LA CIUTAT SUBMERGIDA

En Sampere és un poeta tan sorprenent que se'n surt dels paràmetres marcats per la nostra crítica. A diferència de poetes com Foix o Brossa, Sampere tracta la perplexitat a partir de l'alquímia del jo, el subjecte decideix per on passa l'estranyesa. La lògica de Sampere és particular, el desenvolupament de l'acció en Sampere és sempre delirant, però no descriu el deliri, el viu i el recrea formant part d'ell i donant-li forma des de dintre. Se'm fa més evident aquesta manera de fer Samperiana en aquesta "Ciutat Submergida: Obra poètica inèdita (1970-2008)" d'edicions del Salobre. Per qui no ho sàpiga encara és una mena de cara b de la seva obra publicada regularment i coneguda per tots els seus lectors, dit d'una altra manera, el material editat són 38 anys de feina a l'ombra, 12 llibres de poesia fets i drets compilats al volum, pocs sabien de l'existència monumental dels poemes que componen aquest imponent llibre. I no es tracta d'obra residual o poc valuosa, l'he llegit fil per randa, llibre a llibre i poema a poema i són d'una consistència extraordinària. Sampere ens demostra que es poden fer sonets amb sentit més enllà de l'ombra de Foix i amb tots els elements de contemporaneïtat, sense trair l'estil propi. Sampere escriu uns poemes exactes, arriscats, ben resolts. Molt destacables els "Poemes per al germà fugitiu" on hi trobem el Sampere adrianenc, tota una època desconeguda pel lector exhaustiu de l'obra samperiana. També són una delícia les "Mansions inferiors" i els "Temps de sibil·les" que se'n surt de la seva manera de fer i s'hi adapta al diàleg de l'escultor Josep Camí. Els gairebé telürics "Tres cingles" i "La consagració del caos". Hi ha poemes al llibre que s'hauran de calibrar dins del barem de la poesia catalana actual, tot un descobriment que confirma el que ja era una evidència: Sampere és un poeta fora del circuït de la tradició catalana, com al seu temps: William Blake a la literatura anglesa, o Paul Celan a l'alemanya. L'obra de Sampere esdevé una raresa, un estel errant d'aquells que se'n surten de l'òrbita i van cremant el que troben al seu voltant. Sampere és perillós perquè ens qüestiona la realitat, és subversiu perquè ens la transforma i és sobretot inclassificable. Carles Duarte al pròleg del llibre reconeix aquesta dificultat: "Màrius Sampere és una figura singular dins la literatura catalana, que difícilment encaixa a cap generació. Si amb cap altre gran poeta coetani es justifica que se l'associï és amb Blai Bonet, nascut un parell d'anys abans que Sampere , tots dos units per la seva originalitat i per la seva intuïció literària prodigiosa." Hom té la sensació que els poemes de Sampere són una variació sobre un mateix tema, o potser, no és ben bé una variació, sinó l'atenta observació del poema sempre canviant, amb aquell pòsit de crueltat infantil, de malícia entre cotó fluix, i en acabant, de tendresa.