EL TESTIMONI DE LES PEDRES D'AIGUA

 

Un grapat de pedres d'aigua - Manel Ollé -LaBreu, Col. Alabatre, 115. Barcelona. 2021. Premi Jocs Florals de Barcelona. 14 euros.

Manel Ollé va guanyar el darrer premi Jocs Florals de Barcelona amb «Un grapat de pedres d’aigua» un llibre de poemes que ha aparegut editat per LaBreu. Manel Ollé és professor titular a la UPF d'història i cultura de la Xina moderna i contemporània. No només això, tenim en Ollé tot un expert en les cultures asiàtiques. I també una persona inquieta i compromesa amb la societat i la literatura catalana. I aquesta informació que pot semblar puntual és imprescindible per endinsar-nos en la seva obra poètica.

Abans convé recordar els llibres de poesia d'Ollé anteriors: «De bandera liberiana» Premi Guerau de Liost, 1993. «Mirall negre» Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de Poesia, 2001. «Bratislava o Bucarest» Premi Gabriel Ferrater, 2012. Faig doncs la recomanació de llegir els llibres de poemes anteriors per pur plaer lector i alhora per poder valorar una trajectòria que considero rellevant a les nostres lletres.

Una de les moltes virtuts de «Un grapat de pedres d'aigua» i la meva primera reflexió és el títol que trobo simbòlic i confronta dos elements en contacte: un de sòlid, les pedres i un de líquid, l'aigua. Les pedres d'aigua són aquelles que poden ser còdols arrodonits pel pas incessant del corrent o pedres planes que poden rebotar a la superfície del riu o del mar. Allò que queda són les pedres, però l'aigua, com afirmava Heràclit, no serà mai la mateixa, és allò que passa, com el temps, però les pedres, allò que queda, això sí, alterat pel pas del líquid.

D’altra banda Manel Ollé configura el llibre que a partir de l'estructura tradicional de l'  haibun, una combinació de la prosa poètica amb una coda final en forma haiku. Aquesta combinació és força impactant perquè la narrativitat de la prosa culmina en el lirisme del haikú. El haibun fa pensar d’entrada en el clàssic de la literatura japonesa «el camins d’Oku» de Matsuo Basho, on a partir de les descripcions en el transcurs d'un viatge, el poeta nipó tanca amb un haiku que resumeix esquemàticament l'experiència en quelcom essencial, il·luminador.

En el cas d'Ollé les proses dels haibun ens transporten a la memòria del poeta, que és urbana i cosmopolita. En uns espais on la provisionalitat d'uns elements que perduren entre els fragments del record. Els espais descrits són el retrat de l'autor en un mirall negre (un dels símbols a tenir en compte de l'autor) amb què Manel Ollé identifica les vivències, i allà no descobrim la Barcelona impostada a les tradicionals odes, la de Verdaguer o Maragall, sinó la seva particular manera de mirar la trama urbana. Una ciutat plena de referents que van dels intestins dels carrers i barris, dels llocs de trànsit immutables en el temps. Tanmateix, també en convivència amb la reflexió que fa Ollé del pas de la vida, i quina mesura més exacta que la dels canvis físics d'un mateix, perquè allò que som en un instant ho som en la totalitat de la nostra existència.

La particular ciutat de Manel Ollé és la de carrers que sempre han estat anònims o espectadors invisibles d'una Barcelona de postal, immune al canvi. I com una aranya, amb observació fabril, Ollé va creant presències en espais de pas, incòmodes, i de vegades inhòspits, potser perquè sempre han estat allà, i això crea un afecte o una pertinença còmplice entre el lloc, el temps i el mediador que és el poeta. 

Cada matí a tres quarts de deu s'activa la veu esquerdada del dispositiu d'alerta que et recorda que has d'avisar els paletes que vinguin a instal·lar el plat de la dutxa, i a endur-se de pas la vella banyera esgrogueïda. T'hi resisteixes, perquè te l'estimes com si fos un estany rar i glaçat.

rius de rovell

blancs esblaimats: la vall

escantellada

L’estil d’Ollé és particular, reconeixible, precís, aspre, no donat a la gratuïtat afectiva. Hi ha algun element de duresa que em recorda vagament el José Maria Fonollosa de “Ciudad del hombre: Barcelona” amb qui comparteix una reflexió des d'una subjectivitat existencialista, crítica amb la deixadesa, des de la simple observació dels carrers impersonals. Un bon exemple:

Al bosc del Parc de la Pegaso, encara no hi han arribat els caçadors del torn de la tarda. T'obres pas a poca a poc amb l'arma esmolada entre els esbarzers, mirant de no fer soroll. Els mercenaris de les barraques de l'estany sec ara hi fan la migdiada, vora els tubs roents dels tobogans rovellats. Dues nenes juguen a la xarranca amb els ulls cosits i els codis de cendra esgrafiats a les galtes.

camí emboscat:

al brancam del revolt

l'aigua del sol

La diferència, a parer meu, és que Fonollosa s'inscriu en la intimitat de la persona de passat inquietant que passa per un carrer determinat i Ollé aprofundeix en els espais, en aquest cas, el Parc de la Pegaso esdevé un lloc gairebé mitològic i oníric, potser per trobar aquells elements del mirall íntim que han quedat al marge, i que d'alguna manera són reflectits en la descripció.

L'estructura de les proses també recorden les de J. V. Foix, més aviat, en el preciosisme lingüístic i en una tendència a una introspecció i a l'estranyament més enllà de l'espai descrit: La Sagrera, P. Masades, l'estació de Sant Andreu, Torres i Bages, Nou Barris, Les Roquetes, el Clot, els marges del Nus de la Trinitat, el riu Besòs. La tendència és fer aparèixer una  Barcelona incòmoda i al marge de la grandiloqüència i la monumentalitat. Però també surt d'aquesta Barcelona i s'ubica al Paral·lel, el tren de Rodalies en direcció al Maresme, l'Hospital del Mar, Manresa. La inquietud mena a l'autor a fer de la ciutat una xarxa de connexions amb vivències, viatges i records que van més enllà d'una frontera tangible. La culminació, o com apunta el mateix Ollé l'origen, és el haiku, l'element principal del poema i que mena a la prosa poètica.

No voldria deixar de referir-me a una tercera persona que va apareixent, “ella”, un element que pot referir-se a la mateixa ciutat o a un misteriós referent que acompanya al poeta, tant és. Destaco la capacitat d'Ollé per fer tangible l'intangible, almenys des d'una delicada fugacitat que sempre pren cos en algun element real que està passant. 

Ella sabia com fer entrar un feix de llum dins la pedra. La bala de glaç de plata negra s'escolava com si res dins del mos de metall fos, que tot d'una es tornava a segellar. La sobtosa llum que hi ha dins cada cos secretament s'hi enquistava i persistia, vibrant, com una cosa viva. I ara, mentre avances arrossegant els peus dins l'aigua, prems la pedra dins el puny i no pots fer altra cosa que tornar a escandir una altra vegada els celatges negres amb ressons roses i blaus a l'horitzó de la matinada. Veus a l'altra banda de la platja la gossada que et persegueix i borda a la lluna, i a la barana del passeig els traficants de ferralla que fan temps davant de l'Hospital del Mar.

la pedra encesa

de miratge en miratge:

que hi veu del tot

M'agradaria que el lector de “Un grapat de pedres d'aigua” s'hi acostés sigil·lós, obrís el llibre i després d'haver fet una lectura atenta, de tornar al haiku, un per un (que són la clau de pas de les reflexions d'Ollé) i tornés a fer una nova lectura, descobrir la riquesa dels poemes i fer l'exercici de separar Barcelona de Manel Ollé, llavors, potser trobareu, com m'ha passat a mi mateix, que les dues ànimes són indistingibles. 

Jordi Valls