Ah! - De Ponç a Noguera.

Hi ha una nova fornada d’autors joves que presenten una gran qualitat poètica, no vull donar noms concrets perquè són un volcà de veus diverses i en plena erupció. En Lluís Calvo em comentava que havia observat, que hi ha una nova forma de mirar poèticament, una renovació a fons dels tradicionals programes generacionals. I confirmo les seves paraules, la poesia és dúctil i no roman quieta en mausoleus romàntics, afortunadament depassa les pròpies expectatives pel bé del conjunt. Observadors privilegiats com Ricard Mirabete i Biel Barnils segueixen aquests canvis amb especial interès, i d’ells n’aprenc. De fet, els toca als més joves, com sempre, perquè són els més frescos, els més oberts, i tenen una visió artística, per formació, de conjunt: art, música, poesia, cinema, per les noves fornades, formen un tot.  El darrer llibre de Laia Noguera “Ah” és inclassificable, però alhora tot un repte pel lector amant de la poesia i de l’art. El llibre ve acompanyat d’un pròleg de l’inclassificable Carles Hac Mor. Noguera conjura els dimonis de Joan Ponç, a partir d’un dels seus quadres més estranys: “Comença el gran ball de les bruixes” de l’any 1951, provocant una remor de veus que ens porten directament a l'edat mitjana i la fantasia grotesca de l'imaginari del romànic i gòtic. Ponç, n'era molt conscient d'aquelles presències que ratllaven el malson estrident però alhora hilarant. Hi ha també ressons espriuans en l'estructura dels diàlegs, i amb enfocaments de Foix i de Brossa.  El to sentenciós d'alguns versos eleva el text i el fa fonamental. En podem trobar veritables joies: “Els contraris se’m confonen” , “Deixaré de semblar./M’esbocino a consciència.” El caràcter del llibre du ressons d’una projecció del guinyol. L'imaginari és brutal, infinit en el seu desplegament. Diàlegs inconclussos on els miralls parlen entre sí. Joan Ponç és ell mateix un personatge. D’altres personatges més impossibles com: Si no es massa suposar, Fanafafa, Barrutxú.  El llibre no afluixa en cap moment i la sorpresa, el cop d’efecte és inesperat a cada cantonada del llibre. Ja ho adverteix l’autora en la cita primera, escrita a l'inrevés. És un llibre que demana al lector que hi participi en el joc proposat que vagi endavant i endarrere, buscant les peces d’aquest divertidíssim trencaclosques poncià. La clau de pas, és al mig del llibre a la pàgina 32 on l’autora descriu i esquematitza el quadre de Ponç que l’ha inspirada: Personatges, Espai, Temps, Símbols, Colors, Narració, Moralitat.  Una mirada lúdica, reflexiva i molt nogueriana. Entreu a “Ah” i escoleu-vos entre els ecos de Joan Ponç. Laia Noguera esdevè intemporal, se salta els gèneres a la torera, i això, en els temps que corren no té preu.

LA BICICLETA DEL PANADERO

LA BICICLETA DEL PANADERO

Hay algo en Juan Carlos Mestre que me parece más que original, diría mágico. Quizás porque es un artista de difícil definición. Poeta de la imagen, del concepto, de la transformación del mito en materia moldeable, en la forma y en su significación.

La fragua de la creación de Juan Carlos, moldea lo anodino y lo trascendente, lo mítico y lo cotidiano. Dos mundos que se interrelacionan mas a menudo de lo que los eruditos son capaces de reconocer. Juan Carlos Mestre trabaja como grabador y realmente sus imágenes impactan, muestran una tensión que lo hacen identificable, la composición de la realidad entre los impasos del estruendo vital. Mestre se acerca, desde el grabado y desde la poesía, al abismo de la existencia.

El mundo que ordena Juan Carlos es un mundo no exento de convención. Su estrategia es reordenar las imágenes y la jerarquía de objetos y acciones que aparecen habitualmente de forma anodina, la descripción es sorprendente y nada está en el lugar que uno espera. La verdad, para Juan Carlos es huidiza y solo las aristas de lo observable la hacen imperecedera en lo mítico y en lo trivial. Aquí, a mi modo de ver, la lucha de Juan Carlos es acercarnos de alguna manera a conocer más mundo que aquel que reconocemos en nuestros límites, desde el conocimiento de la tradición y del sistema de valores que en exceso aparece demasiado rígido. Admiro la precisión y la exactitud de su narrar ético justo en la frontera de la afirmación contundente. En el poema “La herida de la verdad” explica ese límite: “El mero hecho de huir de la tiniebla hace que creamos en la realidad, otra negrura que asesina al concertino en la orquesta de viento del absurdo, el por todos conocido hobby preferido de Thánatos.” Su poesía és diáfana, de una extraña amenidad que no suele ser propia del género, que nos lleva a entender la relación humana con la realidad de otra manera, a veces con el sarcasmo, con la deriva de los símbolos hacia lo contemporaneo. La voz de Juan Carlos es única, pero existen pasillos ocultos que lo conectan con otras voces paralelas: la imaginería de Antonio Gamoneda, la multiplicidad del lenguaje del primer John Ashbery, la lucidez de Adam Zagajewski, la extrañeza cotidiana de Charles Simic, la demoníaca mirada de Màrius Sampere, o la sutil ironía de Paul Muldoon, por citar algunos de los nombres relevantes.

La cita del libro de Francis Picabia, -uno de los grandes gamberros de la poesía dadaísta-, ofrece una aproximación a la mirada de Juan Carlos: “Los descontentos y los débiles hacen la vida mas bella”. Picabia llego a cuestionar la existencia de la poesía, pero que al mismo tiempo ofreció una mirada más abierta al esplendor de la vida en todo su detalle lírico.

Del libro “La Poesía ha caído en desgracia” merecedor del Premio “ Jaime Gil de Biedma” y publicado en 1992, justamente en el poema último del libro que es una de las múltiples conclusiones a las que el poeta nos acerca a ese límite a que antes me refería,  de alguna manera y de forma tan temprana y esplendorosa,  Juan Carlos diagnostica tempranamente la enfermedad crónica de la poesía: “La poesía ha caido en desgracia y las salamandras azules del mediodía entran en la ruina de sus vasijas ceremoniales con los ojos desorbitados por el sol de la muerte.”

Podemos concluir que en “La bicicleta del panadero” Juan Carlos Mestre ha dado una vuelta de tuerca importante, un libro de 468 páginas de poesía es todo un reto lanzado al lector acostumbrado a dosis menos pantagruélicas, -y a menudo exhasperantemente nada nutritivas- superado el terror de enfrentarse al trayecto de largo recorrido que lleva esta bicicleta fondista, Mestre nos demuestra ser un gran funambulista de la palabra, justo se ha desembarazado del peso lúgubre de la poesía y la ofrece así, con la frescura y la liviana belleza de la existencia: “La poesía os lo repito yo tiene mas cuento que Carracuca dios te perdone si meto la pata” Solo los poetas de la altura de Mestre tienen esa capacidad de enfocar y no ser alcanzados por el rayo entumecedor de un lenguaje manoseado hasta la saciedad por el discurso contemporáneo. Leedlo, no perdáis más tiempo.

Jordi Valls

LA GUERRA DELS MÓNS

LA GUERRA DELS MÓNS

La cuina, el menjador, i les tres habitacions

amb bany serà el teu únic patrimoni. Encara el pagues

a terminis, infeliç estadística del banc

on deixes nòmina i esperança, l’esqueixat volum

de la teva satisfacció. Surts al balcó: veus plantes

cremades per un excés de sol, el balcó de davant

amb veí que fuma una cigarreta en roba d’esport

i mira el carrer, i observa els mateixos cotxes, sempre

mal aparcats, bruts. Jubilats avorrits, dones plom

que repeteixen la murga com una afirmació

de la pròpia certesa. Aquest és el teu paisatge

i el descrius en tot el seu detall. Recorda que ets l’únic

que veu la sorra de la platja a les rajoles, jugues

a fer castells invisibles. El teu incert patrimoni

és una vacuna contra el mirall. T’has d’acceptar

com ets. La concòrdia dels dos móns depèn de les ganes

de dir bon dia i somriure amable i donar la mà

al replà de l’escala, al temps que t’escoles entre

les rajoles, fins a l’altre hemisferi del mirall,

amb la mà plena de sorra.

Del llibre: "Violència gratuïta", Ed.62. Barcelona, 2006.

LA MUNTANYA DE L'ÀNIMA

El primer que m'ha vingut a la ment en rellegir "La montaña efímera" del poeta Joan de la Vega és l'evocació del magnífic llibre de Gao Xingjiang "La muntanya de l'ànima" una obra monumental retrat de la Xina contemporània i de la Xina ancestral i del viatge a la recerca de la muntanya que dóna títol al llibre. El final de tot viatge, és trobar-se a un mateix, esperant-se al llindar d'alguna certesa ineludible.

El viatge de De la Vega és una delícia descriptiva d'una precisió austera, i alhora, somiadora, reflexiva, lúcida. El llibre està dividit en dues parts clarament diferenciades: "La última cima" i "Lugar del amor". El poeta delimita les sensacions i visualitzacions del poeta que va ascendint amb els ulls molt oberts. La muntanya canvia de forma ràpida i espectacular, la climatologia, el relleu són replecs on les sorpreses hi fan niu, i tot i així no hi ha traïció. La muntanya no enganya al caminant, les seves regles són senzilles i fixes, i qui les accepta està avisat. No és la bellesa de l'entorn el que mou a De la Vega a enfrontar-se a l'ascensió, és una certa nostàlgia d' allò que anomenaria Immanuel Kant: "el sublim". "No hay refugio cuando el día medita aguaceros". La lectura del llibre no és complaent, no ho pot ser, però tampoc és descarnat, el món salvatge de la muntanya contrasta amb el món de les comoditats urbanes, de la vida premeditada i predestinada, és l'eco salvatge a l'ànima del poeta que s'eixampla, creix en la duresa de l'ascensió, i esdevé muntanya en els seus detalls, en els instants viscuts en plenitud. Hi ha ecos de lectures ben païdes: José Corredor- Matheos, Antonio Gamoneda, Philippe Jaccottet... la veu del poeta és metàl·lica, sòbria, i amb la distància precisa. Joan de la Vega ha trobat el to exacte que intuïem en molts poemes de la triologia "Ladino", la seva, és una poesia d'alt voltatge, perillosa si no se sap manipular, pot esclatar a les mans, i dur al no-res de la indiferència. Afirmo però, que De la Vega se'n surt magistralment, ha fet el camí difícil i ha trobat el punt precís que acaba colpint al lector, i l'obliga a tornar als versos que parlen, no de l'autor i del seu món interior -que també-, sinó de l'existència clara, lluminosa i matèrica, que ens implica a tots. De la Vega s'ha fet gran, la seva poesia, comparteixo amb Mario Martín el prologuista del llibre, és a hores d'ara insòlita en el panorama de la poesia catalana i espanyola, i que situa a Joan de la Vega entre els poetes que cal tenir en compte i anar rellegint. De la Vega parla en majúscules: "Hiere toda quietud,/ toda latitud hiere."

ESTIULA, O EL GRAN COMBAT

El darrer llibre publicat de Lluís Calvo es titula "Estiula". He de dir que d'entrada el títol m'havia desorientat, i fins que no he entrat en matèria, no he pogut treure l'entrellat. I sí, ara ho entenc, i afirmo, que és un títol apropiat, necessari i un pas endavant en la poètica calviana.

Darrerament Calvo ens ha portat a mons limítrofs, experimentals i estranys: "Al ras", "Cent mil déus en un cau fosc", "Última oda a Barcelona", "Col·lisions", i jo afegiria el seu assaig, a mig camí de l'estudi i la creació: "Les interpretacions". Calvo, ha demostrat tenir discurs poètic, coneix el món on es va movent la seva veu. Contra el límit només queda enfrontar-se i és el que fa l'autor d'un llibre a l'altre, mostrant els rastres de les ferides amb una precisió esfereïdora. Calvo lluita contra la realitat alienant i contra el llenguatge i el vertigen que suposa portar-lo més enllà del pensament linial, el "comprensible" per a la majoria: "...I algú que s'encimbella/ i diu "el món"./ I l'endevina/ quan, de sobte,/ la parla ens silencia/ rere els mots." Existeix una lluita entre la fuga dels mots i allò que realment voldríem dir, i aquest fenomen s'evidencia quan hi ha una elevació en el món de les idees. Aquest és l'enfrontament de Calvo amb la fuga del llenguatge que se li fa, -se'ns fa- escàpol a allò que no és comprensible, però que la missió del poeta, de l'artista, és fer-ho traduïble a la comprensió humana. La lluita de Calvo és contra el món "mistèric" creat per a la submissió dels humans. I troba aliats en aquesta assumpció en el llenguatge pur d'Estiula, que evoca la natura i el paisatge, en els estrats lingüístics del Ripollès, d'una Catalunya romànica i romàntica, perduda, remota, gairebé mítica. Un punt de partida en el coneixement a fons dels orígens, i que contrasta clarament amb l'actitud d'un quants poetes que van de "trencadors" i que són, en realitat, tradicionalistes, encara que arribin a disfressar-se de "hippies"... La vocació de Calvo però, va molt més enllà: "-El Pirineu és el quilòmetre zero de l'univers,/ digué Joan Ponç,/ perseguit per un dimoni geperut." Els referents són clars: Toldrà, Blancafort, les darreres sardanes. Victor Català i la construcció de l'imaginari de territori. Joan Ponç i la imaginació al·lucinatòria, el relativisme de Joan Sales, Gargallo, Fenosa, Jujol... la fantasia emana del poeta i construeix ponts de llum davant de l'obscurantisme tradicionalista, amb tota la potència dels univers reconvertit en novella i particular essència humana. Calvo transpira tradició, la coneix i la fa servir en la seva guerra: Guerau de Liost, Josep Carner, Agustí Bartra, Joan Maragall... Però l'actitud és cosmopolita, d'avantguarda: "La llibertat s'embosca, vers el somni somniador. L'única realitat possible, amb mots de contraban."

Calvo no és un autor usual, no conec cap escriptor com ell. A cada llibre ens sorprèn, ens embolcalla amb la seva particular manera d'afrontar la poesia, la veritat. Inconformista, rebel i estèticament perturbador, un autor que fa del món rural i de la tradició el punt d'inflexió d'una actitud, contundent, punk: "qualsevol veracitat que no ragui en els mots/ és sempre falsa". No hi ha termes mitjos en aquesta aposta, no hi ha cabuda a la mediocritat. És una carrera al tot o el res.

Com molt bé tanca el portentós epíleg de Jaume Pont: "...llegir Estiula no ofereix al lector la reserva de cap seguretat, sinó, ans al contrari, ens empeny a la recerca fruitosa d'un interrogant sense principi ni fi."

No m'equivoco si dic que Calvo actualment, és un estel que brilla per noves constel·lacions, fa poc temps inimaginables...

MARTÍ NOY, L'ARQUITECTE.

Martí Noy és un poeta, arquitecte, pare de família i badaloní, i ho dic en aquest ordre perquè crec que Martí a partir d'aquestes quatre qualitats fonamentals -en té d'altres però responen a la seva privacitat- basteix una forma de mirar molt personal i generosa. Darrerament, com a poeta ha eclossionat, o també podem dir que ha trencat l'ou, i ara ja és una veu reconeixible en l'àmbit de la literatura catalana. Darrerament han sortit dos llibres seus de poesia: "D'ara endavant" i "Les danses". El primer va guanyar el prestigiós premi de poesia López Picó de Vallirana, amb un dels jurats més importants de la nostra literatura. En definitiva dos experiments de Noy -tota poesia parteix de l'experimentació del poeta- reeixits i memorables. Del primer, en vaig fer el pròleg i afirmo el següent: "D'ara endavant, és un llibre valent, que respira bé. Respirar és la realització de dues accions: inspirar i exhalar. Les dues accions esdevenen harmòniques en mans del poeta. Aquesta és una obra digna no tan sols de ser llegida, és digna de ser estudiada pels seus coetanis. Martí ens mostra les claus del conflicte modern, la seva privacitat és un punt de partida per mostrar-lo, però no ens deixa a la intempèrie, ens guareix l'ànima quan no sembla possible cap resposta que convidi a l'optimisme".
Semblen paraules arriscades però quan vaig escriure el pròleg no coneixia encara "les danses" el seu magnífic poema llarg editat a la col·lecció la puça del Pont del Petroli, on tan important són les pauses estròfiques com els múltiples significats de les paraules.
Noy és un poeta inquiet, us convido a que visiteu el següent blog:

http://invocacio.com/category/liturgies/

La poesia per Martí Noy és entesa com un camí d'exploració i d'autoconeixement. Un poeta que fa servir l'estranyament de forma magistral.

T'eixamples, riu
que es va menjant els marges
del meu camí.

De la Tèrmica al Carrer del Mar, Martí Noy, tot un poeta per perdre-s'hi.

MIRACLE DE LA PRIMAVERA...

Des de la meva cuina observo, com torna a fruitar el nesprer del badiu de la caseta de la senyora Ramona. La senyora Ramona ja no hi és, va morir fa uns anys, la seva caseta va ser ocupada per diverses famílies brètoles i destructives, al servei d'algun especulador que pensava fer-se ric amb el terreny.

Per mi ha estat dur veure els mobles d'aquella llar trencats, desats als contenidors de les escombraries. Un final trist, poc respectuós amb un espai que era molt íntim i personal. La meva única alegria és veure els nespres taronges cobrint l'arbre. És com si la senyora Ramona ens saludés des de les carregades branques. És l'únic element visible que me la recorda. Vaig escriure aquest poema de "Felix orbe" sota l'influx del nesprer.

EL NESPRER DE LA CIUTADELLA

El nesprer, altre any carregat de fruit

resisteix l’embat amb robustes branques,

per la ferma fulla mostra la gràcia

que a pleret allibera l’aroma

i ens arriba o imaginem que ens arriba

quan il·lumina el filtre matinal

- no sempre cal que l’aire fresc i nítid

vingui de fora, som prou persuasius

per enganyar-nos -.

La llum també mata

de cansament, t’ensenya el fruit madur

fins que cau llefiscós. I no fingeixis,

el vincle l’entens com un tacte fàcil

que mires esgotat per la finestra,

el seu tast no és més que una urpa amable

gratant-te el clatell, però encara penges

agraït de no ser menja d’ocells, cucs

o formigues. Hi ha una dona que t’estima

però ebri t’ennuvoles, incapaç

de netejar els plats i sentir música,

l’angoixa del violoncel caient en cercles

damunt teu, com les seves tisores.