Translate

dimarts, 21 de juny de 2022

CEUTA

Ceuta - Wikipedia

 



Vaig fer el servei militar a Ceuta, soldat de lleva del quart reemplaçament del 1989, en el regiment d'artilleria mixta de muntanya, RAMIX-30, 1a bateria. Josep Valls Blanch també va fer el servei militar a Ceuta, en el cos d'artilleria. Cada divendres a mig matí fèiem instrucció al pati d'armes de la caserna militar per prescripció del tinent coronel. I al final de la instrucció, invariablement, havíem de cantar a viva veu l'himne dels artillers. Un himne que tenia un no sé què de pasdoble, Marchemos unidos, marchemos dichosos ,/ seguros, contentos de nuestro valor, / y cuando luchando a morir lleguemos / antes que rendidos muertos con honor.” L'himne és tediós i llarg i només hi apareixen dos noms propis: Velarde i Daoíz. Amb el temps vaig esbrinar que van ser herois de la sublevació del 2 de maig madrileny, durant la Guerra del Francès. Ho relaciono involuntàriament amb el famós quadre de Francisco de Goya Los fusilamientos del 2 de mayo. L'home morè, de la camisa blanca amb els braços en creu, com un colom de la pau redemptor, il·lumina la tenebrosa escena. La composició no podia ser més angoixant i tenebrosa.

Josep Valls Blanch és el meu avi, no el vaig conèixer i només m'ha arribat la seva llegenda. A la Guerra Civil, en un dels bombardeigs aeris va saltar d'un camió a temps i va salvar la pell de miracle.

De miracle vaig arribar a Ceuta després de dotze hores de tren des de Barcelona a Algesires. Arribar a Algesires i la tediosa distribució de la lleva segons el destí de cadascú, llavors el transport amb el ferry i des del mar, per primer cop, el Penyal de Gibraltar, les dues ribes separades per l'estret, Ceuta i Gibraltar, a catorze quilòmetres de distància, apuntant-se amb els seus dits, com l'exaltada revelació de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. I dic apuntant-se, i certament era així, des de l'artilleria de Costa de la Muntanya de l'Hacho, entre túnels foradats a la muntanya, en un entramat laberíntic, gairebé una ciutat búnquer subterrània, hi havia unes peces d'artilleria enormes apuntant en direcció a Gibraltar, eren d'un gran calibre, segons ens van explicar, d'origen alemany del 1915 i també ens van dir que era regal del govern alemany nazi procedent d'un vaixell de guerra desballestat de la Primera Guerra Mundial, que va ser obsequiat al general Franco per cobrir la necessitat de coacció a la britànica Gibraltar amb una fam precisa. Eren altres temps i els aliats i les intencions eren unes altres.

Vaig ser a Ceuta un any de calendari de juliol a juliol, amb una setmana afegida per un problema logístic de recepció de la nova lleva que ens havia de substituir. L'estat de nervis, el sentiment d'abandó, la injustícia de l'hàbitat era punxant i contínua. No em pensava que aquesta basarda seria possible en plena democràcia. En aquell moment, era ministre de defensa Narcís Serra, la imatge d'Espanya era la d'un país modern que havia tingut una transició exemplar, model exportable per als països en vies de desenvolupament i tota la pesca. En contrast, em vaig trobar un exèrcit de rampoina, injust, inútil i anacrònic. Quan un soldat se suïcidava en un post de guàrdia, s'arrestava la garita corresponent una lògica absurda que només la lògica de la justícia militar era capaç d'entendre.

Vaig servir en una bateria -en el cas de l'artilleria les companyies adopten aquesta condició de bateria- a la caserna militar d'artilleria RAMIX-30. Hi havia entre el personal un excedent de bascos, catalans i delinqüents comuns, de tal manera que em vaig acostumar a sentir una flaire constant de “porros” del tot accessibles i bastant tolerats a la caserna. Sentia les baralles entre vizcainos i guipuchis a tota hora, eren molt pesats. El caporal primer era basc i ens feia la instrucció quan no hi havia comandaments en eusquera: bat, bi, hiru, lau... llavors barrejava amb un marquen, marquen... en un castellà castís i desmenjat. Quan em cridaven pel malnom de: xinxe poeta! Jo havia de respondre: El abuelo es de la ETA. I així anava passant el temps. Vaig fer amistat amb el caporal furrier, també basc, em va ensenyar la música d'Oskorri.

El meu avi també va ser caporal furrier, feia molt, és clar, saber escriure en aquella època. Jo vaig ser el ràdio telefonista del capità i estava en el grup que portàvem la logística de les telecomunicacions, un entramat de cables que havíem de tibar amb molta cura en uns rodets de fusta grans que desplegàvem i tornàvem a enrotllar, segons les necessitats del servei, ens passàvem dies fent anar un martellet per tesar els rotlles de cable i que no es corbessin. També netejàvem les armes amb oli i amb greix de cavall les peces d'artilleria. Tot era de ferro, susceptible d'oxidar-se.

Odiava especialment anar de maniobres sobretot per la difícil higiene personal i els freds de les guàrdies. Vaig fer-ne dues, la primera a Cerro Muriano, Còrdova, la segona a Almeria, gairebé al desert, molt a prop de la població de Viator, on a pocs quilòmetres hi havia una Brigada mixta, és a dir, una caserna de casernes, dirigida en aquest cas per un general de brigada. Recordo que a Cerro Muriano l'ambient al gener era gèlid, els soldats s'avorrien i feien diverses apostes i jocs, el més sorprenent era el d'encerclar, com en una lluita de gladiadors, els escorpins i els centpeus dins d'un got transparent per veure qui acaba sobrevivint a la batalla a mort entre les dues bèsties, no cal dir que alguns van fer petites fortunes. Tot plegat gens instructiu.

Les peces d'artilleria de muntanya eren de calibratge petit 105/14, fabricació italiana dels anys cinquanta. La munició es dividia en l'americana i l'espanyola, els projectils que fallaven eren de fabricació espanyola. Les peces d'artilleria s'havien de mimetitzar amb el terreny per enganyar l'aviació. I havíem de desplegar una xarxa que després tesàvem, i ho havíem de fer coordinats i cronometrats, vaig ser amonestat uns quants cops i arrestat de tant en tant.

Jo ho veia tot plegat molt obsolet, en el temps que muntàvem la logística ens podrien haver bombardejat en diverses ràtzies aèries. No hi ha millor informació que les pel·lícules bèl·liques i la sensació que jo personalment tenia era d'una gran indefensió per l'obsolescència dels mitjans emprats a les maniobres. Evidentment, era una opinió que m'havia de guardar ben guardada si no volia rebre represàlies. En una ocasió havíem de fer una rasa a terra entre diversos soldats, ens van posar a tots els que veníem de ciutat al mateix grup, les pales petites i desplegables eren les pròpies de campanya, el resultat era desolador, a banda d'acabar destrossats físicament vam trencar dues pales i la rasa que vam fer no arribava ni als genolls. Els soldats del costat que venien tots de camp van fer una rasa exemplar, tota una trinxera. El capità ens fa fumer una esbroncada descomunal i va posar d'exemple els soldats de camp, llavors ens va tractar d'inútils en amunt i va dir que en una guerra de veritat ens haurien mort. Jo, fora de mi, cansadíssim com estava, li vaig demanar al capità si l'exèrcit ens podria facilitar als soldats un document amb els acords de Ginebra per saber els drets dels presoners en cas d'haver-nos de rendir a l'enemic. El capità fora de si em va escridassar de valent, em va regalar una plantofada i uns quants dies d'arrest.

Desconec l'experiència de l'avi a la “mili”, el pare no la va fer, era fill de vídua i el torn va passar a la següent generació, és a dir, a mi mateix. El destí i les seves intermitències, l'atzar i la seva determinació a marcar les vides a foc i sang. No he tornat mai més a Ceuta, tot i que ara recordo amb emoció el pas migratori de les aus en estols infinits des de les costes africanes a la península. Aquesta observació es fa de forma privilegiada des dels polvorins del Mont Obispo. És possible que Ulisses i Calipso visquessin plegats en una cova de Ceuta. Jo, com Ulisses m'enyorava de casa i a casa també m'enyoraven. Llegia molt. I queien els llibres de Verdaguer, Espriu, Vinyoli, Maragall. No sabré mai com li va anar al meu avi, ni si va veure el que vaig veure jo a les garites de l'Obispo. Més enllà de la sordidesa i del malestar de saber-me esclau a Ceuta, vaig aprendre a sobreviure la injustícia i potser per no matar-me en una garita absurda em vaig fer lector de poesia. 

 

Jordi Valls 

dijous, 16 de juny de 2022

BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 5a)


 

5- Estudi de Miquel Àngel Para. C. Ciutadella, Sta. Coloma de Gramenet. No és important l'hora. Benito Marcos i M. Àngel Para, enceten un llenç en blanc a quatre mans. Albert Gusi va fent una sessió fotogràfica al voltant de l'obra dels artistes. Els artistes parlaran entre ells improvisadament sobre l'art i la creativitat. Albert Gusi intervindrà en moments decisius, quan la conversa s'apagui.

dijous, 9 de juny de 2022

BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 4a)

 



Hospital de Can Ruti. Tarda vespre. Personatge vestit amb bata blanca, segur de si mateix. Una mena d'existencialista de pa sucat amb oli.


-No hi ha res més motivador que la desgràcia dels altres. M'anima el seu malestar. El dolor aliè em recorda que la capacitat de resistència humana és prodigiosa. Pateixen i et miren als ulls. Supliquen compassió. I no pots fer res per salvar-los. Reconforta veure'ls com s'acaben amb la remota esperança de sentir-se compresos. Quan morin els oblidaré, inútil serà per mi el seu record. Cruel? No ho sé, potser ho busco. Si pogués confessar el que sento ja no seria el meu secret i jo passaria a ser algú menyspreable. Però ningú no pot canviar la conseqüència d'aquest tot plegat imprescindible, com la mort de qui em confia la seva esperança. A mi, sense que ningú no ho sospiti, això em dóna vida.


dijous, 2 de juny de 2022

BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 3a)




3-Plaça de la Vila. Santa Coloma de Gramenet. Un home i una dona es troben al mig de la plaça. Entre els dos pilars, la càmera fixa enfoca com s'apropen l'un a l'altre al centre mateix. Porten cadascú un element diferenciador: el primer, un carro de la compra, l'altra, una cartera.

-Ei, que bé!

-bé, bé.

-Molt bé.

-beeee!

-rebeee!

-I el bebé, bé?

-Oh sí, bé.

-Ve o no ve? -assenyala el cel.

-Ve, ve.

-Què bé!

Miren el rellotge de la P. de la Vila. Uns segons, fixament.

-Marxo, bé, doncs bé.

-Bé, bé, molt bé.

-Véns?

-No, xais.

-Adéu, be.

Marxa cadascú per camins oposats.





dimecres, 25 de maig de 2022

BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 2a i 2b)


 


2a- Pont del Petroli. A mig matí. Tràveling amb punt de vista. Noia en primera persona arrenca a caminar de pressa. Des de l'angle encarat a l'estàtua del mico d'Anís del Mono se li asseu al costat. Imagina que puja la rampa, se sent la respiració forta, combinada amb xiular una insinuació de cançó, fins a arribar al final. (A partir d'aquí irrealitzable per les conseqüències de la tempesta Glòria encara per reparar) S'apropa a la barana -sensació d'estar envoltada de mar-. Canvia el punt de vista de la càmera, l'enfoca a ella. S'acosta a la banda de Barcelona, enfoca les tres torres de la Fecsa. Gira lentament a l'estació meteorològica, s'acosta al poema de Jordi Sarsanedas “Pont del Petroli”, diu els darrers versos en veu alta: “Ventura feliç: / allò que no vindrà mai/ però no deixa de poder venir, / de voler venir.” La càmera torna a enfocar l'amplitud del mar. Torna a la noia i aquesta mira la muntanya. La càmera mostra el paisatge de muntanya, davant per davant. Fa zoom i emmarca la més alta el Puig Castellar.


2b- Puig Castellar. Esplanada abans de pujar al cim. Matí, al voltant de les 12h. aproximadament. Un noi és davant del monòlit amb el poema de Màrius Sampere “Sender”. La càmera el mostra llegint interioritzant el poema. Gira la càmera i deixa d'enfocar el noi, emmarca la baixada de xiprers a mà esquerra, camí de l'ermita. La veu del noi recita el darrer vers de Sampere: “Tot camí és llum.” S'acosta al mirador i enfoca el mar. Un zoom que pugui mostrar el Pont del Petroli o en el seu defecte a la platja del Coco, o el Port.

dijous, 12 de maig de 2022

BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 1a)







1- Matí. Des del Pont de Santa Coloma per la vorera davant del Nus de la Trinitat. Soroll    ambiental de cotxes rodant. Un home elegant, vestit per anar a l'òpera, corbatí negre, camisa blanca, sabates xarolades, impol·lut, ben pentinat, afaitat, observa atentament el rellotge. S'acosta un jove encuriosit, se'l mira estranyat, es posa a la vora, mira també al Nus de la Trinitat.


Jove. Que boniques són les paraules ben dites.

Sr. Elegant. La música és a l'ambient. No existeix el silenci.

Jove. Una melodia perspicaç, indissimulada.

Sr.Elegant. Cada matí vinc a sentir l'instrument, la mateixa melodia amb variants subtils.

Jove. I quin paisatge! Els urbanistes han mudat la constància de l'agricultura. Anells de carretera, nivells de moviment automàtic fluctuant en els dos sentits.

Sr.Elegant. Hi ha complexitat en el so.

Jove. La Trinitat és la suma de tres ordres tonals.

Sr.Elegant. Elevades són les paraules que no es poden dir.

Jove. El temps marca la durada simfònica fins on som capaços de resistir. La tercera arriba a la nota més sostinguda.

Sr.Elegant. Podríem tractar de l'amor. L'amor sempre salta sense condicions.

Jove. No hi ha descans al vesper. El silenci és una dansa sense so. No deixa de ser una paradoxa.

Sr.Elegant. Silenci? Escolta. El vesper és el preludi de l'amor.

Jove. L'amor ja vindrà després del silenci. El so s'articula en la potència de la bellesa, no en la bellesa manifesta. 

Sr.Elegant. Una caixa de ressonància és el temps que ha de venir. El silenci és un absurd.


Fi  de l'acció primera.

dissabte, 7 de maig de 2022

100 pecats lectors al nostre abast


Llavina, Jordi. 100 llibres catalans que fan de bon llegir. Valls: Cossetània, 2022. 239 p. (De cent en cent; 71). ISBN 978-84-1356-157-8. 15,90 €.


Jordi Llavina és un dels escriptors més inquiets de les nostres lletres, ha treballat tots els gèneres literaris: narrativa, poesia i assaig. Conrea la crítica literària. A més, ha obtingut premis importants que reforcen públicament la qualitat, el reconeixement i la influència de l’autor a les nostres lletres.

100 llibres catalans que fan de bon llegir ens trobem el Jordi Llavina crític. Un llibre que és una invitació a un lector habitual, espigolador de lectures més aviat sorprenents i, en alguns casos, poc bregades a la tradició de la literatura catalana. Llavina adverteix al pròleg que no es tracta de formular un cànon de llibres imprescindibles ni tampoc no es pretén exposar les seves particulars fílies. És a dir: hi ha un pacte entre el Llavina crític literari i el Llavina lector apassionat. La proposta en aquests termes és clara i el lector es troba amb una oferta honesta a partir d’aquests paràmetres. Entre les advertències (Llavina coneix molt bé el món literari i sap que l’estricta mirada filològica pot tenir la temptació de crucificar-lo), l’autor mateix exposa: «Vaig acabant: jo no soc un home de l’acadèmia. Això vol dir que tot el que defenso ho faig en qualitat de lector apassionat, no pas d’expert en res». I encara, més endavant: «L’objectiu d’aquest llibre és divulgatiu. Tinc l’ambició de presentar-lo com una declarada invitació a llegir i a conèixer les obres glossades. I la pretensió que sigui sempre de lectura agradable».

La proposta lectora de Jordi Llavina té una organització cronològica des dels orígens, i va del Romanç d’Evast e Blanquerna de Ramon Llull (Barcino, 2016), que representa el començament de la tradició literària catalana, a Això no és Amèrica de Jordi Puntí (Empúries, 2017), llibre plenament contemporani. Les lectures de Llavina són àgils i porten a suscitar les ganes lectores. Llavina cerca l’espurna personal que inciti la curiositat lectora.

Quan proposa Terra baixa (Barcanova, 2021) interroga: «¿Què ho fa, però, que la producció guimeriana, més d’un segle després, ens continuï impressionant? Potser perquè els seus drames adopten una forma, són animats per uns personatges, evoquen unes tonalitats morals, que qualsevol persona, culta o no tant, pot continuar reconeixent com a perfectament vàlids al cap del temps». També fa emergir obres que han passat sense reconeixement lector i que Llavina creu interessant reivindicar, com el llibre Vida interior d’un escriptor de Joan Puig i Ferreter (Edicions 62, 2015), de qui després d’explicar els possibles motius de la seva mala recepció lectora, comenta: «Sigui com vulgui, aquesta Vida interior d’un escriptor ens forneix un dels millors exemples de la literatura metaliterària –demano disculpes pel renec– que s’han produït mai dins dels límits d’aquesta petita pàtria de la llengua catalana». El to de Llavina no és el de l’estudiós a l’ús, Llavina ofereix les lectures des d’un llenguatge col·loquial no exempt d’ironia, una picada d’ull lectora que el fa proper.

En les cent lectures trobarem molta poesia: Espriu, Riba, Pere Quart, Foix, Agelet Garriga, Salvà, Ferrater, Estellés, Palau i Fabre, Vergés, Parcerisas, Susanna, Gorga... Cadascú amb els mèrits corresponents. Però qui s’emporta l’oli d’una centralitat poètica és, sens dubte, Josep Carner, el número 44 de les ressenyes lectores de Llavina, on l’admiració hi fa estada: «A l’autor de La paraula en el vent no li calia recórrer gaire a llicències poètiques: és tan bo que allò que escriu se sol sostenir sempre en la bellesa i en la veritat, sense llicències de cap tipus que justifiquin res». També Vinyoli, que defensa amb contundència: «[...] Desconfieu de tots aquells exegetes que pretenen destriar la seva poesia en dos grans corrents (i, tot seguit, segons la corda, s’agafen a un o a l’altre): el del cant i el de la paraula comuna. Mentida podrida!»

També en el plànol de la prosa, amb l’indiscutible Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, o concretament a La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (Club Editor, 2016). L’observació lectora li fa trobar noves lectures de situacions i personatges de la novel·la. Llavina escriu: «He rellegit diverses vegades la novel·la, i, en cada nova lectura, hi trobo coses noves. Per exemple, aquest quart o cinquè cop que hi passava m’he adonat de la importància que hi pren el personatge de Mateu, un dels dos amics de l’ànima d’en Quimet».

En els retrats de Josep Maria Castellet a Els escenaris de la memòria (Edicions 62, 2009) deixa també la seva mirada crítica: «de tots i cada un d’ells, l’autor ens en dona algun aspecte nou, imprevisible, memorable. I ho fa amb una prosa neta i eficaç (ben diferent de la tan treballosa del seu col·lega Molas)». Autors joves com Alba Dedeu amb el llibre de contes L’estiu no s’acaba mai (Proa, 2012) destaca agudament Llavina: «Aquest és un dels llibres de narrativa que més impressió m’ha fet en aquests darrers anys d’activitat editorial al país. D’una banda per la pulcritud de la prosa d’Alba de Dedeu. De l’altra, perquè les seves històries tenen un punt de misteri que em fascina. No diuen mai més del compte, més aviat al contrari. Sovint sembla que callin allò que com a lectors,estem esperant que revelin».

Llavina fa de 100 llibres catalans que fan de bon llegir un llibre que aconsegueix el que pretén des del començament, atrapar el lector per la passió lectora, unes lectures que, però, van inevitablement a una certa direcció, la del gust personal de Jordi Llavina, que no és un gust qualsevol. Només així es pot transmetre l’entusiasme lector i l’objectiu del llibre i del seu autor s’acompleix amb escreix.

Jordi Valls