El Vendrell guarda un dels espais més fascinants de la nostra cultura, una bombonera al centre mateix del poble i al voltant de l’escultor Apel·les Fenosa: El Portal del Pardo, -que Fenosa en la seva correspondència i no exempt d’una fina ironia escriu com a “Portal del Perdó”- i que és actualment la seu de la Fundació que porta el nom de l’escultor, una de les visites imprescindibles que s’han de fer al Vendrell per dos motius: gaudir de l’obra de l’artista i passejar pel magnífic palau que Fenosa va adquirir l’any 1958.
Hi ha pocs artistes que hagin servit als poetes la inspiració a flor de pell d’una forma tan preclara com Apel·les Fenosa. Les seves escultures són encarnacions subtils que amaguen el misteri de la transformació matèrica en quelcom inaprehensible, entre el mite i la natura, entre la bellesa i el misteri. La història de Fenosa no està exempta d’anècdotes importants, Pablo Picasso va “adoptar” a Fenosa que fugia del reclutament de la guerra del Marroc l’any 1921, i ja va veure en Fenosa quelcom que besllumava en la potència poètica de Joan Maragall. Josep Palau i Fabre al llibre “Picasso i els seus amics catalans”.
Les seves estades espaiades entre París i Barcelona ofereixen un pont d’irradiació important: Jean Cocteau, Paul Éluard, Josep-Maria López Picó, Carles Riba, Josep Carner, Tomàs Garcés, Joan Perucho, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Montserrat Carol, Jules Supervielle, Francis Ponge, Roger Caillois. El llistat és sorprenent per la suma de veus tan diferents, de vegades oposades, però alhora properes a una visió literària de la creativitat artística. Recordem que Fenosa disposava d’una personalitat seductora amb un magnetisme que va atreure persones tan diferents com Coco Chanel o Paul Eluard.
A partir del 1958, Apel·les Fenosa i la seva esposa Nicole Fenosa, passaven els estius al Vendrell i eren visitats per amistats. Són famoses les trobades a casa de Fenosa, i estan documentades als llibres de Jordi Cerdà a “Fenosa i Perucho o les converses inacabades entre Andròmaca i René”ii. Serà precissament Perucho qui faci una de les descripcions més belles del jardí del Portal del Pardo: “Al jardí de l’antiga mansió que els amics Fenosa tenen al Vendrell, hi arrela una esplendorosa palmera que respon al nom d’Andròmaca. És acollidora i dubitativa, aquesta filla del desert, car prop de l’ombra de les seves fulles, sota els porxos venerables, es congria l’amistat i la poesia en les llargues tardes estivals…”
En aquesta breu entrada Joan Perucho ens dibuixa l’atmosfera bonhomiosa de “les llargues tardes estivals” però aquest no serà l’únic espai on es desenvoluparà la vida social i cultural dels Fenosa. Serà precisament a partir de l’amistat entre Fenosa i Perucho que aquest darrer adquireixi el casalot “Cal Groc” a Albinyana com apunta encertat Jordi Cerdà (1) “Per a Fenosa i per a Perucho, i pels nombrosos hostes que s’hi van allotjar, les cases del Vendrell i Albinyana van ser un mirall de felicitat percatada, concepte que per tots dos artistes va ser indissociable de la bellesa i la bondat.” Cal Groc esdevindrà també un espai mític a l’obra de Joan Perucho, un punt de partida per a les seves obres de ficció.
El cosmopolitisme artístic d’Apel·les Fenosa, que en la seva etapa francesa va connectar amb la intel·lectualitat que circulava al voltant de Picasso, l’anava a trobar al Vendrell i Fenosa els rebia amb hospitalitat, però sense descurar la seva tasca escultòrica. Hi ha una fotografia que testimonia a Tristan Tzara banyant-se a la platja de Coma-ruga, o la filla de Paul Eluard, Cecile Eluard, en una visita al Monestir de Poblet. Entre els intel·lectuals que hi acudien al Portal del Pardo: Joan i Elisabeth Gili, Florence i Jean d’Albís, Fernándo Lázaro Carreter, de la mà dels dos escriptors que tanquen del triangle que necessitem per fer-nos una idea de com eren aquests estius culturals al Baix Penedès: Josep Carol i Montserrat Carol.
El triangle cultural no acaba d’estar complet sense la presència continuada de la família Carol a partir del 1970. A dos quilòmetres del Vendrell, entre Santa Oliva, Albinyana i Banyeres del Penedès hi ha la propietat anomenada “Camp d’Aviació” uns terrenys que havien servit d’aeròdrom militar de la República durant la Guerra Cívil amb 136 hectàrees de terreny pla, i la plantació de tres-cents mil ceps. Destaca el xalet dels Carol que van mantenir en propietat fins l’any 1991. Finca on van passar, estones inoblidables en companyia dels Fenosa, Perucho, els Lázaro Carreter i entre els convidats esporàdics: la novel·lista russa en llengua francesa Nella Bielski, ocultistes amics de Joan Perucho i com no, amics dels Carol que, a banda de les trobades amb Fenosa i Perucho, van anar passant per la finca: Juan Marsé, Moisès Broggi, Llorenç Gomis, Sven Hassel, el poeta francès Hughes Labrusse…
Però si trobem molt ben documentats en les descripcions i mitificacions de Perucho de Cal Groc a Albinyana i el Portal del Pardo al Vendrell, no trobem la descripció de l’espai dels Carol. Caldria fer una mica d’explicació sobre aquesta parella d’escriptors tan singulars i tan discrets, Josep Carol i la Montserrat Carol. La trajectòria literària de Josep Carol va ser meteòrica, ben jove, amb 29 anys guanya el premi de narrativa “Café Gijón de Novela Corta” Pensem que l’any 1959 era el premi més prestigiós d’Espanya conjuntament amb el premi Nadal. Josep Carol passarà doncs a ser una promesa literària, i veurà materialitzat els seus esforços amb la publicació de la novel·la “La riada” el 1966 amb un éxito aclaparador de crítica i públic. Amb els anys però ha estretit la seva activitat literària de primera línia i ha destacat amb la crítica i l’activisme cultural en diversos mitjans i entitats. Per tant parlem d’un autor cèlebre en la dècada dels 60 i 70 quan la relació amb els Fenosa i Perucho feien més oportuna la proximitat.
El cas de la Montserrat és el d’una autora tardoral. Just va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 1980 “Bon dia, terra. Bon dia, mar” amb un pròleg de Joan Perucho. Més tard publicarà “Tristesa de gencianes”, “El funeral del vent” i “En un indret del temps”. L’obra poètica de Montserrat Carol ha passat lamentablement molt desapercebuda per a la crítica literària. La poètica de la Montserrat és una de les més singulars i modernes que han aparegut publicades, essent el món de la natura, de la vegetació, de les atmosferes familiars, de la decoració d’ambients privats, dels viatges i l’amor als llibres, els motius essencials de la seva obra. Cal destacar però els pocs però valuosos avaladors de la poeta: Àlex Susanna, Jordi Llavina, Joan Perucho, o Lázaro Carreter se sumen a la reivindicació de la poesia de la Montserrat Carol, tot i ser, encara avui en dia insuficient. La modèstia de la Montserrat va jugar a la contra de la seva presència pública. I també hi ha un element cultural a tenir en compte, i que ha estat i encara és en molts casos, un clàssic, i és la condició social de la dona que fins fa molt poc temps anava lligada a l’abnegació familiar i el fet d’esdevenir una poeta esporàdica.
La finca dels Carol, descrita pel Josep Carol: “En el jardín de nuestro chalet, situado en la extensa finca agrícola, celebrábamos las cenas veraniegas. O sea, en casa de Fenosa y en la de Perucho, las comidas o las cenas, pero en el chalet siempre cenas, pues la ambientación era mejor: por techo, un cielo tapizado de estrellas; por aposento, el jardín, con su ornamentación vegetal y el olor de las flores, sobretodo del dondiego de noche, el espeso silencio nocturno del campo, casi “sonoro” de tan silente; un farol de no muy potente luminosidad que proyectaba pálida luz, lo que confería intimidad a la reunión. En nuestro jardín, cada año tres cenas. La primera, en la verbena de San Juan; la segunda, a fines de julio; la tercera, a últimos de agosto, equivalente a la despedida.” D’aquestes trobades hi haurà una especial afinitat de sensibilitat entre la Montserrat Carol i Apel·les Fenosa, pensem que la Montserrat encara no s’havia manifestat com a poeta d’obra publicada i Fenosa havia arribat al seu zenit artístic. D’aquesta relació d’amistat sorgeixen unes fresques anècdotes descriptives del caràcter de Fenosa i la delicadesa de la Montserrat Carol. Seguint la descripció de Josep Carol “ Sus manos (de Fenosa) temblaban de continuo desde la infancia a causa de una meningitis y Montserrat le dijo un día: “no es la meningitis, es por tu extraordinaria sensibilidad” y estalló en sollozos, balbuceando apenas: “gracias, gracias, gracias…” Montserrat i jo acudíamos casi cada día a verle trabajar en su magno monumento a Pau Casals, instalado ante el Turo Parc. Ella le dedicó un poema (està a “Bon dia, terra. Bon dia, mar”) y él nos obsequió con un ala de los ángeles del monumento.”
Primera part de l'article "El triangle d'Andròmaca" publicat a la revista Poetari, no. 3.(Juny 2013)
Jordi Valls
dijous, 10 de novembre del 2016
EL TRIANGLE D'ANDRÒMACA (1)
El Vendrell guarda un dels espais més fascinants de la nostra cultura, una bombonera al centre mateix del poble i al voltant de l’escultor Apel·les Fenosa: El Portal del Pardo, -que Fenosa en la seva correspondència i no exempt d’una fina ironia escriu com a “Portal del Perdó”- i que és actualment la seu de la Fundació que porta el nom de l’escultor, una de les visites imprescindibles que s’han de fer al Vendrell per dos motius: gaudir de l’obra de l’artista i passejar pel magnífic palau que Fenosa va adquirir l’any 1958.
Hi ha pocs artistes que hagin servit als poetes la inspiració a flor de pell d’una forma tan preclara com Apel·les Fenosa. Les seves escultures són encarnacions subtils que amaguen el misteri de la transformació matèrica en quelcom inaprehensible, entre el mite i la natura, entre la bellesa i el misteri. La història de Fenosa no està exempta d’anècdotes importants, Pablo Picasso va “adoptar” a Fenosa que fugia del reclutament de la guerra del Marroc l’any 1921, i ja va veure en Fenosa quelcom que besllumava en la potència poètica de Joan Maragall. Josep Palau i Fabre al llibre “Picasso i els seus amics catalans”.
Les seves estades espaiades entre París i Barcelona ofereixen un pont d’irradiació important: Jean Cocteau, Paul Éluard, Josep-Maria López Picó, Carles Riba, Josep Carner, Tomàs Garcés, Joan Perucho, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Montserrat Carol, Jules Supervielle, Francis Ponge, Roger Caillois. El llistat és sorprenent per la suma de veus tan diferents, de vegades oposades, però alhora properes a una visió literària de la creativitat artística. Recordem que Fenosa disposava d’una personalitat seductora amb un magnetisme que va atreure persones tan diferents com Coco Chanel o Paul Eluard.
A partir del 1958, Apel·les Fenosa i la seva esposa Nicole Fenosa, passaven els estius al Vendrell i eren visitats per amistats. Són famoses les trobades a casa de Fenosa, i estan documentades als llibres de Jordi Cerdà a “Fenosa i Perucho o les converses inacabades entre Andròmaca i René”ii. Serà precissament Perucho qui faci una de les descripcions més belles del jardí del Portal del Pardo: “Al jardí de l’antiga mansió que els amics Fenosa tenen al Vendrell, hi arrela una esplendorosa palmera que respon al nom d’Andròmaca. És acollidora i dubitativa, aquesta filla del desert, car prop de l’ombra de les seves fulles, sota els porxos venerables, es congria l’amistat i la poesia en les llargues tardes estivals…”
En aquesta breu entrada Joan Perucho ens dibuixa l’atmosfera bonhomiosa de “les llargues tardes estivals” però aquest no serà l’únic espai on es desenvoluparà la vida social i cultural dels Fenosa. Serà precisament a partir de l’amistat entre Fenosa i Perucho que aquest darrer adquireixi el casalot “Cal Groc” a Albinyana com apunta encertat Jordi Cerdà (1) “Per a Fenosa i per a Perucho, i pels nombrosos hostes que s’hi van allotjar, les cases del Vendrell i Albinyana van ser un mirall de felicitat percatada, concepte que per tots dos artistes va ser indissociable de la bellesa i la bondat.” Cal Groc esdevindrà també un espai mític a l’obra de Joan Perucho, un punt de partida per a les seves obres de ficció.
El cosmopolitisme artístic d’Apel·les Fenosa, que en la seva etapa francesa va connectar amb la intel·lectualitat que circulava al voltant de Picasso, l’anava a trobar al Vendrell i Fenosa els rebia amb hospitalitat, però sense descurar la seva tasca escultòrica. Hi ha una fotografia que testimonia a Tristan Tzara banyant-se a la platja de Coma-ruga, o la filla de Paul Eluard, Cecile Eluard, en una visita al Monestir de Poblet. Entre els intel·lectuals que hi acudien al Portal del Pardo: Joan i Elisabeth Gili, Florence i Jean d’Albís, Fernándo Lázaro Carreter, de la mà dels dos escriptors que tanquen del triangle que necessitem per fer-nos una idea de com eren aquests estius culturals al Baix Penedès: Josep Carol i Montserrat Carol.
El triangle cultural no acaba d’estar complet sense la presència continuada de la família Carol a partir del 1970. A dos quilòmetres del Vendrell, entre Santa Oliva, Albinyana i Banyeres del Penedès hi ha la propietat anomenada “Camp d’Aviació” uns terrenys que havien servit d’aeròdrom militar de la República durant la Guerra Cívil amb 136 hectàrees de terreny pla, i la plantació de tres-cents mil ceps. Destaca el xalet dels Carol que van mantenir en propietat fins l’any 1991. Finca on van passar, estones inoblidables en companyia dels Fenosa, Perucho, els Lázaro Carreter i entre els convidats esporàdics: la novel·lista russa en llengua francesa Nella Bielski, ocultistes amics de Joan Perucho i com no, amics dels Carol que, a banda de les trobades amb Fenosa i Perucho, van anar passant per la finca: Juan Marsé, Moisès Broggi, Llorenç Gomis, Sven Hassel, el poeta francès Hughes Labrusse…
Però si trobem molt ben documentats en les descripcions i mitificacions de Perucho de Cal Groc a Albinyana i el Portal del Pardo al Vendrell, no trobem la descripció de l’espai dels Carol. Caldria fer una mica d’explicació sobre aquesta parella d’escriptors tan singulars i tan discrets, Josep Carol i la Montserrat Carol. La trajectòria literària de Josep Carol va ser meteòrica, ben jove, amb 29 anys guanya el premi de narrativa “Café Gijón de Novela Corta” Pensem que l’any 1959 era el premi més prestigiós d’Espanya conjuntament amb el premi Nadal. Josep Carol passarà doncs a ser una promesa literària, i veurà materialitzat els seus esforços amb la publicació de la novel·la “La riada” el 1966 amb un éxito aclaparador de crítica i públic. Amb els anys però ha estretit la seva activitat literària de primera línia i ha destacat amb la crítica i l’activisme cultural en diversos mitjans i entitats. Per tant parlem d’un autor cèlebre en la dècada dels 60 i 70 quan la relació amb els Fenosa i Perucho feien més oportuna la proximitat.
El cas de la Montserrat és el d’una autora tardoral. Just va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 1980 “Bon dia, terra. Bon dia, mar” amb un pròleg de Joan Perucho. Més tard publicarà “Tristesa de gencianes”, “El funeral del vent” i “En un indret del temps”. L’obra poètica de Montserrat Carol ha passat lamentablement molt desapercebuda per a la crítica literària. La poètica de la Montserrat és una de les més singulars i modernes que han aparegut publicades, essent el món de la natura, de la vegetació, de les atmosferes familiars, de la decoració d’ambients privats, dels viatges i l’amor als llibres, els motius essencials de la seva obra. Cal destacar però els pocs però valuosos avaladors de la poeta: Àlex Susanna, Jordi Llavina, Joan Perucho, o Lázaro Carreter se sumen a la reivindicació de la poesia de la Montserrat Carol, tot i ser, encara avui en dia insuficient. La modèstia de la Montserrat va jugar a la contra de la seva presència pública. I també hi ha un element cultural a tenir en compte, i que ha estat i encara és en molts casos, un clàssic, i és la condició social de la dona que fins fa molt poc temps anava lligada a l’abnegació familiar i el fet d’esdevenir una poeta esporàdica.
La finca dels Carol, descrita pel Josep Carol: “En el jardín de nuestro chalet, situado en la extensa finca agrícola, celebrábamos las cenas veraniegas. O sea, en casa de Fenosa y en la de Perucho, las comidas o las cenas, pero en el chalet siempre cenas, pues la ambientación era mejor: por techo, un cielo tapizado de estrellas; por aposento, el jardín, con su ornamentación vegetal y el olor de las flores, sobretodo del dondiego de noche, el espeso silencio nocturno del campo, casi “sonoro” de tan silente; un farol de no muy potente luminosidad que proyectaba pálida luz, lo que confería intimidad a la reunión. En nuestro jardín, cada año tres cenas. La primera, en la verbena de San Juan; la segunda, a fines de julio; la tercera, a últimos de agosto, equivalente a la despedida.” D’aquestes trobades hi haurà una especial afinitat de sensibilitat entre la Montserrat Carol i Apel·les Fenosa, pensem que la Montserrat encara no s’havia manifestat com a poeta d’obra publicada i Fenosa havia arribat al seu zenit artístic. D’aquesta relació d’amistat sorgeixen unes fresques anècdotes descriptives del caràcter de Fenosa i la delicadesa de la Montserrat Carol. Seguint la descripció de Josep Carol “ Sus manos (de Fenosa) temblaban de continuo desde la infancia a causa de una meningitis y Montserrat le dijo un día: “no es la meningitis, es por tu extraordinaria sensibilidad” y estalló en sollozos, balbuceando apenas: “gracias, gracias, gracias…” Montserrat i jo acudíamos casi cada día a verle trabajar en su magno monumento a Pau Casals, instalado ante el Turo Parc. Ella le dedicó un poema (està a “Bon dia, terra. Bon dia, mar”) y él nos obsequió con un ala de los ángeles del monumento.”
Primera part de l'article "El triangle d'Andròmaca" publicat a la revista Poetari, no. 3.(Juny 2013)
Jordi Valls
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada