DOBLE ESPAI

Badalona és tot un altre món. M'agrada passejar vora mar i arribar al pont del petroli, caminar per la llenca del pont fins arribar a l'extrem i fer dues coses: mirar com m'envolta el mar totalment isolat, al marge de la ciutat, i llegir el magnífic poema de Jordi Sarsanedas just darrere meu. Recordo aquells tres darrers versos del poema: "allò que no vindrà mai/però no deixa de poder venir,/ de voler venir." També recordo a Jordi Sarsanedas al restaurant de l'Ateneu Barcelonès (la seva segona llar) menjant calmosament un plat de bledes amb patata... Tenia la saviesa d'un rumiant, i em consta que sempre es va estimar Badalona. A mi em passa que amb el temps m'agrada més la verdura, trobo que té més matisos de gust que altres menjars amb més fama, i per alguna estranya raó també m'agrada més Jordi Sarsanedas, un dels nostres grans poetes, que estava al cas de les correries de Joan Argenté, de Màrius Sampere i de Josep Gual poetes badalonins traficants de poesia catalana en els temps foscos dels franquisme. Sarsanedas ha estat un lluitador infatigable; però això, ara, em desvia del tema. Hi ha una entitat que es s'anomena: "Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli" són poetes alliberats, deixebles d'aquests mestres esmentats, que s'estimen Badalona i la van situant al mapa cultural de l'orbe metropolità. Barcelona s'ho menja tot, com una gran gavina menjant-se l'entrepà dels nens a l'hora del pati, però aquests poetes resisteixen, o millor seria dir, romanen allà on sempre han estat. Joan Puche, Valentí Soler, Paco Fanés... destaquen per la seva militància amb la poesia totalment desacomplexada. Nosaltres els colomencs hem de prendre nota d'una feina sòlida, ben feta i sense grans escarafalls, en acabant, és el que queda i és el millor regal que pots deixar als teus conciutadans.

Vull recomanar que llegiu: "Doble espai" un llibre de poemes de Paco Fanés. Jo li coneixia "Via 1" i ja em va cridar l'atenció l'agudesa amb que tractava els mals de la societat que són els mals propis. Fanés és un poeta tal com raja, i a "Doble espai" observem la maduració del seu art, coincideixo amb el prologuista Julià de Jòdar en la virtut principal del llibre: "Fanés ha evitat el camí més fàcil, o sigui, les espansions emotives i els arguments historiats, i, per tant, es troba que l'us que fa del temps -del pas del temps, per ser precisos- el lliga curt - les remembrances, les aglomeracions, els encavalcaments temporals no poden ser sinó els àmbits on el mateix poema s'ha de desenvolupar, mai racons per al somieig ni per a fugides reparadores de l'argument." Només discrepo que trobo que els encavalcaments acaben per enfarfegar el poema i es fa difícil poder-lo seguir, és precisament aquest l'únic però que tinc al llibre. Per mi Fanés destaca sobretot quan emergeix de cara a fora. Té versos molt brillants en la línia de la millor poesia "beat" que he llegit. Exemples: poema, alerta! "...I dir, no estic en silenci. /I jurar-ho amb la mà esquerra als collons,/ que és una antiga manera de jurar"o al poema Lletra des de dins "Avui el germà gran m'ha perdonat la vida" i el magnífic Que sé jo el que ha passat, amb una successió d'imatges al·lucinants, vertiginoses, i per mi, una obra mestra. Fanés és un poeta que brilla amb estel propi, i "Doble espai" un llibre de poemes que mereix ser tractat per la crítica. Fanés no és un de tants.

http://pontdelpetroliespectacles.blogspot.com/2010/04/segons-fora-paco-fanes.html

CARES A LA FINESTRA

Hi ha poetes a gasolina que sembla que se'ls emporti el dimoni, van a cent-vint per hora, i de vegades transgredeixen les normes de circulació, segons com els vagi la vida, paguen les conseqüències de l'excés, encara que no sempre és així. Hi ha poetes a dièsel, que sembla que vagin molt lentament, la seves virtuts: la constància i la resistència, aquests sempre arriben als objectius que es proposen perquè fan del ritme una virtut. En certa manera, és la faula de la llebre i la tortuga, la història dels velocistes i dels corredors de fons. I aquest és, sense cap mena de dubte, el cas de la Montserrat Abelló. La seva és una obra poètica molt sòlida que amb el temps va guanyant adeptes i bona crítica.

D'altra banda no ens hem d'oblidar de la tasca traductora d'Abelló, avalada pel seu contacte amb l'anglès des de ben petita que va viure a Londres. I sobretot de la reedició de la seva obra magna"Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla angles a del segle XX" un llibre que ja va ser editat l'any 1993 per Ausa, que es va exhaurir i que afortunadament Cercle de Lectors/Galàxia Gutenberg l'ha reeditat a la seva extraordinària col·lecció de poesia. Ras i curt: és una obra mestra, cabdal per entendre l'evolució del punt de vista de la dona i del pensament modern. I és precisament des d'aquesta literatura, l'anglosaxona, on podem observar millor aquests canvis, i entendre'ls ara millor que mai, ara que la literatura de dones a Catalunya està en el seu millor moment històric i la societat està més preparada per comprendre la sensibilitat abocada al llibre. La poesia anglesa seleccionada no peca de ser críptica, el lector de seguida trobarà canals de comprensió que li seran molt propers. Jo, particularment pensava sobretot, en quatre poetes que ja admirava previament: Sylvia Plath, Anne Sexton, Margaret Atwood -i per indicació de la pròpia Montserrat Abelló- Adrianne Rich, que considero una gran troballa. La meva sorpresa ha estat descobrir que des del començament totes les poetes seleccionades per Abelló, i quan dic totes, -no vull fer una generalització ideal o bonhomiosa- però és cert, totes les poetes que he llegit m'han arribat amb intensitat. Descobrir, per exemple, la veu de Stevie Smith, la primera poeta amb que arrenca el llibre, en un poema com "Un somni comparatiu" sentir amb complicitat la ironia subtil a partir del "Paradís Perdut" de Milton, o posem per cas, el poema "Mite" de Muriel Rukeyser on sobta l'us que fa del personatge Èdip que s'enfronta de nou a l'Esfinx i com exposa les trampes del llenguatge que condueixen a oficialment tenir un punt de vista masculí de la vida. Podria seguir amb exemples il·lustratius, que sense necessitat d'arribar a l'exhabrupte, han confegit uns poemes inteligentíssims, hi hauria per escriure un tesina, però l'objectiu d'aquesta ressenya és que aboqueu les cares a la finestra, i descobriu, que més que una finestra és un mirall, per totes i per tots.

LA CIUTAT SUBMERGIDA

En Sampere és un poeta tan sorprenent que se'n surt dels paràmetres marcats per la nostra crítica. A diferència de poetes com Foix o Brossa, Sampere tracta la perplexitat a partir de l'alquímia del jo, el subjecte decideix per on passa l'estranyesa. La lògica de Sampere és particular, el desenvolupament de l'acció en Sampere és sempre delirant, però no descriu el deliri, el viu i el recrea formant part d'ell i donant-li forma des de dintre. Se'm fa més evident aquesta manera de fer Samperiana en aquesta "Ciutat Submergida: Obra poètica inèdita (1970-2008)" d'edicions del Salobre. Per qui no ho sàpiga encara és una mena de cara b de la seva obra publicada regularment i coneguda per tots els seus lectors, dit d'una altra manera, el material editat són 38 anys de feina a l'ombra, 12 llibres de poesia fets i drets compilats al volum, pocs sabien de l'existència monumental dels poemes que componen aquest imponent llibre. I no es tracta d'obra residual o poc valuosa, l'he llegit fil per randa, llibre a llibre i poema a poema i són d'una consistència extraordinària. Sampere ens demostra que es poden fer sonets amb sentit més enllà de l'ombra de Foix i amb tots els elements de contemporaneïtat, sense trair l'estil propi. Sampere escriu uns poemes exactes, arriscats, ben resolts. Molt destacables els "Poemes per al germà fugitiu" on hi trobem el Sampere adrianenc, tota una època desconeguda pel lector exhaustiu de l'obra samperiana. També són una delícia les "Mansions inferiors" i els "Temps de sibil·les" que se'n surt de la seva manera de fer i s'hi adapta al diàleg de l'escultor Josep Camí. Els gairebé telürics "Tres cingles" i "La consagració del caos". Hi ha poemes al llibre que s'hauran de calibrar dins del barem de la poesia catalana actual, tot un descobriment que confirma el que ja era una evidència: Sampere és un poeta fora del circuït de la tradició catalana, com al seu temps: William Blake a la literatura anglesa, o Paul Celan a l'alemanya. L'obra de Sampere esdevé una raresa, un estel errant d'aquells que se'n surten de l'òrbita i van cremant el que troben al seu voltant. Sampere és perillós perquè ens qüestiona la realitat, és subversiu perquè ens la transforma i és sobretot inclassificable. Carles Duarte al pròleg del llibre reconeix aquesta dificultat: "Màrius Sampere és una figura singular dins la literatura catalana, que difícilment encaixa a cap generació. Si amb cap altre gran poeta coetani es justifica que se l'associï és amb Blai Bonet, nascut un parell d'anys abans que Sampere , tots dos units per la seva originalitat i per la seva intuïció literària prodigiosa." Hom té la sensació que els poemes de Sampere són una variació sobre un mateix tema, o potser, no és ben bé una variació, sinó l'atenta observació del poema sempre canviant, amb aquell pòsit de crueltat infantil, de malícia entre cotó fluix, i en acabant, de tendresa.

INCERTA VIDA DE JORDI PÀMIAS

Jordi Pàmias és un poeta que tota persona amant de la lírica hauria de tenir present a la seva prestatgeria de referència. La poesia catalana disposa de una bona salut, de ferro colat i així ho demostra la imponent Col·lecció Orió de l'editorial Alfazeta, dirigit pel també poeta Txema Martínez i el novel·lista Emili Bayo.

Tornant a Pàmias sempre he vist a la seva poesia una tangibilitat que me l'han fet molt proper, poeta de referències clares, sòlides, -no oblidem que ve de la comarca de Guissona (la Segarra) una terra dura, d'interior- amb una determinació i fortalesa que contrasta amb la fragilitat intuïda, sense cap mena de pudor afirmo que és el Virgili català. Isidor Cònsul ho confirma amb les seves paraules "Sembla clar que els darrers lliuraments poètics de Jordi Pàmias han consolidat la saó d’una poètica sempre mesurada i en equilibri, que sovint se’m presenta amb la civilitzada pulcritud noucentista d’un jardí anglès. S’hi marca la cura amorosa en el domini de les formes i també hi queden ben definits els perfils i les aromes de les plantes majors que s’hi conreen. Els versos flueixen amb destresa i es deixa clar, ara i adés, l’habilitat del poema en lliçons que freguen, sovint, el virtuosisme formal". Però Pàmies és un home de la terra, que mira la terra i la treballa a solcs precisos, la ductilitat l'aconsegueix amb molt d'esforç físic. El seu àmbit és domèstic, parteix de la privacitat, com molt bé remarca Jaume Pont al pròleg de "La veu de l'àngel", però això no significa que no s'enlairi la veu de Pàmias i prengui els mites per exemplificar una idea. Un dels poetes de referència de Pàmias, T.S.Eliot era un il·lustre virgilià, la seva "Terra cansada" pren la mà de "The waste land" i "Four Quartets" la base indubtable de la poesia moderna, perquè elVirgili de les "Geòrgiques" era modern, molt més modern que Dant -això ell ho sabia mentre guiava el florentí per l'infern i el purgatori - com ho sap Pàmias. Observar l'evolució del nostre poeta és una tasca agraïda, parteix de la seva tradició, no tan sols la catalana, va més enrere, s'enfronta als orígens, els depura, simplifica la corretja de transmissió, molts cops sobrecarregada amb informació i rituals obsolets. Pàmias greixa l'eina de la nostra llengua, li treu el rovell i dalla les males herbes des de la seva llar. No ens cal res més per la puresa. Destaco les paraules de Sebastià Alzamora al pròleg del l'antologia: "Aquí teniu, doncs, un compendi ampli, equilibrat i raonat d'una de les obres poètiques més interessants i rigoroses del nostre temps. Una poesia necessària, que parteix de la consciència de la mort per indagar els senders de l' amor, a la recerca de sentit". Subscric les paraules d'Alzamora i us recomano fermament aquesta antologia poètica que esdevé un aproximació molt exhaustiva de la poesia de Jordi Pàmias. Aquesta pot ser una porta d'entrada. També, pels ja iniciats en la seva obra, els recomano l'obra completa de Pàmias que, a poc a poc, Pagès editors va traient al mercat. Dit això, Jordi Pàmias és per mi alguna cosa més que un referent a qui admiro, pel meu català occidental dels pares i avis per mi molt perdut però alhora molt proper al que Pàmias usa, potser, una pàtria.

NADIR

Nadir és el punt de l'espai diametralment oposat al Zenit, oposat però alhora complementari, un punt de referència per a l'ésser que estima, l'Amor és el gran protagonista d'aquest llibre, i dic l'Amor i no l'amor, perquè tracta, sense concessions, la relació afectiva, la seva complexitat, la dimensió de les crisis periòdiques, els pactes, els retrobaments, i en definitiva el transcórrer de la vida en la seva magnitud íntima.

Recomano que us el llegiu i que tingueu en compte tots els detalls i pistes que aporta Lluís Roda per fer una bona lectura. L'estratègia de Nadir és el del tractament personal del llenguatge, els símbols de Roda són propis, el joc metafòric segueix unes pautes pròpies de la particular veu de l'autor, però el sentit és allà, cal paciència i rellegir amb atenció. Roda assumeix el risc de l'estranyesa, ens porta a un món que no és al que estem acostumats, però és el nostre món, l'autor gairebé toca el límit d'allò que tradicionalment creiem "poètic". El llibre exigeix atenció, trenca esquemes preconcebuts i ens deixa davant del perill del nostre despullament, del nostre Nadir. És un llibre sobri on la ironia és una constant que li permet no defugir la duresa en el tractament d'aquest Amor en majúscules. Aquesta és la màgia de Roda.

Pels que no coneguin l'obra anterior de Lluís Roda, el llibre pot desconcertar, no és de fàcil entrada, però l'aventura de llegir-lo es veu amplament recompensada. A mesura que s'avança el llibre guanya intensitat, aporta saviesa. Lluís Roda és una de les veus més originals de la poesia catalana contemporània. M'interessa molt per la seva capacitat de fer dubtar al lector sobre els seus apriorismes culturals, sempre m'han interessat aquells poetes que em fan replantejar que és la poesia, són poetes que ens fan madurar i es converteixen en mestres. En Lluís Roda n'és un estel errant, que no erràtic, i amb Nadir aporta un plus de qualitat als Jocs Florals de Barcelona. Enhorabona Lluís!