Translate

dimecres, 19 de setembre de 2012





Som i serem!


El 19 de gener de l’any 1907, al teatre Principal de Barcelona, s’estrenava la sarsuela “La Santa Espina” una obra escrita per Àngel Guimerà i musicada per Enric Morera. L’impacte va ser fulminant, i se’n van fer més de dues-centes representacions. De fet, l’entusiasme del públic fou immediat gràcies a la sardana principal del mateix títol, que tinguè una acceptació eufòrica i fou molt popular des de bon començament. La música era bellíssima i la lletra una afirmació rotunda i sense escletxes.

Anem però tres anys enrere, Àngel Guimerà va ser candidat als premis Nobel de literatura. Era una oportunitat d’or pel reconeixement de la literatura catalana en un ámbit  més gran que el propiament domèstic, al que Guimerà i qualsevol escriptor català podria estar acostumat. La popularitat internacional de l’obra “Terra baixa” va desvetllar l’interés per una literatura catalana novedosa i posada al dia. Des d’un Jacint Verdaguer fantàstic i mitificador, passant per un Joan Maragall fascinat per Nietszche i la teoria del Superhome, a un Àngel Guimerà que ja havia traspassat el llindar de la frontera. L’esforç de la Renaixença començava a donar els seus fruits, però malauradament, el Nobel de literatura se’l va endur ex-aequo José de Echegaray –traductor al castellà del “Terra baixa”- i Frederic Mistral. Hi van haver força pressions espanyoles per que Guimerà no s’endugués el guardó.

Per això, quan Guimerà va rebre l’encarrec de tirar endavant “La Santa Espina” va soltar tot el que duia en el seu pap, la poderosa ràbia de l’afirmació, davant d’aquells que volien apagar la flama d’una llengua que tornava a donar escalfor, que tornava a donar fruits al món, com ja havia feta amb Ramon Llull, Ausiàs March o Joanot Martorell. Aquest “Som i serem gent catalana/ tan si es vol com si no es vol” no és gratuït, no surt del cofoïsme, surt de la no resignació, de la insubmissió cultural davant d’un model uniformitzador i totalitari. L’exemple il·lustrador és que l’any 1924, la sardana “La Santa Espina” va ser prohibida pel general Losada amb aquest argument: “Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana "La Santa Espina" en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, previniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor”. Argument calcat a la prohibició de la mateixa música durant la dictadura del general Franco quaranta anys més. Però l’afirmació va alçant-se, i en l’actualitat la literatura catalana és un fenomen internacional a tenir en compte. I la nostra llengua es revitalitza amb la fermesa i rotunditat de la sardana, en l’àmbit de l’ensenyament, del periodisme, de la cultura popular... No hi ha dubte en l’afirmació de Guimerà, un segle més tard, quan davant del mefistotèlic genocidi de la nostra cultura, encara avui, a mans dels de sempre, ja es diguin Bauzá, Galinsoga o Primo de Rivera, ja sigui a Barcelona, a les Illes, al Rosselló o al País Valencià, una veu s’alça i contesta:  Som i serem!


Jordi Valls

Article publicat al darrer butlletí  "58è Aplec de la sardana" Santa Coloma de Gramenet, 2012