Vaig fer el servei militar a Ceuta,
soldat de lleva del quart reemplaçament del 1989, en el regiment
d'artilleria mixta de muntanya, RAMIX-30, 1a bateria. Josep Valls
Blanch també va fer el servei militar a Ceuta, en el cos
d'artilleria. Cada divendres a mig matí fèiem instrucció al pati
d'armes de la caserna militar per prescripció del tinent coronel. I
al final de la instrucció, invariablement, havíem de cantar a viva
veu l'himne dels artillers. Un himne que tenia un no sé què de
pasdoble, Marchemos unidos, marchemos dichosos ,/ seguros,
contentos de nuestro valor, / y cuando luchando a morir lleguemos /
antes que rendidos muertos con honor.” L'himne és tediós i
llarg i només hi apareixen dos noms propis: Velarde i Daoíz. Amb
el temps vaig esbrinar que van ser herois de la sublevació del 2 de
maig madrileny, durant la Guerra del Francès. Ho relaciono
involuntàriament amb el famós quadre de Francisco de Goya Los
fusilamientos del 2 de mayo. L'home morè, de la camisa blanca
amb els braços en creu, com un colom de la pau redemptor, il·lumina
la tenebrosa escena. La composició no podia ser més angoixant i
tenebrosa.
Josep Valls Blanch és el meu avi, no
el vaig conèixer i només m'ha arribat la seva llegenda. A la Guerra
Civil, en un dels bombardeigs aeris va saltar d'un camió a temps i
va salvar la pell de miracle.
De miracle vaig arribar a Ceuta després
de dotze hores de tren des de Barcelona a Algesires. Arribar a
Algesires i la tediosa distribució de la lleva segons el destí de
cadascú, llavors el transport amb el ferry i des del mar, per
primer cop, el Penyal de Gibraltar, les dues ribes separades per
l'estret, Ceuta i Gibraltar, a catorze quilòmetres de distància,
apuntant-se amb els seus dits, com l'exaltada revelació de Miquel
Àngel a la Capella Sixtina. I dic apuntant-se, i certament era així,
des de l'artilleria de Costa de la Muntanya de l'Hacho, entre túnels
foradats a la muntanya, en un entramat laberíntic, gairebé una
ciutat búnquer subterrània, hi havia unes peces d'artilleria
enormes apuntant en direcció a Gibraltar, eren d'un gran calibre,
segons ens van explicar, d'origen alemany del 1915 i també ens van
dir que era regal del govern alemany nazi procedent d'un vaixell de
guerra desballestat de la Primera Guerra Mundial, que va ser
obsequiat al general Franco per cobrir la necessitat de coacció a la
britànica Gibraltar amb una fam precisa. Eren altres temps i els
aliats i les intencions eren unes altres.
Vaig ser a Ceuta un any de calendari de
juliol a juliol, amb una setmana afegida per un problema logístic de
recepció de la nova lleva que ens havia de substituir. L'estat de
nervis, el sentiment d'abandó, la injustícia de l'hàbitat era
punxant i contínua. No em pensava que aquesta basarda seria possible
en plena democràcia. En aquell moment, era ministre de defensa
Narcís Serra, la imatge d'Espanya era la d'un país modern que havia
tingut una transició exemplar, model exportable per als països en
vies de desenvolupament i tota la pesca. En contrast, em vaig trobar
un exèrcit de rampoina, injust, inútil i anacrònic. Quan un
soldat se suïcidava en un post de guàrdia, s'arrestava la garita
corresponent una lògica absurda que només la lògica de la justícia
militar era capaç d'entendre.
Vaig servir en una bateria -en el cas
de l'artilleria les companyies adopten aquesta condició de bateria-
a la caserna militar d'artilleria RAMIX-30. Hi havia entre el
personal un excedent de bascos, catalans i delinqüents comuns, de
tal manera que em vaig acostumar a sentir una flaire constant de
“porros” del tot accessibles i bastant tolerats a la caserna.
Sentia les baralles entre vizcainos i guipuchis a
tota hora, eren molt pesats. El caporal primer era basc i ens
feia la instrucció quan no hi havia comandaments en eusquera:
bat, bi, hiru, lau... llavors barrejava amb un marquen,
marquen... en un castellà castís i desmenjat. Quan em cridaven
pel malnom de: xinxe poeta! Jo havia de respondre: El abuelo es de
la ETA. I així anava passant el temps. Vaig fer amistat amb el
caporal furrier, també basc, em va ensenyar la música d'Oskorri.
El meu avi també va ser caporal
furrier, feia molt, és clar, saber escriure en aquella època. Jo
vaig ser el ràdio telefonista del capità i estava en el grup que
portàvem la logística de les telecomunicacions, un entramat de
cables que havíem de tibar amb molta cura en uns rodets de fusta
grans que desplegàvem i tornàvem a enrotllar, segons les
necessitats del servei, ens passàvem dies fent anar un martellet per
tesar els rotlles de cable i que no es corbessin. També netejàvem
les armes amb oli i amb greix de cavall les peces d'artilleria. Tot
era de ferro, susceptible d'oxidar-se.
Odiava especialment anar de maniobres
sobretot per la difícil higiene personal i els freds de les
guàrdies. Vaig fer-ne dues, la primera a Cerro Muriano, Còrdova, la
segona a Almeria, gairebé al desert, molt a prop de la població de
Viator, on a pocs quilòmetres hi havia una Brigada mixta, és a dir,
una caserna de casernes, dirigida en aquest cas per un general de
brigada. Recordo que a Cerro Muriano l'ambient al gener era gèlid,
els soldats s'avorrien i feien diverses apostes i jocs, el més
sorprenent era el d'encerclar, com en una lluita de gladiadors, els
escorpins i els centpeus dins d'un got transparent per veure qui
acaba sobrevivint a la batalla a mort entre les dues bèsties, no cal
dir que alguns van fer petites fortunes. Tot plegat gens instructiu.
Les peces d'artilleria de muntanya eren
de calibratge petit 105/14, fabricació italiana dels anys cinquanta.
La munició es dividia en l'americana i l'espanyola, els projectils
que fallaven eren de fabricació espanyola. Les peces d'artilleria
s'havien de mimetitzar amb el terreny per enganyar l'aviació. I
havíem de desplegar una xarxa que després tesàvem, i ho havíem de
fer coordinats i cronometrats, vaig ser amonestat uns quants cops i
arrestat de tant en tant.
Jo ho veia tot plegat molt obsolet, en
el temps que muntàvem la logística ens podrien haver bombardejat
en diverses ràtzies aèries. No hi ha millor informació que les
pel·lícules bèl·liques i la sensació que jo personalment tenia
era d'una gran indefensió per l'obsolescència dels mitjans emprats
a les maniobres. Evidentment, era una opinió que m'havia de guardar
ben guardada si no volia rebre represàlies. En una ocasió havíem
de fer una rasa a terra entre diversos soldats, ens van posar a tots
els que veníem de ciutat al mateix grup, les pales petites i
desplegables eren les pròpies de campanya, el resultat era
desolador, a banda d'acabar destrossats físicament vam trencar dues
pales i la rasa que vam fer no arribava ni als genolls. Els soldats
del costat que venien tots de camp van fer una rasa exemplar, tota
una trinxera. El capità ens fa fumer una esbroncada descomunal i va
posar d'exemple els soldats de camp, llavors ens va tractar d'inútils
en amunt i va dir que en una guerra de veritat ens haurien mort. Jo,
fora de mi, cansadíssim com estava, li vaig demanar al capità si
l'exèrcit ens podria facilitar als soldats un document amb els
acords de Ginebra per saber els drets dels presoners en cas
d'haver-nos de rendir a l'enemic. El capità fora de si em va
escridassar de valent, em va regalar una plantofada i uns quants dies
d'arrest.
Desconec l'experiència de l'avi a la
“mili”, el pare no la va fer, era fill de vídua i el torn va
passar a la següent generació, és a dir, a mi mateix. El destí i
les seves intermitències, l'atzar i la seva determinació a marcar
les vides a foc i sang. No he tornat mai més a Ceuta, tot i que ara
recordo amb emoció el pas migratori de les aus en estols infinits
des de les costes africanes a la península. Aquesta observació es
fa de forma privilegiada des dels polvorins del Mont Obispo. És
possible que Ulisses i Calipso visquessin plegats en una cova de
Ceuta. Jo, com Ulisses m'enyorava de casa i a casa també
m'enyoraven. Llegia molt. I queien els llibres de Verdaguer, Espriu,
Vinyoli, Maragall. No sabré mai com li va anar al meu avi, ni si va
veure el que vaig veure jo a les garites de l'Obispo. Més enllà de
la sordidesa i del malestar de saber-me esclau a Ceuta, vaig aprendre
a sobreviure la injustícia i potser per no matar-me en una garita
absurda em vaig fer lector de poesia.
Jordi Valls
.jpg)
