Translate

dijous, 29 de setembre de 2016

L'Esfera insomne- Màrius Sampere- Ed. Labreu

Arrel del darrer guardó "Lletra d'Or" atorgat a Màrius Sampere per la singularitat i qualitat del llibre "L'esfera insomne" amb un portentós pròleg de Mireia Vidal-Conte i publicat amb el número 63 de la col·lecció Alabatre de l'editorial Labreu. Aquest article ha estat publicat al darrer número de la revista Poetari.
-MIRADA AL POEMA XXVI-
Sampere amb el darrer llibre “L'esfera insomne” ens ofereix un fris de poemes llargs, discursius i deliciosos, on transpira reflexions personals i territori viscut. Com en els anteriors llibres sempre hi ha elements nous d'un Sampere encara per descobrir. És interessant reflexionar sobre la presència del territori a l'obra de Sampere, és una constant: L'hospital de l'Esperit Sant, el riu Besòs, les Tres Torres de Sant Adrià, el Guinardó on va néixer, etc. A diferència d'altres autors, Sampere, no ha volgut deixar testimoni del paisatge, de profeta de la geografia, de la ciutat deglutidora del paisatge. Senzillament és l'autor qui ha deglutit el paisatge, el fa intimitat pròpia, extensió del seu cos i l'expressa entre les categories dels elements modelats amb les seves mans per ser ell mateix: el demiürg. Destaco un poema concret que tracta el Barcelonès Nord que sempre ha dut al cor i al cap, el poema número XXVI que fa una referència a la geografia de Santa Coloma de Gramenet.
“Redundància o mosques d'ase,
mosques d'ase profètiques com a prova
de l'existència de les mosques
d'ase profètiques -o la redundància discorrent
avall, cap a la inferioritat necessària -així
mosques i mosques
d'ase
anuncien la benvinguda
dels altíssims gnoms, alliberadors -infal·libles
mosques d'ase -preguem,
preguem, germans, preguem-nos,
repetim-nos
en aquell espai brufat de mosques d'ase.
Aquesta estrofa o fragment de psalm -és més un psalm que no pas una elegia- mostra l'interès de Sampere pel paisatge viscut, i que conforma un imaginari de territori que sempre ha tingut a prop: el Barcelonès Nord, amb la presència invisible però intuïda del Camí Ral, que duia de la Vall Carcerenya a la Torre Pallaresa, pujant per Mosques d'Ase, passant pel voral de Can Butinyà fins al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. La idea dels “germans”, en forma de monjos imaginats, però també la idea dels “altíssims gnoms, alliberadors” i aquesta toponímia de les “Mosques d'Ase” que en minúscula provoquen una ambigüitat lingüística, un moviment mòrbid, incomodador “en aquell espai brufat de mosques d'ase”.
“Així conclouen
exactament
llibres
i llibres i llibres -tots amuntegats
sobre rajoles, potser els ossos freds
dels avis i avis, ben encaixats
simètrics, indispensables
lectures abans
de la Meditació.-
propòsits de maduració
del Verd infatigable
Himnes a l'Home-Obstruït
exempt, l'Exempt!, en efecte.”
La suma del coneixement, de l'amuntegament de llibres, en un espai entre real i imaginat, el mateix Monestir, lloc de culte, però alhora, un gran espai cultural, Sant Jeroni de la Murtra era un monestir famós per la seva història “ossos freds, dels avis i avis, ben encaixats simètrics” i la gran biblioteca, que malauradament, amb tot el conjunt, va cremar el 1835, i de la que es van poder salvar pocs exemplars. Sampere sembla dedicar un record a la desintegració dels llibres transcrits, com un gran símbol d'història perduda, literalment cremada, amb tot de vides entregades a la lectura i a l'oració. Aquesta però “maduració del Verd infatigable” procurada per aquests “propòsits” d'intenció caducada, i actualment en el racó ignorat per les ruïnes. De forma fosca, encara ens deixa aquest enigma “Himnes a l'Home-Obstruït/ exempt, l'Exempt!, en efecte. ” Aquest “Home-Obstruït” per l'oració, per la lectura, per la idea de justificar des d'arguments teològics un Déu que no necessita ser justificat. Perquè -Ell és el que és- I que en certa forma, Sampere, deixa entendre que tota teologia respon més a una necessitat d'autoconeixement humà “Home-Obstruït” en els límits d'un Déu “exempt, l'Exempt!” heus aquí, la paradoxa: l'humà que imaginant un Déu basa la raó de la necessitat de conèixer, per ser “el Verd infatigable”.
“Temible, temible el nan, gairebé
el grumoll, el fred invàlid
a punt de saltar – ho fa, cerca el coll
sense jugular – solament frisa
per una dentada inversa – a fi que el remolí
engoleixi el peix pla – tota extensió
refiada -temible l'estatura
reduïda a propòsit sangonós – xuclarà
llets ensucrades amb rom de navegants ciclops
i un crit nocturn-
el de terror, fosos
els ploms – només
la matèria invisible – amansirà la molècula.”
Aquesta és l'estrofa més confusa, més difícil d'interpretar, perquè mena a la imaginació fantàstica de Sampere. Fixem-nos en els elements que fa aparèixer: el nan que salta al “coll sense jugular”. Aquest nan que podem associar al gnom de la primera estrofa. Un ésser que agredeix per voluntat de ser agredit, vol provocar l'acció inversa, “tota extensió refiada”, el nan temible transforma “el coll sense jugular”, en un procés enterbolidor “a fi que el remolí engoleixi el peix pla” i s'entén que per darrere, amb traïdoria. Sampere ens dóna la pista definitiva d'aquesta transformació “xuclarà llets ensucrades amb rom de navegants ciclops”. El navegant no és pas l'Ulisses enginyós, són els ciclops caníbals i terribles, els protegits de Posidó, el déu dels mars, els que descobriran és Amèrica -el rom és una beguda alcohòlica que s'elabora amb canya de sucre, un producte inventat al Carib- el ciclop és Colom -com a mite del navegant intrèpid- que es va allotjar o a Sant Jeroni de la Murtra o a la Torre Pallaresa per ser rebut pels reis catòlics -no hi ha documents que ho certifiquin- i d'on molt probablement va sortir el monjo jerònim Ramon Pané que acompanyà a l'almirall al segon viatge a Amèrica. Pané, va ser el primer cronista que va descriure, amb mal dissimulada admiració, els indis de l'illa de l' Hispaniola. No és estrany el terror que vindrà, i que denunciarà més endavant fra Bartolomé de las Casas, “fosos els ploms” les cultures desaparegudes pel crim dels aventurers.
S'ha acabat el temps de la nostàlgia -per què
recordar? Per què patir
si el monstre
és capiculat i verd? -S'ha acabat
el temps dels comentaris,
de les explicacions, dels discursos
parabòlics -tot just és ara
i ara és atordir-se: tants ulls
com mirades concèntriques, tantes mirades
com resurreccions sense memòria -l'àngel exterminador
ens ha ungit -som allò que no podia ser
i molt més- s'ha acabat
el mar i el simi i la granota saltarina: d'estrella
en estrella- i ja no és ara
no anar endavant- l'esfera ja no dorm.
Tot aquell passat de vetes històriques que haurien de significar una evolució sostinguda cap a un lloc de reflexió i de pau llibresca, queda anul·lat i només sura un relat de discontinuïtat, on el nervi de la ciutat marca els nous ritmes “el monstre capiculat i verd?” En una cara la insolència del passat que ens interroga sobre els oblits voluntaris, i alhora, el present amenaçador “tants ulls com mirades concèntriques” Sampere intueix el trauma del creixement insostenible i lúcid mira al voltant d'aquells espais totalment colgats de barriades populoses, que existeixen i envolten la zona forestal “l'àngel exterminador ens ha ungit”, talment una plaga. N'és conscient de les dues realitats sobreposades, la de l'espai antic, mític -amb unes característiques medievals i amb gran càrrega històrica referencial- la de l'espai de la postmodernitat que fragmenta el discurs i passa per sobre i ho degluteix en forma de fragments inconnexes, ja no hi ha espai per la rondalla “s'ha acabat el mar i el simi i la granota saltarina: d'estrella en estrella”. Al final s'imposa un estil de vida apocalíptic que provoca l'insomni perpetu: “l'esfera ja no dorm.”
Jordi Valls

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada