Translate

dijous, 14 de gener de 2021

BREUS APUNTS SOBRE JOSEP MARIA CRUZET

 

Després de la guerra civil la Llibreria Catalònia va haver de navegar entre dues aigües. La desfeta republicana va ser tan feridora que la llibreria va passar a ser Casa del Libro. Es va evidenciar de forma visible l'anticatalanisme profund de l'ideari franquista. Anys més tard, l'aparició de l'editorial Selecta, va significar un pas important per recuperar l'activitat de publicacions en català, amb la iniciativa de Josep Maria Cruzet fent mans i mànigues entre les barreres burocràtiques del nou règim. La prova de foc, va ser l'edició de l'obra completa de Jacint Verdaguer, l'any 1943, amb totes les dificultats i recels possibles, els censors van imposar que el text havia de ser amb l'ortografia prefabriana, però així i tot, es va demostrar que es podia tornar a publicar en català en ple franquisme. Joan Alavedra exiliat a Prada de Conflent evidencia el seu entusiasme: Un dia arribà a Prada un volum magnífic, imprès sobre paper bíblia, relligat en pell, que contenia les “Obres Completes” de Jacint Verdaguer. / La resurrecció havia començat!.

L' editorial Selecta es va convertir en el vaixell insígnia de la Casa del Libro i m'atreveixo a dir, en el vaixell insignia de l'edició del llibre en català, l'empresa avançava amb timidesa, publicant les obres que el règim permetia amb recels i fent-se acompanyar d'iniciatives al voltant d'un ocult catalanisme latent. La tímida instauració de La Nit de Santa Llúcia va ser aigua de Maig. La tercera edició del Premi Joanot Martorell, es va atorgar a la mateixa llibreria a Josep Pla, l'any 1951 pel llibre El carrer estret, en una cerimònia organitzada per Josep Maria Cruzet a la mateixa llibreria. Anys més tard, el constituit Òmnium Cultural, organitzarà els premis, canviant el nom de Joanot Martorell per Sant Jordi. I aquí arrenca una altra història.

Gaziel” que sabia com ningú de què parlava, va deixar escrit en una carta a l'editor Cruzet una àcida crítica a la burgesia catalana. Carta de Gaziel a l'editor Josep Maria Cruzet, Madrid, 14 de desembre 1957: Perquè vostè vegi que els premis de Santa Llúcia ja es van obrint camí, àdhuc fora de cas, al peu d'aquesta lletra li enganxaré un retall de l'ABC d'ahir. Si els nostres rics no fossin tan mesquinets amb l'esperit, per compensar la petitesa de Catalunya amb alguna cosa extraordinària que fes parlar a tot el món ja haurien instituït a favor de la cultura catalana uns premis enlluernadors. D'enlluernador, però, només no volen més que els diamants de les seves dones.

La importància de Cruzet és fonamental en aquesta nova etapa de la llibreria, fins i tot, l' Antoni López Llausàs afirmarà contundent: La literatura catalana hagués caigut en un total oblit després del 39, si no hagués sorgit, com per miracle, l'editor Cruzet. Sembla que l'emprenedoria la duia ben endins.

Jesús Piña al llibre Josep Maria Cruzet i la seva vida va escriure sobre l'aportació de Cruzet a l'imaginari del quiosc al voltant de les llibreries, un projecte que venia de lluny: “Un d'aquests encerts va ser, per exemple, la seva concepció comercial, tan lúcida, de promoure la instal·lació d'una nova llibreria al Passeig de Gràcia, ja preveient doblar-la en el seu vestíbul amb un quiosc de revistes i de diaris. Aquesta novetat, que després ha estat imitada profusament -sovint sense que els seguidors sabessin qui en fou el promotor-, va fer sensació en el món dels llibreters, que menysvaloraven la venda de diaris i revistes de quiosc. Però Josep Mª Cruzet va tenir una visió prou ampla i diàfana per a comprendre la importància d'aquesta novetat, que després va instaurar també el seu establiment principal. La mort de Josep Maria Cruzet l'any 1962 va causar un gran impacte. Què van dur a Cruzet a llevar-se la vida? No ho sabrem mai. Tanmateix el buit de Cruzet, va ser un buit que les editorials de la competència van omplir amb una gran voracitat.

L'any 1952 es va fer una celebració d'homenatge a Josep Maria Cruzet amb motiu del número cent de la col·lecció popular Biblioteca Selecta. Hi ha el testimoni d'un àlbum d'honor. I entre les molts discursos i escrits he escollit aquest de Salvador Espriu que encara avui ens interpel·la: És un veritable “miracle” el teu ingent esforç editorial i els magnífics fruits que amb ell has obtingut i has d'obtenir encara. Estic convençut que si tothom treballés amb la pura atenció, amb la teva pura atenció, tota la nostra activitat fóra una grandiosa pregària, i aleshores el país seria salvat.


Jordi Valls


dissabte, 19 de desembre de 2020

L'OCULT CLAR DE J. V. FOIX

Entre llibres i llibres. Correspondència 1935-1983. J. V. Foix-Joan Gili. Pròleg de Josep Mengual. Edició de Margarida Trias. Ed. 62. Gener 2021.
La correspondència de J. V. Foix sempre és interessant, ja sigui per descobrir aquelles peces encara no encaixades de la literatura catalana del segle XX, com per acostar-nos a la complexa personalitat del poeta de Sol, i de dol. Josep Mengual aporta una aproximació eficaç a la figura de Joan Gili. Una vida que ve condicionada per l'ofici familiar al voltant dels llibres i l'edició. L'àrea d'influència del nostre Gili, però, va ser a Anglaterra, primer a Londres i més tard a Oxford on va establir-se i va exercir una tasca de bibliòfil divulgatiu de la literatura catalana i hispànica. La correspondència arrenca de l'any 1935 i formaria una primera part que arriba fins a la nit de cap d'any de 1938. L'entusiasme de Foix a la literatura anglosaxona és un fet que a la correspondència queda ben dibuixada i a banda de la relació cordial amb Stephen Spender, anys enrere va descobrir en la poesia i el pensament de T.S.Eliot (s'ha demostrat que Foix va traduir fragments de The waste land i algun dels assaigs del poeta de Missouri. La coincidència d'ambdós poetes en la idea de “l'amor cast” tal com l'entenia el poeta del “dolce estil nuovo” inspirat en la tradició trovadoresca, Guido Cavalcanti). Aquesta informació és rellevant per entendre implícitament la relació matrimonial de J, V. Foix amb Victòria Gili, germana de Joan Gili, amb qui va viure una crisi que acabaria en separació l'any 1948. Un trencament que s'insinua a la correspondència entre els cunyats.
D'altra banda, Foix, al capdavant de la pastisseria familiar, deixa testimoni dels esdeveniments de la Guerra Civil i les incerteses que se'n deriven: No sé si en podré acceptar el compromís puix que tinc les botigues si fa no fa en curs de col·lectivització i ignoro, com un infant, quin paper social em reserva l'atzar. La seva és una relació d'amistat a través dels llibres. L'entusiasme pels projectes futurs: antologies, traduccions... Sembla que Foix i Gili s'interpel·len l'un a l'altre a meravellar-se davant de les possibilitats que ofereix el món anglosaxó de difusió de les literatures hispàniques i catalana. A mesura que avança l'any 1938 la nostàlgia i la ironia es fa més pregona: Te'n deus fer càrrec: l'estat d'esperit dels barcelonins no és pas el dels qui viuen en contrades idíl·liques. Tots semblem unes meduses. Àdhuc els calbs... A la correspondència J. V. Foix informa del projecte del llibre Sol, i de dol i més endavant del que seran Les Irreals Omegues. Projectes que no veuran la seva culminació fins ben entrat els anys quaranta. És el de la fatalitat de la Guerra Civil. Al mes de novembre Foix escriu: La meva Victòria fa el que pot. Ho té pesat, delicada com està i poc nodrida. Jo em refaix fent vida estàtica. L'elegància o flegma anglesa com a estil de correspondència, no hi ha lloc pel dramatisme.
La correspondència no torna a ser efectiva fins a l'any 1946, acabades les confrontacions armades de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, però malgrat els temps difícils de postguerra, la normalitat sembla prendre el pols a altres problemes de caràcter personal, problemes íntims de la parella Foix, que abans he referit.
La correspondència s'allarga en el temps i els comentaris esdevenen més vitalistes, sobretot per part de Foix que no sembla perdre el sentit de l'humor: Qui ven molt és En Garcés -que veig sovint perquè estiueja a la Selva de Dalt-. Les cançonetes sempre agraden. No obstant això, l'embranzida d'aquests anys sembla com una fugida cap endavant. Les noves amistats com la de l'Albert Manent semblen consolar-lo. Llegiu J.V. Foix- Albert Manent. Correspondència (1952-1985). Quaderns Crema. 2015 que en paral·lel, i en el mateix període que reprén la correspondència amb Joan Gili, molt més substanciosa i implicada, constatem la gran activitat de Foix a la vida literària catalana de la postguerra. 
Llavors s'obre un altre buit des de 1960 fins a l'any 1983 no hi ha correspondència i les dues cartes que se'n conserven són protocol·làries, la que Joan Gili envia a Foix i amb la que el poeta li correspon. Victòria Gili mor el 1973. Gabriel Ferrater sobre el caràcter de J.V. Foix comentava en les conferències a la Universitat Autònoma, recollides al llibre Foix i el seu temps la següent anècdota: Foix no parla per altra banda mai amb hostilitat del seu pare, amb el qual sembla que s'entenia perfectament -i es notava que ho explicava amb fruïció, amb alegria, que el seu pare havia mort quan ell, Foix, havia publicat ja quatre o cinc llibres i el seu pare no havia sabut mai que ell fos escriptor. Això demostra, el fet que això a Foix li semblés motiu d'alegria, demostra el seu enllaç amb aquesta actitud europea de tota una generació.
En el fons, caldria preguntar-nos la identitat real de J. V. Foix: el pastisser, el fill obedient, l'amant cast, el sometent, l'ideòleg, l'amic, l'intel·lectual, el poeta... Qui era realment J.V. Foix? I només podem sentir el misteri sensual i metamòrfic que es desplega en les proses poètiques que van des de Gertrudis fins a Tocant a mà en la prodigiosa imaginació d'un Ramon Llull modern, en un prodigi de fantasia que ha fascinat artistes i escriptors des de Joan Miró a Antoni Tàpies. Un segle XX fascinant, profund i entusiasta i encara, en molts aspectes, per explicar.
Jordi Valls

dimecres, 2 de setembre de 2020

JOSEP SOL, UNA LITERATURA PER DESCOBRIR

Josep Sol era un apassionat del mar, a la seva obra narrativa descriu les platges de Badalona amb fascinació, com també, descriu la muntanya immediata: Mosques d'Ase, Sant Jeroni de la Murtra, La Bastida, i sempre, la presència embolcalladora del mar, des de les vinyes de l'Espirall o des de la Serra d'en Mena. El paisatge que va conèixer Sol queda molt lluny del que coneixem ara, la seva estètica era noucentista, marcadament grega, i l'entorn de la Santa Coloma que va viure, una realitat bucòlica que influïa la seva mirada de manera gairebé transparent. Però la idea xocava amb les misèries quotidianes i el caràcter de l'escriptor, més aviat hermètic i introspectiu que enfocava des d'una via més torturada. La lectura de Sebastià Joan Arbó el va portar a Dostoievski, els personatges que són ofegats per la convenció social, la tradició i la culpa, i al mateix temps, la influència del naturalisme del primer Joyce, empenyien Josep Sol a la definició exhaustiva del paisatge i el retorn substancial dels valors eterns. Els dos primers llibres de Josep Sol: "Elionor i altres contes" i "Una adolescència" són d'un marcat costumisme localista. Sol, parteix del nucli dur de la Santa Coloma rural i s'enfuig als paisatges de Sant Jeroni de la Murtra o de la platja badalonina, la natura i l'esport l'esperona a una certa purificació de l'ànima ferida per la incomprensió i les maledicències del poble petit. El conte "Menó el bell", dedicat al poeta occità Lluís Bayle, d'Arles, es pot llegir en clau de fi de cicle. Les tropes macedònies destrueixen la ciutat d'Olint, amb els valors idealitzats pel noucentisme de la democràcia grega, valors que conformaven una forma de vida a què aspirava la societat catalana, conte escrit probablement en al·lusió a l'amenaça dels totalitarismes que cobrien l'Europa dels anys trenta. Més endavant, quan va aparèixer el volum "Una adolescència" publicat als Quaderns Literaris, que dirigia en Josep Janés, va ser tot un escàndol al poble.El protagonista del relat en Met té una relació íntima amb la mestressa de Sant Jeroni de la Murtra, "Laura". Els noms són inventats, però a ningú no se li escapa que el veritable protagonista és el mateix escriptor i que bona part de l'acció de la novel·la es basa en fets reals i això va tenir una certa repercussió en la reputació i la maledicència de la gent del poble. Encara avui dia, la gent de l'antiga Santa Coloma en parlen amb una prudència que a mi em sorprèn, passats tants anys, i curats d'espants que estem després de tantes notícies quotidianes que superen actualment els fets relacionats a "Una adolescència", el que queda clar és que va ser un escàndol en tota regla. I que va demandar del suport de l'editor que hi creia en el llibre per la modernitat i bona factura de la seva proposta narrativa, al pròleg ho deixa dit: "Sorprèn, d'aquesta novel·la, sobretot, la seva senzilla sinceritat. Els moviments psicològics més complexos, els sentiments més confusos i difícils d'expressar hi troben una expressió que es fa sorprenent per la seva justesa, per la seva claredat, per la seva senzillesa." L'editor Janés hi detectava una evolució literària, d'allò que més tard anomenarà de forma més clara Joan Fuster, referint-se al poemari "Les decapitacions" de Joan Oliver -Pere Quart- com "una insolència en la lluita."
Josep Sol força insolent amb les convencions socials d'una Santa Coloma de Gramenet que, encara als anys trenta, i amb la que estava caient, trobava escandalosa la desinhibició del jove escriptor que començava a no trobar-se còmode en els paràmetres dels equilibris estètics i harmonies humanístiques noucentistes que xocaven amb la realitat concreta, on s'ajustava més la narrativa abrusada i incòmoda de Dostoievski, -recordem la traducció catalana de "Crim i càstig" a cura d'Andreu Nin- d'altra banda, flotava a l'ambient les preocupacions d'un jovent massa inquiet, i potser, sense massa consciència, s'anava certificant el paper galdós de la defunció i enterrament de la nova Catalunya emergent, la que va començar sobre els pilars de la Mancomunitat, va créixer sota l'influx de la Generalitat republicana, i va finir en la marmòria rúbrica del general Franco. Així i tot, els passos de Josep Sol en el camí de la ruptura estètica amb el noucentisme van ser moderats, d'un localisme tímid, i potser li va faltar temps per arriscar-se en els camins que li eren més atractius per edat i època viscuda. Penso en James Joyce, de qui en Sol va traduir un parell de contes del llibre "Dublinesos", segurament atret pel costumisme irlandès de què podem trobar paral·lelismes importants en el desenvolupament d'alguns contes de la seva primera provatura "Elionor i altres contes", i a banda d'haver practicat el monòleg interior a "Una adolescència", no acaba d'arriscar-se en els automatismes del subconscient, a la manera del Joyce del "Ulisses". El noucentisme de contorn clar encara pesa massa.
En el llibre "Apassionata" Josep Sol incideix més en la crítica social, tot i que el llibre tracta motius com la bogeria i la marginació social, però com una conseqüència derivada de l'alienació, en un poble canviant, que ja no respon als valors del passat, embrutit per la moderna indústria i la insolidaritat i baixesa moral de les noves formes de vida frívola, sense escrúpols. Els protagonistes són gent castigada per la seva coherència idealista, víctimes d'una relació veïnal hipòcrita. La Maria acabarà en una follia nihilista i en Sebastià, membre del partit comunista, tuberculós. Els dos es trobaran en un moment de la vida precís i disruptiu que els durà a una idealitzada comunió amorosa a les portes de la mort. La novel·la és vacil·lant i les motivacions dels personatges esdevenen fosques, marcades per un desencantament pessimista. Maria, és gairebé un mèdium per on discorre els pensaments, sensacions i emocions d'un narrador omniscient que es barreja sovint amb els personatges que avancen cap a la seva desaparició. "Apassionata" és coetània de la novel·la "Aloma" de Mercè Rodoreda, obra amb la qual competiria pel Premi Joan Crexells, l'any 1937. Finalment el guardó se'l va endur la Rodoreda, i Josep Sol es va quedar com aquell que diu, amb un pam de nas. Just l'any que va ser mobilitzat a files i destinat a Terol. Malgrat el revés literari de Josep Sol, cal reconèixer que és un autor valuós, dels més reeixits de la seva generació i a parer meu l'encert més destacable de l'autor són les detallades descripcions del paisatge rural i boscà de Badalona i Santa Coloma de Gramenet, probablement les millors que s'han escrit mai.
Jordi Valls

divendres, 21 de febrer de 2020

EL LIBRO DE ARENA

Creo que fue a finales de mayo o principios de junio que encontré una cuartilla doblada entre los libros de una estantería en la Librería Catalònia donde yo trabajaba, enfrente de la Plaza Catalunya, donde hay actualmente un McDonald's. Era una carta firmada por el librero Marçal Pineda, con fecha de 20 de mayo de 1999. La carta fue toda una sorpresa, Marçal Pineda murió en el año 1967 y la datación hacía imposible que pudiera ser él el autor de aquel escrito. El contenido era la continuación de libro conmemorativo del 25 años de la librería Catalònia-Casa del Libro, el año 1949. Un dietario titulado “Veinticinco años de librería. Apuntes de un dependiente” que contenía desde el año 1924 las experiencias del librero y la evolución de la librería desde los orígenes. La carta, a diferencia del dietario publicado años atrás, estaba escrita íntegramente en catalán. Me pareció sorprendente encontrarme este documento y lo comuniqué a la dirección. Como se estaba confeccionando el libro del 75 aniversario de la Catalònia, el gerente Sebastià Borràs, hijo de Manuel Borràs uno de los fundadores de la librería, me pidió que incluyera este documento en el volumen conmemorativo, sé que en el fondo sospechaba de la autoría de la carta, pero quizás por la urgencia de la confección del libro lo dio por bueno. Dieciocho años más tarde me invitaron al “Festivalul Internacional de poezie de Bucarest”. Allí conocí el poeta Hugo Mujica, hicimos una excursión a la casa museo Tudor Arghezi, y ante un jardín de cerezos fascinante, rompí el silencio para hablar del árbol de la vida y de la manzana como el fruto icónico del pecado. Mujica muy serio sostenía que haríamos bien en dudar de que fuera una manzana el fruto que compartieron Adán y Eva ya que en ningún pasaje del Génesis se define el nombre del fruto. La opinión de Mujica me merecía respeto, me consta que pasó siete años encerrado en un monasterio trapense ejerciendo voto de silencio y dedicado al estudio de los textos bíblicos y la oración. También me habló de la existencia del libro “Holly Writ, Bombay” que él conoció a través de un extraño escocés vendedor de biblias en New York. En los años 60 Mujica experimentaba con los sicotrópicos bajo la tutela de Timothy Learn y Ralph Metzner. Y esto mucho antes de que Jorge Luís Borges escribiera el relato “El Libro de Arena”. La cosa no tendría mayor importancia si no fuera que aquel mismo año, a principios de septiembre coincidí con el poeta argentino Juan Arabia en Pereira, Colombia, en el marco del Festival de poesía “Luna de Locos” que convoca cada año el infatigable Giovanny Gómez. En una de las lecturas programadas nos llevaron al pueblo de Belén de Umbría en la región de Rosaralda. En el trayecto, entre cafetales y carreteras sin asfaltar, llenas de curvas de fuerte pendiente, hablamos del misterioso relato de Jorge Luís Borges “El Libro de Arena”. Juan, entonces, me confesó que en Los Ángeles, en un café japonés de Abbot Kinney Boulevard, Venice, el Shuhara Matcha Café, se encontraba en un rincón, delgado, con arrugas y muy blanco, casi transparente, un viejo que hablaba solo, ensimismado. Reaccionó al momento, al percibir el acento de Juan, casi gritando: “!Yo conocí a Borges!”. Con los ojos como platos Juan le iba escuchando con mucha atención, el viejo no se identificó, iba algo bebido por los tragos de sake y aseguró a Juan que los hechos que narra Borges eran ciertos, “El Libro de Arena” era todo un prodigio, ni empezaba, ni acababa, era de un infinito exasperante que angustiaba a todos aquellos que lo abrían. Se trataba de una maravilla que había alterado la vida de los lectores inconscientes del peligro, convirtiéndose en una verdadera pesadilla, de vez en cuando, el escocés mostraba alguna emoción oculta que desaparecía al instante bajo una impenetrable mirada de reptil. Confesó a Juan, que desesperado marchó a New York para tratar con los gurús de la sicodelia, que el libro le quemaba en las manos. Supo del bibliotecario argentino por Hugo Mujica. Aquella historia me sonaba. El escocés viajó a Argentina e hizo todo lo posible para encontrarse con Jorge Luís Borges, lo visitó a su domicilio de la calle Belgrado. Después de la transacción, nunca más volvió a Argentina. Juan Arabia se llevó la curiosidad a casa y al poco tiempo, a la Universidad de Buenos Aires en una conversación banal con el profesor especialista en la obra de Samuel Beckett y Bernat Metge, un hijo de catalanes exiliados, Lucas Margarit, que extrañamente conocía aspectos intestinos de la literatura argentina reciente, le explico a Juan, en confianza, que sabía que “El Libro de Arena” de Jorge Luís Borges existía y que aquel extraordinario volumen viajó de la Biblioteca Nacional Argentina a Barcelona, a una famosa librería de la Plaza Catalunya por encargo de Antonio López Llausàs, uno de los fundadores de la Librería Catalònia, que en Argentina fue conocido por haber creado la Editorial Sudamericana. Borges vendió el prodigioso libro a López Llausàs, después de recuperarlo del escondrijo donde lo ocultó en la Biblioteca Nacional Argentina como explica en el final del famoso relato. Nadie sospechó nada ni cuando lo fue a dejar ni cuando lo recuperó, Jorge Luís Borges era la sombra que llenaba todos los espacios y todos los tiempos de los volúmenes que pasaron por su mano. Cuando volví a Barcelona no podía dejar de pensar que “El Libro de Arena” fue a parar a la librería Catalònia, seguro que en algún momento u otro estuvo allá y me cité con Sebastià Borràs, que me explicó con todo detalle lo que me faltaba de la historia: López Llausàs, entusiasmado por obtener un libro tan prodigioso y advertido por sus peligros, lo envió por barco a Barcelona, perfectamente empaquetado, a las oficinas de la editorial Selecta, con órdenes estrictas de no abrirlo nunca bajo ningún concepto. El libro quedó olvidado entre las estanterías del almacén de la editorial, sobre los despachos de la administración de la librería. Sucedieron cosas extrañas, como las apariciones fosforescentes de los antiguos clientes de la librería de antes de la guerra civil o el incendio, anunciado entre sombras, del año 1979. Curiosamente el único volumen que se salvó de aquella desgracia estaba envuelto entre trapos y tenía el titulo legible de “Holy Writ, Bombay”. A los pocos días comencé a entenderlo todo. El 20 de mayo del año 1999 el fantasma de Marçal Pineda, no tengo duda sobre eso, se puso en contacto conmigo y me facilitó la carta que se publicó en el volumen del 75 aniversario de la librería. También, las señales que se esconden en las pinturas perturbadoras de Amèlia Riera, vecina del edificio de la Sudamérica, todo estaba conectado a la maquinaria de un libro de libros, más allá del mundo de los vivos y de los muertos, fascinante, inconmensurable, como la biblioteca de Babel. Pero el libro, dónde está ahora? Algunos afirman que con las obras del Mc Donald's el libro quedó enterrado bajo metros de cemento, otros dicen que volvió a Buenos Aires por mediación de una sociedad secreta argentina relacionada con el PEN Club. Hay quien de noche escucha unos gritos horribles en arameo en el Ateneu Barcelonès. Es un misterio. Hugo Mujica no me dijo cuál era el fruto del árbol de la ciencia. Me dejo el interrogante. Pero “El Libro de Arena” es muy claro en este aspecto, yo mismo entré. Solo os diré que si el árbol es el cuerpo humano, la práctica de la lectura es pura antropofagia. Arena sobre la arena.
Jordi Valls

dimecres, 22 de novembre de 2017

UNA LECTURA DE “BERNAT METGE” DE LUCAS MARGARIT

Gracias a las redes sociales he conocido el libro de poemas titulado “Bernat Metge” del poeta argentino Lucas Margarit. Un poemario exigente y de clara motivación existencial. Para un catalán el título es sorprendente y le pueden surgir de entrada muchas preguntas. Precisamente el escritor medieval Bernat Metge no es uno de los más citados, ni promocionados, por la dificultad de comprensión de su obra. Así pues, el libro de Lucas Margarit empieza con una dedicatoria a la abuela del autor, que es del pueblo de Claverol, Pallars Jussà, y al padre de Lucas que vivió un tiempo en Barcelona. Pistas, busco pistas, para entender la obsesión de Margarit por este enigmático personaje de las letras catalanas. La primera que encuentro es el origen catalan de Lucas. Pero no es la única.
El autor nos remite directamente a visitar “Lo somni” uno de los libros más complejos de la literatura catalana medieval. Es importante recordar que nos explica Metge en “Lo somni”. El autor, secretario del rei de Aragón, se encuentra en prisión por un asunto oscuro de malversación de cuentas de la corona y entre sueños, se le van apareciendo personajes con quienes establece coloquios de carácter filosófico y transcendental. Bernat Metge es un buen lector de los clásicos y de la literatura italiana que le va llegando, desde su posición acomodada en la corte real, no le son extraños: Dante, Petrarca o Boccaccio.
En este “somni”/ “sueño” va recibiendo apariciones del otro mundo. El primero que se le aparece es el difunto Joan I de Aragón. Más tarde Orfeo, el mismo que bajó a los infiernos para rescatar su amada Eurídice y el anciano Tiresias -el mèdium clásico que actua de oráculo clásico-. Lola Badia, estudiosa de Bernat Metge, nos orienta sobre las intenciones del autor medieval “La clave está en los conceptos del mal y de la providencia, tal como los plantea el cristianismo: tanto el uno como el otro son indisociables de la noción de un alma inmortal y de un más allá de pena y de gloria, que son precisamente los temas del libro I y III de “Lo somni””.
El Bernat Metge de Lucas Margarit parte de una incógnita perturbadora en el pensamiento medieval, “Bernat se desnudó/ estiró los brazos/ frente a la ventana vacía/ y preguntó/ que és el purgatòrio?/ No había respuesta...”. El dilema existencial esta expuesto desde el primer momento. Bernat toma las figuras de Juan I, Tiresias i de Orfeo para explicar el más allá, también aparece la figura del padre de Bernat Metge muerto prematuramente, Guillem Metge, especiero -o lo que diriamos modernamente farmacéutico- en el texto de Margarit el padre acaba siendo una especie de alquimista que participa del sueño de Bernat. Es interesante observar la mirada mágica del pare “Guillem Metge, mi padre/ se refiere a las montañas/ cuando habla de los espíritus...” Así mismo como si fuera el poeta de la tradición catalana, el religioso Jacint Verdaguer, un pietista reverenciador, que anima i humaniza todo lo que ve.
Guillem está en la antesala de Orfeo, el enlace directo entre los dos mundos, el de los vivos y el de los muertos. Orfeo es Bernat, pero al mismo tiempo asume el papel del padre de Lucas Margarit, las identidades de los protagonistas se van sumando de forma sorprendente “ahora, Bernat/ se coloca junto al mar e imagina/ Troya quebrada/ Roma saqueada/ Atenas bajo el agua/ y recuerda el viejo pueblo, Claverol, en silencio...” La figura de Tiresias es aun más enigmática, recordemos que Tiresias es el ciego adivino, que oracularmente describe el futuro “ahora Bernat/ descansa/ cumple con el deseo/ de soñar tu muerte” No menos enigmática es la figura de Juan I, el rey a quién sirvió Bernat. El fantasma de Juan I aporta conocimientos desde el mundo de los muertos, filosofa “-lo animado no vive ni muere de un solo modo:/ aquí me ves, como la noche y como la voz que circula/ de la nada hacia la nada” más adelante aun afirma “...Otra vez entras a casa para descubrir/ que no existe el canal que/ separa los vivos de los muertos”. Entonces, como en un cuadro de Hieronymus Bosch, se van sucediendo descripciones fantásticas y grotescas. Aparece en la siguiente parte un “Cuaderno oscuro de Bernat” hay dos sonetos ingleses, donde Bernat duda de la fe, de las apariciones de Orfeo entre los dos mundos y del propio sentido de la existencia. Pero esta duda tiene un motivo más elevado “ahora necesitas la sed/ para preguntar/quien caza desnudo detrás del bosque blanco/ en tus manos/ caben perfectamente/ los huesos de un pájaro vivo/ necesitas la sed para demostrar que tu cuerpo ha cambiado”.
La segunda parte “Los otros cuadernos de Bernat Metge” compuestos como “Cinco cantatas sin música” son poemas dedicados a cinco mujeres de la mitología griega: Medea, Ariadna, Ifigenia, Dido y Eurídice, como si fuesen estatuas postmodernas los cinco mitos expresan meditativamente la tragedia que las define, la desolación en breves elegías. -En el libro de Bernat Metge“Lo somni” el tratamiento medieval de la mujer es peyorativo y misógino, Margarit, transgresor, al contrario de Bernat, le da la vuelta y reivindica el papel de la mujer desde los mitos clásicos-. No es extraño que Lucas Margarit cierre esta serie con Eurídice “orfeo inmóvil/ flota/ como la isla/ del destierro de ariadna”.
La tercera parte “Próspero y Benat” el autor entra en la dimensión de William Shakespeare, la figura de Próspero, recordemos que Próspero es un personaje de la obra “La tempestad”, depuesto Duque de Milán y exiliado a una isla, crea su realidad a paritr de la magia, Próspero esclaviza a Calibán y Ariel, dos seres fantásticos de la isla. Bernat y Próspero tienen en común el tiempo vivido en cautiverio, los dos buscan en la imaginación su supervivencia como individuos libres “aquí soy Próspero, deseando desear el mar,/ el viejo mar respirado en mis manos”. Bernat se identifica con la desgracia de Próspero “quien lee/ una palabra/ lee su propio nombre”. El cautiverio de los dos personajes es el cautiverio espiritual de Lucas Margarit “y el desierto ya no da las respuestas/ que explicarían las cruces en la piel/ ¿cómo existe tanto vacío entre tanta piedad?”. El interrogante cierra este encuentro entre Bernat y Próspero.
Y empieza la cuarta parte del libro “Algunas dudas sobre Bernat Metge” donde se va abriendo el descrédito de la redención espiritual y Bernat toca fondo “tiempo y tiniebla se cruzan como dos insectos/ cuando caen cerca de la piel” Lucas Margarit necesita respuestas interiores y solo encuentra silencio, desierto.“construirás tu zigurat para ubicar en su centro/ tus huesos/ y tus armas de hueso”. La quinta parte “Recuerdos de Bernat antes de morir” es la conclusión del pensamiento del autor. Bernat, abandonado, recorre a invocar las desgracias que le han precedido “¿has oído el lamento de las abandonadas?” refiriéndose a los cinco mitos femeninos de la segunda parte “¿has podido huir como las ratas moribundas a otra orilla?” identificándose con el exilio de Próspero “¿quién errara sobre mis huesos cuando mis lágrimas de niño se oscurezcan?” con la decepción del misterio, con la orfandad a la que nos condenan los fantasmas y esto interpela directamente a la identidad del poeta, puesto que es hijo de emigrantes y un ser humano huérfano también de transcendencia “Bernat se arrodilla y extiende la piel de un pájaro/ en la arena/ y estira su brazo para dibujar una letra muda”.
Lucas Margarit es un poeta que debemos visitar los lectores. Hace un acercamiento a los orígenes de la tradición de la literatura catalana, una tradición europea que desgraciadamente ha quedado solapada por los avatares de la historia. Un libro de poemas como “Bernat Metge” es alguna cosa más que una rareza, es una joya de poemario que remite directamente a la circunstancia del autor, con unos versos que cortan el aliento del lector: “El vacío corre tras/ las huellas separadas/ de un pájaro ahogado”, “soy hermosa como un muerto/ en tu historia”, “debes saber que/ existen ventanas talladas/ con el cuerpo/ vacío de los pájaros”... y muchas más lecturas de alto nivel que nos llevan de Sófocles a Shakespeare, de Bernat Metge a T.S. Eliot y a revisar la teoría de las tres voces de la poesía. Lucas Margarit es un poeta puente que une dos continentes a un lado y otro del Atlántico.
Jordi Valls

dijous, 1 de desembre de 2016

LA EFICACIA DEL DESPEGUE

“despegue” es un libro que parte de una cita de Juan Gelman “el alma despegada contempla/ Las partes de sí que no partieron.” La poesía de Víctor es vertiginosa. Cuando entramos en sus poemas, entramos en una especie de aventura de imágenes potenciadas por las frases subordinadas que potencian más de un significado posible. Cuándo el poeta escribe: “a golpe de guitarra se alza vuelo/ paloma impopular/ doble capa de cúmulos/ y el índigo imperioso” nos sumerge en un mundo lleno de ambigüedades.
La poesía de Víctor es una música que nos lleva a un diálogo con nuestro inconsciente, en una suerte de vigilia precisa que se recuerda justo en el momento de despertar. El poeta lleva el timón del lenguaje con mano diestra, sin evitar, eso sí, las tempestades del mar abierto que es la mente a lugares comunes que en su divagar nos resultan extraños por contraste con la convención. ¿Cómo abarcar la complejidad de la vida en una literatura que contemple la monstruosidad de nuestra mente: lo que vemos, lo que pensamos, lo que obviamos, lo que queremos, lo que desechamos, lo que tememos, lo que creemos, lo que soñamos? ¿Cómo evidenciar esa complejidad sin un tartamudeo excesivo que provoque en el lector la irritabilidad? Como hizo John Ashbery en su “The tennis courth oarth” traducido como “El juramento de la pista de frontón” y tan denostado por la determinación crítica de Harold Bloom; crítica, por cierto, poco propensa a un cierto tipo de ironía. Pero hay un componente en Víctor que le aleja de esta actitud provocativa, el poeta no quiere llegar hasta las últimas consecuencias de la paciencia lectora. Y es que ante todo, es un gran seductor. La poesía de Víctor Rodríguez Núñez es una urgente necesidad de ofrecer la complejidad pero con la cadencia de un español rico en matices, la lengua es la herramienta que sabe desplegar con gran sutileza, un trabajo léxico y sintáctico que no deja de lado un lenguaje técnico, aunque el coloquial es su principal herramienta.
Víctor es alguien que anda por la cuerda floja del lenguaje, de las imágenes. Es un equilibrista de gran destreza que nos lleva a su mundo interior y nos ofrece destellos de lo que le rodea. El libro “despegue” está dividido en cinco partes: salida, vuelo, escala, puerto y entrada. En ese camino de ida y vuelta, existe la necesidad de comunicarse con la madre del poeta desaparecida recientemente. Mantener esa conversación significa pasar un duelo pero al mismo tiempo llenar el “horror vacui” de esa ausencia primordial.
Cada parte se compone a su vez de quince poemas, en total setenta y cinco y responde a un espacio concreto de las vivencias del poeta. El lugar de la poesía de Víctor es el aeropuerto, es el espacio neutro donde el poeta hace balance de su vida. En “salida” y “entrada”, la primera y última parte del libro, los títulos del poema son calles o lugares de Cuba, diría que de La Habana. En el caso de “escala” los títulos son en inglés, es decir de sus vivencias en Estados Unidos. En un cierto interregno se encuentran las partes: “vuelo” y “puerto” donde los poemas son numerados. Versos como: “se deshace el humo/ volar no te hace libre/ el destino queda en manos del viento” o bien: “hogar es donde estás/ en la leche cortada/ en el pan tomas nota”. El poeta nos ofrece pistas de la ubicación en el viaje, (el vital y el real del momento) se constituye una elipse atemporal, un canto al nomadismo del poeta, pero también a la contemporaneidad que vive y representa. En ese discurso entre el yo y el nosotros se desenvuelve la poética de la tensión entre lo que sucede y lo que el poeta imagina.
Los poemas también tienen su complejidad técnica, son sonetos blancos, Víctor utiliza versos de arte mayor endecasílabos y de arte menor heptasílabos. Hay un origen inspirador en la "cuaderna vía" que dominó con maestría Gonzalo de Berceo en el siglo XIII, esa música concreta parte de esa entonación ancestral. Ahí pues, en ese duermevela acrónico de los sonetos blancos se observa una mirada tierna y apasionada a los detalles de la cotidianidad, a la turbina del pensamiento que no descansa, Víctor mezcla y asume elementos tan dispares como los discursos de Fidel Castro. Hay una especie de blasfemia poética -por eso Platón expulsó también a Víctor de su República- porque esa utilización del discurso discurre como una espada de doble filo, exponiendo las contradicciones del poder, en tanto que las intenciones y los resultados muchas veces distan con amargura, valga (CALLE TROCADERO) como ejemplo.
(CALLE TROCADERO)
el despacho de ron una monja por línea
donde el flaco ovaciona
nalgas prietas en uniforme albino
y su potencia médica
deforestada selva de cemento
se tejen celulares
y se recargan alpargatas nórdicas
se sabe el capitalismo funciona
de una oscura manera
se sabe el socialismo no funciona
de una clara manera
un ruido de tres pares de cojones
el avión que fumiga
eriza la ciudad
En resumen, Víctor Rodríguez es una voz única que navega entre dos tradiciones la angloamericana y la hispana. La novedad imperiosa es que asume el bilingüismo, sin complejos, la riqueza de cada cultura emerge de forma sorprendente, y en Víctor están: Vallejo, Lezama, Brodsky, Simic, Gelman, Ashbery, Ida Vitale, Seamus Heaney... Víctor es para mí sin ninguna duda, una de las voces más actuales del mundo, leer a Víctor es entrar de pleno en el siglo XXI.
Artículo publicado en la revista Vallejo-Company.
http://www.vallejoandcompany.com/category/poesia/
Jordi Valls

dijous, 24 de novembre de 2016

LOS DISCUPULOS DE BACO- DANIEL GARCIA GIMÉNEZ

El vi hi és present a la nostra cultura des de temps immemorials, des del profeta Isaïes que el feia servir en els exemples de la conducta d'Israel amb el símbol de “La vinya del Senyor”, en metàfores vitivinícoles, a un Homer que explica en un passatge a “L'Odissea” com aprofitant l'ebrietat dels homes d'Ulisses/ Odisseu, la bruixa Circe els va convertir en porcs. Dos exemples de la cultura occidental que té el vi com a element ritual i simbòlic comú a les dues ribes de la mediterrània. Concretament a Santa Coloma no ens és aliena la importància del vi, que ha condicionat la vida de generacions de persones fins ben entrat el segle XX. Des dels antics romans, on recordaria que el vi de la Laietània era famós a l'imperi, per la bona conjunció que existia entre la qualitat i el preu, fins als nostres dies, que podríem afegir al comentari, el projecte actual de l'Ajuntament per recuperar la vinya a la nostra ciutat com un component identitari.
“Los discípulos de Baco” ens remet al Penedès, a Barcelona, a Bordeus, a París, a Jerusalem, a Moscou, a Cadis. El motiu és desvelar un misteri en forma d'ampolla de vi, una ampolla misteriosa provinent de la Revolució francesa, que ha passat per les mans de Thomas Jefferson, amb “particularitats” que la diferencia de les altres i que la fa especial. La novel·la és trepidant i alhora erudita. Sorprèn l'estratègia de l'autor, entrellaça les accions dels personatges i les històries paral·leles per fer-les coincidir en algun punt de la narració. El temps es dilata i es contreu a voluntat de l'autor. De sobte el segon capítol arrenca així “Podría dejarle al gordo de la barra la marca del cañón de la pipa justo encima de su única ceja.” L'autor adapta el llenguatge al context, en posaré un altre exemple: anem al segle XVIII on ens trobem amb aquest fragment de diàleg “Observar, debatir, y actuar como último recurso, con templanza y reflexión, empleando la razón y el método científico, también en lo social, para que las acciones a emprender, dado el caso, sirvan para ayudar a encauzar los eventos venideros y no para embrollar, aún más, unos procesos que van a sucederse de todos modos.” En el context que es presenta, aquest tros de conversa, la revolució francesa està al caure. Per tant, la complexitat de la trama, pren diferents motlles, i ens trobem davant d'una novel·la coral, amb uns personatges ben treballats que representen tipologies humanes diferents. Daniel pica l'ullet a la història, i fa parlar des del sinistre ministre nazi Heinrich Himmler a l'abadia de Montserrat a la recerca del Sant Graal o a Napoleó decidint-se sobre el futur de la corona espanyola, en diferents contexts d'esdeveniments històrics clau que ens ajuda a la comprensió i a entendre evolucions polítiques que ens han dut a la realitat actual. En tot moment Daniel és divulgatiu i d'alguna manera teoritza sobre fets històrics que han canviat el pensament i les conductes de la humanitat.
També la contemporaneïtat és tractada amb detall, m'interessen especialment alguns personatges que són d'una actualitat rabiosa: així la Mosso d'Esquadra Henar, és una dona dura, intuïtiva, que s'enfronta als paranys de la informació amb el mateix èmfasi que treu la pistola per disparar a la mínima. Un personatge semblant, però de trajectòria diferent, el sicari Martí Novell, un sicari romàntic que pensa més del compte. O Joan Borau, el sommelier bocamoll que reacciona imprevissiblement.
I us diré perquè m'interessen aquests personatges. M'interessen, sobretot Martí i Henar perquè busquen amb desesperació un futur robat. El cas de Borau el deixaria al marge perquè en certa manera és un contrapunt, baula del món dels rics i dels pobres Hi ha un component social en aquests dos personatges: Martí i Henar que no se'ns pot passar per alt, els dos són fills de la classe obrera que intueixo dels marges de Barcelona. Gent d'extraradi, desubicats. Tant Martí com Henar s'havien imaginat fent d'altres professions, en el cas d'Henar encara havia pogut escollir, en algun moment de la novel·la ens informa del seu passat “Entro en el catálogo informático de la biblioteca. Soy medio bibliotecaria, o sea, no tengo ni puta idea de nada, pero mi formación consiste en saber encontrarlo todo. Internet es un aperitivo: el plato fuerte de búsqueda y recuperación de la información está en los libros. Y somos los mejores en eso”. Henar ve d'una professió que no està valorada en el temps actual i opta per fer-se Mosso d'Esquadra, però el cas de Martí, és diferent, el Profe és víctima de la mala sort, durant el servei militar es va trobar en la contradicció d'haver de prendre una decisió honesta amb el reglament militar, però que paga injustament amb la presó, i gairebé li costa la vida. Martí és un estudiant brillant que podria haver acabat treballant en una universitat, de fet a la mili li diuen “el Profe” però que acaba atrapat per les xarxes del crim. Malauradament, per la seva condició social ningú no l'ajuda.
El que destaco és que l'acció on prenen contacte Henar i Martí, principals protagonistes d'aquesta novel·la coral, és al Gòtic de Barcelona, a la part més antiga de la ciutat. Les descripcions exhaustives de la Plaça Sant Felip Neri, mostra aquesta adscripció de pertinença dels dos errabunds que desesperadament és persegueixen, amb voluntat de cacera irracional, perquè, de debò, penseu que allò que mou aquests dos personatges és la recerca d'una ampolla de vi misteriosa? De saber què s'amaga sota la Xarxa social de Bakheia? En el fons la recerca és més personal, saber quins són els propis límits. Bakheia només és el motiu que arrenca els personatges del seu món i que porta a Henar a desencadenar la cacera del caçador, en un puzle, on les peces no sempre encaixen. Els moments de rauxa, el llenguatge vulgar d'algunes escenes de la novel·la recorden a passatges de Dashiell Hammett de “El falcó maltès”, o més clarament, per la descripció física de Martí Novell amb el Phillip Marlowe de Richard Chandler, potser el més elaborat de la novel·la negra clàssica nord-americana, no deixem de recordar com era de sospitosa aquest tipus d'obra de gènere negre, realment molt influent per la crítica social, que apareix com detonants de “Los discípulos de Baco”. La novel·la negra és sospitosa perquè qüestiona els mecanismes de la societat. I aquesta crítica conscient o inconscient de l'autor té molt a veure amb una certa poètica del ressentiment molt propera a l'anomenat cinturó de Barcelona, i que fa forat en el discurs sobre la Barcelona que va més enllà del que és administrativament evident.
Daniel, que és el Déu creador de “Los discípulos de Baco” als personatges i als lectors, ens va donant les claus en comptagotes per resoldre els enigmes de la novel·la, no tal com havien previst els que tenen la paella pel mànec, sinó amb l'efecte sorpresa que significa aquest intrusisme en el món dels rics per part de: Henar, Martí, i de Borau -el tercer més desarmat però no més innocent-. No és casual que Daniel impregni el vi amb els principis de la Il·lustració, Daniel retrata l'ebrietat humana: la màfia, la suficiència dels rics, el nazisme, el militarisme franquista, l'estupidesa humana i més que una novel·la negra a l'ús, acaba convertint-se en tota una crítica social. Sembla que Daniel pica l'ullet als pàries del sistema polític i econòmic, que encara, després dels avatars històrics, continua sent injust pels més desafavorits.
Voleu dir que podreu passar sense llegir “Los discípulos de Baco”? El mateix van fer molta gent sobrada amb “La sombra del viento” i després van córrer a llegir-lo. Serveixi aquest avís com una advertència als més escèptics.
Article publicat a Fòrum Grama.
Jordi Valls