Translate

dimarts, 17 de maig del 2011

MIRACLE DE LA PRIMAVERA...

Des de la meva cuina observo, com torna a fruitar el nesprer del badiu de la caseta de la senyora Ramona. La senyora Ramona ja no hi és, va morir fa uns anys, la seva caseta va ser ocupada per diverses famílies brètoles i destructives, al servei d'algun especulador que pensava fer-se ric amb el terreny.
Per mi ha estat dur veure els mobles d'aquella llar trencats, desats als contenidors de les escombraries. Un final trist, poc respectuós amb un espai que era molt íntim i personal. La meva única alegria és veure els nespres taronges cobrint l'arbre. És com si la senyora Ramona ens saludés des de les carregades branques. És l'únic element visible que me la recorda. Vaig escriure aquest poema de "Felix orbe" sota l'influx del nesprer.





EL NESPRER DE LA CIUTADELLA

El nesprer, altre any carregat de fruit

resisteix l’embat amb robustes branques,

per la ferma fulla mostra la gràcia

que a pleret allibera l’aroma

i ens arriba o imaginem que ens arriba

quan il·lumina el filtre matinal

- no sempre cal que l’aire fresc i nítid

vingui de fora, som prou persuasius

per enganyar-nos -.

La llum també mata

de cansament, t’ensenya el fruit madur

fins que cau llefiscós. I no fingeixis,

el vincle l’entens com un tacte fàcil

que mires esgotat per la finestra,

el seu tast no és més que una urpa amable

gratant-te el clatell, però encara penges

agraït de no ser menja d’ocells, cucs

o formigues. Hi ha una dona que t’estima

però ebri t’ennuvoles, incapaç

de netejar els plats i sentir música,

l’angoixa del violoncel caient en cercles

damunt teu, com les seves tisores.

dilluns, 2 de maig del 2011

"LA TERRA INTERIOR I ALTRES POEMES" DE VICENT BERENGUER


La terra interior i altres poemes - Vicent Berenguer- Ed. Denes. Pròleg de Sam Abrams

Que un poeta hagi decidit compilar l'essència de la seva poètica és un acte de valentia que suposa risc, Berenguer agafa el toro per les banyes i mostra fins on ha arribat com a poeta, és a dir, fa un treball retrospectiu d'obra per situar-se i situar els lectors, així, de forma ausiasmarquiana, s'afirma: Jo sóc aquest poeta fins aquí.
Berenguer ha estat una formiga, modest i treballador ha anat confegint una obra lenta i amb sentit, els paràmetres de la seva poesia ens els descriu amb encert Sam Abrams en el pròleg. A títol personal destaco l'evolució del poeta intimista, d'impressions, suggerent i simbòlic, al Berenguer expressionista, crític, incissiu, agut i lúcid, i amb quina capacitat fa la transició sense desmerèixer l'honesta i personal manera de mirar.
L'amor és el motor que motiva la seva poesia, l'amor amb tota la complexitat dels temps actuals, perquè Berenguer és un poeta modern, coetani.
A la primera poètica és on observo que el món interior es desplega a la geografia rica i matisada de Banyeres de Mariola i la comarca, estic d'acord amb en Sam quan empra la definició de poeta bucòlic a la manera de Virgili. Berenguer netament ho és. La descripció íntima del paisatge és alhora una descripció emocional on el sentiment de pèrdua, l'enamorament i la iniciació en el món dels adults va surant per crear una atmosfera poètica molt personal: " Cada matí t'escolte. T'he parlat pels camins en grava, en pols, per la dura pedra del riu. Vaig entrar amb tu a marjals de remor i constància, devallàvem als avencs, ens guiava la gota de vida i la negra mà de la terra..."
Berenguer és un poeta de contrastos, i també sotja els aspectes més sòrdids de l'amor: "¿Com és que ella habita sempre l'espai/ que deixà quan se'n va anar?/ No és una pregunta./ És un assumpte que s'ignora." Amb la precisió d'una navalla, fereix. No hi ha pitjor ferida que la sorgida de les veritats seques del roquissar. Berenguer també pot ser incissiu amb la realitat política i social: "Un sorprenent Estatut./ El text, marcat per l'autoritat espúria/ de l'anterior règim, es custodia/ de la Biblioteca Regional, protegit/ amb un vidre antibales: idèntic/ al que té el Ford Scorpio del president local." La relació amb la ciutat esdevindrà un sotrac. La ciutat: València, es comporta com una "femme fatale", el poeta percep la impersonalitat de l'asfalt: "L'home no confia en la ciutat que ignora la ciutat més enllà del riu i els seus jardins, perquè -tal com està escrit- les ciutats i les seues criatures s'han tornat poderoses, tenen un cap de vidre amagat als soterranis. Però l'home no sap abandonar-les, s'ha encorbat dins d'elles; les mans en el poema, el penis gravitant."
Excel·lents són els poemes d'aquesta darrera etapa de Berenguer, poesia escrita amb sang com "Paisatge de l'artista als trenta-vuit anys" l'entranyable "Presències" o el rotund "València", tres poemes per mi imprescindibles per a una bona antologia de la poesia catalana contemporània.
"La Terra interior i altres poemes" és una invitació a passejar pel doble territori del poeta: cos i terra i amb un mateix sentiment, l'amor.