitiu” i “Cafè, copa i puro” que són un exemple de periodisme d'observació ben representatiu.
Pompeu Fabra fumava en pipa, era un home de tarannà nerviós, de ment ordenada i endreçador de mena. Una complexitat física i mental activa, allò que diríem un cul d'en Jaumet. Li agradava passejar per la platja, les excursions muntanyenques, era un empedreït jugador de tennis i no deixava cap minut distret d'embadaliment, el temps era un bé molt preuat i la utilitat ho era tot. Fabra era un gran observador i un ironista atent al paisatge i el comportament humà. La impregnació badalonina es deixarà veure a les fitxes del que serà una de les obres ingents del lingüista el “Diccionari general de la llengua catalana”. Els exemples són abundants i rics en matisos. Així, al mot “Veremar” posarà d'exemple: “Ja ha veremat a la vinya de Pomar.” o bé a la preposició “Per” amb “Anirem a Santa Coloma per Sant Adrià”. La mirada des del tren, o des del tramvia, premia la imaginació del filòleg en el viatge diari de Badalona a Barcelona, això va influir en el seu caràcter, a banda de conformar la seva passió per via fèrria.
Josep Maria de Sagarra era aficionat als ocells, una passió que va heretar del seu oncle, de les estades de nen a la Torre Balldovina i que més tard, de forma implícita faria evident al llibre “Els ocells amics”. En un paràgraf encara dirà: “Aquests grans viatges dels ocells són una de les coses més interessants i més serioses de llur vida. Gairebé tots els ocells, quan apunta la primavera, tenen una mena de neguit pels dintres, un desfici que els obliga a canviar de terra.” Una observació que sembla premonitòria, el mateix escriptor divagaria d'un lloc a un altre tota la vida, i de forma extraordinària el viatge insòlit de Sagarra per la Polinèsia. A banda Sagarra viatja mentalment d'un lloc a l'altre en transicions harmòniques, de rerefons noucentista, no exempt d'algunes astracanades divertides, com el Sagarra infant que menjava llagostes de camp a Santa Coloma per experimentar les aptituds gastronòmiques de Joan Baptista.
Una ment poètica excita possibilitats insòlites de forma ben natural i ben innocent. Joan de Sagarra, el periodista fill de l'il·lustre escriptor, explicita amb vehemència que el famós poema “Vinyes verdes vora el mar” del llibre “Cançons de rem i vela” es refereix en exclusivitat a l'experiència visual del pare a El Port de la Selva. És cert que el llibre està signat a la població empordanesa i bona part de les temàtiques són marineres i fan versemblants aquestes afirmacions. A més, qui millor que un fill i periodista pot disposar d'informació de primera mà sobre les motivacions del seu pare? És evident que no és discutible l'afirmació de Joan de Sagarra, però també és cert, que un poeta, i més del tarannà divagant de Josep Maria, les seves fonts inspiradores són estranyament confuses. Corre la brama que el poeta sovintejava les passejades a la Creu de Montigalà, prop del Ca l'Alemany, deixant a l'esquena les ruïnes del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra i l'estesa de la Vall de Betlem. I què hi veia el poeta des d'aquell talaiot natural? Doncs, l'escampall de vinyes que baixava fins al mar. Un poeta és una ment complexa, que suma experiències i les concreta en un poema o en un conjunt de poemes. Així també, de la mateixa manera que molts pares no comprenen els fills, també hauríem de creure que pot passar en cas contrari, i és probable que des d'una mirada aguda i concreta com és la del periodisme s'interpreti la complexitat de forma simplista. Molts cops són els pares els incompresos pels propis fills.
Pompeu Fabra va fer una vida intensa i compromesa a Badalona, es va implicar en tots els projectes que va poder, Fabra, animava tota iniciativa de la cultura catalana, va ser ell qui va animar a un jove mestre, Marcel·lí Antich, expedientat durant la dictadura de Primo de Rivera a organitzar una escola a Badalona, a recer de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Més tard, aquest mestre fundaria amb Josep Queralt, badaloní, administrador de finques, el que seria l'editorial Proa, i la mítica col·lecció de narrativa “A tot vent” sota la direcció de Joan Puig i Ferrater. L'any 1928, li van encarregar a Josep Obiols que pintés el veler “Maria Assumpta”, una goleta construïda a Badalona, a mitjans del XIX, i que va tenir una història d'aventures ultramarines i de canvis de propietaris admirable, un exemple de l'emprenedoria badalonina.
La icona del vaixell “Maria Assumpta”, també simbolitza la fuga de talents que va delmar el país i molt concretament la nostra comarca. Tots van haver de marxar a l'exili: Pompeu Fabra, Josep Maria de Sagarra, Josep Queralt, Marcel·lí Antich, però també l'actriu Margarida Xirgu i alguns amics de Badalona, com Federico García Lorca que va ser cruelment assassinat a Granada. Hi ha un abans i un després en les vivències de les ciutats, de les persones, en tots els diàlegs, per parlar de si plourà o de com a pujat el pa, la comparativa serà entre abans de la guerra i després de la guerra. A la comarca, només un escriptor, Josep Gual, ens deixarà el trauma del testimoni al llibre “Les sabates d'en Jaume”, Gual, soldat de la Lleva del biberó, escriurà aquests versos:
“... ales d'Itàlia t'han occit, i avui,
a Badalona, la gent es passeja
per la Rambla.”
L'altre escriptor de l'exili interior serà el colomenc Josep Sol, començava la llarga nit del silenci franquista, s'ho va callar tot i no va ser mai més el mateix. I com una flameta encesa, el brillant i trist testimoni dels aires resclosits de la postguerra en escriptura de Maria Aurèlia Capmany a la novel·la “Betúlia” i encara, molts anys més tard, Julià de Jòdar serà el cronista més eficaç del trauma badaloní, a partir de Guifré i Cervantes, sota refugi de “El Rancho Grande”.
Josep Maria de Sagarra descriu a les seves “Memòries” amb un entusiasme sincer els descobriments que va fer d'infant a la Torre Balldovina, el testimoni és colorista i eficaç, inaugura un imaginari pintoresc i rural de Santa Coloma de Gramenet. La descripció que en fa dels tres darrers pagesos amb barretina cofada, podrien ser personatges dels seus poemes i teatre, no observem tanta diferència entre el caràcter independent i murri del Tano i el de Luard el mariner, com alhora trobem aquell aire noucentista del tipisme català amable vagarejant en el relat plenament acceptat per l'actual poble vell. La descripció de Sagarra és la del doctor Puigvert, l'anomenada “Santa Coloma de les maduixes...”, “quan tot això eren camps...”. Paral·lelament hi havia un altre projecte noucentista de gran calat a Santa Coloma, el que havia de ser la Clínica Mental de Torribera, ja en època de la Mancomunitat de Catalunya, una obra arquitectònica dels gironins Rafael Massot i Josep Maria Pericas que havia d'aportar harmonia als malalts. El projecte va ser aplaudit per l'alcalde de la ciutat Llorenç Serra que era també el masover de la Torre Balldovina, és a dir, Santa Coloma quedava lligada al noucentisme arquitectònic i literari, en aquest darrer cas, de la mà del veterà Josep Maria de Sagarra i d'un jove pagès, Josep Sol, que destacava, al costat de colomencs que esdevindrien il·lustres, com el doctor Vilaseca, que a casa disposava, és important recordar-ho, de la col·lecció de clàssics de la Bernat Metge, entre els aires de modernitat que anunciava l'aparició de la República.I ja hi tornem a ser! L'aurora de dits de rosa era a punt de florir.
El temps va i bé, com una marea, ara puja i ara baixa, el temps d'abans de la República, el temps després de la República, una porta oberta que després és torna a tancar. Però que no deixarà que res torni a ser igual, l'esperança, per molt que l'amaguin, per molt que vulguin demostrar que no existeix a cops de culata de màuser, o campanyes de desprestigi, existeix. I és tossuda la realitat que es manifesta amb les seves intermitències, perquè les injustícies són les mateixes que en temps d'August, amb més o menys sofisticacions i les preguntes tornen sempre després d'un temps de reflexió. No és d'estranyar que el primer Ajuntament democràtic de Santa Coloma fos del PSUC, liderat per un Lluís Hernández que s'alçava com a hereu d'una rebel·lia resistent i possibilista. Encara que en aquell moment tant Pompeu Fabra com Josep Maria de Sagarra quedaven molt lluny de les noves sensibilitats que anaven prenent el relleu amb els referents de la premsa i de la televisió. La modernitat somiada en temps de la República s'havia tornat classicisme i és que no hi ha res que duri cent anys, ni tan sols la percepció de la mateixa modernitat. De fet, avui dia, qui fuma amb pipa o amb puro?
Article publicat a la revista Fòrum Grama el 22 d'abril de 2016
http://forumgrama.cat/la-literatura-previa-del-barcelones-nord-jordi-valls/
Jordi Valls
