Entre llibres i llibres. Correspondència 1935-1983. J. V. Foix-Joan Gili.
Pròleg de Josep Mengual. Edició de Margarida Trias. Ed. 62. Gener 2021.
La correspondència de J. V. Foix sempre és interessant, ja sigui per descobrir
aquelles peces encara no encaixades de la literatura catalana del segle XX, com
per acostar-nos a la complexa personalitat del poeta de Sol, i de dol.
Josep Mengual aporta una aproximació eficaç a la figura de Joan Gili. Una vida
que ve condicionada per l'ofici familiar al voltant dels llibres i l'edició.
L'àrea d'influència del nostre Gili, però, va ser a Anglaterra, primer a Londres
i més tard a Oxford on va establir-se i va exercir una tasca de bibliòfil
divulgatiu de la literatura catalana i hispànica. La correspondència arrenca de
l'any 1935 i formaria una primera part que arriba fins a la nit de cap d'any de
1938. L'entusiasme de Foix a la literatura anglosaxona és un fet que a la
correspondència queda ben dibuixada i a banda de la relació cordial amb Stephen
Spender, anys enrere va descobrir en la poesia i el pensament de T.S.Eliot (s'ha
demostrat que Foix va traduir fragments de The waste land i algun dels
assaigs del poeta de Missouri. La coincidència d'ambdós poetes en la idea de
“l'amor cast” tal com l'entenia el poeta del “dolce estil nuovo” inspirat en la
tradició trovadoresca, Guido Cavalcanti). Aquesta informació és rellevant per
entendre implícitament la relació matrimonial de J, V. Foix amb Victòria Gili,
germana de Joan Gili, amb qui va viure una crisi que acabaria en separació l'any
1948. Un trencament que s'insinua a la correspondència entre els cunyats.
D'altra banda, Foix, al capdavant de la pastisseria familiar, deixa testimoni
dels esdeveniments de la Guerra Civil i les incerteses que se'n deriven:
No sé si en podré acceptar el compromís puix que tinc les botigues si fa no
fa en curs de col·lectivització i ignoro, com un infant, quin paper social em
reserva l'atzar.
La seva és una relació d'amistat a través dels llibres. L'entusiasme pels
projectes futurs: antologies, traduccions... Sembla que Foix i Gili
s'interpel·len l'un a l'altre a meravellar-se davant de les possibilitats que
ofereix el món anglosaxó de difusió de les literatures hispàniques i catalana. A
mesura que avança l'any 1938 la nostàlgia i la ironia es fa més pregona:
Te'n deus fer càrrec: l'estat d'esperit dels barcelonins no és pas el dels
qui viuen en contrades idíl·liques. Tots semblem unes meduses. Àdhuc els
calbs...
A la correspondència J. V. Foix informa del projecte del llibre
Sol, i de dol i més endavant del que seran Les Irreals Omegues.
Projectes que no veuran la seva culminació fins ben entrat els anys quaranta. És
el de la fatalitat de la Guerra Civil. Al mes de novembre Foix escriu:
La meva Victòria fa el que pot. Ho té pesat, delicada com està i poc nodrida.
Jo em refaix fent vida estàtica.
L'elegància o flegma anglesa com a estil de correspondència, no hi ha lloc pel
dramatisme.
La correspondència no torna a ser efectiva fins a l'any 1946, acabades les
confrontacions armades de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial,
però malgrat els temps difícils de postguerra, la normalitat sembla prendre el
pols a altres problemes de caràcter personal, problemes íntims de la parella
Foix, que abans he referit.
La correspondència s'allarga en el temps i els comentaris esdevenen més
vitalistes, sobretot per part de Foix que no sembla perdre el sentit de l'humor:
Qui ven molt és En Garcés -que veig sovint perquè estiueja a la Selva de
Dalt-. Les cançonetes sempre agraden.
No obstant això, l'embranzida d'aquests anys sembla com una fugida cap endavant.
Les noves amistats com la de l'Albert Manent semblen consolar-lo. Llegiu
J.V. Foix- Albert Manent. Correspondència (1952-1985). Quaderns Crema.
2015
que en paral·lel, i en el mateix període que reprén la correspondència amb Joan
Gili, molt més substanciosa i implicada, constatem la gran activitat de Foix a
la vida literària catalana de la postguerra.
Llavors s'obre un altre buit des de 1960 fins a l'any 1983 no hi ha
correspondència i les dues cartes que se'n conserven són protocol·làries, la que
Joan Gili envia a Foix i amb la que el poeta li correspon. Victòria Gili mor el
1973. Gabriel Ferrater sobre el caràcter de J.V. Foix comentava en les
conferències a la Universitat Autònoma, recollides al llibre
Foix i el seu temps la següent anècdota:
Foix no parla per altra banda mai amb hostilitat del seu pare, amb el qual
sembla que s'entenia perfectament -i es notava que ho explicava amb fruïció,
amb alegria, que el seu pare havia mort quan ell, Foix, havia publicat ja
quatre o cinc llibres i el seu pare no havia sabut mai que ell fos escriptor.
Això demostra, el fet que això a Foix li semblés motiu d'alegria, demostra el
seu enllaç amb aquesta actitud europea de tota una generació.
En el fons, caldria preguntar-nos la identitat real de J. V. Foix: el pastisser,
el fill obedient, l'amant cast, el sometent, l'ideòleg, l'amic, l'intel·lectual,
el poeta... Qui era realment J.V. Foix? I només podem sentir el misteri sensual
i metamòrfic que es desplega en les proses poètiques que van des de
Gertrudis fins a Tocant a mà en la prodigiosa imaginació d'un
Ramon Llull modern, en un prodigi de fantasia que ha fascinat artistes i
escriptors des de Joan Miró a Antoni Tàpies. Un segle XX fascinant, profund i
entusiasta i encara, en molts aspectes, per explicar.
Jordi Valls
