LA MUNTANYA DE L'ÀNIMA

El primer que m'ha vingut a la ment en rellegir "La montaña efímera" del poeta Joan de la Vega és l'evocació del magnífic llibre de Gao Xingjiang "La muntanya de l'ànima" una obra monumental retrat de la Xina contemporània i de la Xina ancestral i del viatge a la recerca de la muntanya que dóna títol al llibre. El final de tot viatge, és trobar-se a un mateix, esperant-se al llindar d'alguna certesa ineludible.

El viatge de De la Vega és una delícia descriptiva d'una precisió austera, i alhora, somiadora, reflexiva, lúcida. El llibre està dividit en dues parts clarament diferenciades: "La última cima" i "Lugar del amor". El poeta delimita les sensacions i visualitzacions del poeta que va ascendint amb els ulls molt oberts. La muntanya canvia de forma ràpida i espectacular, la climatologia, el relleu són replecs on les sorpreses hi fan niu, i tot i així no hi ha traïció. La muntanya no enganya al caminant, les seves regles són senzilles i fixes, i qui les accepta està avisat. No és la bellesa de l'entorn el que mou a De la Vega a enfrontar-se a l'ascensió, és una certa nostàlgia d' allò que anomenaria Immanuel Kant: "el sublim". "No hay refugio cuando el día medita aguaceros". La lectura del llibre no és complaent, no ho pot ser, però tampoc és descarnat, el món salvatge de la muntanya contrasta amb el món de les comoditats urbanes, de la vida premeditada i predestinada, és l'eco salvatge a l'ànima del poeta que s'eixampla, creix en la duresa de l'ascensió, i esdevé muntanya en els seus detalls, en els instants viscuts en plenitud. Hi ha ecos de lectures ben païdes: José Corredor- Matheos, Antonio Gamoneda, Philippe Jaccottet... la veu del poeta és metàl·lica, sòbria, i amb la distància precisa. Joan de la Vega ha trobat el to exacte que intuïem en molts poemes de la triologia "Ladino", la seva, és una poesia d'alt voltatge, perillosa si no se sap manipular, pot esclatar a les mans, i dur al no-res de la indiferència. Afirmo però, que De la Vega se'n surt magistralment, ha fet el camí difícil i ha trobat el punt precís que acaba colpint al lector, i l'obliga a tornar als versos que parlen, no de l'autor i del seu món interior -que també-, sinó de l'existència clara, lluminosa i matèrica, que ens implica a tots. De la Vega s'ha fet gran, la seva poesia, comparteixo amb Mario Martín el prologuista del llibre, és a hores d'ara insòlita en el panorama de la poesia catalana i espanyola, i que situa a Joan de la Vega entre els poetes que cal tenir en compte i anar rellegint. De la Vega parla en majúscules: "Hiere toda quietud,/ toda latitud hiere."