Hospital de Can Ruti. Tarda vespre. Personatge vestit amb bata blanca, segur de si mateix. Una mena d'existencialista de pa sucat amb oli.
-No hi ha res més motivador que la desgràcia dels altres. M'anima el seu malestar. El dolor aliè em recorda que la capacitat de resistència humana és prodigiosa. Pateixen i et miren als ulls. Supliquen compassió. I no pots fer res per salvar-los. Reconforta veure'ls com s'acaben amb la remota esperança de sentir-se compresos. Quan morin els oblidaré, inútil serà per mi el seu record. Cruel? No ho sé, potser ho busco. Si pogués confessar el que sento ja no seria el meu secret i jo passaria a ser algú menyspreable. Però ningú no pot canviar la conseqüència d'aquest tot plegat imprescindible, com la mort de qui em confia la seva esperança. A mi, sense que ningú no ho sospiti, això em dóna vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada