Translate

dimarts, 21 de juny del 2022

CEUTA

Ceuta - Wikipedia

 



Vaig fer el servei militar a Ceuta, soldat de lleva del quart reemplaçament del 1989, en el regiment d'artilleria mixta de muntanya, RAMIX-30, 1a bateria. Josep Valls Blanch també va fer el servei militar a Ceuta, en el cos d'artilleria. Cada divendres a mig matí fèiem instrucció al pati d'armes de la caserna militar per prescripció del tinent coronel. I al final de la instrucció, invariablement, havíem de cantar a viva veu l'himne dels artillers. Un himne que tenia un no sé què de pasdoble, Marchemos unidos, marchemos dichosos ,/ seguros, contentos de nuestro valor, / y cuando luchando a morir lleguemos / antes que rendidos muertos con honor.” L'himne és tediós i llarg i només hi apareixen dos noms propis: Velarde i Daoíz. Amb el temps vaig esbrinar que van ser herois de la sublevació del 2 de maig madrileny, durant la Guerra del Francès. Ho relaciono involuntàriament amb el famós quadre de Francisco de Goya Los fusilamientos del 2 de mayo. L'home morè, de la camisa blanca amb els braços en creu, com un colom de la pau redemptor, il·lumina la tenebrosa escena. La composició no podia ser més angoixant i tenebrosa.

Josep Valls Blanch és el meu avi, no el vaig conèixer i només m'ha arribat la seva llegenda. A la Guerra Civil, en un dels bombardeigs aeris va saltar d'un camió a temps i va salvar la pell de miracle.

De miracle vaig arribar a Ceuta després de dotze hores de tren des de Barcelona a Algesires. Arribar a Algesires i la tediosa distribució de la lleva segons el destí de cadascú, llavors el transport amb el ferry i des del mar, per primer cop, el Penyal de Gibraltar, les dues ribes separades per l'estret, Ceuta i Gibraltar, a catorze quilòmetres de distància, apuntant-se amb els seus dits, com l'exaltada revelació de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. I dic apuntant-se, i certament era així, des de l'artilleria de Costa de la Muntanya de l'Hacho, entre túnels foradats a la muntanya, en un entramat laberíntic, gairebé una ciutat búnquer subterrània, hi havia unes peces d'artilleria enormes apuntant en direcció a Gibraltar, eren d'un gran calibre, segons ens van explicar, d'origen alemany del 1915 i també ens van dir que era regal del govern alemany nazi procedent d'un vaixell de guerra desballestat de la Primera Guerra Mundial, que va ser obsequiat al general Franco per cobrir la necessitat de coacció a la britànica Gibraltar amb una fam precisa. Eren altres temps i els aliats i les intencions eren unes altres.

Vaig ser a Ceuta un any de calendari de juliol a juliol, amb una setmana afegida per un problema logístic de recepció de la nova lleva que ens havia de substituir. L'estat de nervis, el sentiment d'abandó, la injustícia de l'hàbitat era punxant i contínua. No em pensava que aquesta basarda seria possible en plena democràcia. En aquell moment, era ministre de defensa Narcís Serra, la imatge d'Espanya era la d'un país modern que havia tingut una transició exemplar, model exportable per als països en vies de desenvolupament i tota la pesca. En contrast, em vaig trobar un exèrcit de rampoina, injust, inútil i anacrònic. Quan un soldat se suïcidava en un post de guàrdia, s'arrestava la garita corresponent una lògica absurda que només la lògica de la justícia militar era capaç d'entendre.

Vaig servir en una bateria -en el cas de l'artilleria les companyies adopten aquesta condició de bateria- a la caserna militar d'artilleria RAMIX-30. Hi havia entre el personal un excedent de bascos, catalans i delinqüents comuns, de tal manera que em vaig acostumar a sentir una flaire constant de “porros” del tot accessibles i bastant tolerats a la caserna. Sentia les baralles entre vizcainos i guipuchis a tota hora, eren molt pesats. El caporal primer era basc i ens feia la instrucció quan no hi havia comandaments en eusquera: bat, bi, hiru, lau... llavors barrejava amb un marquen, marquen... en un castellà castís i desmenjat. Quan em cridaven pel malnom de: xinxe poeta! Jo havia de respondre: El abuelo es de la ETA. I així anava passant el temps. Vaig fer amistat amb el caporal furrier, també basc, em va ensenyar la música d'Oskorri.

El meu avi també va ser caporal furrier, feia molt, és clar, saber escriure en aquella època. Jo vaig ser el ràdio telefonista del capità i estava en el grup que portàvem la logística de les telecomunicacions, un entramat de cables que havíem de tibar amb molta cura en uns rodets de fusta grans que desplegàvem i tornàvem a enrotllar, segons les necessitats del servei, ens passàvem dies fent anar un martellet per tesar els rotlles de cable i que no es corbessin. També netejàvem les armes amb oli i amb greix de cavall les peces d'artilleria. Tot era de ferro, susceptible d'oxidar-se.

Odiava especialment anar de maniobres sobretot per la difícil higiene personal i els freds de les guàrdies. Vaig fer-ne dues, la primera a Cerro Muriano, Còrdova, la segona a Almeria, gairebé al desert, molt a prop de la població de Viator, on a pocs quilòmetres hi havia una Brigada mixta, és a dir, una caserna de casernes, dirigida en aquest cas per un general de brigada. Recordo que a Cerro Muriano l'ambient al gener era gèlid, els soldats s'avorrien i feien diverses apostes i jocs, el més sorprenent era el d'encerclar, com en una lluita de gladiadors, els escorpins i els centpeus dins d'un got transparent per veure qui acaba sobrevivint a la batalla a mort entre les dues bèsties, no cal dir que alguns van fer petites fortunes. Tot plegat gens instructiu.

Les peces d'artilleria de muntanya eren de calibratge petit 105/14, fabricació italiana dels anys cinquanta. La munició es dividia en l'americana i l'espanyola, els projectils que fallaven eren de fabricació espanyola. Les peces d'artilleria s'havien de mimetitzar amb el terreny per enganyar l'aviació. I havíem de desplegar una xarxa que després tesàvem, i ho havíem de fer coordinats i cronometrats, vaig ser amonestat uns quants cops i arrestat de tant en tant.

Jo ho veia tot plegat molt obsolet, en el temps que muntàvem la logística ens podrien haver bombardejat en diverses ràtzies aèries. No hi ha millor informació que les pel·lícules bèl·liques i la sensació que jo personalment tenia era d'una gran indefensió per l'obsolescència dels mitjans emprats a les maniobres. Evidentment, era una opinió que m'havia de guardar ben guardada si no volia rebre represàlies. En una ocasió havíem de fer una rasa a terra entre diversos soldats, ens van posar a tots els que veníem de ciutat al mateix grup, les pales petites i desplegables eren les pròpies de campanya, el resultat era desolador, a banda d'acabar destrossats físicament vam trencar dues pales i la rasa que vam fer no arribava ni als genolls. Els soldats del costat que venien tots de camp van fer una rasa exemplar, tota una trinxera. El capità ens fa fumer una esbroncada descomunal i va posar d'exemple els soldats de camp, llavors ens va tractar d'inútils en amunt i va dir que en una guerra de veritat ens haurien mort. Jo, fora de mi, cansadíssim com estava, li vaig demanar al capità si l'exèrcit ens podria facilitar als soldats un document amb els acords de Ginebra per saber els drets dels presoners en cas d'haver-nos de rendir a l'enemic. El capità fora de si em va escridassar de valent, em va regalar una plantofada i uns quants dies d'arrest.

Desconec l'experiència de l'avi a la “mili”, el pare no la va fer, era fill de vídua i el torn va passar a la següent generació, és a dir, a mi mateix. El destí i les seves intermitències, l'atzar i la seva determinació a marcar les vides a foc i sang. No he tornat mai més a Ceuta, tot i que ara recordo amb emoció el pas migratori de les aus en estols infinits des de les costes africanes a la península. Aquesta observació es fa de forma privilegiada des dels polvorins del Mont Obispo. És possible que Ulisses i Calipso visquessin plegats en una cova de Ceuta. Jo, com Ulisses m'enyorava de casa i a casa també m'enyoraven. Llegia molt. I queien els llibres de Verdaguer, Espriu, Vinyoli, Maragall. No sabré mai com li va anar al meu avi, ni si va veure el que vaig veure jo a les garites de l'Obispo. Més enllà de la sordidesa i del malestar de saber-me esclau a Ceuta, vaig aprendre a sobreviure la injustícia i potser per no matar-me en una garita absurda em vaig fer lector de poesia. 

 

Jordi Valls 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada