Felix orbe?
Un dia, en Jordi Valls i jo ens vam trobar, per casualitat, a la plaça de
Felix orbe és el nou poemari de Jordi Valls publicat per l’Editorial Denes. La traducció del títol seria “feliç en el món”. O “feliç arreu”, que, a més del món, també inclouria la felicitat en planetes, estrelles o estats alterats de la consciència.
Cal agrair a aquesta editorial valenciana l’esforç fet per construir ponts entre València i Catalunya, les llengües no només es construeixen amb lleis, normatives i televisions. Les editorials i els poetes també tenim una part de responsabilitat, encara que sigui petita, en el creixement i manteniment d’una llengüa. Cal dir que l’Editorial Denes ha publicat poetes catalans com Montserrat Abelló i Daniel Nomen, recent guanyador del premi Betúlia de Poesia de Badalona.
Després, llegint el llibre hom arriba a la conclusió que el títol és una ironia, “Només hi ha la fe dels infants” ens diu en el poema Els reis.
O potser no és ironia? Només prenent consciència de la pròpia identitat i de la realitat que t’envolta és possible afrontar la tasca de ser feliç. Sense aquesta presa de consciència, no pots ser feliç, ets inconscient. Potser insconscienment feliç.
I és que Jordi Valls, amb honestedat i sinceritat, afronta la vida sense fugir d’estudi. “S’han inflat de paraules les paraules” afirma a El petó. El poemari és una batalla, una batalla més dins la guerra que el nostre autor manté des de fa anys per intentar entendre el jo i el món.
És un poeta social, que tracta aspectes com la immigració, l’especulació urbanística, les dictadures passades i actuals... “No perdono els ancians desvalguts i simpàtics / que han destruït els fonaments de la convivència; genocides amb les mans brutes de sang seca, / criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,” ens diu en el poema El meu estil.
A Violència gratuïta, premi Jocs Florals de Barcelona l’any 2006, la societat, l’entorn urbà esdevé l’escenografia en la qual Jordi Valls ens parla del jo i del tu.
A Última oda a Barcelona, poemari escrit a quatre mans amb Lluís Calvo publicat l’any 2008, la mirada ja es dirigeix cap a fora del jo per fer una poesia de la metropolis i dels seus contrastos, gairebé de denúncia. Per mi, el vers: “I tu, Mohammed, ets el nou timbaler del Bruc” conté la provocació, l’amplitud de mirada, la modernitat i el compromís de la seva poesia.
A Felix orbe, el poeta ens parla del jo i del tu, però també del nosaltres: “¿Quina és la por que us tempta?” ens interpel·la a Cap de sardina. En aquest nou llibre, molts poemes estan escrits basant-se en una experiència personal, que aporta sinceritat i lirisme, però amb la voluntat de trascendir-la, de compartir-la amb el lector. Un fragment del poema Cuéllar 1975 n’és un bon exemple: “La monja severa m’obligava un cop més, / esborrava els traços tortuosos i em tornava / a donar el guix. L’arc perfecte, l’exigit, / no l’he tancat mai.”
Jordi Valls és un poeta líric, amb molta sensibilitat, fins i tot quan parla de temes molt qüotidians, aparentment banals. Aquest és un dels seus mèrits. “Hi ha una noia que es pentina els cabells amb la mà / i remou els dits dins l’espessor i toca l’arpa” del poema La noia que es pentina.
En aquest nou llibre, el poeta ha reduït l’extensió dels seus poemes, ha anat polint i despullant els versos. Ha deixat la torrencialitat exuberant i necessària d’anteriors poemaris per confiar en l’eficàcia de les poques paraules. En aquest cas, els poemes guanyen en intensitat i eficàcia i, a més, el lector ha de fer una lectura creativa, ha de personalitzar cada poema completant els buits que deixa el poeta. El poema Escola Les Palmeres gairebé sembla un haiku: “La tendresa és un motiu sobtat, imprecís / sorgeix i t’acompanya, no saps com, la resta / dels anys que fugen sense llum. Els teus llampecs”. Un signe de que el poeta domina registres poètics molt diversos? Un signe de maduresa? Sí. Com diuen els amics de l’associació cultural d’El Pont del Petroli en el seu blog (http://www.pontdelpetroli.blogspot.com/): “En Jordi Valls no està aquí per massa bromes”.
Desenganyem-nos, la poesia té pocs lectors. Hi recorrem per llegir-la en casaments o enterraments o per intentar seduir... i prou. Sovint, es considera una art hermètica, poc lligada als problemes qüotidians de la gent. Part de la culpa la tenim els poetes, no hem aconseguit canviar aquesta percepció de personatges que busquen inspiració en els núvols, en la natura.
No és el cas de Jordi Valls, un gran poeta que ens parla de coses properes, reals. La seva és una poesia necessària, que s’acosta a la gent, que vol esdevenir una eina més de reflexió, útil pel debat social i polític.
La caixa de la vida pesa.
Martí Noy, Badalona, 16 de març de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada