MIRACLE DE LA PRIMAVERA...

Des de la meva cuina observo, com torna a fruitar el nesprer del badiu de la caseta de la senyora Ramona. La senyora Ramona ja no hi és, va morir fa uns anys, la seva caseta va ser ocupada per diverses famílies brètoles i destructives, al servei d'algun especulador que pensava fer-se ric amb el terreny.

Per mi ha estat dur veure els mobles d'aquella llar trencats, desats als contenidors de les escombraries. Un final trist, poc respectuós amb un espai que era molt íntim i personal. La meva única alegria és veure els nespres taronges cobrint l'arbre. És com si la senyora Ramona ens saludés des de les carregades branques. És l'únic element visible que me la recorda. Vaig escriure aquest poema de "Felix orbe" sota l'influx del nesprer.

EL NESPRER DE LA CIUTADELLA

El nesprer, altre any carregat de fruit

resisteix l’embat amb robustes branques,

per la ferma fulla mostra la gràcia

que a pleret allibera l’aroma

i ens arriba o imaginem que ens arriba

quan il·lumina el filtre matinal

- no sempre cal que l’aire fresc i nítid

vingui de fora, som prou persuasius

per enganyar-nos -.

La llum també mata

de cansament, t’ensenya el fruit madur

fins que cau llefiscós. I no fingeixis,

el vincle l’entens com un tacte fàcil

que mires esgotat per la finestra,

el seu tast no és més que una urpa amable

gratant-te el clatell, però encara penges

agraït de no ser menja d’ocells, cucs

o formigues. Hi ha una dona que t’estima

però ebri t’ennuvoles, incapaç

de netejar els plats i sentir música,

l’angoixa del violoncel caient en cercles

damunt teu, com les seves tisores.