Un dels poetes més sòlids de les lletres catalanes és Carles Camps Mundó. El territori de Camps Mundó és mental i filosòfic, goso dir que és un estoic. El seu, és l'espai de la lucidesa, un espai gens conciliador amb qualsevol idea de redempció en què pugui consistir l'existència humana, una actitud que, com a punt de partida, l'autor considera un autoengany.
Molt recomanable és visitar l'obra completa La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018). Carles Camps Mundó. Llibres del Segle. 2018. Allà hi trobarem les variants d'una hermenèutica única, obsessiva, de traç gruixut i claredat expositiva. La temàtica de Camps Mundó abunda en la clarividència del pensament conscient i el límit del llenguatge. La comunicació es veu afectada per allò que és comprès i pot ser dit des d'una exposició gens afectada. El xoc amb els recursos del lirisme fan evident un conflicte no resolt. En el fons apareix sempre la sospita que el llenguatge retòric és un parany on el poeta pot creure's “superior” a les possibilitats tangibles de l'existència. Però tu et creus -ben crèdul - / que la paraula et rapta enllà del món sensible / per revelar-te els límits / on neix un altre món sense crepuscle.
D'altra banda, el poeta no és insensible als sentiments, els sentiments són un motor fonamental per a l'existència i la bondat, que és la col·lisió entre l'ètica i els sentiments, un posicionament moral necessari. Aquesta clarividència de Camps Mundó fa que sigui una “rara avis” original a la poesia catalana.
El darrer llibre de poemes de Carles Camps Mundó Desig de veu parteix de dues notes introductòries del poeta que marquen el seu posicionament de forma molt precisa: La creació artística sempre ha d'estar de part dels vulnerables. Precisament perquè en som, la necessitem com a analítica radical dels conflictes íntims. Més endavant remarcarà fins a dos cops la mateixa idea. El camp propi de la poesia és el de les qüestions irresolubles. Desig de veu planteja la necessitat humana d'abastar més enllà d'allò que es pot anomenar, aquell producte que diríem imaginació i que esdevé impossible des d'uns paràmetres lògics, però que no deixen d'atiar el conflicte intern del poeta: Els noms no diuen res més que el que diuen. / Obligar-los a dir el que vull que diguin / m'ha fet merèixer el càstig d'impossible.
Camps Mundó opta per la disciplina del decasíl·lab, regular, sense rima. El pensament flueix com una oració elevada que el poeta retorna un cop i un altre als límits d'allò que es pot dir, d'allò que és tangible. Un recurs que recorda els apriorismes del Tractatus de Wittgenstein, i estilísticament ens remet al to elevat de les Estances de Carles Riba.
La lluita del poeta és la d'inflar i desinflar el velam de la poesia, aquest procés no està exempt d'un dolor íntim. I com sortir del parany? El poema se'ns presenta amb les batzegades de la reflexió sobre els motius expressats: la mort, el pas del temps, l'absurd de la vida. Aquest fragment de poema és un clar exemple:
¿Què n'haig de fer, de les belles imatges,
si el trànsit sempre és l'Èxode que em torna
al Paradís ara ja de la mort,
on el silenci sepulta les veus
perdudes de l'abans? Entre la mort
viva del naixement i la mort morta
final tot és un excés accesori,
una innecessitat sovint viscuda
amb malestar, com qui confós travessa
estances opressives d'un malson,
sense saber què hi fa allà enmig de tantes
altres figures inanes com ell.
I vol, però no en sap pas despertar.
A Desig de veu hi ha, en clar conflicte, la lluita del poeta per assolir una forma determinada. La lluita s'evidencia en els intents fallits d'aconseguir abastar el poema riu, però l'exigència dels que parteix el poeta, el limita poder anar més enllà de la sentència d'unes reflexions ben concretes, contundents, irrebatibles. Camps Mundó ho intenta un cop i un altre. I el poema es resisteix a la severa austeritat del pensament, el filòsof constreny al poeta. Però, oh paradoxa, la poesia emergeix -i de quina manera emergeix!- malgrat ensopegar de forma insistent amb la discontinuïtat del poema riu que vol emergir. Cada esforç formal s'estronca en la sentència, però aporta una explosió de lirisme.
A Desig de veu hom pot trobar l'eco reflexiu de T. S. Eliot, la lucidesa de Wallace Stevens, però alhora, també, en els dos poemes llargs del llibre, (llicència íntima del poeta) on Camps Mundó aconsegueix deixar expandir la seva veu lírica, hi ha una reminiscència que recorda el gran poema Piedra de Sol d'Octavio Paz. I és en aquesta fondària on el nostre poeta es deixa seduir i ens sedueix amb la fluència dionisíaca del vers que no vol acabar-se. I troba en l'exuberància dels motius el recurs per esllanguir la seva pròpia lírica. Camps Mundó es deixa portar per la música del cant. I el poeta, dansa!
Qui sap si la raó de la condemna
és ignorar que les paraules diuen
que ho diuen com els déus les van deixar
dites en la bellesa de les coses.
Respiro l'aire immediat: mai més
l'ofec de l'ànsia de plenitud
i de la il·lusió omnicomprensiva.
Només quan no tens res a dir, dius.
Només la ment distesa sap com és
la fesomia autèntica del món.
Busco l'anvers i el revers de la flama:
que cap lloc, que cap res, se'm torni símbol;
que mai més el poema faci veure
que hi veu. ¿O no volem la veritat?
On s'amaga el Desig de veu que hi és inserit en el substrat del poemari? L'amor a l'alteritat, els records que empenyen la memòria. Els sentiments afloren en el poema dedicat a les filles: Clara i Marta. És un terreny pantanós, un terreny que el poeta ha volgut o ha tingut la necessitat de transitar, i ho ha fet sense caure en un excés de fragància poètica, allò que diríem sentimentalisme.
Sever, Camps Mundó tanca el seu discurs.
Ni l'harmonia ni l'ebrietat.
Cap àngel ni diable dicta el vers.
El poema, tan sols desig de veu.
Malgrat les sentències del poeta, la bellesa lírica del trànsit en el poema ens porta a la meravella, una meravella a la manera de Ramon Llull, que és la meravella del descobriment. Carles Camps Mundó és una veu original per la literatura catalana, la seva poesia és exigent i el resultat per al lector és el d'una experiència de reflexió sensitiva de primera magnitud. Camps Mundó torna a fracassar, però la seva poesia, un cop més, triomfa.
Jordi Valls
Un comentari. Tota la meva poètica és una denúncia del fracàs del llenguatge, que ha pretès assaltar els cels a través de la lírica. Però de la grandesa d'aquest fracàs d'assaltar l'inexistent, n'han sortit Hölderlin, Rilke, Juan Ramón, Riba... Els grans de debò. I aquí el meu repte: com mantenir la pulsió de grandesa sense fomentar la Mentida de la Veritat. Doncs això: poetificant la normalitat de la desesperança, del sense sentit. És a dir, saber que la nostra grandesa és la fugacitat i no pas, com els grans, voler-hi oposar il·lusions que no són més que falses il·lusions redemptoristes, salvífiques. Hegel: mantenir-nos drets en l'esquinçament. En definitiva, es tracta d’abordar els grans temes universals sense credulitat.
ResponEliminaCarles Camps Mundó