Translate

dilluns, 12 de desembre del 2022

BON NADAL! -Joan Descals- Jordi Valls-


 

                                                                D'ESTEL A ESTEL



                                                   Torna l'estel per encendre'ns la cara,

                                                   la novetat s'ha fet bella de cop.

                                                   I al trenc de l'any, el paradís ignot

                                                   en brasa viva quan la nit és clara.


                                                   Un doble estel tremola per l'ermot,

                                                   de dins a fora; i el moment és ara.

                                                   La intensitat que il·lumina pertot,

                                                   pujols i rius, i un fred que desempara:


                                                   el rabadà grenyut, el xai i el llop,

                                                   els tres savis d'orient; res no els para.

                                                   Junts van fent via, l'anhel no els separa,


                                                  i el més modest pessebre i al trist foc,

                                                  l'ase i el bou, la joia que els amara.

                                                  D'estel a estel, caminem cap al Tot.

 

 

                                                Il·lustració Joan Descals 

                                                Poema Jordi Valls

 












dimarts, 21 de juny del 2022

CEUTA

Ceuta - Wikipedia

 



Vaig fer el servei militar a Ceuta, soldat de lleva del quart reemplaçament del 1989, en el regiment d'artilleria mixta de muntanya, RAMIX-30, 1a bateria. Josep Valls Blanch també va fer el servei militar a Ceuta, en el cos d'artilleria. Cada divendres a mig matí fèiem instrucció al pati d'armes de la caserna militar per prescripció del tinent coronel. I al final de la instrucció, invariablement, havíem de cantar a viva veu l'himne dels artillers. Un himne que tenia un no sé què de pasdoble, Marchemos unidos, marchemos dichosos ,/ seguros, contentos de nuestro valor, / y cuando luchando a morir lleguemos / antes que rendidos muertos con honor.” L'himne és tediós i llarg i només hi apareixen dos noms propis: Velarde i Daoíz. Amb el temps vaig esbrinar que van ser herois de la sublevació del 2 de maig madrileny, durant la Guerra del Francès. Ho relaciono involuntàriament amb el famós quadre de Francisco de Goya Los fusilamientos del 2 de mayo. L'home morè, de la camisa blanca amb els braços en creu, com un colom de la pau redemptor, il·lumina la tenebrosa escena. La composició no podia ser més angoixant i tenebrosa.

Josep Valls Blanch és el meu avi, no el vaig conèixer i només m'ha arribat la seva llegenda. A la Guerra Civil, en un dels bombardeigs aeris va saltar d'un camió a temps i va salvar la pell de miracle.

De miracle vaig arribar a Ceuta després de dotze hores de tren des de Barcelona a Algesires. Arribar a Algesires i la tediosa distribució de la lleva segons el destí de cadascú, llavors el transport amb el ferry i des del mar, per primer cop, el Penyal de Gibraltar, les dues ribes separades per l'estret, Ceuta i Gibraltar, a catorze quilòmetres de distància, apuntant-se amb els seus dits, com l'exaltada revelació de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. I dic apuntant-se, i certament era així, des de l'artilleria de Costa de la Muntanya de l'Hacho, entre túnels foradats a la muntanya, en un entramat laberíntic, gairebé una ciutat búnquer subterrània, hi havia unes peces d'artilleria enormes apuntant en direcció a Gibraltar, eren d'un gran calibre, segons ens van explicar, d'origen alemany del 1915 i també ens van dir que era regal del govern alemany nazi procedent d'un vaixell de guerra desballestat de la Primera Guerra Mundial, que va ser obsequiat al general Franco per cobrir la necessitat de coacció a la britànica Gibraltar amb una fam precisa. Eren altres temps i els aliats i les intencions eren unes altres.

Vaig ser a Ceuta un any de calendari de juliol a juliol, amb una setmana afegida per un problema logístic de recepció de la nova lleva que ens havia de substituir. L'estat de nervis, el sentiment d'abandó, la injustícia de l'hàbitat era punxant i contínua. No em pensava que aquesta basarda seria possible en plena democràcia. En aquell moment, era ministre de defensa Narcís Serra, la imatge d'Espanya era la d'un país modern que havia tingut una transició exemplar, model exportable per als països en vies de desenvolupament i tota la pesca. En contrast, em vaig trobar un exèrcit de rampoina, injust, inútil i anacrònic. Quan un soldat se suïcidava en un post de guàrdia, s'arrestava la garita corresponent una lògica absurda que només la lògica de la justícia militar era capaç d'entendre.

Vaig servir en una bateria -en el cas de l'artilleria les companyies adopten aquesta condició de bateria- a la caserna militar d'artilleria RAMIX-30. Hi havia entre el personal un excedent de bascos, catalans i delinqüents comuns, de tal manera que em vaig acostumar a sentir una flaire constant de “porros” del tot accessibles i bastant tolerats a la caserna. Sentia les baralles entre vizcainos i guipuchis a tota hora, eren molt pesats. El caporal primer era basc i ens feia la instrucció quan no hi havia comandaments en eusquera: bat, bi, hiru, lau... llavors barrejava amb un marquen, marquen... en un castellà castís i desmenjat. Quan em cridaven pel malnom de: xinxe poeta! Jo havia de respondre: El abuelo es de la ETA. I així anava passant el temps. Vaig fer amistat amb el caporal furrier, també basc, em va ensenyar la música d'Oskorri.

El meu avi també va ser caporal furrier, feia molt, és clar, saber escriure en aquella època. Jo vaig ser el ràdio telefonista del capità i estava en el grup que portàvem la logística de les telecomunicacions, un entramat de cables que havíem de tibar amb molta cura en uns rodets de fusta grans que desplegàvem i tornàvem a enrotllar, segons les necessitats del servei, ens passàvem dies fent anar un martellet per tesar els rotlles de cable i que no es corbessin. També netejàvem les armes amb oli i amb greix de cavall les peces d'artilleria. Tot era de ferro, susceptible d'oxidar-se.

Odiava especialment anar de maniobres sobretot per la difícil higiene personal i els freds de les guàrdies. Vaig fer-ne dues, la primera a Cerro Muriano, Còrdova, la segona a Almeria, gairebé al desert, molt a prop de la població de Viator, on a pocs quilòmetres hi havia una Brigada mixta, és a dir, una caserna de casernes, dirigida en aquest cas per un general de brigada. Recordo que a Cerro Muriano l'ambient al gener era gèlid, els soldats s'avorrien i feien diverses apostes i jocs, el més sorprenent era el d'encerclar, com en una lluita de gladiadors, els escorpins i els centpeus dins d'un got transparent per veure qui acaba sobrevivint a la batalla a mort entre les dues bèsties, no cal dir que alguns van fer petites fortunes. Tot plegat gens instructiu.

Les peces d'artilleria de muntanya eren de calibratge petit 105/14, fabricació italiana dels anys cinquanta. La munició es dividia en l'americana i l'espanyola, els projectils que fallaven eren de fabricació espanyola. Les peces d'artilleria s'havien de mimetitzar amb el terreny per enganyar l'aviació. I havíem de desplegar una xarxa que després tesàvem, i ho havíem de fer coordinats i cronometrats, vaig ser amonestat uns quants cops i arrestat de tant en tant.

Jo ho veia tot plegat molt obsolet, en el temps que muntàvem la logística ens podrien haver bombardejat en diverses ràtzies aèries. No hi ha millor informació que les pel·lícules bèl·liques i la sensació que jo personalment tenia era d'una gran indefensió per l'obsolescència dels mitjans emprats a les maniobres. Evidentment, era una opinió que m'havia de guardar ben guardada si no volia rebre represàlies. En una ocasió havíem de fer una rasa a terra entre diversos soldats, ens van posar a tots els que veníem de ciutat al mateix grup, les pales petites i desplegables eren les pròpies de campanya, el resultat era desolador, a banda d'acabar destrossats físicament vam trencar dues pales i la rasa que vam fer no arribava ni als genolls. Els soldats del costat que venien tots de camp van fer una rasa exemplar, tota una trinxera. El capità ens fa fumer una esbroncada descomunal i va posar d'exemple els soldats de camp, llavors ens va tractar d'inútils en amunt i va dir que en una guerra de veritat ens haurien mort. Jo, fora de mi, cansadíssim com estava, li vaig demanar al capità si l'exèrcit ens podria facilitar als soldats un document amb els acords de Ginebra per saber els drets dels presoners en cas d'haver-nos de rendir a l'enemic. El capità fora de si em va escridassar de valent, em va regalar una plantofada i uns quants dies d'arrest.

Desconec l'experiència de l'avi a la “mili”, el pare no la va fer, era fill de vídua i el torn va passar a la següent generació, és a dir, a mi mateix. El destí i les seves intermitències, l'atzar i la seva determinació a marcar les vides a foc i sang. No he tornat mai més a Ceuta, tot i que ara recordo amb emoció el pas migratori de les aus en estols infinits des de les costes africanes a la península. Aquesta observació es fa de forma privilegiada des dels polvorins del Mont Obispo. És possible que Ulisses i Calipso visquessin plegats en una cova de Ceuta. Jo, com Ulisses m'enyorava de casa i a casa també m'enyoraven. Llegia molt. I queien els llibres de Verdaguer, Espriu, Vinyoli, Maragall. No sabré mai com li va anar al meu avi, ni si va veure el que vaig veure jo a les garites de l'Obispo. Més enllà de la sordidesa i del malestar de saber-me esclau a Ceuta, vaig aprendre a sobreviure la injustícia i potser per no matar-me en una garita absurda em vaig fer lector de poesia. 

 

Jordi Valls 

dijous, 16 de juny del 2022

BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 5a)


 

5- Estudi de Miquel Àngel Para. C. Ciutadella, Sta. Coloma de Gramenet. No és important l'hora. Benito Marcos i M. Àngel Para, enceten un llenç en blanc a quatre mans. Albert Gusi va fent una sessió fotogràfica al voltant de l'obra dels artistes. Els artistes parlaran entre ells improvisadament sobre l'art i la creativitat. Albert Gusi intervindrà en moments decisius, quan la conversa s'apagui.

dijous, 9 de juny del 2022

BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 4a)

 



Hospital de Can Ruti. Tarda vespre. Personatge vestit amb bata blanca, segur de si mateix. Una mena d'existencialista de pa sucat amb oli.


-No hi ha res més motivador que la desgràcia dels altres. M'anima el seu malestar. El dolor aliè em recorda que la capacitat de resistència humana és prodigiosa. Pateixen i et miren als ulls. Supliquen compassió. I no pots fer res per salvar-los. Reconforta veure'ls com s'acaben amb la remota esperança de sentir-se compresos. Quan morin els oblidaré, inútil serà per mi el seu record. Cruel? No ho sé, potser ho busco. Si pogués confessar el que sento ja no seria el meu secret i jo passaria a ser algú menyspreable. Però ningú no pot canviar la conseqüència d'aquest tot plegat imprescindible, com la mort de qui em confia la seva esperança. A mi, sense que ningú no ho sospiti, això em dóna vida.


dijous, 2 de juny del 2022

BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 3a)




3-Plaça de la Vila. Santa Coloma de Gramenet. Un home i una dona es troben al mig de la plaça. Entre els dos pilars, la càmera fixa enfoca com s'apropen l'un a l'altre al centre mateix. Porten cadascú un element diferenciador: el primer, un carro de la compra, l'altra, una cartera.

-Ei, que bé!

-bé, bé.

-Molt bé.

-beeee!

-rebeee!

-I el bebé, bé?

-Oh sí, bé.

-Ve o no ve? -assenyala el cel.

-Ve, ve.

-Què bé!

Miren el rellotge de la P. de la Vila. Uns segons, fixament.

-Marxo, bé, doncs bé.

-Bé, bé, molt bé.

-Véns?

-No, xais.

-Adéu, be.

Marxa cadascú per camins oposats.





dimecres, 25 de maig del 2022

BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 2a i 2b)


 


2a- Pont del Petroli. A mig matí. Tràveling amb punt de vista. Noia en primera persona arrenca a caminar de pressa. Des de l'angle encarat a l'estàtua del mico d'Anís del Mono se li asseu al costat. Imagina que puja la rampa, se sent la respiració forta, combinada amb xiular una insinuació de cançó, fins a arribar al final. (A partir d'aquí irrealitzable per les conseqüències de la tempesta Glòria encara per reparar) S'apropa a la barana -sensació d'estar envoltada de mar-. Canvia el punt de vista de la càmera, l'enfoca a ella. S'acosta a la banda de Barcelona, enfoca les tres torres de la Fecsa. Gira lentament a l'estació meteorològica, s'acosta al poema de Jordi Sarsanedas “Pont del Petroli”, diu els darrers versos en veu alta: “Ventura feliç: / allò que no vindrà mai/ però no deixa de poder venir, / de voler venir.” La càmera torna a enfocar l'amplitud del mar. Torna a la noia i aquesta mira la muntanya. La càmera mostra el paisatge de muntanya, davant per davant. Fa zoom i emmarca la més alta el Puig Castellar.


2b- Puig Castellar. Esplanada abans de pujar al cim. Matí, al voltant de les 12h. aproximadament. Un noi és davant del monòlit amb el poema de Màrius Sampere “Sender”. La càmera el mostra llegint interioritzant el poema. Gira la càmera i deixa d'enfocar el noi, emmarca la baixada de xiprers a mà esquerra, camí de l'ermita. La veu del noi recita el darrer vers de Sampere: “Tot camí és llum.” S'acosta al mirador i enfoca el mar. Un zoom que pugui mostrar el Pont del Petroli o en el seu defecte a la platja del Coco, o el Port.

dijous, 12 de maig del 2022

BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 1a)







1- Matí. Des del Pont de Santa Coloma per la vorera davant del Nus de la Trinitat. Soroll    ambiental de cotxes rodant. Un home elegant, vestit per anar a l'òpera, corbatí negre, camisa blanca, sabates xarolades, impol·lut, ben pentinat, afaitat, observa atentament el rellotge. S'acosta un jove encuriosit, se'l mira estranyat, es posa a la vora, mira també al Nus de la Trinitat.


Jove. Que boniques són les paraules ben dites.

Sr. Elegant. La música és a l'ambient. No existeix el silenci.

Jove. Una melodia perspicaç, indissimulada.

Sr.Elegant. Cada matí vinc a sentir l'instrument, la mateixa melodia amb variants subtils.

Jove. I quin paisatge! Els urbanistes han mudat la constància de l'agricultura. Anells de carretera, nivells de moviment automàtic fluctuant en els dos sentits.

Sr.Elegant. Hi ha complexitat en el so.

Jove. La Trinitat és la suma de tres ordres tonals.

Sr.Elegant. Elevades són les paraules que no es poden dir.

Jove. El temps marca la durada simfònica fins on som capaços de resistir. La tercera arriba a la nota més sostinguda.

Sr.Elegant. Podríem tractar de l'amor. L'amor sempre salta sense condicions.

Jove. No hi ha descans al vesper. El silenci és una dansa sense so. No deixa de ser una paradoxa.

Sr.Elegant. Silenci? Escolta. El vesper és el preludi de l'amor.

Jove. L'amor ja vindrà després del silenci. El so s'articula en la potència de la bellesa, no en la bellesa manifesta. 

Sr.Elegant. Una caixa de ressonància és el temps que ha de venir. El silenci és un absurd.


Fi  de l'acció primera.

dissabte, 7 de maig del 2022

100 pecats lectors al nostre abast


Llavina, Jordi. 100 llibres catalans que fan de bon llegir. Valls: Cossetània, 2022. 239 p. (De cent en cent; 71). ISBN 978-84-1356-157-8. 15,90 €.


Jordi Llavina és un dels escriptors més inquiets de les nostres lletres, ha treballat tots els gèneres literaris: narrativa, poesia i assaig. Conrea la crítica literària. A més, ha obtingut premis importants que reforcen públicament la qualitat, el reconeixement i la influència de l’autor a les nostres lletres.

100 llibres catalans que fan de bon llegir ens trobem el Jordi Llavina crític. Un llibre que és una invitació a un lector habitual, espigolador de lectures més aviat sorprenents i, en alguns casos, poc bregades a la tradició de la literatura catalana. Llavina adverteix al pròleg que no es tracta de formular un cànon de llibres imprescindibles ni tampoc no es pretén exposar les seves particulars fílies. És a dir: hi ha un pacte entre el Llavina crític literari i el Llavina lector apassionat. La proposta en aquests termes és clara i el lector es troba amb una oferta honesta a partir d’aquests paràmetres. Entre les advertències (Llavina coneix molt bé el món literari i sap que l’estricta mirada filològica pot tenir la temptació de crucificar-lo), l’autor mateix exposa: «Vaig acabant: jo no soc un home de l’acadèmia. Això vol dir que tot el que defenso ho faig en qualitat de lector apassionat, no pas d’expert en res». I encara, més endavant: «L’objectiu d’aquest llibre és divulgatiu. Tinc l’ambició de presentar-lo com una declarada invitació a llegir i a conèixer les obres glossades. I la pretensió que sigui sempre de lectura agradable».

La proposta lectora de Jordi Llavina té una organització cronològica des dels orígens, i va del Romanç d’Evast e Blanquerna de Ramon Llull (Barcino, 2016), que representa el començament de la tradició literària catalana, a Això no és Amèrica de Jordi Puntí (Empúries, 2017), llibre plenament contemporani. Les lectures de Llavina són àgils i porten a suscitar les ganes lectores. Llavina cerca l’espurna personal que inciti la curiositat lectora.

Quan proposa Terra baixa (Barcanova, 2021) interroga: «¿Què ho fa, però, que la producció guimeriana, més d’un segle després, ens continuï impressionant? Potser perquè els seus drames adopten una forma, són animats per uns personatges, evoquen unes tonalitats morals, que qualsevol persona, culta o no tant, pot continuar reconeixent com a perfectament vàlids al cap del temps». També fa emergir obres que han passat sense reconeixement lector i que Llavina creu interessant reivindicar, com el llibre Vida interior d’un escriptor de Joan Puig i Ferreter (Edicions 62, 2015), de qui després d’explicar els possibles motius de la seva mala recepció lectora, comenta: «Sigui com vulgui, aquesta Vida interior d’un escriptor ens forneix un dels millors exemples de la literatura metaliterària –demano disculpes pel renec– que s’han produït mai dins dels límits d’aquesta petita pàtria de la llengua catalana». El to de Llavina no és el de l’estudiós a l’ús, Llavina ofereix les lectures des d’un llenguatge col·loquial no exempt d’ironia, una picada d’ull lectora que el fa proper.

En les cent lectures trobarem molta poesia: Espriu, Riba, Pere Quart, Foix, Agelet Garriga, Salvà, Ferrater, Estellés, Palau i Fabre, Vergés, Parcerisas, Susanna, Gorga... Cadascú amb els mèrits corresponents. Però qui s’emporta l’oli d’una centralitat poètica és, sens dubte, Josep Carner, el número 44 de les ressenyes lectores de Llavina, on l’admiració hi fa estada: «A l’autor de La paraula en el vent no li calia recórrer gaire a llicències poètiques: és tan bo que allò que escriu se sol sostenir sempre en la bellesa i en la veritat, sense llicències de cap tipus que justifiquin res». També Vinyoli, que defensa amb contundència: «[...] Desconfieu de tots aquells exegetes que pretenen destriar la seva poesia en dos grans corrents (i, tot seguit, segons la corda, s’agafen a un o a l’altre): el del cant i el de la paraula comuna. Mentida podrida!»

També en el plànol de la prosa, amb l’indiscutible Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, o concretament a La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (Club Editor, 2016). L’observació lectora li fa trobar noves lectures de situacions i personatges de la novel·la. Llavina escriu: «He rellegit diverses vegades la novel·la, i, en cada nova lectura, hi trobo coses noves. Per exemple, aquest quart o cinquè cop que hi passava m’he adonat de la importància que hi pren el personatge de Mateu, un dels dos amics de l’ànima d’en Quimet».

En els retrats de Josep Maria Castellet a Els escenaris de la memòria (Edicions 62, 2009) deixa també la seva mirada crítica: «de tots i cada un d’ells, l’autor ens en dona algun aspecte nou, imprevisible, memorable. I ho fa amb una prosa neta i eficaç (ben diferent de la tan treballosa del seu col·lega Molas)». Autors joves com Alba Dedeu amb el llibre de contes L’estiu no s’acaba mai (Proa, 2012) destaca agudament Llavina: «Aquest és un dels llibres de narrativa que més impressió m’ha fet en aquests darrers anys d’activitat editorial al país. D’una banda per la pulcritud de la prosa d’Alba de Dedeu. De l’altra, perquè les seves històries tenen un punt de misteri que em fascina. No diuen mai més del compte, més aviat al contrari. Sovint sembla que callin allò que com a lectors,estem esperant que revelin».

Llavina fa de 100 llibres catalans que fan de bon llegir un llibre que aconsegueix el que pretén des del començament, atrapar el lector per la passió lectora, unes lectures que, però, van inevitablement a una certa direcció, la del gust personal de Jordi Llavina, que no és un gust qualsevol. Només així es pot transmetre l’entusiasme lector i l’objectiu del llibre i del seu autor s’acompleix amb escreix.

Jordi Valls   

diumenge, 23 de gener del 2022

EL TESTIMONI DE LES PEDRES D'AIGUA

 


Un grapat de pedres d'aigua - Manel Ollé -LaBreu, Col. Alabatre, 115. Barcelona. 2021. Premi Jocs Florals de Barcelona. 14 euros.


Manel Ollé va guanyar el darrer premi Jocs Florals de Barcelona amb «Un grapat de pedres d’aigua» un llibre de poemes que ha aparegut editat per LaBreu. Manel Ollé és professor titular a la UPF d'història i cultura de la Xina moderna i contemporània. No només això, tenim en Ollé tot un expert en les cultures asiàtiques. I també una persona inquieta i compromesa amb la societat i la literatura catalana. I aquesta informació que pot semblar puntual és imprescindible per endinsar-nos en la seva obra poètica.


Abans convé recordar els llibres de poesia d'Ollé anteriors: «De bandera liberiana» Premi Guerau de Liost, 1993. «Mirall negre» Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de Poesia, 2001. «Bratislava o Bucarest» Premi Gabriel Ferrater, 2012. Faig doncs la recomanació de llegir els llibres de poemes anteriors per pur plaer lector i alhora per poder valorar una trajectòria que considero rellevant a les nostres lletres.


Una de les moltes virtuts de «Un grapat de pedres d'aigua» i la meva primera reflexió és el títol que trobo simbòlic i confronta dos elements en contacte: un de sòlid, les pedres i un de líquid, l'aigua. Les pedres d'aigua són aquelles que poden ser còdols arrodonits pel pas incessant del corrent o pedres planes que poden rebotar a la superfície del riu o del mar. Allò que queda són les pedres, però l'aigua, com afirmava Heràclit, no serà mai la mateixa, és allò que passa, com el temps, però les pedres, allò que queda, això sí, alterat pel pas del líquid.


D’altra banda Manel Ollé configura el llibre que a partir de l'estructura tradicional de l'  haibun, una combinació de la prosa poètica amb una coda final en forma haiku. Aquesta combinació és força impactant perquè la narrativitat de la prosa culmina en el lirisme del haikú. El haibun fa pensar d’entrada en el clàssic de la literatura japonesa «el camins d’Oku» de Matsuo Basho, on a partir de les descripcions en el transcurs d'un viatge, el poeta nipó tanca amb un haiku que resumeix esquemàticament l'experiència en quelcom essencial, il·luminador.


En el cas d'Ollé les proses dels haibun ens transporten a la memòria del poeta, que és urbana i cosmopolita. En uns espais on la provisionalitat d'uns elements que perduren entre els fragments del record. Els espais descrits són el retrat de l'autor en un mirall negre (un dels símbols a tenir en compte de l'autor) amb què Manel Ollé identifica les vivències, i allà no descobrim la Barcelona impostada a les tradicionals odes, la de Verdaguer o Maragall, sinó la seva particular manera de mirar la trama urbana. Una ciutat plena de referents que van dels intestins dels carrers i barris, dels llocs de trànsit immutables en el temps. Tanmateix, també en convivència amb la reflexió que fa Ollé del pas de la vida, i quina mesura més exacta que la dels canvis físics d'un mateix, perquè allò que som en un instant ho som en la totalitat de la nostra existència.


La particular ciutat de Manel Ollé és la de carrers que sempre han estat anònims o espectadors invisibles d'una Barcelona de postal, immune al canvi. I com una aranya, amb observació fabril, Ollé va creant presències en espais de pas, incòmodes, i de vegades inhòspits, potser perquè sempre han estat allà, i això crea un afecte o una pertinença còmplice entre el lloc, el temps i el mediador que és el poeta. 


Cada matí a tres quarts de deu s'activa la veu esquerdada del dispositiu d'alerta que et recorda que has d'avisar els paletes que vinguin a instal·lar el plat de la dutxa, i a endur-se de pas la vella banyera esgrogueïda. T'hi resisteixes, perquè te l'estimes com si fos un estany rar i glaçat.


rius de rovell

blancs esblaimats: la vall

escantellada


L’estil d’Ollé és particular, reconeixible, precís, aspre, no donat a la gratuïtat afectiva. Hi ha algun element de duresa que em recorda vagament el José Maria Fonollosa de “Ciudad del hombre: Barcelona” amb qui comparteix una reflexió des d'una subjectivitat existencialista, crítica amb la deixadesa, des de la simple observació dels carrers impersonals. Un bon exemple:


Al bosc del Parc de la Pegaso, encara no hi han arribat els caçadors del torn de la tarda. T'obres pas a poca a poc amb l'arma esmolada entre els esbarzers, mirant de no fer soroll. Els mercenaris de les barraques de l'estany sec ara hi fan la migdiada, vora els tubs roents dels tobogans rovellats. Dues nenes juguen a la xarranca amb els ulls cosits i els codis de cendra esgrafiats a les galtes.


camí emboscat:

al brancam del revolt

l'aigua del sol


La diferència, a parer meu, és que Fonollosa s'inscriu en la intimitat de la persona de passat inquietant que passa per un carrer determinat i Ollé aprofundeix en els espais, en aquest cas, el Parc de la Pegaso esdevé un lloc gairebé mitològic i oníric, potser per trobar aquells elements del mirall íntim que han quedat al marge, i que d'alguna manera són reflectits en la descripció.


L'estructura de les proses també recorden les de J. V. Foix, més aviat, en el preciosisme lingüístic i en una tendència a una introspecció i a l'estranyament més enllà de l'espai descrit: La Sagrera, P. Masades, l'estació de Sant Andreu, Torres i Bages, Nou Barris, Les Roquetes, el Clot, els marges del Nus de la Trinitat, el riu Besòs. La tendència és fer aparèixer una  Barcelona incòmoda i al marge de la grandiloqüència i la monumentalitat. Però també surt d'aquesta Barcelona i s'ubica al Paral·lel, el tren de Rodalies en direcció al Maresme, l'Hospital del Mar, Manresa. La inquietud mena a l'autor a fer de la ciutat una xarxa de connexions amb vivències, viatges i records que van més enllà d'una frontera tangible. La culminació, o com apunta el mateix Ollé l'origen, és el haiku, l'element principal del poema i que mena a la prosa poètica.


No voldria deixar de referir-me a una tercera persona que va apareixent, “ella”, un element que pot referir-se a la mateixa ciutat o a un misteriós referent que acompanya al poeta, tant és. Destaco la capacitat d'Ollé per fer tangible l'intangible, almenys des d'una delicada fugacitat que sempre pren cos en algun element real que està passant. 


Ella sabia com fer entrar un feix de llum dins la pedra. La bala de glaç de plata negra s'escolava com si res dins del mos de metall fos, que tot d'una es tornava a segellar. La sobtosa llum que hi ha dins cada cos secretament s'hi enquistava i persistia, vibrant, com una cosa viva. I ara, mentre avances arrossegant els peus dins l'aigua, prems la pedra dins el puny i no pots fer altra cosa que tornar a escandir una altra vegada els celatges negres amb ressons roses i blaus a l'horitzó de la matinada. Veus a l'altra banda de la platja la gossada que et persegueix i borda a la lluna, i a la barana del passeig els traficants de ferralla que fan temps davant de l'Hospital del Mar.


la pedra encesa

de miratge en miratge:

que hi veu del tot


M'agradaria que el lector de “Un grapat de pedres d'aigua” s'hi acostés sigil·lós, obrís el llibre i després d'haver fet una lectura atenta, de tornar al haiku, un per un (que són la clau de pas de les reflexions d'Ollé) i tornés a fer una nova lectura, descobrir la riquesa dels poemes i fer l'exercici de separar Barcelona de Manel Ollé, llavors, potser trobareu, com m'ha passat a mi mateix, que les dues ànimes són indistingibles. 


Jordi Valls