Presentació de Felix orbe de Jordi Valls LLIBRERIA CATALÒNIA, 6 d’abril de 2011
Abans que res, gràcies a en Jordi Valls per confiar-me aquesta tasca.
Felix orbe és el vuitè llibre d’aquest poeta, que ja ha rebut diferents premis i reconeixements d’institucions i crítics. El títol té a veure amb la literatura d’utopies, força arrelada en la tradició occidental, i ens posa sobre la pista. Hi ha un retrat del món més actual i proper sota una òptica crítica, que busca per entre totes les esquerdes de la història on és l’error, on ens equivoquem per no aconseguir que aquest sigui el món feliç que voldríem.
El plantejament el fa remenant ben endins de la cultura occidental, des de les mateixes històries de la Bíblia. No és el primer cop que en Jordi Valls busseja en les tradicions religioses occidentals que fonamenten la nostra cultura. Ja en llibres anteriors hi ha referències a mites i passatges bíblics. En aquest cas, el llibre s’obre i es tanca amb una nova anàlisi de l’episodi de David i Goliat i els fets de Josuè, obeït per Déu. Igualment hi ah altres elements bíblics que van esquitxant els versos: Judes, les estàtues de sal, els reis d’Orient, el pessebre.
Un dels crims més beneïts per la tradició es contempla des d’una altra perspectiva. David mata Goliat i l’assassinat el converteix en heroi. La violència espatlla la bellesa, sempre, però és molt difícil eradicar-la, especialment perquè l’home tossut no aprèn dels errors passats. No és el primer cop que el poeta tracta aquest tema de la violència, especialment rellevant a Violència gratuïta, llibre pel qual va guanyar els Jocs Florals de Barcelona l’any 2006.
A Felix orbe trobem un món clos. En Jordi Valls no sembla amoïnar-se gaire pel més enllà i quan es qüestiona Déu no es fa mai reclamant una eternitat. El plantejament és sempre terrenal; la Bíblia és una forta presència cultural més que religiosa. Tot i això, forma part del nostre bagatge cultural i té molt de fundacional en la nostra cultura. Una cultura que se sustenta en la violència, la venera i la justifica, si guanya qui li interessa. Així que David mati Goliat, o que Josué rebi l’ajuda de Déu per cometre una matança només fa que torçar la base d’una civilització que no té uns bons fonaments.
La instauració del delicte per llei, la torre inclinada per la base, ben alta.
Però d’això en fa una pila d’anys i hi ha hagut oportunitats per redreçar-ho, que els humans hem anat malbaratant una darrera l’altra, sense concedir-nos l’opció d’habitar un món feliç. No n’aprenem perquè no volem. Davant nostre hi ha traces que ens indiquen el camí a seguir, o millor, el que no s’hauria de seguir, però nosaltres, igual que les vaques, maragallianes o més properes a Pere Quart, destil·lem una mala llet que no ens espolsem del tot.
Pel que fa al lligam amb el passat, hem heretat les paraules dels nostres avantpassats però també la seva por i encara no ens l’hem expulsat del tot. És un llast que arrosseguem. Es fa molt evident a poemes com La carretera (una referència a McCarthy), Tradició, L’etenitat.
I aquesta por ens immobilitza i ens impedeix plantar cara d’una altra manera més efectiva.
Som néts d’un conflicte que ha marcat la generació dels nostres pares i ens han llegat a nosaltres aquesta marca que no sabem com treure’ns de sobre.
D’alguna manera des de Felix Orbe, el poeta pretén agitar-nos la consciència. Hem de superar la por i moure’ns més enllà de la culpa que ens immobilitza:
Culpable de sentir-me en pau,
llegim en un dels primers poemes del llibre. I aquest ja seria un primer pas a seguir. Tot i la paradoxa que es manifesta en aquestes persones, hi comença a haver un primer pas. No ens hauríem de sentir en pau i hauríem de superar la rutina:
La rutina té la força d’un cadàver.
El cos empeny l’ànima i no l’ànima el cos.
I és que la història, la tradició pesa molt ni que sigui d’una manera callada:
La ferida simbòlica no deixa marca de tan subtil
Bona part dels poemes parteixen d’una anècdota puntual que intuïm el poeta ha viscut, des de la qual arribem a la reflexió més genèrica. El sense-sostre, el mag, la fotografia a l’aparador d’unes models lluminoses, el jersei de llana vell o els esquiadors que es llencen per la pendent: tot això li serveix a l’autor per acostar-nos a una reflexió contundent que, sense concessions, apel·la directament a la nostra consciència.
En Jordi Valls és un poeta molt narratiu. Els poemes tenen molt de relat breu, una mena de microconte poètic que ens transporta del fet concret a un significat essencial.
Un tema que apareix aquí i allà és el de la implacabilitat del pas del temps i la seva relació amb la bellesa, però vinculats a la realitat més quotidiana, a l’observació del dia a dia que s’esmuny amb rapidesa però no s’acaba d’esborrar. La còpula d’un parell d’espiadimonis a un parc d’Irlanda porten a la certesa que la bellesa fuig i això la fa més bella i ens hem d’esforçar per captar-la abans que la mort, inevitable, ens l’arrabassi del tot.
Com n’és de fugitiva la proximitat d’un llit comú
Però la rapidesa en què vivim ens converteix en destralers amb la pròpia realitat:
Tenim massa pressa com per ser subtils
I, al final, el més important és el poder de la mirada particular:
Tothom és bell; tothom ha estat lleig; La bellesa és mentida
ens diu en un poema metapoètic, dels quals n’hi ha uns quants. Perquè el poeta es relaciona amb la seva obra i el seu moment a parts iguals, i la poesia que fa va lligada directament al món que la rep. I així ho va explicant en poemes on parla de les muses, la inspiració i de les metàfores que no pot fer.
Tot i que el poeta té cura de la forma, té molt clar que la mètrica no ha de sacrificar el sentit. Felix Orbe vol transmetre, arribar, i el treball poètic, que hi és, no ha de passar per davant de la voluntat de significar. La poètica ha de ser deutora de la realitat i no vivim en un moment plàcid. Hem arribat al temps de les promeses incomplertes. S’han acabat les utopies i no és moment de floritures. El poeta té una pretensió clara: vol sacsejar consciències i ho fa usant les seves eines. Hi ha imatges punyents, metàfores agosarades però les justes i imprescindibles. La regularitat mètrica dels poemes implica un esforç seriós i també un mestratge. El ritme s’adequa al pensament perquè hi ha un ajustament entre forma i sentit. La forma no ens ha de fer perdre el sentit, el preciosisme podria allunyar-nos de l’objectiu immediat del llibre.
Una de les seves fonts d’inspiració (millor dit, de reflexió i treball) és la ciutat, i especialment, la ciutat perifèrica o les zones urbanes que s’elideixen a les guies turístiques, que no surten a les fotos, on la vida transcorre en la seva quotidianitat més simple. L’Última oda a Barcelona, a quatre mans amb en Lluís Calvo n’és un bon exemple. Potser no és tan palès aquest tret urbà aquí, perquè segurament és un llibre amb pocs paisatges exteriors, tanmateix, tret de les anècdotes puntuals que tenen lloc a l’exterior s’endevina un entorn urbà. Places, asfalt i pisos com a habitatges evoquen una ciutat més que no pas el món rural. Potser perquè ja el coneixem i no podem evitar que ressonin els versos dels seus llibres anteriors i la seva vinculació sempre manifesta a la perifèria urbana.
I enllaçant amb això, amb aquest jo que advertim, vull destacar la identitat del jo que es va perfilant darrere dels versos. Penso que lluny de trobar-nos amb un poeta fingidor, que ens diria Pessoa, som davant d’un poeta que es va deixant anar en els poemes. I no necessàriament perquè ens expliqui el que sovint considerem més íntim, sinó perquè el que hi trobem d’una manera molt honesta és una posició ètica innegociable. La gran majoria dels poemes s’adrecen a un tu que pot ser el mateix autor i podem ser nosaltres, auditori d’habitants d’aquest present que tenim a les mans i hauríem de canviar.
En aquest sentit m’agraden molt especialment els versos on el poeta declara:
Ara m’arrapo a la roca per conservar amb fermesa el poc que sóc i el molt que somnio
M’agradaria que el resultat final de la meva breu exposició sigui que, apart de passar una bona estona poètica, a tots plegats us agafin ganes de llegir no només aquest llibre sinó altres llibres del poeta. Penso que val realment la pena, que la seva poesia, que amb certa gosadia, tot i que prudent, m’atreveixo a qualificar de prosaica, respon a les necessitats actuals i compleix amb escreix allò pel que en Jordi Valls confessa que escriu:
Escriure allò que encara no ha llegit.
I de debò penso que és així: aquests poemes contenen material inèdit.
Vull acabar, però, amb uns versos del llibre, imatges, paraules que m’han agradat especialment:
La ginesta més que florir degrada el groc
El llindar de l’amor és l’imperi abatut d’una voluntat poc fèrria
La llana vella és el fil del record panxa enlaire
L’arc perfecte, l’exigit, no l’he tancat mai
MOLTES GRÀCIES.