INCERTA VIDA DE JORDI PÀMIAS

Jordi Pàmias és un poeta que tota persona amant de la lírica hauria de tenir present a la seva prestatgeria de referència. La poesia catalana disposa de una bona salut, de ferro colat i així ho demostra la imponent Col·lecció Orió de l'editorial Alfazeta, dirigit pel també poeta Txema Martínez i el novel·lista Emili Bayo.

Tornant a Pàmias sempre he vist a la seva poesia una tangibilitat que me l'han fet molt proper, poeta de referències clares, sòlides, -no oblidem que ve de la comarca de Guissona (la Segarra) una terra dura, d'interior- amb una determinació i fortalesa que contrasta amb la fragilitat intuïda, sense cap mena de pudor afirmo que és el Virgili català. Isidor Cònsul ho confirma amb les seves paraules "Sembla clar que els darrers lliuraments poètics de Jordi Pàmias han consolidat la saó d’una poètica sempre mesurada i en equilibri, que sovint se’m presenta amb la civilitzada pulcritud noucentista d’un jardí anglès. S’hi marca la cura amorosa en el domini de les formes i també hi queden ben definits els perfils i les aromes de les plantes majors que s’hi conreen. Els versos flueixen amb destresa i es deixa clar, ara i adés, l’habilitat del poema en lliçons que freguen, sovint, el virtuosisme formal". Però Pàmies és un home de la terra, que mira la terra i la treballa a solcs precisos, la ductilitat l'aconsegueix amb molt d'esforç físic. El seu àmbit és domèstic, parteix de la privacitat, com molt bé remarca Jaume Pont al pròleg de "La veu de l'àngel", però això no significa que no s'enlairi la veu de Pàmias i prengui els mites per exemplificar una idea. Un dels poetes de referència de Pàmias, T.S.Eliot era un il·lustre virgilià, la seva "Terra cansada" pren la mà de "The waste land" i "Four Quartets" la base indubtable de la poesia moderna, perquè elVirgili de les "Geòrgiques" era modern, molt més modern que Dant -això ell ho sabia mentre guiava el florentí per l'infern i el purgatori - com ho sap Pàmias. Observar l'evolució del nostre poeta és una tasca agraïda, parteix de la seva tradició, no tan sols la catalana, va més enrere, s'enfronta als orígens, els depura, simplifica la corretja de transmissió, molts cops sobrecarregada amb informació i rituals obsolets. Pàmias greixa l'eina de la nostra llengua, li treu el rovell i dalla les males herbes des de la seva llar. No ens cal res més per la puresa. Destaco les paraules de Sebastià Alzamora al pròleg del l'antologia: "Aquí teniu, doncs, un compendi ampli, equilibrat i raonat d'una de les obres poètiques més interessants i rigoroses del nostre temps. Una poesia necessària, que parteix de la consciència de la mort per indagar els senders de l' amor, a la recerca de sentit". Subscric les paraules d'Alzamora i us recomano fermament aquesta antologia poètica que esdevé un aproximació molt exhaustiva de la poesia de Jordi Pàmias. Aquesta pot ser una porta d'entrada. També, pels ja iniciats en la seva obra, els recomano l'obra completa de Pàmias que, a poc a poc, Pagès editors va traient al mercat. Dit això, Jordi Pàmias és per mi alguna cosa més que un referent a qui admiro, pel meu català occidental dels pares i avis per mi molt perdut però alhora molt proper al que Pàmias usa, potser, una pàtria.