Pàgines

dissabte, 19 de desembre del 2020

L'OCULT CLAR DE J. V. FOIX

Entre llibres i llibres. Correspondència 1935-1983. J. V. Foix-Joan Gili. Pròleg de Josep Mengual. Edició de Margarida Trias. Ed. 62. Gener 2021.
La correspondència de J. V. Foix sempre és interessant, ja sigui per descobrir aquelles peces encara no encaixades de la literatura catalana del segle XX, com per acostar-nos a la complexa personalitat del poeta de Sol, i de dol. Josep Mengual aporta una aproximació eficaç a la figura de Joan Gili. Una vida que ve condicionada per l'ofici familiar al voltant dels llibres i l'edició. L'àrea d'influència del nostre Gili, però, va ser a Anglaterra, primer a Londres i més tard a Oxford on va establir-se i va exercir una tasca de bibliòfil divulgatiu de la literatura catalana i hispànica. La correspondència arrenca de l'any 1935 i formaria una primera part que arriba fins a la nit de cap d'any de 1938. L'entusiasme de Foix a la literatura anglosaxona és un fet que a la correspondència queda ben dibuixada i a banda de la relació cordial amb Stephen Spender, anys enrere va descobrir en la poesia i el pensament de T.S.Eliot (s'ha demostrat que Foix va traduir fragments de The waste land i algun dels assaigs del poeta de Missouri. La coincidència d'ambdós poetes en la idea de “l'amor cast” tal com l'entenia el poeta del “dolce estil nuovo” inspirat en la tradició trovadoresca, Guido Cavalcanti). Aquesta informació és rellevant per entendre implícitament la relació matrimonial de J, V. Foix amb Victòria Gili, germana de Joan Gili, amb qui va viure una crisi que acabaria en separació l'any 1948. Un trencament que s'insinua a la correspondència entre els cunyats.
D'altra banda, Foix, al capdavant de la pastisseria familiar, deixa testimoni dels esdeveniments de la Guerra Civil i les incerteses que se'n deriven: No sé si en podré acceptar el compromís puix que tinc les botigues si fa no fa en curs de col·lectivització i ignoro, com un infant, quin paper social em reserva l'atzar. La seva és una relació d'amistat a través dels llibres. L'entusiasme pels projectes futurs: antologies, traduccions... Sembla que Foix i Gili s'interpel·len l'un a l'altre a meravellar-se davant de les possibilitats que ofereix el món anglosaxó de difusió de les literatures hispàniques i catalana. A mesura que avança l'any 1938 la nostàlgia i la ironia es fa més pregona: Te'n deus fer càrrec: l'estat d'esperit dels barcelonins no és pas el dels qui viuen en contrades idíl·liques. Tots semblem unes meduses. Àdhuc els calbs... A la correspondència J. V. Foix informa del projecte del llibre Sol, i de dol i més endavant del que seran Les Irreals Omegues. Projectes que no veuran la seva culminació fins ben entrat els anys quaranta. És el de la fatalitat de la Guerra Civil. Al mes de novembre Foix escriu: La meva Victòria fa el que pot. Ho té pesat, delicada com està i poc nodrida. Jo em refaix fent vida estàtica. L'elegància o flegma anglesa com a estil de correspondència, no hi ha lloc pel dramatisme.
La correspondència no torna a ser efectiva fins a l'any 1946, acabades les confrontacions armades de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, però malgrat els temps difícils de postguerra, la normalitat sembla prendre el pols a altres problemes de caràcter personal, problemes íntims de la parella Foix, que abans he referit.
La correspondència s'allarga en el temps i els comentaris esdevenen més vitalistes, sobretot per part de Foix que no sembla perdre el sentit de l'humor: Qui ven molt és En Garcés -que veig sovint perquè estiueja a la Selva de Dalt-. Les cançonetes sempre agraden. No obstant això, l'embranzida d'aquests anys sembla com una fugida cap endavant. Les noves amistats com la de l'Albert Manent semblen consolar-lo. Llegiu J.V. Foix- Albert Manent. Correspondència (1952-1985). Quaderns Crema. 2015 que en paral·lel, i en el mateix període que reprén la correspondència amb Joan Gili, molt més substanciosa i implicada, constatem la gran activitat de Foix a la vida literària catalana de la postguerra. 
Llavors s'obre un altre buit des de 1960 fins a l'any 1983 no hi ha correspondència i les dues cartes que se'n conserven són protocol·làries, la que Joan Gili envia a Foix i amb la que el poeta li correspon. Victòria Gili mor el 1973. Gabriel Ferrater sobre el caràcter de J.V. Foix comentava en les conferències a la Universitat Autònoma, recollides al llibre Foix i el seu temps la següent anècdota: Foix no parla per altra banda mai amb hostilitat del seu pare, amb el qual sembla que s'entenia perfectament -i es notava que ho explicava amb fruïció, amb alegria, que el seu pare havia mort quan ell, Foix, havia publicat ja quatre o cinc llibres i el seu pare no havia sabut mai que ell fos escriptor. Això demostra, el fet que això a Foix li semblés motiu d'alegria, demostra el seu enllaç amb aquesta actitud europea de tota una generació.
En el fons, caldria preguntar-nos la identitat real de J. V. Foix: el pastisser, el fill obedient, l'amant cast, el sometent, l'ideòleg, l'amic, l'intel·lectual, el poeta... Qui era realment J.V. Foix? I només podem sentir el misteri sensual i metamòrfic que es desplega en les proses poètiques que van des de Gertrudis fins a Tocant a mà en la prodigiosa imaginació d'un Ramon Llull modern, en un prodigi de fantasia que ha fascinat artistes i escriptors des de Joan Miró a Antoni Tàpies. Un segle XX fascinant, profund i entusiasta i encara, en molts aspectes, per explicar.
Jordi Valls

dimecres, 2 de setembre del 2020

JOSEP SOL, UNA LITERATURA PER DESCOBRIR

Josep Sol era un apassionat del mar, a la seva obra narrativa descriu les platges de Badalona amb fascinació, com també, descriu la muntanya immediata: Mosques d'Ase, Sant Jeroni de la Murtra, La Bastida, i sempre, la presència embolcalladora del mar, des de les vinyes de l'Espirall o des de la Serra d'en Mena. El paisatge que va conèixer Sol queda molt lluny del que coneixem ara, la seva estètica era noucentista, marcadament grega, i l'entorn de la Santa Coloma que va viure, una realitat bucòlica que influïa la seva mirada de manera gairebé transparent. Però la idea xocava amb les misèries quotidianes i el caràcter de l'escriptor, més aviat hermètic i introspectiu que enfocava des d'una via més torturada. La lectura de Sebastià Joan Arbó el va portar a Dostoievski, els personatges que són ofegats per la convenció social, la tradició i la culpa, i al mateix temps, la influència del naturalisme del primer Joyce, empenyien Josep Sol a la definició exhaustiva del paisatge i el retorn substancial dels valors eterns. Els dos primers llibres de Josep Sol: "Elionor i altres contes" i "Una adolescència" són d'un marcat costumisme localista. Sol, parteix del nucli dur de la Santa Coloma rural i s'enfuig als paisatges de Sant Jeroni de la Murtra o de la platja badalonina, la natura i l'esport l'esperona a una certa purificació de l'ànima ferida per la incomprensió i les maledicències del poble petit. El conte "Menó el bell", dedicat al poeta occità Lluís Bayle, d'Arles, es pot llegir en clau de fi de cicle. Les tropes macedònies destrueixen la ciutat d'Olint, amb els valors idealitzats pel noucentisme de la democràcia grega, valors que conformaven una forma de vida a què aspirava la societat catalana, conte escrit probablement en al·lusió a l'amenaça dels totalitarismes que cobrien l'Europa dels anys trenta. Més endavant, quan va aparèixer el volum "Una adolescència" publicat als Quaderns Literaris, que dirigia en Josep Janés, va ser tot un escàndol al poble.El protagonista del relat en Met té una relació íntima amb la mestressa de Sant Jeroni de la Murtra, "Laura". Els noms són inventats, però a ningú no se li escapa que el veritable protagonista és el mateix escriptor i que bona part de l'acció de la novel·la es basa en fets reals i això va tenir una certa repercussió en la reputació i la maledicència de la gent del poble. Encara avui dia, la gent de l'antiga Santa Coloma en parlen amb una prudència que a mi em sorprèn, passats tants anys, i curats d'espants que estem després de tantes notícies quotidianes que superen actualment els fets relacionats a "Una adolescència", el que queda clar és que va ser un escàndol en tota regla. I que va demandar del suport de l'editor que hi creia en el llibre per la modernitat i bona factura de la seva proposta narrativa, al pròleg ho deixa dit: "Sorprèn, d'aquesta novel·la, sobretot, la seva senzilla sinceritat. Els moviments psicològics més complexos, els sentiments més confusos i difícils d'expressar hi troben una expressió que es fa sorprenent per la seva justesa, per la seva claredat, per la seva senzillesa." L'editor Janés hi detectava una evolució literària, d'allò que més tard anomenarà de forma més clara Joan Fuster, referint-se al poemari "Les decapitacions" de Joan Oliver -Pere Quart- com "una insolència en la lluita."
Josep Sol força insolent amb les convencions socials d'una Santa Coloma de Gramenet que, encara als anys trenta, i amb la que estava caient, trobava escandalosa la desinhibició del jove escriptor que començava a no trobar-se còmode en els paràmetres dels equilibris estètics i harmonies humanístiques noucentistes que xocaven amb la realitat concreta, on s'ajustava més la narrativa abrusada i incòmoda de Dostoievski, -recordem la traducció catalana de "Crim i càstig" a cura d'Andreu Nin- d'altra banda, flotava a l'ambient les preocupacions d'un jovent massa inquiet, i potser, sense massa consciència, s'anava certificant el paper galdós de la defunció i enterrament de la nova Catalunya emergent, la que va començar sobre els pilars de la Mancomunitat, va créixer sota l'influx de la Generalitat republicana, i va finir en la marmòria rúbrica del general Franco. Així i tot, els passos de Josep Sol en el camí de la ruptura estètica amb el noucentisme van ser moderats, d'un localisme tímid, i potser li va faltar temps per arriscar-se en els camins que li eren més atractius per edat i època viscuda. Penso en James Joyce, de qui en Sol va traduir un parell de contes del llibre "Dublinesos", segurament atret pel costumisme irlandès de què podem trobar paral·lelismes importants en el desenvolupament d'alguns contes de la seva primera provatura "Elionor i altres contes", i a banda d'haver practicat el monòleg interior a "Una adolescència", no acaba d'arriscar-se en els automatismes del subconscient, a la manera del Joyce del "Ulisses". El noucentisme de contorn clar encara pesa massa.
En el llibre "Apassionata" Josep Sol incideix més en la crítica social, tot i que el llibre tracta motius com la bogeria i la marginació social, però com una conseqüència derivada de l'alienació, en un poble canviant, que ja no respon als valors del passat, embrutit per la moderna indústria i la insolidaritat i baixesa moral de les noves formes de vida frívola, sense escrúpols. Els protagonistes són gent castigada per la seva coherència idealista, víctimes d'una relació veïnal hipòcrita. La Maria acabarà en una follia nihilista i en Sebastià, membre del partit comunista, tuberculós. Els dos es trobaran en un moment de la vida precís i disruptiu que els durà a una idealitzada comunió amorosa a les portes de la mort. La novel·la és vacil·lant i les motivacions dels personatges esdevenen fosques, marcades per un desencantament pessimista. Maria, és gairebé un mèdium per on discorre els pensaments, sensacions i emocions d'un narrador omniscient que es barreja sovint amb els personatges que avancen cap a la seva desaparició. "Apassionata" és coetània de la novel·la "Aloma" de Mercè Rodoreda, obra amb la qual competiria pel Premi Joan Crexells, l'any 1937. Finalment el guardó se'l va endur la Rodoreda, i Josep Sol es va quedar com aquell que diu, amb un pam de nas. Just l'any que va ser mobilitzat a files i destinat a Terol. Malgrat el revés literari de Josep Sol, cal reconèixer que és un autor valuós, dels més reeixits de la seva generació i a parer meu l'encert més destacable de l'autor són les detallades descripcions del paisatge rural i boscà de Badalona i Santa Coloma de Gramenet, probablement les millors que s'han escrit mai.
Jordi Valls

divendres, 21 de febrer del 2020

EL LIBRO DE ARENA

Creo que fue a finales de mayo o principios de junio que encontré una cuartilla doblada entre los libros de una estantería en la Librería Catalònia donde yo trabajaba, enfrente de la Plaza Catalunya, donde hay actualmente un McDonald's. Era una carta firmada por el librero Marçal Pineda, con fecha de 20 de mayo de 1999. La carta fue toda una sorpresa, Marçal Pineda murió en el año 1967 y la datación hacía imposible que pudiera ser él el autor de aquel escrito. El contenido era la continuación de libro conmemorativo del 25 años de la librería Catalònia-Casa del Libro, el año 1949. Un dietario titulado “Veinticinco años de librería. Apuntes de un dependiente” que contenía desde el año 1924 las experiencias del librero y la evolución de la librería desde los orígenes. La carta, a diferencia del dietario publicado años atrás, estaba escrita íntegramente en catalán. Me pareció sorprendente encontrarme este documento y lo comuniqué a la dirección. Como se estaba confeccionando el libro del 75 aniversario de la Catalònia, el gerente Sebastià Borràs, hijo de Manuel Borràs uno de los fundadores de la librería, me pidió que incluyera este documento en el volumen conmemorativo, sé que en el fondo sospechaba de la autoría de la carta, pero quizás por la urgencia de la confección del libro lo dio por bueno. Dieciocho años más tarde me invitaron al “Festivalul Internacional de poezie de Bucarest”. Allí conocí el poeta Hugo Mujica, hicimos una excursión a la casa museo Tudor Arghezi, y ante un jardín de cerezos fascinante, rompí el silencio para hablar del árbol de la vida y de la manzana como el fruto icónico del pecado. Mujica muy serio sostenía que haríamos bien en dudar de que fuera una manzana el fruto que compartieron Adán y Eva ya que en ningún pasaje del Génesis se define el nombre del fruto. La opinión de Mujica me merecía respeto, me consta que pasó siete años encerrado en un monasterio trapense ejerciendo voto de silencio y dedicado al estudio de los textos bíblicos y la oración. También me habló de la existencia del libro “Holly Writ, Bombay” que él conoció a través de un extraño escocés vendedor de biblias en New York. En los años 60 Mujica experimentaba con los sicotrópicos bajo la tutela de Timothy Learn y Ralph Metzner. Y esto mucho antes de que Jorge Luís Borges escribiera el relato “El Libro de Arena”. La cosa no tendría mayor importancia si no fuera que aquel mismo año, a principios de septiembre coincidí con el poeta argentino Juan Arabia en Pereira, Colombia, en el marco del Festival de poesía “Luna de Locos” que convoca cada año el infatigable Giovanny Gómez. En una de las lecturas programadas nos llevaron al pueblo de Belén de Umbría en la región de Rosaralda. En el trayecto, entre cafetales y carreteras sin asfaltar, llenas de curvas de fuerte pendiente, hablamos del misterioso relato de Jorge Luís Borges “El Libro de Arena”. Juan, entonces, me confesó que en Los Ángeles, en un café japonés de Abbot Kinney Boulevard, Venice, el Shuhara Matcha Café, se encontraba en un rincón, delgado, con arrugas y muy blanco, casi transparente, un viejo que hablaba solo, ensimismado. Reaccionó al momento, al percibir el acento de Juan, casi gritando: “!Yo conocí a Borges!”. Con los ojos como platos Juan le iba escuchando con mucha atención, el viejo no se identificó, iba algo bebido por los tragos de sake y aseguró a Juan que los hechos que narra Borges eran ciertos, “El Libro de Arena” era todo un prodigio, ni empezaba, ni acababa, era de un infinito exasperante que angustiaba a todos aquellos que lo abrían. Se trataba de una maravilla que había alterado la vida de los lectores inconscientes del peligro, convirtiéndose en una verdadera pesadilla, de vez en cuando, el escocés mostraba alguna emoción oculta que desaparecía al instante bajo una impenetrable mirada de reptil. Confesó a Juan, que desesperado marchó a New York para tratar con los gurús de la sicodelia, que el libro le quemaba en las manos. Supo del bibliotecario argentino por Hugo Mujica. Aquella historia me sonaba. El escocés viajó a Argentina e hizo todo lo posible para encontrarse con Jorge Luís Borges, lo visitó a su domicilio de la calle Belgrado. Después de la transacción, nunca más volvió a Argentina. Juan Arabia se llevó la curiosidad a casa y al poco tiempo, a la Universidad de Buenos Aires en una conversación banal con el profesor especialista en la obra de Samuel Beckett y Bernat Metge, un hijo de catalanes exiliados, Lucas Margarit, que extrañamente conocía aspectos intestinos de la literatura argentina reciente, le explico a Juan, en confianza, que sabía que “El Libro de Arena” de Jorge Luís Borges existía y que aquel extraordinario volumen viajó de la Biblioteca Nacional Argentina a Barcelona, a una famosa librería de la Plaza Catalunya por encargo de Antonio López Llausàs, uno de los fundadores de la Librería Catalònia, que en Argentina fue conocido por haber creado la Editorial Sudamericana. Borges vendió el prodigioso libro a López Llausàs, después de recuperarlo del escondrijo donde lo ocultó en la Biblioteca Nacional Argentina como explica en el final del famoso relato. Nadie sospechó nada ni cuando lo fue a dejar ni cuando lo recuperó, Jorge Luís Borges era la sombra que llenaba todos los espacios y todos los tiempos de los volúmenes que pasaron por su mano. Cuando volví a Barcelona no podía dejar de pensar que “El Libro de Arena” fue a parar a la librería Catalònia, seguro que en algún momento u otro estuvo allá y me cité con Sebastià Borràs, que me explicó con todo detalle lo que me faltaba de la historia: López Llausàs, entusiasmado por obtener un libro tan prodigioso y advertido por sus peligros, lo envió por barco a Barcelona, perfectamente empaquetado, a las oficinas de la editorial Selecta, con órdenes estrictas de no abrirlo nunca bajo ningún concepto. El libro quedó olvidado entre las estanterías del almacén de la editorial, sobre los despachos de la administración de la librería. Sucedieron cosas extrañas, como las apariciones fosforescentes de los antiguos clientes de la librería de antes de la guerra civil o el incendio, anunciado entre sombras, del año 1979. Curiosamente el único volumen que se salvó de aquella desgracia estaba envuelto entre trapos y tenía el titulo legible de “Holy Writ, Bombay”. A los pocos días comencé a entenderlo todo. El 20 de mayo del año 1999 el fantasma de Marçal Pineda, no tengo duda sobre eso, se puso en contacto conmigo y me facilitó la carta que se publicó en el volumen del 75 aniversario de la librería. También, las señales que se esconden en las pinturas perturbadoras de Amèlia Riera, vecina del edificio de la Sudamérica, todo estaba conectado a la maquinaria de un libro de libros, más allá del mundo de los vivos y de los muertos, fascinante, inconmensurable, como la biblioteca de Babel. Pero el libro, dónde está ahora? Algunos afirman que con las obras del Mc Donald's el libro quedó enterrado bajo metros de cemento, otros dicen que volvió a Buenos Aires por mediación de una sociedad secreta argentina relacionada con el PEN Club. Hay quien de noche escucha unos gritos horribles en arameo en el Ateneu Barcelonès. Es un misterio. Hugo Mujica no me dijo cuál era el fruto del árbol de la ciencia. Me dejo el interrogante. Pero “El Libro de Arena” es muy claro en este aspecto, yo mismo entré. Solo os diré que si el árbol es el cuerpo humano, la práctica de la lectura es pura antropofagia. Arena sobre la arena.
Jordi Valls