Lluís Calvo és un dels arquitectes més poderosos de la poesia catalana actual. Quan vaig presentar-li el llibre "Al ras" ja vaig dir que calia que seguíssim la seva estel·la. La intuïció no m'ha enganyat. "Col·lisions" -Premi Vicent Andrés Estellés 2009 - és un punt d'arribada impressionant; aquest èxit però, ja venia anunciat a partir de les següents obres anteriors: "Omissió","El buit i la medusa", "La tirania del discurs", "Andròmeda espiral", "Al ras", "Última oda a Barcelona"-on compartim autoria -, "Cent mil déus en un cau fosc", l'impressionant llibre d'assaigs: "Les interpretacions". En Calvo queda demostrat que no és un bolet de temporada, i no és anecdòtic que el món de la crítica des de diferents sensibilitats: Sam Abrams, Pere Ballart o el traspassat Joan Triadú valoren l'obra de Calvo com una de les més sòlides i valuoses del nostre temps.
Al meu entendre, Calvo té unes inquietuds inconformistes que doten la seva poesia de grans dosis de pensament agut, de reflexió recta i pertinaç, temes com: el trànsit de la vida, la bellesa, l'ètica, la fragilitat, el sentit de la modernitat, l'estupidesa humana, etc... conformen el fris de les obsessions de l'autor. Cal destacar la riquesa formal contrastada, Lluís Calvo és un mestre del saber-se servir dels engranatges tècnics que ofereix la poesia moderna, experimenta registres, fa de les diferents variants mètriques que aplica amb destresa, un recurs al servei del seu propòsit.
Fixeu-vos en la complexa estructura del poema: "La balada dels últims cocodrils", o en les rimes agosarades de: "Elogi de la felicitat", és difícil no caure en una sensació xarona quan s'intenta la rima a la poesia actual catalana, i Calvo se'n surt, i ho fa fent servir un català modern, precís, d'una exactitud feridora i amb unes imatges sorprenents que no fugen d'estudi i confirma un domini del discurs que l'autor manté amb una tensió perfecta.
Al llibre no hi manca la ironia, amb una base d'estranyesa de vegades sòrdida, de vegades tendra, i una confabulació dels móns paral·lels que no participen mai d'allò que sol ser considerat digne de lirisme. Calvo és capaç d'extreure inspiració dels elements més allunyats dels conceptes poètics procedents de camps tan distanciats entre si com: la geologia, la fauna, l'esoterisme, els records, els territoris inexplorats, la història, etc... Tot pot formar part del material sensible que sense pietat passa per la piconadora de Calvo.
Destaco molt: "La imaginadora o l'escena del poema" un diccionari d'aforismes i pensaments que circumden la poesia, com una mena d'entra-surts brossians que remeten irremeiablement a l'assaig:"Les interpretacions" un arriscat experiment que mostra els límits de la poesia, de la reflexió poètica, qüestionant-la des de dintre.
Però és a la cinquena part on Calvo s'eleva, pren el vol que va anunciant als primers poemes de"Col·lisions" i arriben a manifestar-se de forma brillant en aquesta part, que sense cap mena de dubte, és una de les millors mostres de poesia contemporània que he llegit en aquests darrers anys: "Alta nit", "El recompte" i el savi "Inussunnguaq (L'últim camí). Arribats aquí només puc prendre les paraules de Triadú: "Cal dir més i més, però m'aturo a esperar un altre llibre de Lluís Calvo, sempre recomençat. No és això, al capdavall, l'avantguarda?."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada