COL·LISIONS DE LLUÍS CALVO

Lluís Calvo és un dels arquitectes més poderosos de la poesia catalana actual. Quan vaig presentar-li el llibre "Al ras" ja vaig dir que calia que seguíssim la seva estel·la. La intuïció no m'ha enganyat. "Col·lisions" -Premi Vicent Andrés Estellés 2009 - és un punt d'arribada impressionant; aquest èxit però, ja venia anunciat a partir de les següents obres anteriors: "Omissió","El buit i la medusa", "La tirania del discurs", "Andròmeda espiral", "Al ras", "Última oda a Barcelona"-on compartim autoria -, "Cent mil déus en un cau fosc", l'impressionant llibre d'assaigs: "Les interpretacions". En Calvo queda demostrat que no és un bolet de temporada, i no és anecdòtic que el món de la crítica des de diferents sensibilitats: Sam Abrams, Pere Ballart o el traspassat Joan Triadú valoren l'obra de Calvo com una de les més sòlides i valuoses del nostre temps.

Al meu entendre, Calvo té unes inquietuds inconformistes que doten la seva poesia de grans dosis de pensament agut, de reflexió recta i pertinaç, temes com: el trànsit de la vida, la bellesa, l'ètica, la fragilitat, el sentit de la modernitat, l'estupidesa humana, etc... conformen el fris de les obsessions de l'autor. Cal destacar la riquesa formal contrastada, Lluís Calvo és un mestre del saber-se servir dels engranatges tècnics que ofereix la poesia moderna, experimenta registres, fa de les diferents variants mètriques que aplica amb destresa, un recurs al servei del seu propòsit.

Fixeu-vos en la complexa estructura del poema: "La balada dels últims cocodrils", o en les rimes agosarades de: "Elogi de la felicitat", és difícil no caure en una sensació xarona quan s'intenta la rima a la poesia actual catalana, i Calvo se'n surt, i ho fa fent servir un català modern, precís, d'una exactitud feridora i amb unes imatges sorprenents que no fugen d'estudi i confirma un domini del discurs que l'autor manté amb una tensió perfecta.

Al llibre no hi manca la ironia, amb una base d'estranyesa de vegades sòrdida, de vegades tendra, i una confabulació dels móns paral·lels que no participen mai d'allò que sol ser considerat digne de lirisme. Calvo és capaç d'extreure inspiració dels elements més allunyats dels conceptes poètics procedents de camps tan distanciats entre si com: la geologia, la fauna, l'esoterisme, els records, els territoris inexplorats, la història, etc... Tot pot formar part del material sensible que sense pietat passa per la piconadora de Calvo.

Destaco molt: "La imaginadora o l'escena del poema" un diccionari d'aforismes i pensaments que circumden la poesia, com una mena d'entra-surts brossians que remeten irremeiablement a l'assaig:"Les interpretacions" un arriscat experiment que mostra els límits de la poesia, de la reflexió poètica, qüestionant-la des de dintre.

Però és a la cinquena part on Calvo s'eleva, pren el vol que va anunciant als primers poemes de"Col·lisions" i arriben a manifestar-se de forma brillant en aquesta part, que sense cap mena de dubte, és una de les millors mostres de poesia contemporània que he llegit en aquests darrers anys: "Alta nit", "El recompte" i el savi "Inussunnguaq (L'últim camí). Arribats aquí només puc prendre les paraules de Triadú: "Cal dir més i més, però m'aturo a esperar un altre llibre de Lluís Calvo, sempre recomençat. No és això, al capdavall, l'avantguarda?."

PRESENTACIÓ DE "FELIX ORBE" PER MARTÍ NOY

Felix orbe?

Un dia, en Jordi Valls i jo ens vam trobar, per casualitat, a la plaça de la Vila de Badalona. Ell portava una caixa de cartró amb pizza a dins, “En vols?” em va dir. Portava la caixa amb delicadesa, per mantenir sencers i presentables els trossos que quedaven. La caixa devia pesar poc, però ell la portava concentrat, com si allò fos una càrrega important, una missió. Sempre penso que aquella caixa contenia la seva poesia, plena de quotidianeïtat i transcendent alhora, gens hermètica, entenedora, sempre disposat a compartir-la, o oferir-la. El poeta sempre ens diu “En vols?”.

Felix orbe és el nou poemari de Jordi Valls publicat per l’Editorial Denes. La traducció del títol seria “feliç en el món”. O “feliç arreu”, que, a més del món, també inclouria la felicitat en planetes, estrelles o estats alterats de la consciència.

Cal agrair a aquesta editorial valenciana l’esforç fet per construir ponts entre València i Catalunya, les llengües no només es construeixen amb lleis, normatives i televisions. Les editorials i els poetes també tenim una part de responsabilitat, encara que sigui petita, en el creixement i manteniment d’una llengüa. Cal dir que l’Editorial Denes ha publicat poetes catalans com Montserrat Abelló i Daniel Nomen, recent guanyador del premi Betúlia de Poesia de Badalona.

Després, llegint el llibre hom arriba a la conclusió que el títol és una ironia, “Només hi ha la fe dels infants” ens diu en el poema Els reis.

O potser no és ironia? Només prenent consciència de la pròpia identitat i de la realitat que t’envolta és possible afrontar la tasca de ser feliç. Sense aquesta presa de consciència, no pots ser feliç, ets inconscient. Potser insconscienment feliç.

I és que Jordi Valls, amb honestedat i sinceritat, afronta la vida sense fugir d’estudi. “S’han inflat de paraules les paraules” afirma a El petó. El poemari és una batalla, una batalla més dins la guerra que el nostre autor manté des de fa anys per intentar entendre el jo i el món.

És un poeta social, que tracta aspectes com la immigració, l’especulació urbanística, les dictadures passades i actuals... “No perdono els ancians desvalguts i simpàtics / que han destruït els fonaments de la convivència; genocides amb les mans brutes de sang seca, / criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,” ens diu en el poema El meu estil.

A Violència gratuïta, premi Jocs Florals de Barcelona l’any 2006, la societat, l’entorn urbà esdevé l’escenografia en la qual Jordi Valls ens parla del jo i del tu.

A Última oda a Barcelona, poemari escrit a quatre mans amb Lluís Calvo publicat l’any 2008, la mirada ja es dirigeix cap a fora del jo per fer una poesia de la metropolis i dels seus contrastos, gairebé de denúncia. Per mi, el vers: “I tu, Mohammed, ets el nou timbaler del Bruc” conté la provocació, l’amplitud de mirada, la modernitat i el compromís de la seva poesia.

A Felix orbe, el poeta ens parla del jo i del tu, però també del nosaltres: “¿Quina és la por que us tempta?” ens interpel·la a Cap de sardina. En aquest nou llibre, molts poemes estan escrits basant-se en una experiència personal, que aporta sinceritat i lirisme, però amb la voluntat de trascendir-la, de compartir-la amb el lector. Un fragment del poema Cuéllar 1975 n’és un bon exemple: “La monja severa m’obligava un cop més, / esborrava els traços tortuosos i em tornava / a donar el guix. L’arc perfecte, l’exigit, / no l’he tancat mai.”

Jordi Valls és un poeta líric, amb molta sensibilitat, fins i tot quan parla de temes molt qüotidians, aparentment banals. Aquest és un dels seus mèrits. “Hi ha una noia que es pentina els cabells amb la mà / i remou els dits dins l’espessor i toca l’arpa” del poema La noia que es pentina.

En aquest nou llibre, el poeta ha reduït l’extensió dels seus poemes, ha anat polint i despullant els versos. Ha deixat la torrencialitat exuberant i necessària d’anteriors poemaris per confiar en l’eficàcia de les poques paraules. En aquest cas, els poemes guanyen en intensitat i eficàcia i, a més, el lector ha de fer una lectura creativa, ha de personalitzar cada poema completant els buits que deixa el poeta. El poema Escola Les Palmeres gairebé sembla un haiku: “La tendresa és un motiu sobtat, imprecís / sorgeix i t’acompanya, no saps com, la resta / dels anys que fugen sense llum. Els teus llampecs”. Un signe de que el poeta domina registres poètics molt diversos? Un signe de maduresa? Sí. Com diuen els amics de l’associació cultural d’El Pont del Petroli en el seu blog (http://www.pontdelpetroli.blogspot.com/): “En Jordi Valls no està aquí per massa bromes”.

Desenganyem-nos, la poesia té pocs lectors. Hi recorrem per llegir-la en casaments o enterraments o per intentar seduir... i prou. Sovint, es considera una art hermètica, poc lligada als problemes qüotidians de la gent. Part de la culpa la tenim els poetes, no hem aconseguit canviar aquesta percepció de personatges que busquen inspiració en els núvols, en la natura.

No és el cas de Jordi Valls, un gran poeta que ens parla de coses properes, reals. La seva és una poesia necessària, que s’acosta a la gent, que vol esdevenir una eina més de reflexió, útil pel debat social i polític.

La caixa de la vida pesa.

Martí Noy, Badalona, 16 de març de 2011

BADALONA, SANTA COLOMA L'INICI D'UNA BONA AMISTAT...

La pel·lícula Casablanca per mi té dos moments esplendorosos, el primer és quan al local regentat per Rick Blaine els soldats alemanys es dediquen a cantar himnes coercitius, i en un estirabot Victor baixa les escales d'una revolada i amb una mostra de lideratge incita a l'orquestra i als clients a cantar la Marsellesa fins ofegar els cants de la soldadesca. L'altre moment és al final del film quan Victor i Ilsa fugen amb l'avió que els portarà la llibertat i es queden sols el capità Renault que podia haver evitat la fugida i al final es decanta per la complicitat i és llavors que Rick comenta: "Louis, crec que aquest és el començament d'una gran amistat".

Doncs sí, aquesta és la sensació que tinc després d'haver presentat "Felix orbe" a la Llibreria Saltamartí, va venir la gent justa i necessària, els amics del Pont del Petroli: Paco Fanés i Joan Puche, amb el Jordi Cervera, la Gemma Blat.

Martí Noy va fer una entrada molt bona explicant el llibre amb simpatia i exactitud i jo vaig llegir uns quants poemes i amb l'enlairament d'alguns avions que gràcies al sostre alt van poder fer unes magnífiques paràboles. El més important d'ahir però, va ser que tots els assistents són persones que han pensat molt en Badalona, implicades en el seu entramat cultural, i entre tots vam poder parlar obertament d'allò que ens uneix i ens separa als colomencs i als badalonins. A banda de l'acció terapèutica de la tertúlia postpresentació, em quedo amb la satisfacció que això no s'acaba aquí. Aquí just comença aquesta interrelació cultural que ha de donar molts fruits. Amb la complicitat dels amics de la Saltamartí cedint el seu local al diàleg encetem un camí, que vagin prenent nota senyors polítics de Santa Coloma, Badalona i Sant Adrià, i revisin les prioritats dels seus programes, nosaltres: els poetes, els músics, els artistes també pensem en el futur del nostre territori més enllà de l'espectacle de l'ara mateix. Revisin i llegeixin més enllà de l'evidència, la cultura del Barcelonès Nord, tot un territori encara per explorar...

MÉS ENCARA, SOBRE "FELIX ORBE"...

És un degoteig constant, els comentaris, les ressenyes, les crítiques a "Felix orbe". La màxima aspiració d'un escriptor és que el llegeixin i jo estic tenint molta sort. En aquest punt d'inflexió també us vull agrair la vostra constància per seguir el meu blog. I aquest vespre tots a Badalona, arrenqueu el vol i arribeu-vos a la llibreria Saltamartí no us penedireu, en Martí Noy i jo us esperem.

Vegeu, si més no, l'entrada al blog de Jordi Cervera:

http://blogs.ccrtvi.com/jordicervera.php?itemid=39044

Tot un luxe...

RECORDATORI: PRESENTACIÓ DE "FELIX ORBE" A BADALONA!

16 de març a les 20 hores. Lloc: Llibreria Saltamartí. Presentador del llibre: Martí Noy. Avions que volen rasant per Canonge Baranera 78. Lletra sobre lletra. El treball només fa assalariats. Només la veritat ens farà lliures. La llibertat comença a la Llibreria Saltamartí...

http://www.saltamarti.cat/cat/index.php

http://pontdelpetroli.blogspot.com/

PARETS DE LAIA NOGUERA

A banda de 3i4 i Bromera, al País Valencià, hi ha un bon grapat d'editorials que fan una feina de fons important i impecable. És el cas de Denes, és el cas d'Edicions 96, i de moltes més, que d'enumerar-les, omplirien aquesta ressenya. Amb el suport de l'Ajuntament d'Almussafes, fa uns anys que editen unes delicioses plaquetes poètiques a la col·lecció Razef d'Edicions 96, impecablement dirigida per la poeta Maria Josep Escrivà. Fins a dia d'avui, n'ha publicat 15 autors, combinant poetes reconeguts per la tradició com: Li Bai, Ibn Khafaja, Tadeusz Rózewicz, o darrerament Walt Whitman, amb poetes contemporanis d'arreu de la geografia de parla catalana: Carles Rebassa, Begonya Mezquita, Salvador Jàfer, o Laia Noguera.

De "Parets" de Laia Noguera i del "Cant de mi mateix" de Walt Whitman traduït per Lluís Roda precisament volia parlar, dos llibres molt diferents però que s'acompanyen en els terminis de publicació de la col·lecció Razef. En el cas del "Cant de mi mateix" es tracta d'una proposta de lectura que parteix de Lluís Roda, Whitman és un poeta expansiu que crea escola i llegir-lo a la babalà pot arribar a enfarfegar i a despistar al lector neòfit de l'essència del gran poeta nordamericà, Lluís Roda ens ajuda a centrar-nos a la lectura d'aquells fragments que ofereixen la visió completa i complexa del poeta que ho volia cantar tot. L'ambició de Whitman la podem percebre en aquesta traducció meravellosa a la nostra llengua. A partir d'aquesta proposta de Lluís Roda s'obre la porta de l'univers de Whitman per al lector aventurer.

En el cas de "Parets" ens trobem amb un nou experiment poètic de Laia Noguera, que elabora amb contundència sensorial i en la línia del desconcert, un llibre paradoxal, fragmentat, valent: "Quan dic un altre home/ vull dir que em trobava/ bocins a la teva/ tauleta de nit." A "Parets" es respira i es toca l'àmbit domèstic, de la intimitat desconcertada en el de l'àmbit compartit i el de l'àmbit privat. S'hi respira el pas del temps com transforma la identitat i ens fa insegurs: "No vull que m'estimeu/ pel que semblo." L'estratègia de Noguera és el buit a l'espai de la pàgina, el buit i el text escrit configura el poema i mostra el discurs trencat, com bocins d'un calidoscopi que ben confegits aspira a explicar allò que no som capaços de copsar a un primer cop d'ull. "Parets" mereix ser llegit amb atenció per arribar a l'origen de cada paradoxa exposada, no és un llibre fàcil, només demana que el llegim amb el mateix amor amb que l'autora l'ha confegit, que no prenguem el camí fàcil i linial, cal anar i tornar pels camins de "Parets" i captarem la bellesa estranya de la poesia més a frec de pell. Us el recomano molt sincerament. Laia Noguera demostra que és una excel·lent poeta, amb una trajectòria que l'avala, ja no és cap promesa.