5- Estudi de Miquel Àngel Para. C. Ciutadella, Sta. Coloma de Gramenet. No és important l'hora. Benito Marcos i M. Àngel Para, enceten un llenç en blanc a quatre mans. Albert Gusi va fent una sessió fotogràfica al voltant de l'obra dels artistes. Els artistes parlaran entre ells improvisadament sobre l'art i la creativitat. Albert Gusi intervindrà en moments decisius, quan la conversa s'apagui.
Translate
dijous, 16 de juny del 2022
dijous, 9 de juny del 2022
BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 4a)
Hospital de Can Ruti. Tarda vespre. Personatge vestit amb bata blanca, segur de si mateix. Una mena d'existencialista de pa sucat amb oli.
-No hi ha res més motivador que la desgràcia dels altres. M'anima el seu malestar. El dolor aliè em recorda que la capacitat de resistència humana és prodigiosa. Pateixen i et miren als ulls. Supliquen compassió. I no pots fer res per salvar-los. Reconforta veure'ls com s'acaben amb la remota esperança de sentir-se compresos. Quan morin els oblidaré, inútil serà per mi el seu record. Cruel? No ho sé, potser ho busco. Si pogués confessar el que sento ja no seria el meu secret i jo passaria a ser algú menyspreable. Però ningú no pot canviar la conseqüència d'aquest tot plegat imprescindible, com la mort de qui em confia la seva esperança. A mi, sense que ningú no ho sospiti, això em dóna vida.
dijous, 2 de juny del 2022
BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 3a)
3-Plaça de la Vila. Santa Coloma de Gramenet. Un home i una dona es troben al mig de la plaça. Entre els dos pilars, la càmera fixa enfoca com s'apropen l'un a l'altre al centre mateix. Porten cadascú un element diferenciador: el primer, un carro de la compra, l'altra, una cartera.
-Ei, que bé!
-bé, bé.
-Molt bé.
-beeee!
-rebeee!
-I el bebé, bé?
-Oh sí, bé.
-Ve o no ve? -assenyala el cel.
-Ve, ve.
-Què bé!
Miren el rellotge de la P. de la Vila. Uns segons, fixament.
-Marxo, bé, doncs bé.
-Bé, bé, molt bé.
-Véns?
-No, xais.
-Adéu, be.
Marxa cadascú per camins oposats.
dimecres, 25 de maig del 2022
BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 2a i 2b)
2a- Pont del Petroli. A mig matí. Tràveling amb punt de vista. Noia en primera persona arrenca a caminar de pressa. Des de l'angle encarat a l'estàtua del mico d'Anís del Mono se li asseu al costat. Imagina que puja la rampa, se sent la respiració forta, combinada amb xiular una insinuació de cançó, fins a arribar al final. (A partir d'aquí irrealitzable per les conseqüències de la tempesta Glòria encara per reparar) S'apropa a la barana -sensació d'estar envoltada de mar-. Canvia el punt de vista de la càmera, l'enfoca a ella. S'acosta a la banda de Barcelona, enfoca les tres torres de la Fecsa. Gira lentament a l'estació meteorològica, s'acosta al poema de Jordi Sarsanedas “Pont del Petroli”, diu els darrers versos en veu alta: “Ventura feliç: / allò que no vindrà mai/ però no deixa de poder venir, / de voler venir.” La càmera torna a enfocar l'amplitud del mar. Torna a la noia i aquesta mira la muntanya. La càmera mostra el paisatge de muntanya, davant per davant. Fa zoom i emmarca la més alta el Puig Castellar.
2b- Puig Castellar. Esplanada abans de pujar al cim. Matí, al voltant de les 12h. aproximadament. Un noi és davant del monòlit amb el poema de Màrius Sampere “Sender”. La càmera el mostra llegint interioritzant el poema. Gira la càmera i deixa d'enfocar el noi, emmarca la baixada de xiprers a mà esquerra, camí de l'ermita. La veu del noi recita el darrer vers de Sampere: “Tot camí és llum.” S'acosta al mirador i enfoca el mar. Un zoom que pugui mostrar el Pont del Petroli o en el seu defecte a la platja del Coco, o el Port.
dijous, 12 de maig del 2022
BESÒSNIA (Un guió cinematogràfic. Acció 1a)
Jove. Que boniques són les paraules ben dites.
Sr. Elegant. La música és a l'ambient. No existeix el silenci.
Jove. Una melodia perspicaç, indissimulada.
Sr.Elegant. Cada matí vinc a sentir l'instrument, la mateixa melodia amb variants subtils.
Jove. I quin paisatge! Els urbanistes han mudat la constància de l'agricultura. Anells de carretera, nivells de moviment automàtic fluctuant en els dos sentits.
Sr.Elegant. Hi ha complexitat en el so.
Jove. La Trinitat és la suma de tres ordres tonals.
Sr.Elegant. Elevades són les paraules que no es poden dir.
Jove. El temps marca la durada simfònica fins on som capaços de resistir. La tercera arriba a la nota més sostinguda.
Sr.Elegant. Podríem tractar de l'amor. L'amor sempre salta sense condicions.
Jove. No hi ha descans al vesper. El silenci és una dansa sense so. No deixa de ser una paradoxa.
Sr.Elegant. Silenci? Escolta. El vesper és el preludi de l'amor.
Jove. L'amor ja vindrà després del silenci. El so s'articula en la potència de la bellesa, no en la bellesa manifesta.
Sr.Elegant. Una caixa de ressonància és el temps que ha de venir. El silenci és un absurd.
Fi de l'acció primera.
dissabte, 7 de maig del 2022
100 pecats lectors al nostre abast
Llavina, Jordi. 100 llibres catalans que fan de bon llegir. Valls: Cossetània, 2022. 239 p. (De cent en cent; 71). ISBN 978-84-1356-157-8. 15,90 €.
Jordi Llavina és un dels escriptors més inquiets de les nostres lletres, ha treballat tots els gèneres literaris: narrativa, poesia i assaig. Conrea la crítica literària. A més, ha obtingut premis importants que reforcen públicament la qualitat, el reconeixement i la influència de l’autor a les nostres lletres.
A 100 llibres catalans que fan de bon llegir ens trobem el Jordi Llavina crític. Un llibre que és una invitació a un lector habitual, espigolador de lectures més aviat sorprenents i, en alguns casos, poc bregades a la tradició de la literatura catalana. Llavina adverteix al pròleg que no es tracta de formular un cànon de llibres imprescindibles ni tampoc no es pretén exposar les seves particulars fílies. És a dir: hi ha un pacte entre el Llavina crític literari i el Llavina lector apassionat. La proposta en aquests termes és clara i el lector es troba amb una oferta honesta a partir d’aquests paràmetres. Entre les advertències (Llavina coneix molt bé el món literari i sap que l’estricta mirada filològica pot tenir la temptació de crucificar-lo), l’autor mateix exposa: «Vaig acabant: jo no soc un home de l’acadèmia. Això vol dir que tot el que defenso ho faig en qualitat de lector apassionat, no pas d’expert en res». I encara, més endavant: «L’objectiu d’aquest llibre és divulgatiu. Tinc l’ambició de presentar-lo com una declarada invitació a llegir i a conèixer les obres glossades. I la pretensió que sigui sempre de lectura agradable».
La proposta lectora de Jordi Llavina té una organització cronològica des dels orígens, i va del Romanç d’Evast e Blanquerna de Ramon Llull (Barcino, 2016), que representa el començament de la tradició literària catalana, a Això no és Amèrica de Jordi Puntí (Empúries, 2017), llibre plenament contemporani. Les lectures de Llavina són àgils i porten a suscitar les ganes lectores. Llavina cerca l’espurna personal que inciti la curiositat lectora.
Quan proposa Terra baixa (Barcanova, 2021) interroga: «¿Què ho fa, però, que la producció guimeriana, més d’un segle després, ens continuï impressionant? Potser perquè els seus drames adopten una forma, són animats per uns personatges, evoquen unes tonalitats morals, que qualsevol persona, culta o no tant, pot continuar reconeixent com a perfectament vàlids al cap del temps». També fa emergir obres que han passat sense reconeixement lector i que Llavina creu interessant reivindicar, com el llibre Vida interior d’un escriptor de Joan Puig i Ferreter (Edicions 62, 2015), de qui després d’explicar els possibles motius de la seva mala recepció lectora, comenta: «Sigui com vulgui, aquesta Vida interior d’un escriptor ens forneix un dels millors exemples de la literatura metaliterària –demano disculpes pel renec– que s’han produït mai dins dels límits d’aquesta petita pàtria de la llengua catalana». El to de Llavina no és el de l’estudiós a l’ús, Llavina ofereix les lectures des d’un llenguatge col·loquial no exempt d’ironia, una picada d’ull lectora que el fa proper.
En les cent lectures trobarem molta poesia: Espriu, Riba, Pere Quart, Foix, Agelet Garriga, Salvà, Ferrater, Estellés, Palau i Fabre, Vergés, Parcerisas, Susanna, Gorga... Cadascú amb els mèrits corresponents. Però qui s’emporta l’oli d’una centralitat poètica és, sens dubte, Josep Carner, el número 44 de les ressenyes lectores de Llavina, on l’admiració hi fa estada: «A l’autor de La paraula en el vent no li calia recórrer gaire a llicències poètiques: és tan bo que allò que escriu se sol sostenir sempre en la bellesa i en la veritat, sense llicències de cap tipus que justifiquin res». També Vinyoli, que defensa amb contundència: «[...] Desconfieu de tots aquells exegetes que pretenen destriar la seva poesia en dos grans corrents (i, tot seguit, segons la corda, s’agafen a un o a l’altre): el del cant i el de la paraula comuna. Mentida podrida!»
També en el plànol de la prosa, amb l’indiscutible Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, o concretament a La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (Club Editor, 2016). L’observació lectora li fa trobar noves lectures de situacions i personatges de la novel·la. Llavina escriu: «He rellegit diverses vegades la novel·la, i, en cada nova lectura, hi trobo coses noves. Per exemple, aquest quart o cinquè cop que hi passava m’he adonat de la importància que hi pren el personatge de Mateu, un dels dos amics de l’ànima d’en Quimet».
En els retrats de Josep Maria Castellet a Els escenaris de la memòria (Edicions 62, 2009) deixa també la seva mirada crítica: «de tots i cada un d’ells, l’autor ens en dona algun aspecte nou, imprevisible, memorable. I ho fa amb una prosa neta i eficaç (ben diferent de la tan treballosa del seu col·lega Molas)». Autors joves com Alba Dedeu amb el llibre de contes L’estiu no s’acaba mai (Proa, 2012) destaca agudament Llavina: «Aquest és un dels llibres de narrativa que més impressió m’ha fet en aquests darrers anys d’activitat editorial al país. D’una banda per la pulcritud de la prosa d’Alba de Dedeu. De l’altra, perquè les seves històries tenen un punt de misteri que em fascina. No diuen mai més del compte, més aviat al contrari. Sovint sembla que callin allò que com a lectors,estem esperant que revelin».
Llavina fa de 100 llibres catalans que fan de bon llegir un llibre que aconsegueix el que pretén des del començament, atrapar el lector per la passió lectora, unes lectures que, però, van inevitablement a una certa direcció, la del gust personal de Jordi Llavina, que no és un gust qualsevol. Només així es pot transmetre l’entusiasme lector i l’objectiu del llibre i del seu autor s’acompleix amb escreix.
diumenge, 23 de gener del 2022
EL TESTIMONI DE LES PEDRES D'AIGUA
Un grapat de pedres d'aigua - Manel Ollé -LaBreu, Col. Alabatre, 115. Barcelona. 2021. Premi Jocs Florals de Barcelona. 14 euros.
Manel Ollé va guanyar el darrer premi Jocs Florals de Barcelona amb «Un grapat de pedres d’aigua» un llibre de poemes que ha aparegut editat per LaBreu. Manel Ollé és professor titular a la UPF d'història i cultura de la Xina moderna i contemporània. No només això, tenim en Ollé tot un expert en les cultures asiàtiques. I també una persona inquieta i compromesa amb la societat i la literatura catalana. I aquesta informació que pot semblar puntual és imprescindible per endinsar-nos en la seva obra poètica.
Abans convé recordar els llibres de poesia d'Ollé anteriors: «De bandera liberiana» Premi Guerau de Liost, 1993. «Mirall negre» Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de Poesia, 2001. «Bratislava o Bucarest» Premi Gabriel Ferrater, 2012. Faig doncs la recomanació de llegir els llibres de poemes anteriors per pur plaer lector i alhora per poder valorar una trajectòria que considero rellevant a les nostres lletres.
Una de les moltes virtuts de «Un grapat de pedres d'aigua» i la meva primera reflexió és el títol que trobo simbòlic i confronta dos elements en contacte: un de sòlid, les pedres i un de líquid, l'aigua. Les pedres d'aigua són aquelles que poden ser còdols arrodonits pel pas incessant del corrent o pedres planes que poden rebotar a la superfície del riu o del mar. Allò que queda són les pedres, però l'aigua, com afirmava Heràclit, no serà mai la mateixa, és allò que passa, com el temps, però les pedres, allò que queda, això sí, alterat pel pas del líquid.
D’altra banda Manel Ollé configura el llibre que a partir de l'estructura tradicional de l' haibun, una combinació de la prosa poètica amb una coda final en forma haiku. Aquesta combinació és força impactant perquè la narrativitat de la prosa culmina en el lirisme del haikú. El haibun fa pensar d’entrada en el clàssic de la literatura japonesa «el camins d’Oku» de Matsuo Basho, on a partir de les descripcions en el transcurs d'un viatge, el poeta nipó tanca amb un haiku que resumeix esquemàticament l'experiència en quelcom essencial, il·luminador.
En el cas d'Ollé les proses dels haibun ens transporten a la memòria del poeta, que és urbana i cosmopolita. En uns espais on la provisionalitat d'uns elements que perduren entre els fragments del record. Els espais descrits són el retrat de l'autor en un mirall negre (un dels símbols a tenir en compte de l'autor) amb què Manel Ollé identifica les vivències, i allà no descobrim la Barcelona impostada a les tradicionals odes, la de Verdaguer o Maragall, sinó la seva particular manera de mirar la trama urbana. Una ciutat plena de referents que van dels intestins dels carrers i barris, dels llocs de trànsit immutables en el temps. Tanmateix, també en convivència amb la reflexió que fa Ollé del pas de la vida, i quina mesura més exacta que la dels canvis físics d'un mateix, perquè allò que som en un instant ho som en la totalitat de la nostra existència.
La particular ciutat de Manel Ollé és la de carrers que sempre han estat anònims o espectadors invisibles d'una Barcelona de postal, immune al canvi. I com una aranya, amb observació fabril, Ollé va creant presències en espais de pas, incòmodes, i de vegades inhòspits, potser perquè sempre han estat allà, i això crea un afecte o una pertinença còmplice entre el lloc, el temps i el mediador que és el poeta.
Cada matí a tres quarts de deu s'activa la veu esquerdada del dispositiu d'alerta que et recorda que has d'avisar els paletes que vinguin a instal·lar el plat de la dutxa, i a endur-se de pas la vella banyera esgrogueïda. T'hi resisteixes, perquè te l'estimes com si fos un estany rar i glaçat.
rius de rovell
blancs esblaimats: la vall
escantellada
L’estil d’Ollé és particular, reconeixible, precís, aspre, no donat a la gratuïtat afectiva. Hi ha algun element de duresa que em recorda vagament el José Maria Fonollosa de “Ciudad del hombre: Barcelona” amb qui comparteix una reflexió des d'una subjectivitat existencialista, crítica amb la deixadesa, des de la simple observació dels carrers impersonals. Un bon exemple:
Al bosc del Parc de la Pegaso, encara no hi han arribat els caçadors del torn de la tarda. T'obres pas a poca a poc amb l'arma esmolada entre els esbarzers, mirant de no fer soroll. Els mercenaris de les barraques de l'estany sec ara hi fan la migdiada, vora els tubs roents dels tobogans rovellats. Dues nenes juguen a la xarranca amb els ulls cosits i els codis de cendra esgrafiats a les galtes.
camí emboscat:
al brancam del revolt
l'aigua del sol
La diferència, a parer meu, és que Fonollosa s'inscriu en la intimitat de la persona de passat inquietant que passa per un carrer determinat i Ollé aprofundeix en els espais, en aquest cas, el Parc de la Pegaso esdevé un lloc gairebé mitològic i oníric, potser per trobar aquells elements del mirall íntim que han quedat al marge, i que d'alguna manera són reflectits en la descripció.
L'estructura de les proses també recorden les de J. V. Foix, més aviat, en el preciosisme lingüístic i en una tendència a una introspecció i a l'estranyament més enllà de l'espai descrit: La Sagrera, P. Masades, l'estació de Sant Andreu, Torres i Bages, Nou Barris, Les Roquetes, el Clot, els marges del Nus de la Trinitat, el riu Besòs. La tendència és fer aparèixer una Barcelona incòmoda i al marge de la grandiloqüència i la monumentalitat. Però també surt d'aquesta Barcelona i s'ubica al Paral·lel, el tren de Rodalies en direcció al Maresme, l'Hospital del Mar, Manresa. La inquietud mena a l'autor a fer de la ciutat una xarxa de connexions amb vivències, viatges i records que van més enllà d'una frontera tangible. La culminació, o com apunta el mateix Ollé l'origen, és el haiku, l'element principal del poema i que mena a la prosa poètica.
No voldria deixar de referir-me a una tercera persona que va apareixent, “ella”, un element que pot referir-se a la mateixa ciutat o a un misteriós referent que acompanya al poeta, tant és. Destaco la capacitat d'Ollé per fer tangible l'intangible, almenys des d'una delicada fugacitat que sempre pren cos en algun element real que està passant.
Ella sabia com fer entrar un feix de llum dins la pedra. La bala de glaç de plata negra s'escolava com si res dins del mos de metall fos, que tot d'una es tornava a segellar. La sobtosa llum que hi ha dins cada cos secretament s'hi enquistava i persistia, vibrant, com una cosa viva. I ara, mentre avances arrossegant els peus dins l'aigua, prems la pedra dins el puny i no pots fer altra cosa que tornar a escandir una altra vegada els celatges negres amb ressons roses i blaus a l'horitzó de la matinada. Veus a l'altra banda de la platja la gossada que et persegueix i borda a la lluna, i a la barana del passeig els traficants de ferralla que fan temps davant de l'Hospital del Mar.
la pedra encesa
de miratge en miratge:
que hi veu del tot
M'agradaria que el lector de “Un grapat de pedres d'aigua” s'hi acostés sigil·lós, obrís el llibre i després d'haver fet una lectura atenta, de tornar al haiku, un per un (que són la clau de pas de les reflexions d'Ollé) i tornés a fer una nova lectura, descobrir la riquesa dels poemes i fer l'exercici de separar Barcelona de Manel Ollé, llavors, potser trobareu, com m'ha passat a mi mateix, que les dues ànimes són indistingibles.
Jordi Valls
.jpg)



