BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 1a)

1- Matí. Des del Pont de Santa Coloma per la vorera davant del Nus de la Trinitat. Soroll    ambiental de cotxes rodant. Un home elegant, vestit per anar a l'òpera, corbatí negre, camisa blanca, sabates xarolades, impol·lut, ben pentinat, afaitat, observa atentament el rellotge. S'acosta un jove encuriosit, se'l mira estranyat, es posa a la vora, mira també al Nus de la Trinitat.

Jove. Que boniques són les paraules ben dites.

Sr. Elegant. La música és a l'ambient. No existeix el silenci.

Jove. Una melodia perspicaç, indissimulada.

Sr.Elegant. Cada matí vinc a sentir l'instrument, la mateixa melodia amb variants subtils.

Jove. I quin paisatge! Els urbanistes han mudat la constància de l'agricultura. Anells de carretera, nivells de moviment automàtic fluctuant en els dos sentits.

Sr.Elegant. Hi ha complexitat en el so.

Jove. La Trinitat és la suma de tres ordres tonals.

Sr.Elegant. Elevades són les paraules que no es poden dir.

Jove. El temps marca la durada simfònica fins on som capaços de resistir. La tercera arriba a la nota més sostinguda.

Sr.Elegant. Podríem tractar de l'amor. L'amor sempre salta sense condicions.

Jove. No hi ha descans al vesper. El silenci és una dansa sense so. No deixa de ser una paradoxa.

Sr.Elegant. Silenci? Escolta. El vesper és el preludi de l'amor.

Jove. L'amor ja vindrà després del silenci. El so s'articula en la potència de la bellesa, no en la bellesa manifesta. 

Sr.Elegant. Una caixa de ressonància és el temps que ha de venir. El silenci és un absurd.

Fi  de l'acció primera.