A banda de 3i4 i Bromera, al País Valencià, hi ha un bon grapat d'editorials que fan una feina de fons important i impecable. És el cas de Denes, és el cas d'Edicions 96, i de moltes més, que d'enumerar-les, omplirien aquesta ressenya. Amb el suport de l'Ajuntament d'Almussafes, fa uns anys que editen unes delicioses plaquetes poètiques a la col·lecció Razef d'Edicions 96, impecablement dirigida per la poeta Maria Josep Escrivà. Fins a dia d'avui, n'ha publicat 15 autors, combinant poetes reconeguts per la tradició com: Li Bai, Ibn Khafaja, Tadeusz Rózewicz, o darrerament Walt Whitman, amb poetes contemporanis d'arreu de la geografia de parla catalana: Carles Rebassa, Begonya Mezquita, Salvador Jàfer, o Laia Noguera.
De "Parets" de Laia Noguera i del "Cant de mi mateix" de Walt Whitman traduït per Lluís Roda precisament volia parlar, dos llibres molt diferents però que s'acompanyen en els terminis de publicació de la col·lecció Razef. En el cas del "Cant de mi mateix" es tracta d'una proposta de lectura que parteix de Lluís Roda, Whitman és un poeta expansiu que crea escola i llegir-lo a la babalà pot arribar a enfarfegar i a despistar al lector neòfit de l'essència del gran poeta nordamericà, Lluís Roda ens ajuda a centrar-nos a la lectura d'aquells fragments que ofereixen la visió completa i complexa del poeta que ho volia cantar tot. L'ambició de Whitman la podem percebre en aquesta traducció meravellosa a la nostra llengua. A partir d'aquesta proposta de Lluís Roda s'obre la porta de l'univers de Whitman per al lector aventurer.
En el cas de "Parets" ens trobem amb un nou experiment poètic de Laia Noguera, que elabora amb contundència sensorial i en la línia del desconcert, un llibre paradoxal, fragmentat, valent: "Quan dic un altre home/ vull dir que em trobava/ bocins a la teva/ tauleta de nit." A "Parets" es respira i es toca l'àmbit domèstic, de la intimitat desconcertada en el de l'àmbit compartit i el de l'àmbit privat. S'hi respira el pas del temps com transforma la identitat i ens fa insegurs: "No vull que m'estimeu/ pel que semblo." L'estratègia de Noguera és el buit a l'espai de la pàgina, el buit i el text escrit configura el poema i mostra el discurs trencat, com bocins d'un calidoscopi que ben confegits aspira a explicar allò que no som capaços de copsar a un primer cop d'ull. "Parets" mereix ser llegit amb atenció per arribar a l'origen de cada paradoxa exposada, no és un llibre fàcil, només demana que el llegim amb el mateix amor amb que l'autora l'ha confegit, que no prenguem el camí fàcil i linial, cal anar i tornar pels camins de "Parets" i captarem la bellesa estranya de la poesia més a frec de pell. Us el recomano molt sincerament. Laia Noguera demostra que és una excel·lent poeta, amb una trajectòria que l'avala, ja no és cap promesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada