Translate

divendres, 24 de maig de 2013

Ah! - De Ponç a Noguera.




Hi ha una nova fornada d’autors joves que presenten una gran qualitat poètica, no vull donar noms concrets perquè són un volcà de veus diverses i en plena erupció. En Lluís Calvo em comentava que havia observat, que hi ha una nova forma de mirar poèticament, una renovació a fons dels tradicionals programes generacionals. I confirmo les seves paraules, la poesia és dúctil i no roman quieta en mausoleus romàntics, afortunadament depassa les pròpies expectatives pel bé del conjunt. Observadors privilegiats com Ricard Mirabete i Biel Barnils segueixen aquests canvis amb especial interès, i d’ells n’aprenc. De fet, els toca als més joves, com sempre, perquè són els més frescos, els més oberts, i tenen una visió artística, per formació, de conjunt: art, música, poesia, cinema, per les noves fornades, formen un tot.  El darrer llibre de Laia Noguera “Ah” és inclassificable, però alhora tot un repte pel lector amant de la poesia i de l’art. El llibre ve acompanyat d’un pròleg de l’inclassificable Carles Hac Mor. Noguera conjura els dimonis de Joan Ponç, a partir d’un dels seus quadres més estranys: “Comença el gran ball de les bruixes” de l’any 1951, provocant una remor de veus que ens porten directament a l'edat mitjana i la fantasia grotesca de l'imaginari del romànic i gòtic. Ponç, n'era molt conscient d'aquelles presències que ratllaven el malson estrident però alhora hilarant. Hi ha també ressons espriuans en l'estructura dels diàlegs, i amb enfocaments de Foix i de Brossa.  El to sentenciós d'alguns versos eleva el text i el fa fonamental. En podem trobar veritables joies: “Els contraris se’m confonen” , “Deixaré de semblar./M’esbocino a consciència.” El caràcter del llibre du ressons d’una projecció del guinyol. L'imaginari és brutal, infinit en el seu desplegament. Diàlegs inconclussos on els miralls parlen entre sí. Joan Ponç és ell mateix un personatge. D’altres personatges més impossibles com: Si no es massa suposar, Fanafafa, Barrutxú.  El llibre no afluixa en cap moment i la sorpresa, el cop d’efecte és inesperat a cada cantonada del llibre. Ja ho adverteix l’autora en la cita primera, escrita a l'inrevés. És un llibre que demana al lector que hi participi en el joc proposat que vagi endavant i endarrere, buscant les peces d’aquest divertidíssim trencaclosques poncià. La clau de pas, és al mig del llibre a la pàgina 32 on l’autora descriu i esquematitza el quadre de Ponç que l’ha inspirada: Personatges, Espai, Temps, Símbols, Colors, Narració, Moralitat.  Una mirada lúdica, reflexiva i molt nogueriana. Entreu a “Ah” i escoleu-vos entre els ecos de Joan Ponç. Laia Noguera esdevè intemporal, se salta els gèneres a la torera, i això, en els temps que corren no té preu.

dissabte, 11 de maig de 2013

Carta de Presentació de "Mal" per Vinyet Panyella.




He tingut el privilegi que la Vinyet Panyella em fes un pròleg excel·lent al meu desè llibre de poemes "Mal". La Vinyet em coneix de fa molts anys i hem compartit estones molt agradables sentint poesia, compartint-la, vivint-la. Hi ha una cosa que no s'ha alterat en tots aquests anys i és la fe de la Vinyet Panyella ha dipositat sempre en els meus poemes, ho agraeixo molt i em fa sentir acompanyat en aquest treball solitari que és el del poeta. El text que teniu a l'abast és la presentació de la Vinyet el dia 9 de Maig, una mirada de "Mal" i del fet poètic que va més enllà del llibre, un assaig en tota regla.

Allà va el meu agraïment, a la Vinyet que el va escriure i a la Dolors Sàrries, la meva editora de batalla que el va llegir públicament.

I com no a Ricard Mirabete que va penjar la primera ressenya de "Mal" a Núvol on us adjunto el següent enllaç. Amb lectors tan atents aquest llibre, "Mal" parteix d'una gran benedicció.

http://www.nuvol.com/critica/el-decaleg-del-mal/

Seguidament el text de la Vinyet Panyella

Sobre la celebració de(l) Mal. Carta a Jordi Valls.

Estimat Jordi,

Com bé saps la ubiqüitat és un do que encara no ens ha estat donat per més que fem tots els esforços per a assolir-la. Ens caldrà esperar unes quantes generacions i algun miracle portentós de la ciència i del progrés, sempre amatents a les nostres necessitats reals. Però sí que ens ha estat donat, o almenys així ho creiem, i practiquem fins als límits, el do de l'escriptura. L'escriptura és, entre altres coses, una mena de presència que no ens arriba a substituir però que ens fa visibles i entenedors i, ara per ara, substitueix aquest preuat do de la ubiqüitat que algun dia aconseguirem.

L’escriptura. La vivim fins els límits. La teva poesia ho posa de manifest: voreja els de la realitat i de la paraula, que s’acoblen per a explicar-nos amb un llenguatge nu de tota retòrica el contorns i els entorns dels éssers. N’és un exemple la "Última oda a Barcelona", l’aventura excursionista per una Barcelona que vas escriure juntament amb en Lluís Calvo, la ciutat nostrada que és no la dels triomfadors de la passada dècada ni la dels turistes babaus dels nostres dies sinó el retrat més precís de la Barcelona contemporània sense retòrica de lloança ni oripells, model per a la tradició de les odes urbanes cíclicament a l’ús, i, en fi, un dels meus llibres de capçalera per entendre i explicar aquesta ciutat. Com també ho són "Fèlix orbe", tan lúcid com amarg, i "Ni un pam de net al tancat dels ànecs", on t'esplaies amb més ironia, però tots dos fruit de la poètica d'aquest Barcelonès Nord que t'ha fet persona i poeta.

Al pròleg de "Mal" he volgut parlar d'aquesta poètica perquè n'ets el més preclar representant. No crec que en Calvo se m’enfadi en aquest precisió que no vol pas establir categories sinó explicar filiacions i consolidacions, avui per avui, les teves. Veniu de distintes procedències i heu confluït en una determinada dicció. Parlem ara de tu. Et vas abeurar directament i profusa en el doll de vitalisme obscur, moralitat extrema i dicció esqueixada de Màrius Sampere covant una poètica d'escenari urbà concretat en vivència a flor de pell i amb paisatge de rerefons, de radicalitat a ultrança reblada pel to del vers, de convicte i proclamat activisme poètic i cívic -tot és u!-; d'aparença -i només aparença!- de despreocupació formal compensada per una veu contundent i sense cap mena de concessió. La vas covar als primers llibres i va esclatar a partir de "Violència gratuïta" en totes les seves potencialitats. El poemari del tancat dels ànecs -el clos petit i incòmode, on unes pobres bèsties es mouen en un escàs espai vital, xerrotegen i no s'entenen, on cadascuna va per salvar el pinso escàs que es disputa amb l'altre, metàfora i transposició de la nostra comunitat contemporània-, marca una lleu derivació que sense renunciar a aquesta poètica ubicada on Barcelona deixa de ser la ditxosa “gran encisera”, indica que has ampliat els vorals del trànsit, sempre lluny de la torre d'ivori, arran de terra i enmig del fangar.

El "Mal" que avui celebrem sorgeix del final d'un trajecte que t'ha portat a reformular no una determinada manera d'escriure sinó el sentit profund de la teva poesia. Llavors t'has acarat al mirall líric de les “Aigües fosques”, ulls endins, ment endins, en un difícil trencament del cordó umbilical que atorgava el sentit físic de pertinença a una urbs vista com a material d'enderroc. Després t'has acarat al mirall dels altres, a la lluminositat del teu particular "Summa Artis", sentint el contrast de la bellesa i la contemplació en el mal inherent a la condició humana enfront dels grans temes que sotgen la humanitat. És el factor humà, amb totes les seves contradiccions inherents a la pròpia naturalesa el que finalment triomfa en la seva doble condició de plenitud i lletjor moral a la vista i lectura de les icones artístiques que ens proposes. El tercer estadi és el de l'èpica. Una èpica humana, desprovista de la grandiosa impunitat dels déus, acarada a tres moments històrics no tan allunyats entre sí per la seva tràgica magnitud: la dialèctica entre la llei i la injustícia en la Grècia clàssica, la batalla de l' Ebre, la caiguda de la Unió Soviètica. Aquest és el punt de fuga del llibre on, més enllà de la revolta i el sarcasme, t'aboques a la via de la poesia moral, un estadi més de la teva construcció literària. Sense abandonar el que t'ha fet fins ara et decantes obertament cap a una dimensió que no desdiu les anteriors sinó que les transforma en un panorama nou que sorgeix “en un canvi de vies” on tu, i Zagajewski, predecessor, us reconeixeu “com dos escarabats que rodolen pel poema / i fan del projecte la incerta casa dels orfes.” Robert Frost et serveix per invocar la llibertat del destí que el poeta es construeix i, com a tal, figura en el darrer apartat del llibre: “Sense sabates creues límits”, conclous. Límits: el d’una llibertat proveïda del bagatge de l'escepticisme i dels afectes que deixes entreveure en les endreces i invocacions. El teu és l'escepticisme del poeta modern en plena experimentació d'una solitud gairebé metafísica, a recer de la memòria, sense renunciar als ideals, despullat de dogmes, sabent que el teu trànsit està sotmès a la victòria i al fracàs, i tot camí, és sinònim de transformació. O de regeneració. El que ens proposes, al capdavall, és la necessitat de sacrifici i de destrucció per arribar a la construcció harmònica del jo poètic i individual en l'univers. Aquesta necessitat de regeneració determina el gir que ha emprès en la teva poesia. Un gir que mostra obertament la teva maduresa de poeta, vençut el Mal, irradiant la transformació que et defineix en plena i extrema creativitat.

No se si l'escriptura, ni tant sols la poesia, són un do. Sé que una i altra neixen de l'impuls d'explicar i d'explicar-nos, d'ajustar amb les paraules el que sentim i de fixar-ho en el negre sobre blanc del paper o la pantalla. Que un cop ho hem deixat escrit hi ha altres ulls en connexió amb els respectius cervells que llegeixen i pensen i cors que s'impressionen. És una manera més aviat matussera d'explicar perquè escrivim i perquè som poetes. N'hi ha d'altres més refinades i més grandiloqüents; a mi m'ha donat per il·lustrar-ho amb aquesta mena de fisiologia de l'acte poètic. Tot per dir-te que, com ja saps, no seré físicament a la celebració de(l) "Mal" però que serà com si hi fos, sobretot després d'haver tingut el privilegi de la teva confiança i la dels editors per haver-me encomanat el pròleg d'un llibre que m'ha fet pensar i sentir aquesta mena d'estranya felicitat que els poetes sabem que existeix.

Una forta abraçada d'afecte i complicitat,

Vinyet