Translate

dijous, 29 de desembre de 2011

LA MUNTANYA DE L'ÀNIMA


El primer que m'ha vingut a la ment en rellegir "La montaña efímera" del poeta Joan de la Vega és l'evocació del magnífic llibre de Gao Xingjiang "La muntanya de l'ànima" una obra monumental retrat de la Xina contemporània i de la Xina ancestral i del viatge a la recerca de la muntanya que dóna títol al llibre. El final de tot viatge, és trobar-se a un mateix, esperant-se al llindar d'alguna certesa ineludible.
El viatge de De la Vega és una delícia descriptiva d'una precisió austera, i alhora, somiadora, reflexiva, lúcida. El llibre està dividit en dues parts clarament diferenciades: "La última cima" i "Lugar del amor". El poeta delimita les sensacions i visualitzacions del poeta que va ascendint amb els ulls molt oberts. La muntanya canvia de forma ràpida i espectacular, la climatologia, el relleu són replecs on les sorpreses hi fan niu, i tot i així no hi ha traïció. La muntanya no enganya al caminant, les seves regles són senzilles i fixes, i qui les accepta està avisat. No és la bellesa de l'entorn el que mou a De la Vega a enfrontar-se a l'ascensió, és una certa nostàlgia d' allò que anomenaria Immanuel Kant: "el sublim". "No hay refugio cuando el día medita aguaceros". La lectura del llibre no és complaent, no ho pot ser, però tampoc és descarnat, el món salvatge de la muntanya contrasta amb el món de les comoditats urbanes, de la vida premeditada i predestinada, és l'eco salvatge a l'ànima del poeta que s'eixampla, creix en la duresa de l'ascensió, i esdevé muntanya en els seus detalls, en els instants viscuts en plenitud. Hi ha ecos de lectures ben païdes: José Corredor- Matheos, Antonio Gamoneda, Philippe Jaccottet... la veu del poeta és metàl·lica, sòbria, i amb la distància precisa. Joan de la Vega ha trobat el to exacte que intuïem en molts poemes de la triologia "Ladino", la seva, és una poesia d'alt voltatge, perillosa si no se sap manipular, pot esclatar a les mans, i dur al no-res de la indiferència. Afirmo però, que De la Vega se'n surt magistralment, ha fet el camí difícil i ha trobat el punt precís que acaba colpint al lector, i l'obliga a tornar als versos que parlen, no de l'autor i del seu món interior -que també-, sinó de l'existència clara, lluminosa i matèrica, que ens implica a tots. De la Vega s'ha fet gran, la seva poesia, comparteixo amb Mario Martín el prologuista del llibre, és a hores d'ara insòlita en el panorama de la poesia catalana i espanyola, i que situa a Joan de la Vega entre els poetes que cal tenir en compte i anar rellegint. De la Vega parla en majúscules: "Hiere toda quietud,/ toda latitud hiere."


dimecres, 7 de desembre de 2011

ESTIULA, O EL GRAN COMBAT


El darrer llibre publicat de Lluís Calvo es titula "Estiula". He de dir que d'entrada el títol m'havia desorientat, i fins que no he entrat en matèria, no he pogut treure l'entrellat. I sí, ara ho entenc, i afirmo, que és un títol apropiat, necessari i un pas endavant en la poètica calviana.
Darrerament Calvo ens ha portat a mons limítrofs, experimentals i estranys: "Al ras", "Cent mil déus en un cau fosc", "Última oda a Barcelona", "Col·lisions", i jo afegiria el seu assaig, a mig camí de l'estudi i la creació: "Les interpretacions". Calvo, ha demostrat tenir discurs poètic, coneix el món on es va movent la seva veu. Contra el límit només queda enfrontar-se i és el que fa l'autor d'un llibre a l'altre, mostrant els rastres de les ferides amb una precisió esfereïdora. Calvo lluita contra la realitat alienant i contra el llenguatge i el vertigen que suposa portar-lo més enllà del pensament linial, el "comprensible" per a la majoria: "...I algú que s'encimbella/ i diu "el món"./ I l'endevina/ quan, de sobte,/ la parla ens silencia/ rere els mots." Existeix una lluita entre la fuga dels mots i allò que realment voldríem dir, i aquest fenomen s'evidencia quan hi ha una elevació en el món de les idees. Aquest és l'enfrontament de Calvo amb la fuga del llenguatge que se li fa, -se'ns fa- escàpol a allò que no és comprensible, però que la missió del poeta, de l'artista, és fer-ho traduïble a la comprensió humana. La lluita de Calvo és contra el món "mistèric" creat per a la submissió dels humans. I troba aliats en aquesta assumpció en el llenguatge pur d'Estiula, que evoca la natura i el paisatge, en els estrats lingüístics del Ripollès, d'una Catalunya romànica i romàntica, perduda, remota, gairebé mítica. Un punt de partida en el coneixement a fons dels orígens, i que contrasta clarament amb l'actitud d'un quants poetes que van de "trencadors" i que són, en realitat, tradicionalistes, encara que arribin a disfressar-se de "hippies"... La vocació de Calvo però, va molt més enllà: "-El Pirineu és el quilòmetre zero de l'univers,/ digué Joan Ponç,/ perseguit per un dimoni geperut." Els referents són clars: Toldrà, Blancafort, les darreres sardanes. Victor Català i la construcció de l'imaginari de territori. Joan Ponç i la imaginació al·lucinatòria, el relativisme de Joan Sales, Gargallo, Fenosa, Jujol... la fantasia emana del poeta i construeix ponts de llum davant de l'obscurantisme tradicionalista, amb tota la potència dels univers reconvertit en novella i particular essència humana. Calvo transpira tradició, la coneix i la fa servir en la seva guerra: Guerau de Liost, Josep Carner, Agustí Bartra, Joan Maragall... Però l'actitud és cosmopolita, d'avantguarda: "La llibertat s'embosca, vers el somni somniador. L'única realitat possible, amb mots de contraban."
Calvo no és un autor usual, no conec cap escriptor com ell. A cada llibre ens sorprèn, ens embolcalla amb la seva particular manera d'afrontar la poesia, la veritat. Inconformista, rebel i estèticament perturbador, un autor que fa del món rural i de la tradició el punt d'inflexió d'una actitud, contundent, punk: "qualsevol veracitat que no ragui en els mots/ és sempre falsa". No hi ha termes mitjos en aquesta aposta, no hi ha cabuda a la mediocritat. És una carrera al tot o el res.
Com molt bé tanca el portentós epíleg de Jaume Pont: "...llegir Estiula no ofereix al lector la reserva de cap seguretat, sinó, ans al contrari, ens empeny a la recerca fruitosa d'un interrogant sense principi ni fi."
No m'equivoco si dic que Calvo actualment, és un estel que brilla per noves constel·lacions, fa poc temps inimaginables...

dimecres, 19 d’octubre de 2011

ENTRE LES DENTS

ENTRE LES DENTS




Rossegar el llapis mentre el cocodril quiet
no pot deixar la presa i més fort és l’instint
que el grinyol mecànic del sentit comú.


Els queixals marcats a la fusta fan saltar
les estelles humides. Aspra carn de l’arbre
que estopenca cruix fins arribar a l’os negre;
la mina taca la llengua amb un gust metàl•lic,
de sobte, la fredor. El cocodril no la sent
s’ho empassa sense cap tràngol, a batzegades,
fins omplir-se d’un carbó matusser, simbòlic,
la icona d’una vaca invertida –diuen-
en paper bast, d’estrassa, per embolicar
les restes d’un món que s’amaga entre les dents.

dilluns, 5 de setembre de 2011

MOSQUITSSSSSS!

PARÀSITS






Els mosquits entren discrets a l’habitació,
brunzen per la nit i a cau d’orella t’avisen.
Deixa’ls que facin no ens ve de nou, que ens piquin,
que xuclin la sang teva i meva i la barregin
en una transfusió d’estar per casa. Part
de la nostra essència s’anirà diluint ràpid
de mosquit a mosquit; serem partícips d’altres
vincles vitals, així fuig el darrer soroll
a noves dimensions i la picor concreta
acaba en esgarrapada. El final és clar:
cal deixar allò que som fora de nosaltres
en una fracció objectiva d’inexistència.
No perdrem si no posseïm, sang és patrimoni
dels milions que moren però ni tu ni jo
cedim a la nostra unió, transcendits ens bevem
l’un a l’altre a l’habitació fosca i brunzim.

dilluns, 27 de juny de 2011

PRIMERA PISTA: JOSEP GUAL

GALERIA DE RETRATS

A la cuina
han deixat oberta l'aixeta del gas.

Si vols
per morir podràs descalçar-te.

La raqueta
fa pudor de fumat.

Ja el sents
amb quina masculinitat tan femenina canta.

El puny ben enguantat -que no es clogui del tot.

El bou
ha escopit set vegades l'espasa.

I tot
m'és pàtria.

Nois, me'n vaig
a tancar els ànecs!

Josep Gual
-Publicat a "la voz de Badalona" 22-01-1972

dimarts, 21 de juny de 2011

MARTÍ NOY, L'ARQUITECTE.

Martí Noy és un poeta, arquitecte, pare de família i badaloní, i ho dic en aquest ordre perquè crec que Martí a partir d'aquestes quatre qualitats fonamentals -en té d'altres però responen a la seva privacitat- basteix una forma de mirar molt personal i generosa. Darrerament, com a poeta ha eclossionat, o també podem dir que ha trencat l'ou, i ara ja és una veu reconeixible en l'àmbit de la literatura catalana. Darrerament han sortit dos llibres seus de poesia: "D'ara endavant" i "Les danses". El primer va guanyar el prestigiós premi de poesia López Picó de Vallirana, amb un dels jurats més importants de la nostra literatura. En definitiva dos experiments de Noy -tota poesia parteix de l'experimentació del poeta- reeixits i memorables. Del primer, en vaig fer el pròleg i afirmo el següent: "D'ara endavant, és un llibre valent, que respira bé. Respirar és la realització de dues accions: inspirar i exhalar. Les dues accions esdevenen harmòniques en mans del poeta. Aquesta és una obra digna no tan sols de ser llegida, és digna de ser estudiada pels seus coetanis. Martí ens mostra les claus del conflicte modern, la seva privacitat és un punt de partida per mostrar-lo, però no ens deixa a la intempèrie, ens guareix l'ànima quan no sembla possible cap resposta que convidi a l'optimisme".
Semblen paraules arriscades però quan vaig escriure el pròleg no coneixia encara "les danses" el seu magnífic poema llarg editat a la col·lecció la puça del Pont del Petroli, on tan important són les pauses estròfiques com els múltiples significats de les paraules.
Noy és un poeta inquiet, us convido a que visiteu el següent blog:

http://invocacio.com/category/liturgies/

La poesia per Martí Noy és entesa com un camí d'exploració i d'autoconeixement. Un poeta que fa servir l'estranyament de forma magistral.

T'eixamples, riu
que es va menjant els marges
del meu camí.

De la Tèrmica al Carrer del Mar, Martí Noy, tot un poeta per perdre-s'hi.

dimarts, 17 de maig de 2011

MIRACLE DE LA PRIMAVERA...

Des de la meva cuina observo, com torna a fruitar el nesprer del badiu de la caseta de la senyora Ramona. La senyora Ramona ja no hi és, va morir fa uns anys, la seva caseta va ser ocupada per diverses famílies brètoles i destructives, al servei d'algun especulador que pensava fer-se ric amb el terreny.
Per mi ha estat dur veure els mobles d'aquella llar trencats, desats als contenidors de les escombraries. Un final trist, poc respectuós amb un espai que era molt íntim i personal. La meva única alegria és veure els nespres taronges cobrint l'arbre. És com si la senyora Ramona ens saludés des de les carregades branques. És l'únic element visible que me la recorda. Vaig escriure aquest poema de "Felix orbe" sota l'influx del nesprer.





EL NESPRER DE LA CIUTADELLA

El nesprer, altre any carregat de fruit

resisteix l’embat amb robustes branques,

per la ferma fulla mostra la gràcia

que a pleret allibera l’aroma

i ens arriba o imaginem que ens arriba

quan il·lumina el filtre matinal

- no sempre cal que l’aire fresc i nítid

vingui de fora, som prou persuasius

per enganyar-nos -.

La llum també mata

de cansament, t’ensenya el fruit madur

fins que cau llefiscós. I no fingeixis,

el vincle l’entens com un tacte fàcil

que mires esgotat per la finestra,

el seu tast no és més que una urpa amable

gratant-te el clatell, però encara penges

agraït de no ser menja d’ocells, cucs

o formigues. Hi ha una dona que t’estima

però ebri t’ennuvoles, incapaç

de netejar els plats i sentir música,

l’angoixa del violoncel caient en cercles

damunt teu, com les seves tisores.

dimecres, 11 de maig de 2011

L'ODA INACABADA

Avui dimecres 11 de Maig comença la Setmana de Poesia de Barcelona, amb tota una pluja d'actes relacionats amb la poesia des de l'experimentació a les formes més convencionals. Poetes de diferents sensibilitats coincidiran a fer les seves aportacions a un gènere que està en contínua revisió. Ningú té la potestat d'afirmar que la poesia és això o allò, però sí pot mostrar la suma de les poètiques i sensibilitats que circumden la poesia. Aquesta Setmana doncs és una oportunitat magnífica per conèixer bona part d'aquesta mostra.



La Llibreria Catalònia celebra la VIIIà Marató Poètica. Vam començar l'any 2004 amb Miquel Martí i Pol, 2005 Josep Carner, 2006 Maria Mercè Marçal, 2007 Joan Vinyoli, 2008 Vicent Andrés Estellés, 2009 Joan Salvat-Papasseit, 2010 Josep Vicenç Foix i aquesta darrera Marató dedicada a un dels pares de la poesia moderna: Joan Maragall.

La Marató és un esdeveniment que com el seu nom indica refereix a una prova de fons. Penseu que es tracta de deu hores de poesia: de 10 del matí a les 20 del vespre, en homenatge al poeta a qui va dedicada la marató. La gent entra i surt i pot fer dues coses: sentir poesia o recitar-la, és una activitat dedicada a la ciutadania i és precisament aquesta ciutadania qui pren el protagonisme de l'acte. L'homenatge és sincer i emotiu, una experiència de comunió entre la gent del carrer i els autors de la nostra tradició. L'acte conduït per Jordi Cervera pren a voltes girs del tot entranyables i profundament barcelonins. Hem arribat a vuit edicions perquè la gent avala la Marató Poètica.

Així doncs, no us perdeu aquesta "Oda inacabada" que serà la Marató a Joan Maragall, un dels constructors de la Catalunya moderna. Com em comentava el senyor Leandre Amigó escriptor, client, membre il·lustre de l'Ateneu Barcelonès, i un impulsor cultural de gran enormitat en els moments durs del franquisme, en saber que jo també escrivia versos, cada cop que em veia em deia de memòria: "La poesia tot just ha començat/ i és plena de virtuts inconegudes". Ens vam veure molts cops abans que ens deixés el senyor Amigó, al final era jo qui li repetia els versos de Maragall i reia satisfet del nostre ritual. Vagi doncs el meu reconeixement i el meu record per Leandre Amigó.

Dissabte doncs tots a la Llibreria Catalònia a la Marató Poètica, perquè Joan Maragall sigui ben present a les nostres ànimes.



dilluns, 2 de maig de 2011

"LA TERRA INTERIOR I ALTRES POEMES" DE VICENT BERENGUER


La terra interior i altres poemes - Vicent Berenguer- Ed. Denes. Pròleg de Sam Abrams

Que un poeta hagi decidit compilar l'essència de la seva poètica és un acte de valentia que suposa risc, Berenguer agafa el toro per les banyes i mostra fins on ha arribat com a poeta, és a dir, fa un treball retrospectiu d'obra per situar-se i situar els lectors, així, de forma ausiasmarquiana, s'afirma: Jo sóc aquest poeta fins aquí.
Berenguer ha estat una formiga, modest i treballador ha anat confegint una obra lenta i amb sentit, els paràmetres de la seva poesia ens els descriu amb encert Sam Abrams en el pròleg. A títol personal destaco l'evolució del poeta intimista, d'impressions, suggerent i simbòlic, al Berenguer expressionista, crític, incissiu, agut i lúcid, i amb quina capacitat fa la transició sense desmerèixer l'honesta i personal manera de mirar.
L'amor és el motor que motiva la seva poesia, l'amor amb tota la complexitat dels temps actuals, perquè Berenguer és un poeta modern, coetani.
A la primera poètica és on observo que el món interior es desplega a la geografia rica i matisada de Banyeres de Mariola i la comarca, estic d'acord amb en Sam quan empra la definició de poeta bucòlic a la manera de Virgili. Berenguer netament ho és. La descripció íntima del paisatge és alhora una descripció emocional on el sentiment de pèrdua, l'enamorament i la iniciació en el món dels adults va surant per crear una atmosfera poètica molt personal: " Cada matí t'escolte. T'he parlat pels camins en grava, en pols, per la dura pedra del riu. Vaig entrar amb tu a marjals de remor i constància, devallàvem als avencs, ens guiava la gota de vida i la negra mà de la terra..."
Berenguer és un poeta de contrastos, i també sotja els aspectes més sòrdids de l'amor: "¿Com és que ella habita sempre l'espai/ que deixà quan se'n va anar?/ No és una pregunta./ És un assumpte que s'ignora." Amb la precisió d'una navalla, fereix. No hi ha pitjor ferida que la sorgida de les veritats seques del roquissar. Berenguer també pot ser incissiu amb la realitat política i social: "Un sorprenent Estatut./ El text, marcat per l'autoritat espúria/ de l'anterior règim, es custodia/ de la Biblioteca Regional, protegit/ amb un vidre antibales: idèntic/ al que té el Ford Scorpio del president local." La relació amb la ciutat esdevindrà un sotrac. La ciutat: València, es comporta com una "femme fatale", el poeta percep la impersonalitat de l'asfalt: "L'home no confia en la ciutat que ignora la ciutat més enllà del riu i els seus jardins, perquè -tal com està escrit- les ciutats i les seues criatures s'han tornat poderoses, tenen un cap de vidre amagat als soterranis. Però l'home no sap abandonar-les, s'ha encorbat dins d'elles; les mans en el poema, el penis gravitant."
Excel·lents són els poemes d'aquesta darrera etapa de Berenguer, poesia escrita amb sang com "Paisatge de l'artista als trenta-vuit anys" l'entranyable "Presències" o el rotund "València", tres poemes per mi imprescindibles per a una bona antologia de la poesia catalana contemporània.
"La Terra interior i altres poemes" és una invitació a passejar pel doble territori del poeta: cos i terra i amb un mateix sentiment, l'amor.


dimecres, 27 d’abril de 2011

PRESENTACIÓ DE "FELIX ORBE" PER MARGARIDA CODINA

Presentació de Felix orbe de Jordi Valls LLIBRERIA CATALÒNIA, 6 d’abril de 2011

Abans que res, gràcies a en Jordi Valls per confiar-me aquesta tasca.

Felix orbe és el vuitè llibre d’aquest poeta, que ja ha rebut diferents premis i reconeixements d’institucions i crítics. El títol té a veure amb la literatura d’utopies, força arrelada en la tradició occidental, i ens posa sobre la pista. Hi ha un retrat del món més actual i proper sota una òptica crítica, que busca per entre totes les esquerdes de la història on és l’error, on ens equivoquem per no aconseguir que aquest sigui el món feliç que voldríem.

El plantejament el fa remenant ben endins de la cultura occidental, des de les mateixes històries de la Bíblia. No és el primer cop que en Jordi Valls busseja en les tradicions religioses occidentals que fonamenten la nostra cultura. Ja en llibres anteriors hi ha referències a mites i passatges bíblics. En aquest cas, el llibre s’obre i es tanca amb una nova anàlisi de l’episodi de David i Goliat i els fets de Josuè, obeït per Déu. Igualment hi ah altres elements bíblics que van esquitxant els versos: Judes, les estàtues de sal, els reis d’Orient, el pessebre.

Un dels crims més beneïts per la tradició es contempla des d’una altra perspectiva. David mata Goliat i l’assassinat el converteix en heroi. La violència espatlla la bellesa, sempre, però és molt difícil eradicar-la, especialment perquè l’home tossut no aprèn dels errors passats. No és el primer cop que el poeta tracta aquest tema de la violència, especialment rellevant a Violència gratuïta, llibre pel qual va guanyar els Jocs Florals de Barcelona l’any 2006.

A Felix orbe trobem un món clos. En Jordi Valls no sembla amoïnar-se gaire pel més enllà i quan es qüestiona Déu no es fa mai reclamant una eternitat. El plantejament és sempre terrenal; la Bíblia és una forta presència cultural més que religiosa. Tot i això, forma part del nostre bagatge cultural i té molt de fundacional en la nostra cultura. Una cultura que se sustenta en la violència, la venera i la justifica, si guanya qui li interessa. Així que David mati Goliat, o que Josué rebi l’ajuda de Déu per cometre una matança només fa que torçar la base d’una civilització que no té uns bons fonaments.

La instauració del delicte per llei, la torre inclinada per la base, ben alta.

Però d’això en fa una pila d’anys i hi ha hagut oportunitats per redreçar-ho, que els humans hem anat malbaratant una darrera l’altra, sense concedir-nos l’opció d’habitar un món feliç. No n’aprenem perquè no volem. Davant nostre hi ha traces que ens indiquen el camí a seguir, o millor, el que no s’hauria de seguir, però nosaltres, igual que les vaques, maragallianes o més properes a Pere Quart, destil·lem una mala llet que no ens espolsem del tot.

Pel que fa al lligam amb el passat, hem heretat les paraules dels nostres avantpassats però també la seva por i encara no ens l’hem expulsat del tot. És un llast que arrosseguem. Es fa molt evident a poemes com La carretera (una referència a McCarthy), Tradició, L’etenitat.

I aquesta por ens immobilitza i ens impedeix plantar cara d’una altra manera més efectiva.

Som néts d’un conflicte que ha marcat la generació dels nostres pares i ens han llegat a nosaltres aquesta marca que no sabem com treure’ns de sobre.

D’alguna manera des de Felix Orbe, el poeta pretén agitar-nos la consciència. Hem de superar la por i moure’ns més enllà de la culpa que ens immobilitza:

Culpable de sentir-me en pau,

llegim en un dels primers poemes del llibre. I aquest ja seria un primer pas a seguir. Tot i la paradoxa que es manifesta en aquestes persones, hi comença a haver un primer pas. No ens hauríem de sentir en pau i hauríem de superar la rutina:

La rutina té la força d’un cadàver.

El cos empeny l’ànima i no l’ànima el cos.

I és que la història, la tradició pesa molt ni que sigui d’una manera callada:

La ferida simbòlica no deixa marca de tan subtil


Bona part dels poemes parteixen d’una anècdota puntual que intuïm el poeta ha viscut, des de la qual arribem a la reflexió més genèrica. El sense-sostre, el mag, la fotografia a l’aparador d’unes models lluminoses, el jersei de llana vell o els esquiadors que es llencen per la pendent: tot això li serveix a l’autor per acostar-nos a una reflexió contundent que, sense concessions, apel·la directament a la nostra consciència.

En Jordi Valls és un poeta molt narratiu. Els poemes tenen molt de relat breu, una mena de microconte poètic que ens transporta del fet concret a un significat essencial.

Un tema que apareix aquí i allà és el de la implacabilitat del pas del temps i la seva relació amb la bellesa, però vinculats a la realitat més quotidiana, a l’observació del dia a dia que s’esmuny amb rapidesa però no s’acaba d’esborrar. La còpula d’un parell d’espiadimonis a un parc d’Irlanda porten a la certesa que la bellesa fuig i això la fa més bella i ens hem d’esforçar per captar-la abans que la mort, inevitable, ens l’arrabassi del tot.

Com n’és de fugitiva la proximitat d’un llit comú

Però la rapidesa en què vivim ens converteix en destralers amb la pròpia realitat:

Tenim massa pressa com per ser subtils

I, al final, el més important és el poder de la mirada particular:

Tothom és bell; tothom ha estat lleig; La bellesa és mentida

ens diu en un poema metapoètic, dels quals n’hi ha uns quants. Perquè el poeta es relaciona amb la seva obra i el seu moment a parts iguals, i la poesia que fa va lligada directament al món que la rep. I així ho va explicant en poemes on parla de les muses, la inspiració i de les metàfores que no pot fer.

Tot i que el poeta té cura de la forma, té molt clar que la mètrica no ha de sacrificar el sentit. Felix Orbe vol transmetre, arribar, i el treball poètic, que hi és, no ha de passar per davant de la voluntat de significar. La poètica ha de ser deutora de la realitat i no vivim en un moment plàcid. Hem arribat al temps de les promeses incomplertes. S’han acabat les utopies i no és moment de floritures. El poeta té una pretensió clara: vol sacsejar consciències i ho fa usant les seves eines. Hi ha imatges punyents, metàfores agosarades però les justes i imprescindibles. La regularitat mètrica dels poemes implica un esforç seriós i també un mestratge. El ritme s’adequa al pensament perquè hi ha un ajustament entre forma i sentit. La forma no ens ha de fer perdre el sentit, el preciosisme podria allunyar-nos de l’objectiu immediat del llibre.

Una de les seves fonts d’inspiració (millor dit, de reflexió i treball) és la ciutat, i especialment, la ciutat perifèrica o les zones urbanes que s’elideixen a les guies turístiques, que no surten a les fotos, on la vida transcorre en la seva quotidianitat més simple. L’Última oda a Barcelona, a quatre mans amb en Lluís Calvo n’és un bon exemple. Potser no és tan palès aquest tret urbà aquí, perquè segurament és un llibre amb pocs paisatges exteriors, tanmateix, tret de les anècdotes puntuals que tenen lloc a l’exterior s’endevina un entorn urbà. Places, asfalt i pisos com a habitatges evoquen una ciutat més que no pas el món rural. Potser perquè ja el coneixem i no podem evitar que ressonin els versos dels seus llibres anteriors i la seva vinculació sempre manifesta a la perifèria urbana.

I enllaçant amb això, amb aquest jo que advertim, vull destacar la identitat del jo que es va perfilant darrere dels versos. Penso que lluny de trobar-nos amb un poeta fingidor, que ens diria Pessoa, som davant d’un poeta que es va deixant anar en els poemes. I no necessàriament perquè ens expliqui el que sovint considerem més íntim, sinó perquè el que hi trobem d’una manera molt honesta és una posició ètica innegociable. La gran majoria dels poemes s’adrecen a un tu que pot ser el mateix autor i podem ser nosaltres, auditori d’habitants d’aquest present que tenim a les mans i hauríem de canviar.

En aquest sentit m’agraden molt especialment els versos on el poeta declara:

Ara m’arrapo a la roca per conservar amb fermesa el poc que sóc i el molt que somnio

M’agradaria que el resultat final de la meva breu exposició sigui que, apart de passar una bona estona poètica, a tots plegats us agafin ganes de llegir no només aquest llibre sinó altres llibres del poeta. Penso que val realment la pena, que la seva poesia, que amb certa gosadia, tot i que prudent, m’atreveixo a qualificar de prosaica, respon a les necessitats actuals i compleix amb escreix allò pel que en Jordi Valls confessa que escriu:

Escriure allò que encara no ha llegit.

I de debò penso que és així: aquests poemes contenen material inèdit.

Vull acabar, però, amb uns versos del llibre, imatges, paraules que m’han agradat especialment:

La ginesta més que florir degrada el groc

El llindar de l’amor és l’imperi abatut d’una voluntat poc fèrria

La llana vella és el fil del record panxa enlaire

L’arc perfecte, l’exigit, no l’he tancat mai

MOLTES GRÀCIES.

dimarts, 12 d’abril de 2011

ELS EFECTES IMPREVISIBLES DELS CAMPS MAGNÈTICS



Ernest Farrés fotografiat de perfil, immutable com una esfinx, és un poeta. Això que hauria de ser una evidència no ho sembla, quan pels viaranys de l'ofici, hom sempre ha de passar una mena d'inquisició crítica que pot aixecar el dit del vist-i-plau, o simplement deixar caure el polze per a fortuna dels lleons de l'arena, el més habitual però, és la santa indiferència del Cèsar de torn i del públic en general. No voldria que això passes amb "Els efectes imprevisibles dels camps magnètics" un títol sorprenent però gens gratuït, Farrés ens avisa del que ens trobarem tot seguit al llibre.
Però abans cal repassar l'obra anterior de Farrés per entendre per on va la seva poètica i aquest poemari no va deslligat de l'obra "farreriana", així que anem a pams. Aquest és el seu quart llibre publicat. Per començar cal advertir que el terreny de Farrés és àrid des del primer llibre: "Clavar-ne una al mall i una altra a l'enclusa" i ja des del principi marcadament madur. L'extrema lucidesa de Farrés destaca per sobre de la vacuïtat del discurs, poc amic de jocs formals, els seus experiments d'escriptura -que hi són i molt evidents- busquen l'objectiu de comunicar al lector l'essència motivadora del poema, l'autor trenca qualsevol distracció o entreteniment líric per donar una proposta poètica coherent. Això passa fins i tot a "Mosquits" el seu segon llibre. Hi ha el parèntesi del cas de "Edward Hopper" aquí ens trobem davant d'una proposta diferent i l'estratègia de Farrés planteja el diàleg del poema amb el món pictòric de l'artista nord-americà, trobem, tot i així, la mateixa substància reflexiva enriquida amb les imatges dels quadres aparentment "anecdòtics" de Hopper.
Ara ens trobem amb "Els efectes imprevisibles dels camps magnètics" i Farrés torna a la contundència i a la ironia dels seus primers llibres, fa servir però una estratègia nova, en bona part dels poemes aprima els versos fins a la mínima expressió, però en compte amb llegir Farrés com si es tractés de Jaume Roig, a Farrés cal llegir-lo amb paciència, ens aboca al frenesí del vers curt, però el que fa, és situar-nos en un context on la velocitat i la reflexió semblen contradir-se, que és com dir que els poemes reflexen les mateixes agressions a la que ens aboca la realitat actual . Farrés és un autor contemporani, no es tanca a casa a escriure, no ha desconnectat del món, no ho pot fer, i com he indicat el títol ens dóna la primera pista, el magnetisme ens aboca al vertigen existencial. La disparitats d'opcions vitals o el relativisme ens sumeix com a humans en una profunda consciència del buit, a partir d'aquesta premissa Farrés la fa servir com a motor essencial de reflexió poètica. El primer poema ja ens assenyala el camí, ens parla de la bellesa i les trampes del desig. Farrés nua el mecanisme que fa que la societat funcioni. L'oferta de la vida no és tan generosa com sembla quan som a l'eterna joventut de la bellesa. Poemes com "Quadre idíl·lic" o "Si el cor fos de guix, no cremaria" són poemes molt pensats, amb una evident ironia que ens deixa literalment a la intempèrie sense les fugues proposades per justificar un lloc en el món. Però no hi ha lloc, i el film de la vida és impostat, la sensació és que els humans som accidents geogràfics desats a un fals lliure albir amb un començament èpic i amb un final sobtat i irresolt. Farrés reflexiona sobre el que és ser adult al poema "cinquanta mil·ligrams de borra en suspensió per metre cúbic d'aire" : res no sembla/ indicar/ que m'assalti/ altra por/ que l'absència/d'un sentit.
Més clar, l'aigua i Farrés és un poeta que es fa servir de conillet d'índies i n'extreu conclusions d'abast general "hem de pensar una solució" on la incomunicació és un problema irresolt. Farrés desconfia de tot descans plaent, o consolació que pugui oferir la bellesa idealitzada o sublim. Exemples com "defecte de forma" ho demostren amb claredat. Tampoc no s'està de criticar l'actualitat i ho fa amb un gran mestratge a "ora pro nobis", "val més pensar que serà un desastre" i una advertència al lector apressat "si vols anar depressa ves a poc a poc" dir que Farrés és un poeta transparent tampoc no vol dir que sigui un poeta fàcil, cal delectar-se amb "Els efectes imprevisibles dels camps magnètics" i meravellar-se amb les sorpreses que s'hi amaguen. Com deia al començament Farrés és un poeta, poeta a seques, ho afirmo, i en veu baixa, perquè no em senti-baixeu el volum- un gran poeta a qui admiro i una influència.





dilluns, 4 d’abril de 2011

PRESENTACIÓ DE "FELIX ORBE" PER MARGARIDA CODINA

Presentació de "Felix orbe" a la llibreria Catalòbia Ronda Sant Pere 3, a càrrec de Margarida Codina.

Dimecres a les 19:30,

No us ho perdeu!



PRESENTACIÓ DE "FELIX ORBE" PER MARGARIDA CODINA

Presentació de "Felix orbe" a la llibreria Catalòbia Ronda Sant Pere 3, a càrrec de Margarida Codina.

Dimecres a les 19:30,

No us ho perdeu!



dimecres, 23 de març de 2011

COL·LISIONS DE LLUÍS CALVO


Lluís Calvo és un dels arquitectes més poderosos de la poesia catalana actual. Quan vaig presentar-li el llibre "Al ras" ja vaig dir que calia que seguíssim la seva estel·la. La intuïció no m'ha enganyat. "Col·lisions" -Premi Vicent Andrés Estellés 2009 - és un punt d'arribada impressionant; aquest èxit però, ja venia anunciat a partir de les següents obres anteriors: "Omissió","El buit i la medusa", "La tirania del discurs", "Andròmeda espiral", "Al ras", "Última oda a Barcelona"-on compartim autoria -, "Cent mil déus en un cau fosc", l'impressionant llibre d'assaigs: "Les interpretacions". En Calvo queda demostrat que no és un bolet de temporada, i no és anecdòtic que el món de la crítica des de diferents sensibilitats: Sam Abrams, Pere Ballart o el traspassat Joan Triadú valoren l'obra de Calvo com una de les més sòlides i valuoses del nostre temps.
Al meu entendre, Calvo té unes inquietuds inconformistes que doten la seva poesia de grans dosis de pensament agut, de reflexió recta i pertinaç, temes com: el trànsit de la vida, la bellesa, l'ètica, la fragilitat, el sentit de la modernitat, l'estupidesa humana, etc... conformen el fris de les obsessions de l'autor. Cal destacar la riquesa formal contrastada, Lluís Calvo és un mestre del saber-se servir dels engranatges tècnics que ofereix la poesia moderna, experimenta registres, fa de les diferents variants mètriques que aplica amb destresa, un recurs al servei del seu propòsit.
Fixeu-vos en la complexa estructura del poema: "La balada dels últims cocodrils", o en les rimes agosarades de: "Elogi de la felicitat", és difícil no caure en una sensació xarona quan s'intenta la rima a la poesia actual catalana, i Calvo se'n surt, i ho fa fent servir un català modern, precís, d'una exactitud feridora i amb unes imatges sorprenents que no fugen d'estudi i confirma un domini del discurs que l'autor manté amb una tensió perfecta.
Al llibre no hi manca la ironia, amb una base d'estranyesa de vegades sòrdida, de vegades tendra, i una confabulació dels móns paral·lels que no participen mai d'allò que sol ser considerat digne de lirisme. Calvo és capaç d'extreure inspiració dels elements més allunyats dels conceptes poètics procedents de camps tan distanciats entre si com: la geologia, la fauna, l'esoterisme, els records, els territoris inexplorats, la història, etc... Tot pot formar part del material sensible que sense pietat passa per la piconadora de Calvo.
Destaco molt: "La imaginadora o l'escena del poema" un diccionari d'aforismes i pensaments que circumden la poesia, com una mena d'entra-surts brossians que remeten irremeiablement a l'assaig:"Les interpretacions" un arriscat experiment que mostra els límits de la poesia, de la reflexió poètica, qüestionant-la des de dintre.
Però és a la cinquena part on Calvo s'eleva, pren el vol que va anunciant als primers poemes de"Col·lisions" i arriben a manifestar-se de forma brillant en aquesta part, que sense cap mena de dubte, és una de les millors mostres de poesia contemporània que he llegit en aquests darrers anys: "Alta nit", "El recompte" i el savi "Inussunnguaq (L'últim camí). Arribats aquí només puc prendre les paraules de Triadú: "Cal dir més i més, però m'aturo a esperar un altre llibre de Lluís Calvo, sempre recomençat. No és això, al capdavall, l'avantguarda?."

dijous, 17 de març de 2011

PRESENTACIÓ DE "FELIX ORBE" PER MARTÍ NOY

Felix orbe?

Un dia, en Jordi Valls i jo ens vam trobar, per casualitat, a la plaça de la Vila de Badalona. Ell portava una caixa de cartró amb pizza a dins, “En vols?” em va dir. Portava la caixa amb delicadesa, per mantenir sencers i presentables els trossos que quedaven. La caixa devia pesar poc, però ell la portava concentrat, com si allò fos una càrrega important, una missió. Sempre penso que aquella caixa contenia la seva poesia, plena de quotidianeïtat i transcendent alhora, gens hermètica, entenedora, sempre disposat a compartir-la, o oferir-la. El poeta sempre ens diu “En vols?”.

Felix orbe és el nou poemari de Jordi Valls publicat per l’Editorial Denes. La traducció del títol seria “feliç en el món”. O “feliç arreu”, que, a més del món, també inclouria la felicitat en planetes, estrelles o estats alterats de la consciència.

Cal agrair a aquesta editorial valenciana l’esforç fet per construir ponts entre València i Catalunya, les llengües no només es construeixen amb lleis, normatives i televisions. Les editorials i els poetes també tenim una part de responsabilitat, encara que sigui petita, en el creixement i manteniment d’una llengüa. Cal dir que l’Editorial Denes ha publicat poetes catalans com Montserrat Abelló i Daniel Nomen, recent guanyador del premi Betúlia de Poesia de Badalona.

Després, llegint el llibre hom arriba a la conclusió que el títol és una ironia, “Només hi ha la fe dels infants” ens diu en el poema Els reis.

O potser no és ironia? Només prenent consciència de la pròpia identitat i de la realitat que t’envolta és possible afrontar la tasca de ser feliç. Sense aquesta presa de consciència, no pots ser feliç, ets inconscient. Potser insconscienment feliç.

I és que Jordi Valls, amb honestedat i sinceritat, afronta la vida sense fugir d’estudi. “S’han inflat de paraules les paraules” afirma a El petó. El poemari és una batalla, una batalla més dins la guerra que el nostre autor manté des de fa anys per intentar entendre el jo i el món.

És un poeta social, que tracta aspectes com la immigració, l’especulació urbanística, les dictadures passades i actuals... “No perdono els ancians desvalguts i simpàtics / que han destruït els fonaments de la convivència; genocides amb les mans brutes de sang seca, / criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,” ens diu en el poema El meu estil.

A Violència gratuïta, premi Jocs Florals de Barcelona l’any 2006, la societat, l’entorn urbà esdevé l’escenografia en la qual Jordi Valls ens parla del jo i del tu.

A Última oda a Barcelona, poemari escrit a quatre mans amb Lluís Calvo publicat l’any 2008, la mirada ja es dirigeix cap a fora del jo per fer una poesia de la metropolis i dels seus contrastos, gairebé de denúncia. Per mi, el vers: “I tu, Mohammed, ets el nou timbaler del Bruc” conté la provocació, l’amplitud de mirada, la modernitat i el compromís de la seva poesia.

A Felix orbe, el poeta ens parla del jo i del tu, però també del nosaltres: “¿Quina és la por que us tempta?” ens interpel·la a Cap de sardina. En aquest nou llibre, molts poemes estan escrits basant-se en una experiència personal, que aporta sinceritat i lirisme, però amb la voluntat de trascendir-la, de compartir-la amb el lector. Un fragment del poema Cuéllar 1975 n’és un bon exemple: “La monja severa m’obligava un cop més, / esborrava els traços tortuosos i em tornava / a donar el guix. L’arc perfecte, l’exigit, / no l’he tancat mai.”

Jordi Valls és un poeta líric, amb molta sensibilitat, fins i tot quan parla de temes molt qüotidians, aparentment banals. Aquest és un dels seus mèrits. “Hi ha una noia que es pentina els cabells amb la mà / i remou els dits dins l’espessor i toca l’arpa” del poema La noia que es pentina.

En aquest nou llibre, el poeta ha reduït l’extensió dels seus poemes, ha anat polint i despullant els versos. Ha deixat la torrencialitat exuberant i necessària d’anteriors poemaris per confiar en l’eficàcia de les poques paraules. En aquest cas, els poemes guanyen en intensitat i eficàcia i, a més, el lector ha de fer una lectura creativa, ha de personalitzar cada poema completant els buits que deixa el poeta. El poema Escola Les Palmeres gairebé sembla un haiku: “La tendresa és un motiu sobtat, imprecís / sorgeix i t’acompanya, no saps com, la resta / dels anys que fugen sense llum. Els teus llampecs”. Un signe de que el poeta domina registres poètics molt diversos? Un signe de maduresa? Sí. Com diuen els amics de l’associació cultural d’El Pont del Petroli en el seu blog (http://www.pontdelpetroli.blogspot.com/): “En Jordi Valls no està aquí per massa bromes”.

Desenganyem-nos, la poesia té pocs lectors. Hi recorrem per llegir-la en casaments o enterraments o per intentar seduir... i prou. Sovint, es considera una art hermètica, poc lligada als problemes qüotidians de la gent. Part de la culpa la tenim els poetes, no hem aconseguit canviar aquesta percepció de personatges que busquen inspiració en els núvols, en la natura.

No és el cas de Jordi Valls, un gran poeta que ens parla de coses properes, reals. La seva és una poesia necessària, que s’acosta a la gent, que vol esdevenir una eina més de reflexió, útil pel debat social i polític.

La caixa de la vida pesa.

Martí Noy, Badalona, 16 de març de 2011

BADALONA, SANTA COLOMA L'INICI D'UNA BONA AMISTAT...



La pel·lícula Casablanca per mi té dos moments esplendorosos, el primer és quan al local regentat per Rick Blaine els soldats alemanys es dediquen a cantar himnes coercitius, i en un estirabot Victor baixa les escales d'una revolada i amb una mostra de lideratge incita a l'orquestra i als clients a cantar la Marsellesa fins ofegar els cants de la soldadesca. L'altre moment és al final del film quan Victor i Ilsa fugen amb l'avió que els portarà la llibertat i es queden sols el capità Renault que podia haver evitat la fugida i al final es decanta per la complicitat i és llavors que Rick comenta: "Louis, crec que aquest és el començament d'una gran amistat".
Doncs sí, aquesta és la sensació que tinc després d'haver presentat "Felix orbe" a la Llibreria Saltamartí, va venir la gent justa i necessària, els amics del Pont del Petroli: Paco Fanés i Joan Puche, amb el Jordi Cervera, la Gemma Blat.
Martí Noy va fer una entrada molt bona explicant el llibre amb simpatia i exactitud i jo vaig llegir uns quants poemes i amb l'enlairament d'alguns avions que gràcies al sostre alt van poder fer unes magnífiques paràboles. El més important d'ahir però, va ser que tots els assistents són persones que han pensat molt en Badalona, implicades en el seu entramat cultural, i entre tots vam poder parlar obertament d'allò que ens uneix i ens separa als colomencs i als badalonins. A banda de l'acció terapèutica de la tertúlia postpresentació, em quedo amb la satisfacció que això no s'acaba aquí. Aquí just comença aquesta interrelació cultural que ha de donar molts fruits. Amb la complicitat dels amics de la Saltamartí cedint el seu local al diàleg encetem un camí, que vagin prenent nota senyors polítics de Santa Coloma, Badalona i Sant Adrià, i revisin les prioritats dels seus programes, nosaltres: els poetes, els músics, els artistes també pensem en el futur del nostre territori més enllà de l'espectacle de l'ara mateix. Revisin i llegeixin més enllà de l'evidència, la cultura del Barcelonès Nord, tot un territori encara per explorar...

dimecres, 16 de març de 2011

MÉS ENCARA, SOBRE "FELIX ORBE"...

És un degoteig constant, els comentaris, les ressenyes, les crítiques a "Felix orbe". La màxima aspiració d'un escriptor és que el llegeixin i jo estic tenint molta sort. En aquest punt d'inflexió també us vull agrair la vostra constància per seguir el meu blog. I aquest vespre tots a Badalona, arrenqueu el vol i arribeu-vos a la llibreria Saltamartí no us penedireu, en Martí Noy i jo us esperem.

Vegeu, si més no, l'entrada al blog de Jordi Cervera:


Tot un luxe...


diumenge, 13 de març de 2011

RECORDATORI: PRESENTACIÓ DE "FELIX ORBE" A BADALONA!

16 de març a les 20 hores. Lloc: Llibreria Saltamartí. Presentador del llibre: Martí Noy. Avions que volen rasant per Canonge Baranera 78. Lletra sobre lletra. El treball només fa assalariats. Només la veritat ens farà lliures. La llibertat comença a la Llibreria Saltamartí...

dilluns, 7 de març de 2011

PARETS DE LAIA NOGUERA


A banda de 3i4 i Bromera, al País Valencià, hi ha un bon grapat d'editorials que fan una feina de fons important i impecable. És el cas de Denes, és el cas d'Edicions 96, i de moltes més, que d'enumerar-les, omplirien aquesta ressenya. Amb el suport de l'Ajuntament d'Almussafes, fa uns anys que editen unes delicioses plaquetes poètiques a la col·lecció Razef d'Edicions 96, impecablement dirigida per la poeta Maria Josep Escrivà. Fins a dia d'avui, n'ha publicat 15 autors, combinant poetes reconeguts per la tradició com: Li Bai, Ibn Khafaja, Tadeusz Rózewicz, o darrerament Walt Whitman, amb poetes contemporanis d'arreu de la geografia de parla catalana: Carles Rebassa, Begonya Mezquita, Salvador Jàfer, o Laia Noguera.
De "Parets" de Laia Noguera i del "Cant de mi mateix" de Walt Whitman traduït per Lluís Roda precisament volia parlar, dos llibres molt diferents però que s'acompanyen en els terminis de publicació de la col·lecció Razef. En el cas del "Cant de mi mateix" es tracta d'una proposta de lectura que parteix de Lluís Roda, Whitman és un poeta expansiu que crea escola i llegir-lo a la babalà pot arribar a enfarfegar i a despistar al lector neòfit de l'essència del gran poeta nordamericà, Lluís Roda ens ajuda a centrar-nos a la lectura d'aquells fragments que ofereixen la visió completa i complexa del poeta que ho volia cantar tot. L'ambició de Whitman la podem percebre en aquesta traducció meravellosa a la nostra llengua. A partir d'aquesta proposta de Lluís Roda s'obre la porta de l'univers de Whitman per al lector aventurer.
En el cas de "Parets" ens trobem amb un nou experiment poètic de Laia Noguera, que elabora amb contundència sensorial i en la línia del desconcert, un llibre paradoxal, fragmentat, valent: "Quan dic un altre home/ vull dir que em trobava/ bocins a la teva/ tauleta de nit." A "Parets" es respira i es toca l'àmbit domèstic, de la intimitat desconcertada en el de l'àmbit compartit i el de l'àmbit privat. S'hi respira el pas del temps com transforma la identitat i ens fa insegurs: "No vull que m'estimeu/ pel que semblo." L'estratègia de Noguera és el buit a l'espai de la pàgina, el buit i el text escrit configura el poema i mostra el discurs trencat, com bocins d'un calidoscopi que ben confegits aspira a explicar allò que no som capaços de copsar a un primer cop d'ull. "Parets" mereix ser llegit amb atenció per arribar a l'origen de cada paradoxa exposada, no és un llibre fàcil, només demana que el llegim amb el mateix amor amb que l'autora l'ha confegit, que no prenguem el camí fàcil i linial, cal anar i tornar pels camins de "Parets" i captarem la bellesa estranya de la poesia més a frec de pell. Us el recomano molt sincerament. Laia Noguera demostra que és una excel·lent poeta, amb una trajectòria que l'avala, ja no és cap promesa.

dijous, 3 de març de 2011

Sobre Felix orbe. Crítica al diari Avui de Sam Abrams.



Agraeixo públicament molt la visió de Sam Abrams, aguda i complementària.

Ahir dia 2 vaig fer la lectura de "Felix orbe" al Centre Excursionista Puig Castellar. Va anar molt bé, la gent va estar molt atenta i finalment van volar els avions envaint l'espai aeri del local. Un èxit de gent i un acte rodó.

D'altra banda us convoco pel dia 16 de març a Badalona a la llibreria Saltamartí a les 20 hores. Martí Noy poeta badaloní i recent guanyador del premi de poesia López Picó de Vallirana em presentarà el llibre. C/ Canonge Baranera 78. Badalona.


dijous, 24 de febrer de 2011

Comencen a volar avions...


Dia 2 de Març a les 19:30...

Lectura poètica del llibre "Felix orbe" al Centre Excursionista Puig Castellar.

C. Sant Josep 20.

Santa Coloma de Gramenet

dimarts, 22 de febrer de 2011

DOBLE ESPAI








Badalona és tot un altre món. M'agrada passejar vora mar i arribar al pont del petroli, caminar per la llenca del pont fins arribar a l'extrem i fer dues coses: mirar com m'envolta el mar totalment isolat, al marge de la ciutat, i llegir el magnífic poema de Jordi Sarsanedas just darrere meu. Recordo aquells tres darrers versos del poema: "allò que no vindrà mai/però no deixa de poder venir,/ de voler venir." També recordo a Jordi Sarsanedas al restaurant de l'Ateneu Barcelonès (la seva segona llar) menjant calmosament un plat de bledes amb patata... Tenia la saviesa d'un rumiant, i em consta que sempre es va estimar Badalona. A mi em passa que amb el temps m'agrada més la verdura, trobo que té més matisos de gust que altres menjars amb més fama, i per alguna estranya raó també m'agrada més Jordi Sarsanedas, un dels nostres grans poetes, que estava al cas de les correries de Joan Argenté, de Màrius Sampere i de Josep Gual poetes badalonins traficants de poesia catalana en els temps foscos dels franquisme. Sarsanedas ha estat un lluitador infatigable; però això, ara, em desvia del tema. Hi ha una entitat que es s'anomena: "Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli" són poetes alliberats, deixebles d'aquests mestres esmentats, que s'estimen Badalona i la van situant al mapa cultural de l'orbe metropolità. Barcelona s'ho menja tot, com una gran gavina menjant-se l'entrepà dels nens a l'hora del pati, però aquests poetes resisteixen, o millor seria dir, romanen allà on sempre han estat. Joan Puche, Valentí Soler, Paco Fanés... destaquen per la seva militància amb la poesia totalment desacomplexada. Nosaltres els colomencs hem de prendre nota d'una feina sòlida, ben feta i sense grans escarafalls, en acabant, és el que queda i és el millor regal que pots deixar als teus conciutadans.
Vull recomanar que llegiu: "Doble espai" un llibre de poemes de Paco Fanés. Jo li coneixia "Via 1" i ja em va cridar l'atenció l'agudesa amb que tractava els mals de la societat que són els mals propis. Fanés és un poeta tal com raja, i a "Doble espai" observem la maduració del seu art, coincideixo amb el prologuista Julià de Jòdar en la virtut principal del llibre: "Fanés ha evitat el camí més fàcil, o sigui, les espansions emotives i els arguments historiats, i, per tant, es troba que l'us que fa del temps -del pas del temps, per ser precisos- el lliga curt - les remembrances, les aglomeracions, els encavalcaments temporals no poden ser sinó els àmbits on el mateix poema s'ha de desenvolupar, mai racons per al somieig ni per a fugides reparadores de l'argument." Només discrepo que trobo que els encavalcaments acaben per enfarfegar el poema i es fa difícil poder-lo seguir, és precisament aquest l'únic però que tinc al llibre. Per mi Fanés destaca sobretot quan emergeix de cara a fora. Té versos molt brillants en la línia de la millor poesia "beat" que he llegit. Exemples: poema, alerta! "...I dir, no estic en silenci. /I jurar-ho amb la mà esquerra als collons,/ que és una antiga manera de jurar"o al poema Lletra des de dins "Avui el germà gran m'ha perdonat la vida" i el magnífic Que sé jo el que ha passat, amb una successió d'imatges al·lucinants, vertiginoses, i per mi, una obra mestra. Fanés és un poeta que brilla amb estel propi, i "Doble espai" un llibre de poemes que mereix ser tractat per la crítica. Fanés no és un de tants.



http://pontdelpetroliespectacles.blogspot.com/2010/04/segons-fora-paco-fanes.html

dilluns, 14 de febrer de 2011

CARES A LA FINESTRA


Hi ha poetes a gasolina que sembla que se'ls emporti el dimoni, van a cent-vint per hora, i de vegades transgredeixen les normes de circulació, segons com els vagi la vida, paguen les conseqüències de l'excés, encara que no sempre és així. Hi ha poetes a dièsel, que sembla que vagin molt lentament, la seves virtuts: la constància i la resistència, aquests sempre arriben als objectius que es proposen perquè fan del ritme una virtut. En certa manera, és la faula de la llebre i la tortuga, la història dels velocistes i dels corredors de fons. I aquest és, sense cap mena de dubte, el cas de la Montserrat Abelló. La seva és una obra poètica molt sòlida que amb el temps va guanyant adeptes i bona crítica.
D'altra banda no ens hem d'oblidar de la tasca traductora d'Abelló, avalada pel seu contacte amb l'anglès des de ben petita que va viure a Londres. I sobretot de la reedició de la seva obra magna"Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla angles a del segle XX" un llibre que ja va ser editat l'any 1993 per Ausa, que es va exhaurir i que afortunadament Cercle de Lectors/Galàxia Gutenberg l'ha reeditat a la seva extraordinària col·lecció de poesia. Ras i curt: és una obra mestra, cabdal per entendre l'evolució del punt de vista de la dona i del pensament modern. I és precisament des d'aquesta literatura, l'anglosaxona, on podem observar millor aquests canvis, i entendre'ls ara millor que mai, ara que la literatura de dones a Catalunya està en el seu millor moment històric i la societat està més preparada per comprendre la sensibilitat abocada al llibre. La poesia anglesa seleccionada no peca de ser críptica, el lector de seguida trobarà canals de comprensió que li seran molt propers. Jo, particularment pensava sobretot, en quatre poetes que ja admirava previament: Sylvia Plath, Anne Sexton, Margaret Atwood -i per indicació de la pròpia Montserrat Abelló- Adrianne Rich, que considero una gran troballa. La meva sorpresa ha estat descobrir que des del començament totes les poetes seleccionades per Abelló, i quan dic totes, -no vull fer una generalització ideal o bonhomiosa- però és cert, totes les poetes que he llegit m'han arribat amb intensitat. Descobrir, per exemple, la veu de Stevie Smith, la primera poeta amb que arrenca el llibre, en un poema com "Un somni comparatiu" sentir amb complicitat la ironia subtil a partir del "Paradís Perdut" de Milton, o posem per cas, el poema "Mite" de Muriel Rukeyser on sobta l'us que fa del personatge Èdip que s'enfronta de nou a l'Esfinx i com exposa les trampes del llenguatge que condueixen a oficialment tenir un punt de vista masculí de la vida. Podria seguir amb exemples il·lustratius, que sense necessitat d'arribar a l'exhabrupte, han confegit uns poemes inteligentíssims, hi hauria per escriure un tesina, però l'objectiu d'aquesta ressenya és que aboqueu les cares a la finestra, i descobriu, que més que una finestra és un mirall, per totes i per tots.

dimarts, 8 de febrer de 2011

LA CIUTAT SUBMERGIDA


En Sampere és un poeta tan sorprenent que se'n surt dels paràmetres marcats per la nostra crítica. A diferència de poetes com Foix o Brossa, Sampere tracta la perplexitat a partir de l'alquímia del jo, el subjecte decideix per on passa l'estranyesa. La lògica de Sampere és particular, el desenvolupament de l'acció en Sampere és sempre delirant, però no descriu el deliri, el viu i el recrea formant part d'ell i donant-li forma des de dintre. Se'm fa més evident aquesta manera de fer Samperiana en aquesta "Ciutat Submergida: Obra poètica inèdita (1970-2008)" d'edicions del Salobre. Per qui no ho sàpiga encara és una mena de cara b de la seva obra publicada regularment i coneguda per tots els seus lectors, dit d'una altra manera, el material editat són 38 anys de feina a l'ombra, 12 llibres de poesia fets i drets compilats al volum, pocs sabien de l'existència monumental dels poemes que componen aquest imponent llibre. I no es tracta d'obra residual o poc valuosa, l'he llegit fil per randa, llibre a llibre i poema a poema i són d'una consistència extraordinària. Sampere ens demostra que es poden fer sonets amb sentit més enllà de l'ombra de Foix i amb tots els elements de contemporaneïtat, sense trair l'estil propi. Sampere escriu uns poemes exactes, arriscats, ben resolts. Molt destacables els "Poemes per al germà fugitiu" on hi trobem el Sampere adrianenc, tota una època desconeguda pel lector exhaustiu de l'obra samperiana. També són una delícia les "Mansions inferiors" i els "Temps de sibil·les" que se'n surt de la seva manera de fer i s'hi adapta al diàleg de l'escultor Josep Camí. Els gairebé telürics "Tres cingles" i "La consagració del caos". Hi ha poemes al llibre que s'hauran de calibrar dins del barem de la poesia catalana actual, tot un descobriment que confirma el que ja era una evidència: Sampere és un poeta fora del circuït de la tradició catalana, com al seu temps: William Blake a la literatura anglesa, o Paul Celan a l'alemanya. L'obra de Sampere esdevé una raresa, un estel errant d'aquells que se'n surten de l'òrbita i van cremant el que troben al seu voltant. Sampere és perillós perquè ens qüestiona la realitat, és subversiu perquè ens la transforma i és sobretot inclassificable. Carles Duarte al pròleg del llibre reconeix aquesta dificultat: "Màrius Sampere és una figura singular dins la literatura catalana, que difícilment encaixa a cap generació. Si amb cap altre gran poeta coetani es justifica que se l'associï és amb Blai Bonet, nascut un parell d'anys abans que Sampere , tots dos units per la seva originalitat i per la seva intuïció literària prodigiosa." Hom té la sensació que els poemes de Sampere són una variació sobre un mateix tema, o potser, no és ben bé una variació, sinó l'atenta observació del poema sempre canviant, amb aquell pòsit de crueltat infantil, de malícia entre cotó fluix, i en acabant, de tendresa.


dimecres, 2 de febrer de 2011

MÉS OPINIONS SOBRE FELIX ORBE

L'opinió de Biel Barnils.

Hola Jordi,
he llegit el teu FELIX ORBE, és a dir l'he llegit dues vegades. No en tinc
mai prou amb una lectura, me'n calen, com a mínim, dues. I els poemes que
m'han agradat els he marcat i en successives lectures he anat descartant
els després no tant fins a quedar-me amb tres títols: La perla, Parc de
killarney i Cuéllar 1975.
La teva és una poesia sense escorça. O diguem-ho d'una altra manera: on
tot és escorça. Reflexiva, contundent, eixuta de paraules, carregada de
crítica -no entenc el pensament sense crítica, si no n'hi ha ja no és
pensament-. Sovint et mostres molest però mai amarg.
"El mag també fracassa", no has fracassat pas tu.
Una abraçada carregada de tinta xinesa!

B i e l

diumenge, 30 de gener de 2011

IMPORTANT!

Dia nou de febrer anul·lada la presentació a la Llibreria Catalònia, en breu us indicaré la nova data. Coincideix amb la presentació de la Montserrat Abelló "Poemes d'amor" a la mateixa hora i dia, com que necessitem sumar públic a la poesia i aquest és un llibre excepcional, us animo a anar-hi el dia 9 a la presentació de "Poemes d'amor" a la llibreria la Central C. Mallorca 237, a les 19 hores a càrrec de Vinyet Panyella.


dilluns, 24 de gener de 2011

INCERTA VIDA DE JORDI PÀMIAS



Jordi Pàmias és un poeta que tota persona amant de la lírica hauria de tenir present a la seva prestatgeria de referència. La poesia catalana disposa de una bona salut, de ferro colat i així ho demostra la imponent Col·lecció Orió de l'editorial Alfazeta, dirigit pel també poeta Txema Martínez i el novel·lista Emili Bayo.
Tornant a Pàmias sempre he vist a la seva poesia una tangibilitat que me l'han fet molt proper, poeta de referències clares, sòlides, -no oblidem que ve de la comarca de Guissona (la Segarra) una terra dura, d'interior- amb una determinació i fortalesa que contrasta amb la fragilitat intuïda, sense cap mena de pudor afirmo que és el Virgili català. Isidor Cònsul ho confirma amb les seves paraules "Sembla clar que els darrers lliuraments poètics de Jordi Pàmias han consolidat la saó d’una poètica sempre mesurada i en equilibri, que sovint se’m presenta amb la civilitzada pulcritud noucentista d’un jardí anglès. S’hi marca la cura amorosa en el domini de les formes i també hi queden ben definits els perfils i les aromes de les plantes majors que s’hi conreen. Els versos flueixen amb destresa i es deixa clar, ara i adés, l’habilitat del poema en lliçons que freguen, sovint, el virtuosisme formal". Però Pàmies és un home de la terra, que mira la terra i la treballa a solcs precisos, la ductilitat l'aconsegueix amb molt d'esforç físic. El seu àmbit és domèstic, parteix de la privacitat, com molt bé remarca Jaume Pont al pròleg de "La veu de l'àngel", però això no significa que no s'enlairi la veu de Pàmias i prengui els mites per exemplificar una idea. Un dels poetes de referència de Pàmias, T.S.Eliot era un il·lustre virgilià, la seva "Terra cansada" pren la mà de "The waste land" i "Four Quartets" la base indubtable de la poesia moderna, perquè elVirgili de les "Geòrgiques" era modern, molt més modern que Dant -això ell ho sabia mentre guiava el florentí per l'infern i el purgatori - com ho sap Pàmias. Observar l'evolució del nostre poeta és una tasca agraïda, parteix de la seva tradició, no tan sols la catalana, va més enrere, s'enfronta als orígens, els depura, simplifica la corretja de transmissió, molts cops sobrecarregada amb informació i rituals obsolets. Pàmias greixa l'eina de la nostra llengua, li treu el rovell i dalla les males herbes des de la seva llar. No ens cal res més per la puresa. Destaco les paraules de Sebastià Alzamora al pròleg del l'antologia: "Aquí teniu, doncs, un compendi ampli, equilibrat i raonat d'una de les obres poètiques més interessants i rigoroses del nostre temps. Una poesia necessària, que parteix de la consciència de la mort per indagar els senders de l' amor, a la recerca de sentit". Subscric les paraules d'Alzamora i us recomano fermament aquesta antologia poètica que esdevé un aproximació molt exhaustiva de la poesia de Jordi Pàmias. Aquesta pot ser una porta d'entrada. També, pels ja iniciats en la seva obra, els recomano l'obra completa de Pàmias que, a poc a poc, Pagès editors va traient al mercat. Dit això, Jordi Pàmias és per mi alguna cosa més que un referent a qui admiro, pel meu català occidental dels pares i avis per mi molt perdut però alhora molt proper al que Pàmias usa, potser, una pàtria.


dilluns, 17 de gener de 2011

MISSATGE DE JORDI PÀMIAS SOBRE FELIX ORBE

Amic Jordi:
La meva enhorabona més cordial! Felix orbe és un llibre savi i subtil, amarat d'una poesia reflexiva, amb un rerefons irònic. Defuig tota mena de convencionalismes, i l'amargor de viure -en un món complex i contradictori- s'imposa a l'alegria ingènua i al lirisme tradicional.
Hi ha també, de tant en tant, un discurs metapoètic -amb un ròssec de nostàlgia.
La primera part m'ha desconcertat una mica, ja que m'ha semblat veure, en alguns versos, un hermetisme innecessari i una certa fredor (el mateix passa a Cap de sardina). Però aquesta sensació desapareix de seguida; els poemes, en general, són arrodonits, impecables en la seva capacitat de suggestió: el ritme i la tensió verbal es mantenen del principi a la fi. Hi ha imatges esplèndides, d'una notable originalitat, i l'efecte sorpresa és ben aconseguit. En resum: una obra madura. Et felicito.

Jordi Pàmias

divendres, 14 de gener de 2011

PARAULES A FELIX ORBE DE DAVID MADUEÑO I JORDI LLAVINA

"...I malgrat les impossibilitats, les frustracions i les constatacions que arrossega Felix orbe, cadascuna de les seves pàgines i cadascun dels seus versos no té cap mena de desperdici. Potser en Jordi Valls hagi arribat a l’excel·lència de la seva poesia a través de la negació constant, però l’existència d’un llibre tan profund i corprenedor com aquest el redimeix, i fins i tot m’atreveixo a dir que no invalida el discurs expressat, ans al contrari. Si fem cas del gran Màrius Sampere, a qui cita a l’inici del poemari, i n’extrapolem les seves paraules el poeta és un ésser paradoxal per definició: “Jo mateix em bato dintre d’un llibre i exposo una mena d’explosió total perquè cadascú triï el coet que més li agradi”. I citant un altre referent d’excel·lència d’en Valls, en Feliu Formosa, “acabo de passar per un text a través del qual vull afirmar-me / en l’actitud antipoètica que persegueixo gairebé amb ràbia”. O, dit d’una altra manera, la poesia és l’art de no poder-se acomplir, la necessitat del poeta de buscar-se sense trobar-se, el cercle d’Ouroboros, o “felix orbe” si ens posem sarcàstics".

Fragment de la critica al llibre de David Madueño

La resta de l'article:

"Cada peça de Felix orbe ens sorprèn amb un pretext nou, i Valls i du a l'extrem allò que Eliot va anomenar "la impersonalitat" de la veu poètica. Hi ha poetes que sembla que escriguin sempre el mateix poema. Valls, no. Fa la impressió de saber molt bé que ha de dir, però sempre ens ho diu de maneres diferents. El to és narratiu; el poema ens presenta una història, a la qual el poeta treu punta (simbòlica o metafòrica) al final. Llegiu, posem per cas, El caçador de coloms. O el poema dels dos mosquits en el trànsit entre dos cossos. Són textos que creen un microcosmos. El punt de vista, llavors, opera com un zoom. El domino, les cartes o els escacs: tots aquests jocs serveixen per elaborar disquisicions sobre la naturalesa humana. En La perla, hi ha una magnífica analogia amb el món marí i, en els dos últims versos, una rúbrica sobre el cansament de viure..."

Fragment de la crítica al llibre de Jordi Llavina

Diari "El Mundo" secció "Tendències", dijous 13 de Gener de 2011

El meu agraïment a totes dues crítiques i als lectors que van donant sentit al llibre. La presentacó de "Felix orbe" serà el 9 de Febrer a la llibreria Catalònia, la propera setmana facilitaré més informació.