Translate

dijous, 4 de febrer de 2021

ELS ORÍGENS DE LA LLIBRERIA CATALÒNIA


 




Il·lustració de Josep Narro. Del llibre Veinticinco años de libreria (apuntes de un dependiente) Catalònia 1924 Casa del Libro 1949.


El primer local de la Llibreria Catalònia va ser a la Plaça Catalunya 17, es va inaugurar el 8 de maig de 1924. Antoni López Llausàs explica com van anar les negociacions de l'adquisició del local: A la fi vaig dirigir les meves bateries a una botiga situada a la Plaça Catalunya que va de la Rambla al Portal de l'Àngel, al mateix costat de la Joieria Cabot, que es dedicava a material d'electricitat i es deia Metron. Vaig saber que el propietari o principal interessat era el Sr. Pich i Pon, personatge lerrouxista d'aquell temps, molt pintoresc, sense gaire estudis, però dotat de condicions excepcionals de polític i comerciant que el varen portar als llocs més destacats de les corporacions públiques, ja que fou l'Alcalde de Barcelona, President de la Diputació, Comisari junt amb en Francesc Cambó de l'Exposició d'Indústries Elèctriques celebrada als jardins de Montjuïc i què sé jo quantes coses més. Doncs bé, amb aquest personatge, hàbil negociador, vaig haver d'enfrontar-me per tal de veure si consentia de cobrar un traspàs perquè poguéssim convertir Metron en Llibreria Catalònia i els seus aparells elèctrics en llibres.

Els tres fundadors de la Llibreria Catalònia van ser Antoni López Llausàs, Josep Maria Cruzet i Manuel Borràs, de fet, cal dir que l'empresari que tenia més bagatge i comprenia el negoci de la llibreria era per trajectòria i tradició familiar en López Llausàs.

L'aparició de la Llibreria Catalònia va ser tot un esdeveniment, era un projecte de llibreria moderna, on els llibres -era la novetat més destacada- eren exposats no tan sols als aparadors sinó per tot el local, de tal manera que la llibreria en si mateixa era el millor dels aparadors on els clients podien triar i consultar al seu interès. Entre els esdeveniments més impactants hi havia l'actuació de l'home-mosca que va deixar impactada la Plaça Catalunya, pujant l'edifici on hi havia ubicada la Catalònia -en aquell moment un dels més alts de Barcelona- amb una naturalitat que realment era tot un expectacle.

La Llibreria Catalònia tenia la voluntat d'esdevenir una influència moderna i aviat ho va aconseguir amb el suport d'agents culturals de nova fornada, i entre aquest conjunt de caràcters enèrgics com el que desprenien: Just Cabot, Josep Pla o Carles Soldevila, aquest últim amb la publicació de la prestigiosa revista D'ací d'allà o les primeres edicions Catalònia que comptaven d'un catàleg atractiu i cosmopolita. Entre els autors més celebrats de la “Col·lecció Univers”: Tolstoi, Gogol, Stevenson, Kipling. Llibres que comptaven amb la supervisió traductora del mateix Carles Soldevila amb pseudònim de Marçal Pineda, i amb la col·laboració de Josep Miracle, deixeble directe de Pompeu Fabra. Així doncs, Carles Soldevila responsable dels llibres traduïts i Josep Janés per la col·lecció “Quaderns Literaris” que més tard s'emanciparia en l'editorial La Rosa dels Vents -l'embrió del qual serà en un futur la famosa Plaza y Janés- El tercer any de la fundació de la llibreria es a publicar en motiu de l'efemèride el volum “Paradisos de paper” amb articles de: Paul Valery, Ortega i Gasset, Eugeni d'Ors, Valery Larbaud, Marcel Proust, Carles Soldevila i Josep Maria López Picó. Aviat els membres de l'Ateneu Barcelonès, la intel·lectualitat catalanista, van anar fent forat a la llibreria amb activitats i tertúlies.

L'edifici de la Plaça Catalunya 17, el va comprar l'empresari Santiago Martí Segura, amb altres destins. La indemnització de l'empresari al propietari de l'immoble Pich i Pon era superior al que podia fer front la societat privada de la Llibreria Catalònia i van haver de buscar un altre local. Amb el temps, es va construir aprofitant aquell solar, la seu barcelonina del Banc d'Espanya. Les primeres dificultats van ser tot un repte per un negoci que començava a arrencar i ho feia de forma notable. Amb la indemnització del propietari, van poder fer un traspàs important a la Casa Vilardell que era a la Ronda Sant Pere 3. El local on acabaria establint-se, l'any 1931, la nova Llibreria Catalònia.

A la Ronda Sant Pere, es va continuar amb la complicitat del món de la cultura, es feien exposicions d'art, López Llausàs volia impulsar el tarannà modern i cosmopolita de la Catalònia i va oferir al galerista Josep Dalmau els baixos de la llibreria per poder muntar les activitats i mostres d'art. Salvador Dalí va ser el primer a exposar. Del 8 al 21 de desembre de 1933, va oferir una mostra de la seva darrera obra: “L'enigma de Guillem Tell”, “Naixement del desig líquids”, la majoria, però eren dibuixos i aiguaforts per l'obra “Les Chants de Moldoror” per a una edició francesa. També cal destacar les fotografies de Man Ray al voltant de Dalí i la seva obra, i que arrodonien el conjunt per fer-lo més complet i destacable. No cal dir que la premsa es va mostrar reticent a l'exposició. Hi ha una nota divertida que remarca aquesta incomprensió, la trobem al llibre Veinticinco años de librería (apuntes de un librero) fals dietari del llibreter Marçal Pineda, pseudònim i personatge inventat per Carles Soldevila, datat a 10 de desembre de 1933: Tenemos a Dalí en los sotanos. Bueno, a él no, a sus cuadros. Es joven, muy joven. Parece mentira que haya metido ya tanto ruido. Ni su aire algo receloso, ni su conversación sosegada y sin aspavientos casan con sus manifiestos, sus conferencias y sus fantasías de “Enfant terrible”. Unicamente los ojos, la mirada que tiene una fijeza especial, permite atribuirle cierta dosis de fanatismo. Més endavant, i després d'haver visitat l'exposició de Dalí, amb ironia, escriu: Lo siento. Me entristece. Querría comprender... Digo mal: querría sentir sin comprender, y no puedo. Debo de ser un espíritu putrefacto.

Altres exposicions vindrien, a partir del 1934 i entre els exposats: Antonio Rodríguez Luna, al gener, Joan Miró el 16 de febrer. Salvador Dalí torna a exposar a començaments d'octubre. L'exposició va ser accidentada per una vaga laboral i el rebombori dels fets d'octubre, de fet, hi havia d' impartir una conferència, però va ser impossible que es pogués dur a terme. A la revista Mirador van reproduir una entrevista a l'artista de la qual se sobreentén el contingut de la xerrada de Dalí que sota el títol: “Misteri surrealista i fenomenal de la taula de nit”. L'entrevistador -segurament, Just Cabot- mostrava la mateixa incomprensió que el Marçal Pineda llibreter ocult en Carles Soldevila: poema líric -sobrerealista, no cal dir-ho-, acabat amb una explicació de la tauleta de nit a través de l'evolució de la idea d'espai en la física, des d'Euclides a Einstein passant per Newton. Naturalment, l'explicació estava esquitxada d'alguna irreverència i d'alguna al·lusió escatològica.

Les exposicions suposaven petits desastres econòmics, la incomprensió de l'obra daliniana era total, però vestia molt per l'extravagància i el cosmopolitisme que volia desprendre la llibreria, amb una imatge atractiva de tolerància i aposta per l'avantguarda artística, apostaven, és clar, per la joventut. Pel que expliquen Salvador Dalí en aquell temps vivia gairebé en la indigència. No puc precisar el període d'aquests fets, però sembla ser que dormia en els bancs de la Plaça Catalunya i vivia amb dificultats, un dels dependents de la Catalònia, quan se'l trobava al matí per anar a treballar, compartia amb el pintor l'entrepà de l'esmorzar.

D'altres convidats per Dalmau per exposar durant aquest període: Àngel Planells, del 5 al 20 de novembre. Al mes de març del 1935, destaca: “Tres escultors: Ramon Marianel·lo, Jaume Sans, Eudald Serra”. La ciutat bullia i el nou art que arribava bàsicament de París i de la mà de Pablo Ruíz Picasso, Salvador Dalí, Joan Miró, Paul Eluard, Apel·les Fenosa... era un art nou que anava amarant les inquietuds dels més joves. Així va arribar l'exposició dels “Logicofobistes” del 4 al 15 de maig de 1936. La mostra col·lectiva més important de la segona fornada de surrealisme espanyol. Els components d'aquest grup heterogeni eren: Artur Carbonell, Leandre Cristòfol, Àngel Ferrant, Esteve Francès, A.Gamboa-Rothwoss, A.G.Lamolla, Ramon Marinel·lo, Joan Massanet, Maruja Mallo, Àngel Planell, Jaume Sans, Nadia Sokalova, Remedios Varó i Joan Ismael. Van ser apadrinats per Joan Miró. En el manifest de presentació començava amb aquesta missiva: Com que res odiem més que aquest somni ensopit de la realitat, que no és altra cosa que aquells dels nostres somnis que s'assemblen més als de tots els imbècils.

Malauradament Josep Dalmau va morir al cap de pocs mesos, i la guerra civil cada cop més crua va fer inviable la continuïtat de les exposicions i de les activitats literàries. Després de la guerra les exposicions van ser inviables, després va arribar l'incendi del 1979 i les dificultats de les diverses crisis econòmiques. Tot i les així, la Llibreria Catalònia va resistir a la Ronda Sant Pere fins a l'any 2013.



Jordi Valls


divendres, 22 de gener de 2021

BADALONA, SANTA COLOMA... EN PURO O EN PIPA?

 


Josep Maria de Sagarra va passar les estades d'infantesa més entranyables a la Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet, la Torre, no era una torreta qualsevol, es tractava d'una fortificació medieval amb força història, que amb el temps va ser adaptada per cobrir les funcions de masia tradicional catalana. Arribar-s'hi des de Barcelona a començaments del segle XX era tota una aventura, els camins eren dolents i el transport era el tradicional, carro tirat per cavalls. Sagarra ho explica de forma entranyable i amb un repunt d'ironia a les Memòries. En aquella propietat va descobrir per primer cop el món de la natura. Sagarra descriu amb un entusiasme sincer els descobriments que va fer d'infant a la Torre Balldovina, el testimoni és colorista i eficaç, inaugura un imaginari pintoresc i rural de Santa Coloma de Gramenet, la descripció que en fa dels tres darrers pagesos amb barretina cofada, que bé podrien ser personatges de les seves obres teatrals; no observem tanta diferència entre el caràcter independent i murri de “el Tano” amb el de “Luard el mariner” de les Cançons de rem i de vela com alhora trobem aquell aire del tipisme en un relat plenament acceptat per l'actual poble vell de Santa Coloma de Gramenet.

Pompeu Fabra fumava en pipa, era un home de tarannà nerviós, de ment ordenada i un entusiasta de mena. Físicament actiu, allò que diríem un cul d'en Jaumet. Li agradava passejar per la platja, les excursions muntanyenques, era un empedreït jugador de tenis i no deixava cap minut distret d'embadaliment, el temps era un bé molt preuat i la utilitat ho era tot. Pompeu Fabra va arribar a Badalona el 1912, venia d'exercir de catedràtic a l'Escola d'Enginyers de Bilbao. Demandat per Enric Prat de la Riba i amb la promesa d'un futur que s'anava gestant de cara al projecte de la Mancomunitat de Catalunya. Pompeu, així doncs, va prendre possessió de la càtedra de català, i al cap de poc temps, liderarà la Secció Filològica del IEC, com que necessitava un lloc que li permetés una certa distància amb Barcelona, li agradava el mar, però alhora, volia estar ben connectat i el tren de Badalona li garantia una dedicació equilibrada entre l'absorbent món laboral i la família. Home pràctic i ordenat va considerar Badalona com un poble ideal per les seves necessitats.

Josep Maria de Sagarra fumava havans, jugava amb els filaments ingràvids de fum que pujaven deliciosament, mentre, amb mirada perduda, exactament badoc, es deixava portar per la pausa meditativa dels efectes etílics del conyac. Sagarra era un magnífic conversador, les tertúlies de l'Ateneu eren més animades quan ell hi anava, el mateix Josep Pla reconeixia aquesta habilitat social del poeta que solia aportar una mirada lúcida i sorprenent. Una bona mostra és llegir les seves col·laboracions a la premsa de l'època L'aperitiu i Cafè, copa i puro van aparèixer en sengles títols i són un exemple de periodisme d'observació ben cairat. Molt recomanable el llibre El perfum dels dies.

Pompeu Fabra era un gran observador, atent al paisatge i el comportament humà. La impregnació badalonina es deixarà veure a les fitxes del que serà el Diccionari general de la llengua catalana. Els exemples són abundants i rics en matisos. Així, a la definició del verb “Veremar” posarà d'exemple: Ja ha veremat a la vinya de Pomar. o bé a la preposició “Per” amb Anirem a Santa Coloma per Sant Adrià. La mirada des del tren, o des del tramvia, incitava la imaginació del filòleg en el viatge diari de Badalona a Barcelona, potser la maquinària de la via fèrria s'adeia amb el seu caràcter cientific i tècnic.

Josep Maria de Sagarra era aficionat als ocells, una passió que va heretar del seu oncle, de les estades de nen a la Torre Balldovina i que més tard, de forma implícita, homenatjaria a Els ocells amics. En un paràgraf encara dirà: Aquests grans viatges dels ocells són una de les coses més interessants i més serioses de llur vida. Gairebé tots els ocells, quan apunta la primavera, tenen una mena de neguit pels dintres, un desfici que els obliga a canviar de terra. Una observació que sembla premonitòria, el poeta divagaria d'un lloc a un altre tota la vida, de forma física, com en el viatge insòlit de Sagarra per la Polinèsia: La ruta blava, i Entre l'equador i els tròpics dues propostes de llibre, la primera en termes dietarístics la segona en el pla de la poesia, i on mostra la capacitat de Sagarra d'anar mentalment d'un lloc a l'altre en transicions harmòniques plenes d'ironia. Una característica que trobarem també més endavant a les Memòries.

Pompeu Fabra va fer una vida intensa a Badalona, es va implicar en tots els projectes que va poder, Fabra, animava tota iniciativa de la cultura catalana, va ser ell qui decidit va engrescar a un jove mestre, Marcel·lí Antich, expedientat durant la dictadura de Primo de Rivera, a organitzar una escola a Badalona, a recer de la Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Més tard, aquest mestre fundaria amb Josep Queralt, badaloní, administrador de finques, el que serà l'editorial Proa, i la mítica col·lecció de narrativa “A tot vent” sota la direcció de Joan Puig i Ferrater. Com a exemple de l'emprenedoria badalonina li van encarregar a Josep Obiols que pintés el veler “Maria Assumpta”, una goleta construïda a Badalona, a mitjans del XIX, i que va tenir una història d'aventures ultramarines i de canvis de propietaris admirable.

La icona del vaixell, també representa la fuga de talents que va delmar el país i molt concretament la nostra comarca. Tots van haver de marxar a l'exili: Pompeu Fabra, Josep Maria de Sagarra, Josep Queralt, Marcel·lí Antich, però també l'actriu Margarida Xirgu i alguns amics de Badalona, com el cas de Federico García Lorca que va ser cruelment assassinat a Granada. Queda a Santa Coloma Josep Sol i viu aterrit i amb discreció sota la identitat de pagès callat.

Hi ha un abans i un després en les vivències de les ciutats, de les persones, en tots els diàlegs, ja sigui per parlar de si plourà o de com a pujat el pa, la comparativa serà entre abans de la guerra i després de la guerra. A la comarca, només un escriptor, Josep Gual, ens deixarà el trauma del testimoni al llibre Les sabates d'en Jaume, Gual, soldat de la Lleva del biberó, escriurà aquests versos: ales d'Itàlia t'han occit, i avui, / a Badalona, la gent es passeja / per la Rambla...

Pompeu Fabra i Josep Maria de Sagarra quedaven molt lluny de les noves sensibilitats que anaven prenent el relleu amb els referents de la premsa i de la televisió. La modernitat somiada en temps de la República s'havia tornat classicisme i és que no hi ha res que duri cent anys, ni tan sols la percepció de la modernitat. De fet, avui dia, qui fuma amb pipa o amb puro?



Jordi Valls







dijous, 14 de gener de 2021

BREUS APUNTS SOBRE JOSEP MARIA CRUZET

 

Després de la guerra civil la Llibreria Catalònia va haver de navegar entre dues aigües. La desfeta republicana va ser tan feridora que la llibreria va passar a ser Casa del Libro. Es va evidenciar de forma visible l'anticatalanisme profund de l'ideari franquista. Anys més tard, l'aparició de l'editorial Selecta, va significar un pas important per recuperar l'activitat de publicacions en català, amb la iniciativa de Josep Maria Cruzet fent mans i mànigues entre les barreres burocràtiques del nou règim. La prova de foc, va ser l'edició de l'obra completa de Jacint Verdaguer, l'any 1943, amb totes les dificultats i recels possibles, els censors van imposar que el text havia de ser amb l'ortografia prefabriana, però així i tot, es va demostrar que es podia tornar a publicar en català en ple franquisme. Joan Alavedra exiliat a Prada de Conflent evidencia el seu entusiasme: Un dia arribà a Prada un volum magnífic, imprès sobre paper bíblia, relligat en pell, que contenia les “Obres Completes” de Jacint Verdaguer. / La resurrecció havia començat!.

L' editorial Selecta es va convertir en el vaixell insígnia de la Casa del Libro i m'atreveixo a dir, en el vaixell insignia de l'edició del llibre en català, l'empresa avançava amb timidesa, publicant les obres que el règim permetia amb recels i fent-se acompanyar d'iniciatives al voltant d'un ocult catalanisme latent. La tímida instauració de La Nit de Santa Llúcia va ser aigua de Maig. La tercera edició del Premi Joanot Martorell, es va atorgar a la mateixa llibreria a Josep Pla, l'any 1951 pel llibre El carrer estret, en una cerimònia organitzada per Josep Maria Cruzet a la mateixa llibreria. Anys més tard, el constituit Òmnium Cultural, organitzarà els premis, canviant el nom de Joanot Martorell per Sant Jordi. I aquí arrenca una altra història.

Gaziel” que sabia com ningú de què parlava, va deixar escrit en una carta a l'editor Cruzet una àcida crítica a la burgesia catalana. Carta de Gaziel a l'editor Josep Maria Cruzet, Madrid, 14 de desembre 1957: Perquè vostè vegi que els premis de Santa Llúcia ja es van obrint camí, àdhuc fora de cas, al peu d'aquesta lletra li enganxaré un retall de l'ABC d'ahir. Si els nostres rics no fossin tan mesquinets amb l'esperit, per compensar la petitesa de Catalunya amb alguna cosa extraordinària que fes parlar a tot el món ja haurien instituït a favor de la cultura catalana uns premis enlluernadors. D'enlluernador, però, només no volen més que els diamants de les seves dones.

La importància de Cruzet és fonamental en aquesta nova etapa de la llibreria, fins i tot, l' Antoni López Llausàs afirmarà contundent: La literatura catalana hagués caigut en un total oblit després del 39, si no hagués sorgit, com per miracle, l'editor Cruzet. Sembla que l'emprenedoria la duia ben endins.

Jesús Piña al llibre Josep Maria Cruzet i la seva vida va escriure sobre l'aportació de Cruzet a l'imaginari del quiosc al voltant de les llibreries, un projecte que venia de lluny: “Un d'aquests encerts va ser, per exemple, la seva concepció comercial, tan lúcida, de promoure la instal·lació d'una nova llibreria al Passeig de Gràcia, ja preveient doblar-la en el seu vestíbul amb un quiosc de revistes i de diaris. Aquesta novetat, que després ha estat imitada profusament -sovint sense que els seguidors sabessin qui en fou el promotor-, va fer sensació en el món dels llibreters, que menysvaloraven la venda de diaris i revistes de quiosc. Però Josep Mª Cruzet va tenir una visió prou ampla i diàfana per a comprendre la importància d'aquesta novetat, que després va instaurar també el seu establiment principal. La mort de Josep Maria Cruzet l'any 1962 va causar un gran impacte. Què van dur a Cruzet a llevar-se la vida? No ho sabrem mai. Tanmateix el buit de Cruzet, va ser un buit que les editorials de la competència van omplir amb una gran voracitat.

L'any 1952 es va fer una celebració d'homenatge a Josep Maria Cruzet amb motiu del número cent de la col·lecció popular "Biblioteca Selecta". Hi ha el testimoni d'un àlbum d'honor. I entre les molts discursos i escrits he escollit aquest de Salvador Espriu que encara avui ens interpel·la: És un veritable “miracle” el teu ingent esforç editorial i els magnífics fruits que amb ell has obtingut i has d'obtenir encara. Estic convençut que si tothom treballés amb la pura atenció, amb la teva pura atenció, tota la nostra activitat fóra una grandiosa pregària, i aleshores el país seria salvat.


Jordi Valls


dissabte, 19 de desembre de 2020

L'OCULT CLAR DE J. V. FOIX

Entre llibres i llibres. Correspondència 1935-1983. J. V. Foix-Joan Gili. Pròleg de Josep Mengual. Edició de Margarida Trias. Ed. 62. Gener 2021.
La correspondència de J. V. Foix sempre és interessant, ja sigui per descobrir aquelles peces encara no encaixades de la literatura catalana del segle XX, com per acostar-nos a la complexa personalitat del poeta de Sol, i de dol. Josep Mengual aporta una aproximació eficaç a la figura de Joan Gili. Una vida que ve condicionada per l'ofici familiar al voltant dels llibres i l'edició. L'àrea d'influència del nostre Gili, però, va ser a Anglaterra, primer a Londres i més tard a Oxford on va establir-se i va exercir una tasca de bibliòfil divulgatiu de la literatura catalana i hispànica. La correspondència arrenca de l'any 1935 i formaria una primera part que arriba fins a la nit de cap d'any de 1938. L'entusiasme de Foix a la literatura anglosaxona és un fet que a la correspondència queda ben dibuixada i a banda de la relació cordial amb Stephen Spender, anys enrere va descobrir en la poesia i el pensament de T.S.Eliot (s'ha demostrat que Foix va traduir fragments de The waste land i algun dels assaigs del poeta de Missouri. La coincidència d'ambdós poetes en la idea de “l'amor cast” tal com l'entenia el poeta del “dolce estil nuovo” inspirat en la tradició trovadoresca, Guido Cavalcanti). Aquesta informació és rellevant per entendre implícitament la relació matrimonial de J, V. Foix amb Victòria Gili, germana de Joan Gili, amb qui va viure una crisi que acabaria en separació l'any 1948. Un trencament que s'insinua a la correspondència entre els cunyats.
D'altra banda, Foix, al capdavant de la pastisseria familiar, deixa testimoni dels esdeveniments de la Guerra Civil i les incerteses que se'n deriven: No sé si en podré acceptar el compromís puix que tinc les botigues si fa no fa en curs de col·lectivització i ignoro, com un infant, quin paper social em reserva l'atzar. La seva és una relació d'amistat a través dels llibres. L'entusiasme pels projectes futurs: antologies, traduccions... Sembla que Foix i Gili s'interpel·len l'un a l'altre a meravellar-se davant de les possibilitats que ofereix el món anglosaxó de difusió de les literatures hispàniques i catalana. A mesura que avança l'any 1938 la nostàlgia i la ironia es fa més pregona: Te'n deus fer càrrec: l'estat d'esperit dels barcelonins no és pas el dels qui viuen en contrades idíl·liques. Tots semblem unes meduses. Àdhuc els calbs... A la correspondència J. V. Foix informa del projecte del llibre Sol, i de dol i més endavant del que seran Les Irreals Omegues. Projectes que no veuran la seva culminació fins ben entrat els anys quaranta. És el de la fatalitat de la Guerra Civil. Al mes de novembre Foix escriu: La meva Victòria fa el que pot. Ho té pesat, delicada com està i poc nodrida. Jo em refaix fent vida estàtica. L'elegància o flegma anglesa com a estil de correspondència, no hi ha lloc pel dramatisme.
La correspondència no torna a ser efectiva fins a l'any 1946, acabades les confrontacions armades de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, però malgrat els temps difícils de postguerra, la normalitat sembla prendre el pols a altres problemes de caràcter personal, problemes íntims de la parella Foix, que abans he referit.
La correspondència s'allarga en el temps i els comentaris esdevenen més vitalistes, sobretot per part de Foix que no sembla perdre el sentit de l'humor: Qui ven molt és En Garcés -que veig sovint perquè estiueja a la Selva de Dalt-. Les cançonetes sempre agraden. No obstant això, l'embranzida d'aquests anys sembla com una fugida cap endavant. Les noves amistats com la de l'Albert Manent semblen consolar-lo. Llegiu J.V. Foix- Albert Manent. Correspondència (1952-1985). Quaderns Crema. 2015 que en paral·lel, i en el mateix període que reprén la correspondència amb Joan Gili, molt més substanciosa i implicada, constatem la gran activitat de Foix a la vida literària catalana de la postguerra. 
Llavors s'obre un altre buit des de 1960 fins a l'any 1983 no hi ha correspondència i les dues cartes que se'n conserven són protocol·làries, la que Joan Gili envia a Foix i amb la que el poeta li correspon. Victòria Gili mor el 1973. Gabriel Ferrater sobre el caràcter de J.V. Foix comentava en les conferències a la Universitat Autònoma, recollides al llibre Foix i el seu temps la següent anècdota: Foix no parla per altra banda mai amb hostilitat del seu pare, amb el qual sembla que s'entenia perfectament -i es notava que ho explicava amb fruïció, amb alegria, que el seu pare havia mort quan ell, Foix, havia publicat ja quatre o cinc llibres i el seu pare no havia sabut mai que ell fos escriptor. Això demostra, el fet que això a Foix li semblés motiu d'alegria, demostra el seu enllaç amb aquesta actitud europea de tota una generació.
En el fons, caldria preguntar-nos la identitat real de J. V. Foix: el pastisser, el fill obedient, l'amant cast, el sometent, l'ideòleg, l'amic, l'intel·lectual, el poeta... Qui era realment J.V. Foix? I només podem sentir el misteri sensual i metamòrfic que es desplega en les proses poètiques que van des de Gertrudis fins a Tocant a mà en la prodigiosa imaginació d'un Ramon Llull modern, en un prodigi de fantasia que ha fascinat artistes i escriptors des de Joan Miró a Antoni Tàpies. Un segle XX fascinant, profund i entusiasta i encara, en molts aspectes, per explicar.
Jordi Valls

dimecres, 2 de setembre de 2020

JOSEP SOL, UNA LITERATURA PER DESCOBRIR

Josep Sol era un apassionat del mar, a la seva obra narrativa descriu les platges de Badalona amb fascinació, com també, descriu la muntanya immediata: Mosques d'Ase, Sant Jeroni de la Murtra, La Bastida, i sempre, la presència embolcalladora del mar, des de les vinyes de l'Espirall o des de la Serra d'en Mena. El paisatge que va conèixer Sol queda molt lluny del que coneixem ara, la seva estètica era noucentista, marcadament grega, i l'entorn de la Santa Coloma que va viure, una realitat bucòlica que influïa la seva mirada de manera gairebé transparent. Però la idea xocava amb les misèries quotidianes i el caràcter de l'escriptor, més aviat hermètic i introspectiu que enfocava des d'una via més torturada. La lectura de Sebastià Joan Arbó el va portar a Dostoievski, els personatges que són ofegats per la convenció social, la tradició i la culpa, i al mateix temps, la influència del naturalisme del primer Joyce, empenyien Josep Sol a la definició exhaustiva del paisatge i el retorn substancial dels valors eterns. Els dos primers llibres de Josep Sol: "Elionor i altres contes" i "Una adolescència" són d'un marcat costumisme localista. Sol, parteix del nucli dur de la Santa Coloma rural i s'enfuig als paisatges de Sant Jeroni de la Murtra o de la platja badalonina, la natura i l'esport l'esperona a una certa purificació de l'ànima ferida per la incomprensió i les maledicències del poble petit. El conte "Menó el bell", dedicat al poeta occità Lluís Bayle, d'Arles, es pot llegir en clau de fi de cicle. Les tropes macedònies destrueixen la ciutat d'Olint, amb els valors idealitzats pel noucentisme de la democràcia grega, valors que conformaven una forma de vida a què aspirava la societat catalana, conte escrit probablement en al·lusió a l'amenaça dels totalitarismes que cobrien l'Europa dels anys trenta. Més endavant, quan va aparèixer el volum "Una adolescència" publicat als Quaderns Literaris, que dirigia en Josep Janés, va ser tot un escàndol al poble.El protagonista del relat en Met té una relació íntima amb la mestressa de Sant Jeroni de la Murtra, "Laura". Els noms són inventats, però a ningú no se li escapa que el veritable protagonista és el mateix escriptor i que bona part de l'acció de la novel·la es basa en fets reals i això va tenir una certa repercussió en la reputació i la maledicència de la gent del poble. Encara avui dia, la gent de l'antiga Santa Coloma en parlen amb una prudència que a mi em sorprèn, passats tants anys, i curats d'espants que estem després de tantes notícies quotidianes que superen actualment els fets relacionats a "Una adolescència", el que queda clar és que va ser un escàndol en tota regla. I que va demandar del suport de l'editor que hi creia en el llibre per la modernitat i bona factura de la seva proposta narrativa, al pròleg ho deixa dit: "Sorprèn, d'aquesta novel·la, sobretot, la seva senzilla sinceritat. Els moviments psicològics més complexos, els sentiments més confusos i difícils d'expressar hi troben una expressió que es fa sorprenent per la seva justesa, per la seva claredat, per la seva senzillesa." L'editor Janés hi detectava una evolució literària, d'allò que més tard anomenarà de forma més clara Joan Fuster, referint-se al poemari "Les decapitacions" de Joan Oliver -Pere Quart- com "una insolència en la lluita."
Josep Sol força insolent amb les convencions socials d'una Santa Coloma de Gramenet que, encara als anys trenta, i amb la que estava caient, trobava escandalosa la desinhibició del jove escriptor que començava a no trobar-se còmode en els paràmetres dels equilibris estètics i harmonies humanístiques noucentistes que xocaven amb la realitat concreta, on s'ajustava més la narrativa abrusada i incòmoda de Dostoievski, -recordem la traducció catalana de "Crim i càstig" a cura d'Andreu Nin- d'altra banda, flotava a l'ambient les preocupacions d'un jovent massa inquiet, i potser, sense massa consciència, s'anava certificant el paper galdós de la defunció i enterrament de la nova Catalunya emergent, la que va començar sobre els pilars de la Mancomunitat, va créixer sota l'influx de la Generalitat republicana, i va finir en la marmòria rúbrica del general Franco. Així i tot, els passos de Josep Sol en el camí de la ruptura estètica amb el noucentisme van ser moderats, d'un localisme tímid, i potser li va faltar temps per arriscar-se en els camins que li eren més atractius per edat i època viscuda. Penso en James Joyce, de qui en Sol va traduir un parell de contes del llibre "Dublinesos", segurament atret pel costumisme irlandès de què podem trobar paral·lelismes importants en el desenvolupament d'alguns contes de la seva primera provatura "Elionor i altres contes", i a banda d'haver practicat el monòleg interior a "Una adolescència", no acaba d'arriscar-se en els automatismes del subconscient, a la manera del Joyce del "Ulisses". El noucentisme de contorn clar encara pesa massa.
En el llibre "Apassionata" Josep Sol incideix més en la crítica social, tot i que el llibre tracta motius com la bogeria i la marginació social, però com una conseqüència derivada de l'alienació, en un poble canviant, que ja no respon als valors del passat, embrutit per la moderna indústria i la insolidaritat i baixesa moral de les noves formes de vida frívola, sense escrúpols. Els protagonistes són gent castigada per la seva coherència idealista, víctimes d'una relació veïnal hipòcrita. La Maria acabarà en una follia nihilista i en Sebastià, membre del partit comunista, tuberculós. Els dos es trobaran en un moment de la vida precís i disruptiu que els durà a una idealitzada comunió amorosa a les portes de la mort. La novel·la és vacil·lant i les motivacions dels personatges esdevenen fosques, marcades per un desencantament pessimista. Maria, és gairebé un mèdium per on discorre els pensaments, sensacions i emocions d'un narrador omniscient que es barreja sovint amb els personatges que avancen cap a la seva desaparició. "Apassionata" és coetània de la novel·la "Aloma" de Mercè Rodoreda, obra amb la qual competiria pel Premi Joan Crexells, l'any 1937. Finalment el guardó se'l va endur la Rodoreda, i Josep Sol es va quedar com aquell que diu, amb un pam de nas. Just l'any que va ser mobilitzat a files i destinat a Terol. Malgrat el revés literari de Josep Sol, cal reconèixer que és un autor valuós, dels més reeixits de la seva generació i a parer meu l'encert més destacable de l'autor són les detallades descripcions del paisatge rural i boscà de Badalona i Santa Coloma de Gramenet, probablement les millors que s'han escrit mai.
Jordi Valls

divendres, 21 de febrer de 2020

EL LIBRO DE ARENA

Creo que fue a finales de mayo o principios de junio que encontré una cuartilla doblada entre los libros de una estantería en la Librería Catalònia donde yo trabajaba, enfrente de la Plaza Catalunya, donde hay actualmente un McDonald's. Era una carta firmada por el librero Marçal Pineda, con fecha de 20 de mayo de 1999. La carta fue toda una sorpresa, Marçal Pineda murió en el año 1967 y la datación hacía imposible que pudiera ser él el autor de aquel escrito. El contenido era la continuación de libro conmemorativo del 25 años de la librería Catalònia-Casa del Libro, el año 1949. Un dietario titulado “Veinticinco años de librería. Apuntes de un dependiente” que contenía desde el año 1924 las experiencias del librero y la evolución de la librería desde los orígenes. La carta, a diferencia del dietario publicado años atrás, estaba escrita íntegramente en catalán. Me pareció sorprendente encontrarme este documento y lo comuniqué a la dirección. Como se estaba confeccionando el libro del 75 aniversario de la Catalònia, el gerente Sebastià Borràs, hijo de Manuel Borràs uno de los fundadores de la librería, me pidió que incluyera este documento en el volumen conmemorativo, sé que en el fondo sospechaba de la autoría de la carta, pero quizás por la urgencia de la confección del libro lo dio por bueno. Dieciocho años más tarde me invitaron al “Festivalul Internacional de poezie de Bucarest”. Allí conocí el poeta Hugo Mujica, hicimos una excursión a la casa museo Tudor Arghezi, y ante un jardín de cerezos fascinante, rompí el silencio para hablar del árbol de la vida y de la manzana como el fruto icónico del pecado. Mujica muy serio sostenía que haríamos bien en dudar de que fuera una manzana el fruto que compartieron Adán y Eva ya que en ningún pasaje del Génesis se define el nombre del fruto. La opinión de Mujica me merecía respeto, me consta que pasó siete años encerrado en un monasterio trapense ejerciendo voto de silencio y dedicado al estudio de los textos bíblicos y la oración. También me habló de la existencia del libro “Holly Writ, Bombay” que él conoció a través de un extraño escocés vendedor de biblias en New York. En los años 60 Mujica experimentaba con los sicotrópicos bajo la tutela de Timothy Learn y Ralph Metzner. Y esto mucho antes de que Jorge Luís Borges escribiera el relato “El Libro de Arena”. La cosa no tendría mayor importancia si no fuera que aquel mismo año, a principios de septiembre coincidí con el poeta argentino Juan Arabia en Pereira, Colombia, en el marco del Festival de poesía “Luna de Locos” que convoca cada año el infatigable Giovanny Gómez. En una de las lecturas programadas nos llevaron al pueblo de Belén de Umbría en la región de Rosaralda. En el trayecto, entre cafetales y carreteras sin asfaltar, llenas de curvas de fuerte pendiente, hablamos del misterioso relato de Jorge Luís Borges “El Libro de Arena”. Juan, entonces, me confesó que en Los Ángeles, en un café japonés de Abbot Kinney Boulevard, Venice, el Shuhara Matcha Café, se encontraba en un rincón, delgado, con arrugas y muy blanco, casi transparente, un viejo que hablaba solo, ensimismado. Reaccionó al momento, al percibir el acento de Juan, casi gritando: “!Yo conocí a Borges!”. Con los ojos como platos Juan le iba escuchando con mucha atención, el viejo no se identificó, iba algo bebido por los tragos de sake y aseguró a Juan que los hechos que narra Borges eran ciertos, “El Libro de Arena” era todo un prodigio, ni empezaba, ni acababa, era de un infinito exasperante que angustiaba a todos aquellos que lo abrían. Se trataba de una maravilla que había alterado la vida de los lectores inconscientes del peligro, convirtiéndose en una verdadera pesadilla, de vez en cuando, el escocés mostraba alguna emoción oculta que desaparecía al instante bajo una impenetrable mirada de reptil. Confesó a Juan, que desesperado marchó a New York para tratar con los gurús de la sicodelia, que el libro le quemaba en las manos. Supo del bibliotecario argentino por Hugo Mujica. Aquella historia me sonaba. El escocés viajó a Argentina e hizo todo lo posible para encontrarse con Jorge Luís Borges, lo visitó a su domicilio de la calle Belgrado. Después de la transacción, nunca más volvió a Argentina. Juan Arabia se llevó la curiosidad a casa y al poco tiempo, a la Universidad de Buenos Aires en una conversación banal con el profesor especialista en la obra de Samuel Beckett y Bernat Metge, un hijo de catalanes exiliados, Lucas Margarit, que extrañamente conocía aspectos intestinos de la literatura argentina reciente, le explico a Juan, en confianza, que sabía que “El Libro de Arena” de Jorge Luís Borges existía y que aquel extraordinario volumen viajó de la Biblioteca Nacional Argentina a Barcelona, a una famosa librería de la Plaza Catalunya por encargo de Antonio López Llausàs, uno de los fundadores de la Librería Catalònia, que en Argentina fue conocido por haber creado la Editorial Sudamericana. Borges vendió el prodigioso libro a López Llausàs, después de recuperarlo del escondrijo donde lo ocultó en la Biblioteca Nacional Argentina como explica en el final del famoso relato. Nadie sospechó nada ni cuando lo fue a dejar ni cuando lo recuperó, Jorge Luís Borges era la sombra que llenaba todos los espacios y todos los tiempos de los volúmenes que pasaron por su mano. Cuando volví a Barcelona no podía dejar de pensar que “El Libro de Arena” fue a parar a la librería Catalònia, seguro que en algún momento u otro estuvo allá y me cité con Sebastià Borràs, que me explicó con todo detalle lo que me faltaba de la historia: López Llausàs, entusiasmado por obtener un libro tan prodigioso y advertido por sus peligros, lo envió por barco a Barcelona, perfectamente empaquetado, a las oficinas de la editorial Selecta, con órdenes estrictas de no abrirlo nunca bajo ningún concepto. El libro quedó olvidado entre las estanterías del almacén de la editorial, sobre los despachos de la administración de la librería. Sucedieron cosas extrañas, como las apariciones fosforescentes de los antiguos clientes de la librería de antes de la guerra civil o el incendio, anunciado entre sombras, del año 1979. Curiosamente el único volumen que se salvó de aquella desgracia estaba envuelto entre trapos y tenía el titulo legible de “Holy Writ, Bombay”. A los pocos días comencé a entenderlo todo. El 20 de mayo del año 1999 el fantasma de Marçal Pineda, no tengo duda sobre eso, se puso en contacto conmigo y me facilitó la carta que se publicó en el volumen del 75 aniversario de la librería. También, las señales que se esconden en las pinturas perturbadoras de Amèlia Riera, vecina del edificio de la Sudamérica, todo estaba conectado a la maquinaria de un libro de libros, más allá del mundo de los vivos y de los muertos, fascinante, inconmensurable, como la biblioteca de Babel. Pero el libro, dónde está ahora? Algunos afirman que con las obras del Mc Donald's el libro quedó enterrado bajo metros de cemento, otros dicen que volvió a Buenos Aires por mediación de una sociedad secreta argentina relacionada con el PEN Club. Hay quien de noche escucha unos gritos horribles en arameo en el Ateneu Barcelonès. Es un misterio. Hugo Mujica no me dijo cuál era el fruto del árbol de la ciencia. Me dejo el interrogante. Pero “El Libro de Arena” es muy claro en este aspecto, yo mismo entré. Solo os diré que si el árbol es el cuerpo humano, la práctica de la lectura es pura antropofagia. Arena sobre la arena.
Jordi Valls

dimecres, 22 de novembre de 2017

UNA LECTURA DE “BERNAT METGE” DE LUCAS MARGARIT

Gracias a las redes sociales he conocido el libro de poemas titulado “Bernat Metge” del poeta argentino Lucas Margarit. Un poemario exigente y de clara motivación existencial. Para un catalán el título es sorprendente y le pueden surgir de entrada muchas preguntas. Precisamente el escritor medieval Bernat Metge no es uno de los más citados, ni promocionados, por la dificultad de comprensión de su obra. Así pues, el libro de Lucas Margarit empieza con una dedicatoria a la abuela del autor, que es del pueblo de Claverol, Pallars Jussà, y al padre de Lucas que vivió un tiempo en Barcelona. Pistas, busco pistas, para entender la obsesión de Margarit por este enigmático personaje de las letras catalanas. La primera que encuentro es el origen catalan de Lucas. Pero no es la única.
El autor nos remite directamente a visitar “Lo somni” uno de los libros más complejos de la literatura catalana medieval. Es importante recordar que nos explica Metge en “Lo somni”. El autor, secretario del rei de Aragón, se encuentra en prisión por un asunto oscuro de malversación de cuentas de la corona y entre sueños, se le van apareciendo personajes con quienes establece coloquios de carácter filosófico y transcendental. Bernat Metge es un buen lector de los clásicos y de la literatura italiana que le va llegando, desde su posición acomodada en la corte real, no le son extraños: Dante, Petrarca o Boccaccio.
En este “somni”/ “sueño” va recibiendo apariciones del otro mundo. El primero que se le aparece es el difunto Joan I de Aragón. Más tarde Orfeo, el mismo que bajó a los infiernos para rescatar su amada Eurídice y el anciano Tiresias -el mèdium clásico que actua de oráculo clásico-. Lola Badia, estudiosa de Bernat Metge, nos orienta sobre las intenciones del autor medieval “La clave está en los conceptos del mal y de la providencia, tal como los plantea el cristianismo: tanto el uno como el otro son indisociables de la noción de un alma inmortal y de un más allá de pena y de gloria, que son precisamente los temas del libro I y III de “Lo somni””.
El Bernat Metge de Lucas Margarit parte de una incógnita perturbadora en el pensamiento medieval, “Bernat se desnudó/ estiró los brazos/ frente a la ventana vacía/ y preguntó/ que és el purgatòrio?/ No había respuesta...”. El dilema existencial esta expuesto desde el primer momento. Bernat toma las figuras de Juan I, Tiresias i de Orfeo para explicar el más allá, también aparece la figura del padre de Bernat Metge muerto prematuramente, Guillem Metge, especiero -o lo que diriamos modernamente farmacéutico- en el texto de Margarit el padre acaba siendo una especie de alquimista que participa del sueño de Bernat. Es interesante observar la mirada mágica del pare “Guillem Metge, mi padre/ se refiere a las montañas/ cuando habla de los espíritus...” Así mismo como si fuera el poeta de la tradición catalana, el religioso Jacint Verdaguer, un pietista reverenciador, que anima i humaniza todo lo que ve.
Guillem está en la antesala de Orfeo, el enlace directo entre los dos mundos, el de los vivos y el de los muertos. Orfeo es Bernat, pero al mismo tiempo asume el papel del padre de Lucas Margarit, las identidades de los protagonistas se van sumando de forma sorprendente “ahora, Bernat/ se coloca junto al mar e imagina/ Troya quebrada/ Roma saqueada/ Atenas bajo el agua/ y recuerda el viejo pueblo, Claverol, en silencio...” La figura de Tiresias es aun más enigmática, recordemos que Tiresias es el ciego adivino, que oracularmente describe el futuro “ahora Bernat/ descansa/ cumple con el deseo/ de soñar tu muerte” No menos enigmática es la figura de Juan I, el rey a quién sirvió Bernat. El fantasma de Juan I aporta conocimientos desde el mundo de los muertos, filosofa “-lo animado no vive ni muere de un solo modo:/ aquí me ves, como la noche y como la voz que circula/ de la nada hacia la nada” más adelante aun afirma “...Otra vez entras a casa para descubrir/ que no existe el canal que/ separa los vivos de los muertos”. Entonces, como en un cuadro de Hieronymus Bosch, se van sucediendo descripciones fantásticas y grotescas. Aparece en la siguiente parte un “Cuaderno oscuro de Bernat” hay dos sonetos ingleses, donde Bernat duda de la fe, de las apariciones de Orfeo entre los dos mundos y del propio sentido de la existencia. Pero esta duda tiene un motivo más elevado “ahora necesitas la sed/ para preguntar/quien caza desnudo detrás del bosque blanco/ en tus manos/ caben perfectamente/ los huesos de un pájaro vivo/ necesitas la sed para demostrar que tu cuerpo ha cambiado”.
La segunda parte “Los otros cuadernos de Bernat Metge” compuestos como “Cinco cantatas sin música” son poemas dedicados a cinco mujeres de la mitología griega: Medea, Ariadna, Ifigenia, Dido y Eurídice, como si fuesen estatuas postmodernas los cinco mitos expresan meditativamente la tragedia que las define, la desolación en breves elegías. -En el libro de Bernat Metge“Lo somni” el tratamiento medieval de la mujer es peyorativo y misógino, Margarit, transgresor, al contrario de Bernat, le da la vuelta y reivindica el papel de la mujer desde los mitos clásicos-. No es extraño que Lucas Margarit cierre esta serie con Eurídice “orfeo inmóvil/ flota/ como la isla/ del destierro de ariadna”.
La tercera parte “Próspero y Benat” el autor entra en la dimensión de William Shakespeare, la figura de Próspero, recordemos que Próspero es un personaje de la obra “La tempestad”, depuesto Duque de Milán y exiliado a una isla, crea su realidad a paritr de la magia, Próspero esclaviza a Calibán y Ariel, dos seres fantásticos de la isla. Bernat y Próspero tienen en común el tiempo vivido en cautiverio, los dos buscan en la imaginación su supervivencia como individuos libres “aquí soy Próspero, deseando desear el mar,/ el viejo mar respirado en mis manos”. Bernat se identifica con la desgracia de Próspero “quien lee/ una palabra/ lee su propio nombre”. El cautiverio de los dos personajes es el cautiverio espiritual de Lucas Margarit “y el desierto ya no da las respuestas/ que explicarían las cruces en la piel/ ¿cómo existe tanto vacío entre tanta piedad?”. El interrogante cierra este encuentro entre Bernat y Próspero.
Y empieza la cuarta parte del libro “Algunas dudas sobre Bernat Metge” donde se va abriendo el descrédito de la redención espiritual y Bernat toca fondo “tiempo y tiniebla se cruzan como dos insectos/ cuando caen cerca de la piel” Lucas Margarit necesita respuestas interiores y solo encuentra silencio, desierto.“construirás tu zigurat para ubicar en su centro/ tus huesos/ y tus armas de hueso”. La quinta parte “Recuerdos de Bernat antes de morir” es la conclusión del pensamiento del autor. Bernat, abandonado, recorre a invocar las desgracias que le han precedido “¿has oído el lamento de las abandonadas?” refiriéndose a los cinco mitos femeninos de la segunda parte “¿has podido huir como las ratas moribundas a otra orilla?” identificándose con el exilio de Próspero “¿quién errara sobre mis huesos cuando mis lágrimas de niño se oscurezcan?” con la decepción del misterio, con la orfandad a la que nos condenan los fantasmas y esto interpela directamente a la identidad del poeta, puesto que es hijo de emigrantes y un ser humano huérfano también de transcendencia “Bernat se arrodilla y extiende la piel de un pájaro/ en la arena/ y estira su brazo para dibujar una letra muda”.
Lucas Margarit es un poeta que debemos visitar los lectores. Hace un acercamiento a los orígenes de la tradición de la literatura catalana, una tradición europea que desgraciadamente ha quedado solapada por los avatares de la historia. Un libro de poemas como “Bernat Metge” es alguna cosa más que una rareza, es una joya de poemario que remite directamente a la circunstancia del autor, con unos versos que cortan el aliento del lector: “El vacío corre tras/ las huellas separadas/ de un pájaro ahogado”, “soy hermosa como un muerto/ en tu historia”, “debes saber que/ existen ventanas talladas/ con el cuerpo/ vacío de los pájaros”... y muchas más lecturas de alto nivel que nos llevan de Sófocles a Shakespeare, de Bernat Metge a T.S. Eliot y a revisar la teoría de las tres voces de la poesía. Lucas Margarit es un poeta puente que une dos continentes a un lado y otro del Atlántico.
Jordi Valls