Translate

dijous, 29 de desembre del 2011

LA MUNTANYA DE L'ÀNIMA


El primer que m'ha vingut a la ment en rellegir "La montaña efímera" del poeta Joan de la Vega és l'evocació del magnífic llibre de Gao Xingjiang "La muntanya de l'ànima" una obra monumental retrat de la Xina contemporània i de la Xina ancestral i del viatge a la recerca de la muntanya que dóna títol al llibre. El final de tot viatge, és trobar-se a un mateix, esperant-se al llindar d'alguna certesa ineludible.
El viatge de De la Vega és una delícia descriptiva d'una precisió austera, i alhora, somiadora, reflexiva, lúcida. El llibre està dividit en dues parts clarament diferenciades: "La última cima" i "Lugar del amor". El poeta delimita les sensacions i visualitzacions del poeta que va ascendint amb els ulls molt oberts. La muntanya canvia de forma ràpida i espectacular, la climatologia, el relleu són replecs on les sorpreses hi fan niu, i tot i així no hi ha traïció. La muntanya no enganya al caminant, les seves regles són senzilles i fixes, i qui les accepta està avisat. No és la bellesa de l'entorn el que mou a De la Vega a enfrontar-se a l'ascensió, és una certa nostàlgia d' allò que anomenaria Immanuel Kant: "el sublim". "No hay refugio cuando el día medita aguaceros". La lectura del llibre no és complaent, no ho pot ser, però tampoc és descarnat, el món salvatge de la muntanya contrasta amb el món de les comoditats urbanes, de la vida premeditada i predestinada, és l'eco salvatge a l'ànima del poeta que s'eixampla, creix en la duresa de l'ascensió, i esdevé muntanya en els seus detalls, en els instants viscuts en plenitud. Hi ha ecos de lectures ben païdes: José Corredor- Matheos, Antonio Gamoneda, Philippe Jaccottet... la veu del poeta és metàl·lica, sòbria, i amb la distància precisa. Joan de la Vega ha trobat el to exacte que intuïem en molts poemes de la triologia "Ladino", la seva, és una poesia d'alt voltatge, perillosa si no se sap manipular, pot esclatar a les mans, i dur al no-res de la indiferència. Afirmo però, que De la Vega se'n surt magistralment, ha fet el camí difícil i ha trobat el punt precís que acaba colpint al lector, i l'obliga a tornar als versos que parlen, no de l'autor i del seu món interior -que també-, sinó de l'existència clara, lluminosa i matèrica, que ens implica a tots. De la Vega s'ha fet gran, la seva poesia, comparteixo amb Mario Martín el prologuista del llibre, és a hores d'ara insòlita en el panorama de la poesia catalana i espanyola, i que situa a Joan de la Vega entre els poetes que cal tenir en compte i anar rellegint. De la Vega parla en majúscules: "Hiere toda quietud,/ toda latitud hiere."


dimecres, 7 de desembre del 2011

ESTIULA, O EL GRAN COMBAT


El darrer llibre publicat de Lluís Calvo es titula "Estiula". He de dir que d'entrada el títol m'havia desorientat, i fins que no he entrat en matèria, no he pogut treure l'entrellat. I sí, ara ho entenc, i afirmo, que és un títol apropiat, necessari i un pas endavant en la poètica calviana.
Darrerament Calvo ens ha portat a mons limítrofs, experimentals i estranys: "Al ras", "Cent mil déus en un cau fosc", "Última oda a Barcelona", "Col·lisions", i jo afegiria el seu assaig, a mig camí de l'estudi i la creació: "Les interpretacions". Calvo, ha demostrat tenir discurs poètic, coneix el món on es va movent la seva veu. Contra el límit només queda enfrontar-se i és el que fa l'autor d'un llibre a l'altre, mostrant els rastres de les ferides amb una precisió esfereïdora. Calvo lluita contra la realitat alienant i contra el llenguatge i el vertigen que suposa portar-lo més enllà del pensament linial, el "comprensible" per a la majoria: "...I algú que s'encimbella/ i diu "el món"./ I l'endevina/ quan, de sobte,/ la parla ens silencia/ rere els mots." Existeix una lluita entre la fuga dels mots i allò que realment voldríem dir, i aquest fenomen s'evidencia quan hi ha una elevació en el món de les idees. Aquest és l'enfrontament de Calvo amb la fuga del llenguatge que se li fa, -se'ns fa- escàpol a allò que no és comprensible, però que la missió del poeta, de l'artista, és fer-ho traduïble a la comprensió humana. La lluita de Calvo és contra el món "mistèric" creat per a la submissió dels humans. I troba aliats en aquesta assumpció en el llenguatge pur d'Estiula, que evoca la natura i el paisatge, en els estrats lingüístics del Ripollès, d'una Catalunya romànica i romàntica, perduda, remota, gairebé mítica. Un punt de partida en el coneixement a fons dels orígens, i que contrasta clarament amb l'actitud d'un quants poetes que van de "trencadors" i que són, en realitat, tradicionalistes, encara que arribin a disfressar-se de "hippies"... La vocació de Calvo però, va molt més enllà: "-El Pirineu és el quilòmetre zero de l'univers,/ digué Joan Ponç,/ perseguit per un dimoni geperut." Els referents són clars: Toldrà, Blancafort, les darreres sardanes. Victor Català i la construcció de l'imaginari de territori. Joan Ponç i la imaginació al·lucinatòria, el relativisme de Joan Sales, Gargallo, Fenosa, Jujol... la fantasia emana del poeta i construeix ponts de llum davant de l'obscurantisme tradicionalista, amb tota la potència dels univers reconvertit en novella i particular essència humana. Calvo transpira tradició, la coneix i la fa servir en la seva guerra: Guerau de Liost, Josep Carner, Agustí Bartra, Joan Maragall... Però l'actitud és cosmopolita, d'avantguarda: "La llibertat s'embosca, vers el somni somniador. L'única realitat possible, amb mots de contraban."
Calvo no és un autor usual, no conec cap escriptor com ell. A cada llibre ens sorprèn, ens embolcalla amb la seva particular manera d'afrontar la poesia, la veritat. Inconformista, rebel i estèticament perturbador, un autor que fa del món rural i de la tradició el punt d'inflexió d'una actitud, contundent, punk: "qualsevol veracitat que no ragui en els mots/ és sempre falsa". No hi ha termes mitjos en aquesta aposta, no hi ha cabuda a la mediocritat. És una carrera al tot o el res.
Com molt bé tanca el portentós epíleg de Jaume Pont: "...llegir Estiula no ofereix al lector la reserva de cap seguretat, sinó, ans al contrari, ens empeny a la recerca fruitosa d'un interrogant sense principi ni fi."
No m'equivoco si dic que Calvo actualment, és un estel que brilla per noves constel·lacions, fa poc temps inimaginables...