Translate

dijous, 4 de febrer de 2021

ELS ORÍGENS DE LA LLIBRERIA CATALÒNIA


 




Il·lustració de Josep Narro. Del llibre Veinticinco años de libreria (apuntes de un dependiente) Catalònia 1924 Casa del Libro 1949.


El primer local de la Llibreria Catalònia va ser a la Plaça Catalunya 17, es va inaugurar el 8 de maig de 1924. Antoni López Llausàs explica com van anar les negociacions de l'adquisició del local: A la fi vaig dirigir les meves bateries a una botiga situada a la Plaça Catalunya que va de la Rambla al Portal de l'Àngel, al mateix costat de la Joieria Cabot, que es dedicava a material d'electricitat i es deia Metron. Vaig saber que el propietari o principal interessat era el Sr. Pich i Pon, personatge lerrouxista d'aquell temps, molt pintoresc, sense gaire estudis, però dotat de condicions excepcionals de polític i comerciant que el varen portar als llocs més destacats de les corporacions públiques, ja que fou l'Alcalde de Barcelona, President de la Diputació, Comisari junt amb en Francesc Cambó de l'Exposició d'Indústries Elèctriques celebrada als jardins de Montjuïc i què sé jo quantes coses més. Doncs bé, amb aquest personatge, hàbil negociador, vaig haver d'enfrontar-me per tal de veure si consentia de cobrar un traspàs perquè poguéssim convertir Metron en Llibreria Catalònia i els seus aparells elèctrics en llibres.

Els tres fundadors de la Llibreria Catalònia van ser Antoni López Llausàs, Josep Maria Cruzet i Manuel Borràs, de fet, cal dir que l'empresari que tenia més bagatge i comprenia el negoci de la llibreria era per trajectòria i tradició familiar en López Llausàs.

L'aparició de la Llibreria Catalònia va ser tot un esdeveniment, era un projecte de llibreria moderna, on els llibres -era la novetat més destacada- eren exposats no tan sols als aparadors sinó per tot el local, de tal manera que la llibreria en si mateixa era el millor dels aparadors on els clients podien triar i consultar al seu interès. Entre els esdeveniments més impactants hi havia l'actuació de l'home-mosca que va deixar impactada la Plaça Catalunya, pujant l'edifici on hi havia ubicada la Catalònia -en aquell moment un dels més alts de Barcelona- amb una naturalitat que realment era tot un expectacle.

La Llibreria Catalònia tenia la voluntat d'esdevenir una influència moderna i aviat ho va aconseguir amb el suport d'agents culturals de nova fornada, i entre aquest conjunt de caràcters enèrgics com el que desprenien: Just Cabot, Josep Pla o Carles Soldevila, aquest últim amb la publicació de la prestigiosa revista D'ací d'allà o les primeres edicions Catalònia que comptaven d'un catàleg atractiu i cosmopolita. Entre els autors més celebrats de la “Col·lecció Univers”: Tolstoi, Gogol, Stevenson, Kipling. Llibres que comptaven amb la supervisió traductora del mateix Carles Soldevila amb pseudònim de Marçal Pineda, i amb la col·laboració de Josep Miracle, deixeble directe de Pompeu Fabra. Així doncs, Carles Soldevila responsable dels llibres traduïts i Josep Janés per la col·lecció “Quaderns Literaris” que més tard s'emanciparia en l'editorial La Rosa dels Vents -l'embrió del qual serà en un futur la famosa Plaza y Janés- El tercer any de la fundació de la llibreria es a publicar en motiu de l'efemèride el volum “Paradisos de paper” amb articles de: Paul Valery, Ortega i Gasset, Eugeni d'Ors, Valery Larbaud, Marcel Proust, Carles Soldevila i Josep Maria López Picó. Aviat els membres de l'Ateneu Barcelonès, la intel·lectualitat catalanista, van anar fent forat a la llibreria amb activitats i tertúlies.

L'edifici de la Plaça Catalunya 17, el va comprar l'empresari Santiago Martí Segura, amb altres destins. La indemnització de l'empresari al propietari de l'immoble Pich i Pon era superior al que podia fer front la societat privada de la Llibreria Catalònia i van haver de buscar un altre local. Amb el temps, es va construir aprofitant aquell solar, la seu barcelonina del Banc d'Espanya. Les primeres dificultats van ser tot un repte per un negoci que començava a arrencar i ho feia de forma notable. Amb la indemnització del propietari, van poder fer un traspàs important a la Casa Vilardell que era a la Ronda Sant Pere 3. El local on acabaria establint-se, l'any 1931, la nova Llibreria Catalònia.

A la Ronda Sant Pere, es va continuar amb la complicitat del món de la cultura, es feien exposicions d'art, López Llausàs volia impulsar el tarannà modern i cosmopolita de la Catalònia i va oferir al galerista Josep Dalmau els baixos de la llibreria per poder muntar les activitats i mostres d'art. Salvador Dalí va ser el primer a exposar. Del 8 al 21 de desembre de 1933, va oferir una mostra de la seva darrera obra: “L'enigma de Guillem Tell”, “Naixement del desig líquids”, la majoria, però eren dibuixos i aiguaforts per l'obra “Les Chants de Moldoror” per a una edició francesa. També cal destacar les fotografies de Man Ray al voltant de Dalí i la seva obra, i que arrodonien el conjunt per fer-lo més complet i destacable. No cal dir que la premsa es va mostrar reticent a l'exposició. Hi ha una nota divertida que remarca aquesta incomprensió, la trobem al llibre Veinticinco años de librería (apuntes de un librero) fals dietari del llibreter Marçal Pineda, pseudònim i personatge inventat per Carles Soldevila, datat a 10 de desembre de 1933: Tenemos a Dalí en los sotanos. Bueno, a él no, a sus cuadros. Es joven, muy joven. Parece mentira que haya metido ya tanto ruido. Ni su aire algo receloso, ni su conversación sosegada y sin aspavientos casan con sus manifiestos, sus conferencias y sus fantasías de “Enfant terrible”. Unicamente los ojos, la mirada que tiene una fijeza especial, permite atribuirle cierta dosis de fanatismo. Més endavant, i després d'haver visitat l'exposició de Dalí, amb ironia, escriu: Lo siento. Me entristece. Querría comprender... Digo mal: querría sentir sin comprender, y no puedo. Debo de ser un espíritu putrefacto.

Altres exposicions vindrien, a partir del 1934 i entre els exposats: Antonio Rodríguez Luna, al gener, Joan Miró el 16 de febrer. Salvador Dalí torna a exposar a començaments d'octubre. L'exposició va ser accidentada per una vaga laboral i el rebombori dels fets d'octubre, de fet, hi havia d' impartir una conferència, però va ser impossible que es pogués dur a terme. A la revista Mirador van reproduir una entrevista a l'artista de la qual se sobreentén el contingut de la xerrada de Dalí que sota el títol: “Misteri surrealista i fenomenal de la taula de nit”. L'entrevistador -segurament, Just Cabot- mostrava la mateixa incomprensió que el Marçal Pineda llibreter ocult en Carles Soldevila: poema líric -sobrerealista, no cal dir-ho-, acabat amb una explicació de la tauleta de nit a través de l'evolució de la idea d'espai en la física, des d'Euclides a Einstein passant per Newton. Naturalment, l'explicació estava esquitxada d'alguna irreverència i d'alguna al·lusió escatològica.

Les exposicions suposaven petits desastres econòmics, la incomprensió de l'obra daliniana era total, però vestia molt per l'extravagància i el cosmopolitisme que volia desprendre la llibreria, amb una imatge atractiva de tolerància i aposta per l'avantguarda artística, apostaven, és clar, per la joventut. Pel que expliquen Salvador Dalí en aquell temps vivia gairebé en la indigència. No puc precisar el període d'aquests fets, però sembla ser que dormia en els bancs de la Plaça Catalunya i vivia amb dificultats, un dels dependents de la Catalònia, quan se'l trobava al matí per anar a treballar, compartia amb el pintor l'entrepà de l'esmorzar.

D'altres convidats per Dalmau per exposar durant aquest període: Àngel Planells, del 5 al 20 de novembre. Al mes de març del 1935, destaca: “Tres escultors: Ramon Marianel·lo, Jaume Sans, Eudald Serra”. La ciutat bullia i el nou art que arribava bàsicament de París i de la mà de Pablo Ruíz Picasso, Salvador Dalí, Joan Miró, Paul Eluard, Apel·les Fenosa... era un art nou que anava amarant les inquietuds dels més joves. Així va arribar l'exposició dels “Logicofobistes” del 4 al 15 de maig de 1936. La mostra col·lectiva més important de la segona fornada de surrealisme espanyol. Els components d'aquest grup heterogeni eren: Artur Carbonell, Leandre Cristòfol, Àngel Ferrant, Esteve Francès, A.Gamboa-Rothwoss, A.G.Lamolla, Ramon Marinel·lo, Joan Massanet, Maruja Mallo, Àngel Planell, Jaume Sans, Nadia Sokalova, Remedios Varó i Joan Ismael. Van ser apadrinats per Joan Miró. En el manifest de presentació començava amb aquesta missiva: Com que res odiem més que aquest somni ensopit de la realitat, que no és altra cosa que aquells dels nostres somnis que s'assemblen més als de tots els imbècils.

Malauradament Josep Dalmau va morir al cap de pocs mesos, i la guerra civil cada cop més crua va fer inviable la continuïtat de les exposicions i de les activitats literàries. Després de la guerra les exposicions van ser inviables, després va arribar l'incendi del 1979 i les dificultats de les diverses crisis econòmiques. Tot i les així, la Llibreria Catalònia va resistir a la Ronda Sant Pere fins a l'any 2013.



Jordi Valls


1 comentari: