L'Esfera insomne- Màrius Sampere- Ed. Labreu

Arrel del darrer guardó "Lletra d'Or" atorgat a Màrius Sampere per la singularitat i qualitat del llibre "L'esfera insomne" amb un portentós pròleg de Mireia Vidal-Conte i publicat amb el número 63 de la col·lecció Alabatre de l'editorial Labreu. Aquest article ha estat publicat al darrer número de la revista Poetari.

-MIRADA AL POEMA XXVI-

Sampere amb el darrer llibre “L'esfera insomne” ens ofereix un fris de poemes llargs, discursius i deliciosos, on transpira reflexions personals i territori viscut. Com en els anteriors llibres sempre hi ha elements nous d'un Sampere encara per descobrir. És interessant reflexionar sobre la presència del territori a l'obra de Sampere, és una constant: L'hospital de l'Esperit Sant, el riu Besòs, les Tres Torres de Sant Adrià, el Guinardó on va néixer, etc. A diferència d'altres autors, Sampere, no ha volgut deixar testimoni del paisatge, de profeta de la geografia, de la ciutat deglutidora del paisatge. Senzillament és l'autor qui ha deglutit el paisatge, el fa intimitat pròpia, extensió del seu cos i l'expressa entre les categories dels elements modelats amb les seves mans per ser ell mateix: el demiürg. Destaco un poema concret que tracta el Barcelonès Nord que sempre ha dut al cor i al cap, el poema número XXVI que fa una referència a la geografia de Santa Coloma de Gramenet.

“Redundància o mosques d'ase,

mosques d'ase profètiques com a prova

de l'existència de les mosques

d'ase profètiques -o la redundància discorrent

avall, cap a la inferioritat necessària -així

mosques i mosques

d'ase

anuncien la benvinguda

dels altíssims gnoms, alliberadors -infal·libles

mosques d'ase -preguem,

preguem, germans, preguem-nos,

repetim-nos

en aquell espai brufat de mosques d'ase.

Aquesta estrofa o fragment de psalm -és més un psalm que no pas una elegia- mostra l'interès de Sampere pel paisatge viscut, i que conforma un imaginari de territori que sempre ha tingut a prop: el Barcelonès Nord, amb la presència invisible però intuïda del Camí Ral, que duia de la Vall Carcerenya a la Torre Pallaresa, pujant per Mosques d'Ase, passant pel voral de Can Butinyà fins al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. La idea dels “germans”, en forma de monjos imaginats, però també la idea dels “altíssims gnoms, alliberadors” i aquesta toponímia de les “Mosques d'Ase” que en minúscula provoquen una ambigüitat lingüística, un moviment mòrbid, incomodador “en aquell espai brufat de mosques d'ase”.

“Així conclouen

exactament

llibres

i llibres i llibres -tots amuntegats

sobre rajoles, potser els ossos freds

dels avis i avis, ben encaixats

simètrics, indispensables

lectures abans

de la Meditació.-

propòsits de maduració

del Verd infatigable

Himnes a l'Home-Obstruït

exempt, l'Exempt!, en efecte.”

La suma del coneixement, de l'amuntegament de llibres, en un espai entre real i imaginat, el mateix Monestir, lloc de culte, però alhora, un gran espai cultural, Sant Jeroni de la Murtra era un monestir famós per la seva història “ossos freds, dels avis i avis, ben encaixats simètrics” i la gran biblioteca, que malauradament, amb tot el conjunt, va cremar el 1835, i de la que es van poder salvar pocs exemplars. Sampere sembla dedicar un record a la desintegració dels llibres transcrits, com un gran símbol d'història perduda, literalment cremada, amb tot de vides entregades a la lectura i a l'oració. Aquesta però “maduració del Verd infatigable” procurada per aquests “propòsits” d'intenció caducada, i actualment en el racó ignorat per les ruïnes. De forma fosca, encara ens deixa aquest enigma “Himnes a l'Home-Obstruït/ exempt, l'Exempt!, en efecte. ” Aquest “Home-Obstruït” per l'oració, per la lectura, per la idea de justificar des d'arguments teològics un Déu que no necessita ser justificat. Perquè -Ell és el que és- I que en certa forma, Sampere, deixa entendre que tota teologia respon més a una necessitat d'autoconeixement humà “Home-Obstruït” en els límits d'un Déu “exempt, l'Exempt!” heus aquí, la paradoxa: l'humà que imaginant un Déu basa la raó de la necessitat de conèixer, per ser “el Verd infatigable”.

“Temible, temible el nan, gairebé

el grumoll, el fred invàlid

a punt de saltar – ho fa, cerca el coll

sense jugular – solament frisa

per una dentada inversa – a fi que el remolí

engoleixi el peix pla – tota extensió

refiada -temible l'estatura

reduïda a propòsit sangonós – xuclarà

llets ensucrades amb rom de navegants ciclops

i un crit nocturn-

el de terror, fosos

els ploms – només

la matèria invisible – amansirà la molècula.”

Aquesta és l'estrofa més confusa, més difícil d'interpretar, perquè mena a la imaginació fantàstica de Sampere. Fixem-nos en els elements que fa aparèixer: el nan que salta al “coll sense jugular”. Aquest nan que podem associar al gnom de la primera estrofa. Un ésser que agredeix per voluntat de ser agredit, vol provocar l'acció inversa, “tota extensió refiada”, el nan temible transforma “el coll sense jugular”, en un procés enterbolidor “a fi que el remolí engoleixi el peix pla” i s'entén que per darrere, amb traïdoria. Sampere ens dóna la pista definitiva d'aquesta transformació “xuclarà llets ensucrades amb rom de navegants ciclops”. El navegant no és pas l'Ulisses enginyós, són els ciclops caníbals i terribles, els protegits de Posidó, el déu dels mars, els que descobriran és Amèrica -el rom és una beguda alcohòlica que s'elabora amb canya de sucre, un producte inventat al Carib- el ciclop és Colom -com a mite del navegant intrèpid- que es va allotjar o a Sant Jeroni de la Murtra o a la Torre Pallaresa per ser rebut pels reis catòlics -no hi ha documents que ho certifiquin- i d'on molt probablement va sortir el monjo jerònim Ramon Pané que acompanyà a l'almirall al segon viatge a Amèrica. Pané, va ser el primer cronista que va descriure, amb mal dissimulada admiració, els indis de l'illa de l' Hispaniola. No és estrany el terror que vindrà, i que denunciarà més endavant fra Bartolomé de las Casas, “fosos els ploms” les cultures desaparegudes pel crim dels aventurers.

S'ha acabat el temps de la nostàlgia -per què

recordar? Per què patir

si el monstre

és capiculat i verd? -S'ha acabat

el temps dels comentaris,

de les explicacions, dels discursos

parabòlics -tot just és ara

i ara és atordir-se: tants ulls

com mirades concèntriques, tantes mirades

com resurreccions sense memòria -l'àngel exterminador

ens ha ungit -som allò que no podia ser

i molt més- s'ha acabat

el mar i el simi i la granota saltarina: d'estrella

en estrella- i ja no és ara

no anar endavant- l'esfera ja no dorm.

Tot aquell passat de vetes històriques que haurien de significar una evolució sostinguda cap a un lloc de reflexió i de pau llibresca, queda anul·lat i només sura un relat de discontinuïtat, on el nervi de la ciutat marca els nous ritmes “el monstre capiculat i verd?” En una cara la insolència del passat que ens interroga sobre els oblits voluntaris, i alhora, el present amenaçador “tants ulls com mirades concèntriques” Sampere intueix el trauma del creixement insostenible i lúcid mira al voltant d'aquells espais totalment colgats de barriades populoses, que existeixen i envolten la zona forestal “l'àngel exterminador ens ha ungit”, talment una plaga. N'és conscient de les dues realitats sobreposades, la de l'espai antic, mític -amb unes característiques medievals i amb gran càrrega històrica referencial- la de l'espai de la postmodernitat que fragmenta el discurs i passa per sobre i ho degluteix en forma de fragments inconnexes, ja no hi ha espai per la rondalla “s'ha acabat el mar i el simi i la granota saltarina: d'estrella en estrella”. Al final s'imposa un estil de vida apocalíptic que provoca l'insomni perpetu: “l'esfera ja no dorm.”

Jordi Valls

Memorial de Ayotzinapa, de Mario Bojórquez.

Mario Bojórquez es uno de los poetas americanos más interesantes de la actualidad. Lo dice Ledo Ivo, lo dice Eduardo Lizalde, Mario Meléndez. Bojórquez és de una población costera -Los Mochis, estado de Sinaloa, México- y como poeta ha publicado una obra ingente. Destacaría “El rayo y la memoria” que recoge su obra de juventud, “El deseo postergado”, “Y2K” -uno de los libros más experimentales, brillante y arriesgado que he leido últimamente-. “Hablar sombras” y este último “Memorial de Ayotzinapa”. Ha ganado premios importantes como los “Premios de Bellas Artes de Literatura en Poesía Aguascalientes” o el “Premio Alhambra de Poesía Americana”. También es un gran activista y promueve la revista Círculo de Poesia, -una revista literaria on-line que ha recibido más de dos millones de visitas- y festivales de primera magnitud en México como “El Encuentro Internacional de Poesia Ciudad de México”. Ha traducido obras del catalán al español como: “El preludio”, o “Han venido unos amigos” del poeta Antoni Marí, o “La lengua lemosina: antología de la nueva poesía catalana” que recoge una muestra de la poesía contemporanea catalana. Sus poemas versan sobre los hechos que le sobrecogen y conmueven. Mario ha vivido mucho y expresa en versos sinceros su experiencia vital sobre el amor, la entrega, la espiritualidad y el poder. La condición humana está presente en todo momento con referentes de la tradición que conoce y comparte, no se aparta ni un milímetro de una intencionalidad concienciadora y una ácida mirada ante la ausencia de humanidad. “Memorial de Ayotzinapa” es un libro que consta de dos partes. El titulado “Memorial de Ayotzinapa” y “Cuaderno de perdedores”. La primera parte hace referencia al mito creacional de Quetzalcóatl, a partir de “la Versión del náhuarl” de Miguel León Portilla, Manuscrito de 1558, Códice Florentino. Un mito que para la poesía catalana ya trató Agustí Bartra desde su exilio en México. En el prólogo de Bartra a su “Quetzalcóatl” nos deja esta imagen que explica la belleza y complejidad del mito: “Vaig haver de despullar-me de moltes coses per tal de poder submergir-me en el poema, on el fonamental m'esperava: els temes a l'entorn dels quals jo havia voltat sempre: Amor, Temps i Mort. No em calia res més per cantar la vida”. “Tuve que desnudarme de muchas cosas para poder sumergirme en el poema, donde el fundamento me esperaba: los temas al entorno ante los que yo había tratado siempre: Amor, Tiempo y Muerte. No necesitaba nada mas para cantar a la vida”. La diferencia esencial con el poeta catalán está en que el mito no justifica las temáticas primeras a las que le sirve una poética, sino directamente en el tratamiento del mito de la creación. En Bojórquez, es un tema para la denuncia de un crimen de estado. Los hechos que evoca el poeta son graves, los ocurridos entre el 26 y 27 de septiembre del 2014. La siniestra desaparición de 43 estudiantes de la Escuela Normal de Ayotzinapa. Los hechos son concretos y tangibles y abarca un conflicto que viene de lejos y que pone en relevancia el nepotismo del poder y la corrupción. El poema de Bojórquez, es lo que llamaríamos un poema río, dividido en cuarenta y tres poemas numerados, hay dos acciones que se entremezclan, por un lado la crónica del mito fundacional de Quetzalcóatl, al utilizar el diálogo del dios con su nahual, es decir, su “alter ego”, y así mostrar los hechos de lo que está pasando, en la actualidad, los sacrificios se mezclan y confunden. El mito se funde con la acción de los estudiantes, con los impactos de hechos tan contundentes que parecen irreales, un descenso hacia el infierno del dolor, la muerte y la injusticia. Los rituales chamánicos que trazan la línea de la muerte y la resurrección, se mezclan con los hechos tangibles del crimen y el abuso del poder. La ausencia de sentido de justicia desde los valores humanos, queda sin resolver. Bojórquez trata una poética dura, no exenta de una trágica ironía. Traza, a veces con toques mágicos y alucinantes, a veces, con una dura mirada a la sordidez del abuso del poder. Mito y realidad se funden en el alma mexicana, con un personalísimo tratamiento. Probablemente uno de los textos poéticos más conmovedores de los últimos tiempos. En la segunda parte “Cuaderno de perdedores” entramos en un mundo más introspectivo, Bojórquez trata fascinado el amor, la dualidad que adquiere la identidad del poeta, el magnetismo y lucha interna por mantenerse despierto. Bojórquez tiene una gran capacidad de asumir el fragor báquico con toda su complejidad como una sinfonía de voces que ensalzan el acto amoroso en un ritual, me atrevo a decir, panteista. Los poemas de esta parte tienen una cadencia más personal, el autor se desnuda ante la amada y ante si mismo. El desazón del poeta adquiere momentos líricos de gran belleza, concluye “Cómo llenar tu soledad, no hay modo/ Si eres tu soledad, en ella brillas/ Y toda tu alegría es tu tristeza.” En el desnudamiento de Bojórquez, hay poemas de gran calado lírico:“De Abelardo a Eloísa”, “Naufragio de Gláphiras” y el espléndido y concluyente “Coda” que vuelve a la forma esencial de Quetzalcóatl y la suma de sus identidades: “Y aquél también/ Que no supo de si/ que se perdió en abismos/ en disputas inútiles- que pudieron su corazón- Y afilaron su lengua” Una lengua que se proyecta en su desmembramiento previo a una nueva metamorfosis “el mismo hueso ya/ Mondo e incorruptible”. Las dos partes o dimensiones del libro evidencían un poeta rico en matices, con una espiritualidad compleja y comprometido socialmente. Bojórquez, bajo mi punto de vista es uno de los grandes visionarios de la poesía contemporanea. Jordi Valls

Ah! - De Ponç a Noguera.

Hi ha una nova fornada d’autors joves que presenten una gran qualitat poètica, no vull donar noms concrets perquè són un volcà de veus diverses i en plena erupció. En Lluís Calvo em comentava que havia observat, que hi ha una nova forma de mirar poèticament, una renovació a fons dels tradicionals programes generacionals. I confirmo les seves paraules, la poesia és dúctil i no roman quieta en mausoleus romàntics, afortunadament depassa les pròpies expectatives pel bé del conjunt. Observadors privilegiats com Ricard Mirabete i Biel Barnils segueixen aquests canvis amb especial interès, i d’ells n’aprenc. De fet, els toca als més joves, com sempre, perquè són els més frescos, els més oberts, i tenen una visió artística, per formació, de conjunt: art, música, poesia, cinema, per les noves fornades, formen un tot.  El darrer llibre de Laia Noguera “Ah” és inclassificable, però alhora tot un repte pel lector amant de la poesia i de l’art. El llibre ve acompanyat d’un pròleg de l’inclassificable Carles Hac Mor. Noguera conjura els dimonis de Joan Ponç, a partir d’un dels seus quadres més estranys: “Comença el gran ball de les bruixes” de l’any 1951, provocant una remor de veus que ens porten directament a l'edat mitjana i la fantasia grotesca de l'imaginari del romànic i gòtic. Ponç, n'era molt conscient d'aquelles presències que ratllaven el malson estrident però alhora hilarant. Hi ha també ressons espriuans en l'estructura dels diàlegs, i amb enfocaments de Foix i de Brossa.  El to sentenciós d'alguns versos eleva el text i el fa fonamental. En podem trobar veritables joies: “Els contraris se’m confonen” , “Deixaré de semblar./M’esbocino a consciència.” El caràcter del llibre du ressons d’una projecció del guinyol. L'imaginari és brutal, infinit en el seu desplegament. Diàlegs inconclussos on els miralls parlen entre sí. Joan Ponç és ell mateix un personatge. D’altres personatges més impossibles com: Si no es massa suposar, Fanafafa, Barrutxú.  El llibre no afluixa en cap moment i la sorpresa, el cop d’efecte és inesperat a cada cantonada del llibre. Ja ho adverteix l’autora en la cita primera, escrita a l'inrevés. És un llibre que demana al lector que hi participi en el joc proposat que vagi endavant i endarrere, buscant les peces d’aquest divertidíssim trencaclosques poncià. La clau de pas, és al mig del llibre a la pàgina 32 on l’autora descriu i esquematitza el quadre de Ponç que l’ha inspirada: Personatges, Espai, Temps, Símbols, Colors, Narració, Moralitat.  Una mirada lúdica, reflexiva i molt nogueriana. Entreu a “Ah” i escoleu-vos entre els ecos de Joan Ponç. Laia Noguera esdevè intemporal, se salta els gèneres a la torera, i això, en els temps que corren no té preu.

LA BICICLETA DEL PANADERO

LA BICICLETA DEL PANADERO

Hay algo en Juan Carlos Mestre que me parece más que original, diría mágico. Quizás porque es un artista de difícil definición. Poeta de la imagen, del concepto, de la transformación del mito en materia moldeable, en la forma y en su significación.

La fragua de la creación de Juan Carlos, moldea lo anodino y lo trascendente, lo mítico y lo cotidiano. Dos mundos que se interrelacionan mas a menudo de lo que los eruditos son capaces de reconocer. Juan Carlos Mestre trabaja como grabador y realmente sus imágenes impactan, muestran una tensión que lo hacen identificable, la composición de la realidad entre los impasos del estruendo vital. Mestre se acerca, desde el grabado y desde la poesía, al abismo de la existencia.

El mundo que ordena Juan Carlos es un mundo no exento de convención. Su estrategia es reordenar las imágenes y la jerarquía de objetos y acciones que aparecen habitualmente de forma anodina, la descripción es sorprendente y nada está en el lugar que uno espera. La verdad, para Juan Carlos es huidiza y solo las aristas de lo observable la hacen imperecedera en lo mítico y en lo trivial. Aquí, a mi modo de ver, la lucha de Juan Carlos es acercarnos de alguna manera a conocer más mundo que aquel que reconocemos en nuestros límites, desde el conocimiento de la tradición y del sistema de valores que en exceso aparece demasiado rígido. Admiro la precisión y la exactitud de su narrar ético justo en la frontera de la afirmación contundente. En el poema “La herida de la verdad” explica ese límite: “El mero hecho de huir de la tiniebla hace que creamos en la realidad, otra negrura que asesina al concertino en la orquesta de viento del absurdo, el por todos conocido hobby preferido de Thánatos.” Su poesía és diáfana, de una extraña amenidad que no suele ser propia del género, que nos lleva a entender la relación humana con la realidad de otra manera, a veces con el sarcasmo, con la deriva de los símbolos hacia lo contemporaneo. La voz de Juan Carlos es única, pero existen pasillos ocultos que lo conectan con otras voces paralelas: la imaginería de Antonio Gamoneda, la multiplicidad del lenguaje del primer John Ashbery, la lucidez de Adam Zagajewski, la extrañeza cotidiana de Charles Simic, la demoníaca mirada de Màrius Sampere, o la sutil ironía de Paul Muldoon, por citar algunos de los nombres relevantes.

La cita del libro de Francis Picabia, -uno de los grandes gamberros de la poesía dadaísta-, ofrece una aproximación a la mirada de Juan Carlos: “Los descontentos y los débiles hacen la vida mas bella”. Picabia llego a cuestionar la existencia de la poesía, pero que al mismo tiempo ofreció una mirada más abierta al esplendor de la vida en todo su detalle lírico.

Del libro “La Poesía ha caído en desgracia” merecedor del Premio “ Jaime Gil de Biedma” y publicado en 1992, justamente en el poema último del libro que es una de las múltiples conclusiones a las que el poeta nos acerca a ese límite a que antes me refería,  de alguna manera y de forma tan temprana y esplendorosa,  Juan Carlos diagnostica tempranamente la enfermedad crónica de la poesía: “La poesía ha caido en desgracia y las salamandras azules del mediodía entran en la ruina de sus vasijas ceremoniales con los ojos desorbitados por el sol de la muerte.”

Podemos concluir que en “La bicicleta del panadero” Juan Carlos Mestre ha dado una vuelta de tuerca importante, un libro de 468 páginas de poesía es todo un reto lanzado al lector acostumbrado a dosis menos pantagruélicas, -y a menudo exhasperantemente nada nutritivas- superado el terror de enfrentarse al trayecto de largo recorrido que lleva esta bicicleta fondista, Mestre nos demuestra ser un gran funambulista de la palabra, justo se ha desembarazado del peso lúgubre de la poesía y la ofrece así, con la frescura y la liviana belleza de la existencia: “La poesía os lo repito yo tiene mas cuento que Carracuca dios te perdone si meto la pata” Solo los poetas de la altura de Mestre tienen esa capacidad de enfocar y no ser alcanzados por el rayo entumecedor de un lenguaje manoseado hasta la saciedad por el discurso contemporáneo. Leedlo, no perdáis más tiempo.

Jordi Valls

LA GUERRA DELS MÓNS

LA GUERRA DELS MÓNS

La cuina, el menjador, i les tres habitacions

amb bany serà el teu únic patrimoni. Encara el pagues

a terminis, infeliç estadística del banc

on deixes nòmina i esperança, l’esqueixat volum

de la teva satisfacció. Surts al balcó: veus plantes

cremades per un excés de sol, el balcó de davant

amb veí que fuma una cigarreta en roba d’esport

i mira el carrer, i observa els mateixos cotxes, sempre

mal aparcats, bruts. Jubilats avorrits, dones plom

que repeteixen la murga com una afirmació

de la pròpia certesa. Aquest és el teu paisatge

i el descrius en tot el seu detall. Recorda que ets l’únic

que veu la sorra de la platja a les rajoles, jugues

a fer castells invisibles. El teu incert patrimoni

és una vacuna contra el mirall. T’has d’acceptar

com ets. La concòrdia dels dos móns depèn de les ganes

de dir bon dia i somriure amable i donar la mà

al replà de l’escala, al temps que t’escoles entre

les rajoles, fins a l’altre hemisferi del mirall,

amb la mà plena de sorra.

Del llibre: "Violència gratuïta", Ed.62. Barcelona, 2006.

LA MUNTANYA DE L'ÀNIMA

El primer que m'ha vingut a la ment en rellegir "La montaña efímera" del poeta Joan de la Vega és l'evocació del magnífic llibre de Gao Xingjiang "La muntanya de l'ànima" una obra monumental retrat de la Xina contemporània i de la Xina ancestral i del viatge a la recerca de la muntanya que dóna títol al llibre. El final de tot viatge, és trobar-se a un mateix, esperant-se al llindar d'alguna certesa ineludible.

El viatge de De la Vega és una delícia descriptiva d'una precisió austera, i alhora, somiadora, reflexiva, lúcida. El llibre està dividit en dues parts clarament diferenciades: "La última cima" i "Lugar del amor". El poeta delimita les sensacions i visualitzacions del poeta que va ascendint amb els ulls molt oberts. La muntanya canvia de forma ràpida i espectacular, la climatologia, el relleu són replecs on les sorpreses hi fan niu, i tot i així no hi ha traïció. La muntanya no enganya al caminant, les seves regles són senzilles i fixes, i qui les accepta està avisat. No és la bellesa de l'entorn el que mou a De la Vega a enfrontar-se a l'ascensió, és una certa nostàlgia d' allò que anomenaria Immanuel Kant: "el sublim". "No hay refugio cuando el día medita aguaceros". La lectura del llibre no és complaent, no ho pot ser, però tampoc és descarnat, el món salvatge de la muntanya contrasta amb el món de les comoditats urbanes, de la vida premeditada i predestinada, és l'eco salvatge a l'ànima del poeta que s'eixampla, creix en la duresa de l'ascensió, i esdevé muntanya en els seus detalls, en els instants viscuts en plenitud. Hi ha ecos de lectures ben païdes: José Corredor- Matheos, Antonio Gamoneda, Philippe Jaccottet... la veu del poeta és metàl·lica, sòbria, i amb la distància precisa. Joan de la Vega ha trobat el to exacte que intuïem en molts poemes de la triologia "Ladino", la seva, és una poesia d'alt voltatge, perillosa si no se sap manipular, pot esclatar a les mans, i dur al no-res de la indiferència. Afirmo però, que De la Vega se'n surt magistralment, ha fet el camí difícil i ha trobat el punt precís que acaba colpint al lector, i l'obliga a tornar als versos que parlen, no de l'autor i del seu món interior -que també-, sinó de l'existència clara, lluminosa i matèrica, que ens implica a tots. De la Vega s'ha fet gran, la seva poesia, comparteixo amb Mario Martín el prologuista del llibre, és a hores d'ara insòlita en el panorama de la poesia catalana i espanyola, i que situa a Joan de la Vega entre els poetes que cal tenir en compte i anar rellegint. De la Vega parla en majúscules: "Hiere toda quietud,/ toda latitud hiere."

ESTIULA, O EL GRAN COMBAT

El darrer llibre publicat de Lluís Calvo es titula "Estiula". He de dir que d'entrada el títol m'havia desorientat, i fins que no he entrat en matèria, no he pogut treure l'entrellat. I sí, ara ho entenc, i afirmo, que és un títol apropiat, necessari i un pas endavant en la poètica calviana.

Darrerament Calvo ens ha portat a mons limítrofs, experimentals i estranys: "Al ras", "Cent mil déus en un cau fosc", "Última oda a Barcelona", "Col·lisions", i jo afegiria el seu assaig, a mig camí de l'estudi i la creació: "Les interpretacions". Calvo, ha demostrat tenir discurs poètic, coneix el món on es va movent la seva veu. Contra el límit només queda enfrontar-se i és el que fa l'autor d'un llibre a l'altre, mostrant els rastres de les ferides amb una precisió esfereïdora. Calvo lluita contra la realitat alienant i contra el llenguatge i el vertigen que suposa portar-lo més enllà del pensament linial, el "comprensible" per a la majoria: "...I algú que s'encimbella/ i diu "el món"./ I l'endevina/ quan, de sobte,/ la parla ens silencia/ rere els mots." Existeix una lluita entre la fuga dels mots i allò que realment voldríem dir, i aquest fenomen s'evidencia quan hi ha una elevació en el món de les idees. Aquest és l'enfrontament de Calvo amb la fuga del llenguatge que se li fa, -se'ns fa- escàpol a allò que no és comprensible, però que la missió del poeta, de l'artista, és fer-ho traduïble a la comprensió humana. La lluita de Calvo és contra el món "mistèric" creat per a la submissió dels humans. I troba aliats en aquesta assumpció en el llenguatge pur d'Estiula, que evoca la natura i el paisatge, en els estrats lingüístics del Ripollès, d'una Catalunya romànica i romàntica, perduda, remota, gairebé mítica. Un punt de partida en el coneixement a fons dels orígens, i que contrasta clarament amb l'actitud d'un quants poetes que van de "trencadors" i que són, en realitat, tradicionalistes, encara que arribin a disfressar-se de "hippies"... La vocació de Calvo però, va molt més enllà: "-El Pirineu és el quilòmetre zero de l'univers,/ digué Joan Ponç,/ perseguit per un dimoni geperut." Els referents són clars: Toldrà, Blancafort, les darreres sardanes. Victor Català i la construcció de l'imaginari de territori. Joan Ponç i la imaginació al·lucinatòria, el relativisme de Joan Sales, Gargallo, Fenosa, Jujol... la fantasia emana del poeta i construeix ponts de llum davant de l'obscurantisme tradicionalista, amb tota la potència dels univers reconvertit en novella i particular essència humana. Calvo transpira tradició, la coneix i la fa servir en la seva guerra: Guerau de Liost, Josep Carner, Agustí Bartra, Joan Maragall... Però l'actitud és cosmopolita, d'avantguarda: "La llibertat s'embosca, vers el somni somniador. L'única realitat possible, amb mots de contraban."

Calvo no és un autor usual, no conec cap escriptor com ell. A cada llibre ens sorprèn, ens embolcalla amb la seva particular manera d'afrontar la poesia, la veritat. Inconformista, rebel i estèticament perturbador, un autor que fa del món rural i de la tradició el punt d'inflexió d'una actitud, contundent, punk: "qualsevol veracitat que no ragui en els mots/ és sempre falsa". No hi ha termes mitjos en aquesta aposta, no hi ha cabuda a la mediocritat. És una carrera al tot o el res.

Com molt bé tanca el portentós epíleg de Jaume Pont: "...llegir Estiula no ofereix al lector la reserva de cap seguretat, sinó, ans al contrari, ens empeny a la recerca fruitosa d'un interrogant sense principi ni fi."

No m'equivoco si dic que Calvo actualment, és un estel que brilla per noves constel·lacions, fa poc temps inimaginables...