Translate

dimarts, 6 d’abril de 2021

LA CULTURA ÉS UNA GRAN PARAULA




Ricard Mirabete és un dels poetes importants del panorama poètic català actual. El seu primer llibre Última Ronda Premi Amadeu Oller 1999, avançava un autor immers en un doll vivencial de marcat alè filosòfic, amb imatges suggerents, urbanes, i una estètica moderna sorgida de l'imaginari musical que anava del Jazz a “Radio Futura” a la tradició postsimbolista de Marià Manent. Ha plogut prou per adonar-nos que Ricard Mirabete ha anat fent un camí inquiet des de diferents propostes que han anat evolucionant des de l'aprofundiment de l'observació des de la ciutat i la natura, i el fet de transcórrer per allò que anomenaria, el tràfec del món actual en contrast amb la subtilesa de l'intangible.


Mirabete és sobretot un observador discret, per desgràcia en aquest circuit que és la poesia catalana, esdevé gairebé transparent, per inèrcies incomprensibles, com passa amb massa escriptors actuals. De Mirabete s'hauria de llegir: Les ciutats ocasionals i Radar, són bàsics per entendre els punts d'anclatge d'un poeta en continua evolució. Més tard, ens enlluernarà amb Nuclear un despullament del fullatge líric de l'autor. I encara sorprendrà amb Cel estàtic d'elevadors i, l'esplèndid Esdeveniment, fins ara la proposta més extrema.


És a partir d'aquí que hem d'entomar la lectura del llibre més recent La Desaparició. La cita del filòsof Xavier Antich ens porta a la paradoxal definició de “l'anamorfosi” segons Antich “la figura retòrica del plec d'una cosa sobre si mateixa”. El punt de partida de Mirabete és l'enigma, però no d'un misteri boirós sinó l'enigma d'allò que és evident, d'allò que s'amaga en el que és visible i convencionalment real. El camí del poeta és la introspecció i des del viatge interior es cartografia: Hi ha ones grans i ones ínfimes / que bateguen sota la pell.


El llibre està segmentat en set parts ordenades en nombres romans. Cada part porta un títol que ofereix pistes al lector: “L'ull..., L'espera..., L'estremiment..., Partitura..., L'arrelament..., Si l'ull..., La mà...” Cada una de les parts esdevé un poema seqüenciat en un enfilall de reflexions al voltant de la paraula, del poder, de l' ètica del temps, de l'art. I el pensament com a part del sentir del cos. No cal el relat perquè el poeta descrigui el paisatge o la gent, senzillament, una consciència afinada que expressa amb cruesa allò que és evident, però passa molts cops en segon terme: A l'entorn dels ulls / la radiació d'una massa d'aire càlid. L'objectivitat científica trenca el perfil líric o simbolista, el poeta sense artifici, ni filtre, expressa allò que interpreta de l'experiència immediata: L'element aeri fa una combustió climàtica / que erosiona l'asfalt. L'autor ens està fent l'advertiment dels efectes de la contaminació a la gran ciutat, no hi trobem més referents que el poeta i la seva percepció, sabem que la ciutat és Barcelona, que hi ha blocs de pisos. No ofereix més informació que la necessària. El lector, de fet, ja disposa d'una cultura visual aguditzada pels avenços tecnològics, no cal afegir més descripció de la que precisa. La postura de Mirabete em fa pensar en el llibre de W. G. Sebald Austerlitz on, més enllà de l'acció narrativa, el lector percep una variant de la sensibilitat en les petites obsessions i objectes quotidians viscuts i reflexionats exhaustivament, i que configuren, tota una vida plena d'emocions profundes, des de la implicació analítica, és a dir, des del pensament i el sentiment.


Això no significa una actitud hieràtica del poeta. La crisi forma part de la creació artística. El poeta, l'artista, s'ha de confondre i ha de reeixir amb les conclussions d'una nova posició estètica: La resposta és una recerca / la recerca no és una resposta. I no. El llenguatge és traïdor i esdevé una construcció que justifica la jerarquia d'un poder: Les formes de l'Estat: / Opressió / Repressió / Humiliació perquè el relat, (ho repeteix Mirabete més d'un cop): Els mots construeixen el mur. És la forma de l'esclavatge que se sent amenaçada pels camins de llibertat expressats per l'art: La pintura és una imatge en moviment / No explica no informa no ordena. Per tant, el combat és latent, l'art contra el poder, en una lluita irresoluble, perquè cap obra d'art no pot ser un clos en si mateix. Sempre, com en el cas de la filosofia, obre interrogants.

                                                    



Hem de dubtar de les percepcions dels nostres sentits: El mar limita amb el cel / per mitjà de l'efecte òptic. / Mirar és una ordenació supèrflua / de les coses. Les reflexions de Mirabete sobre l'art, sobre allò que representa, sense autoenganys: Qualsevol mena de creació és una fal·làcia: / O tot existia o tot era absència. La imatge del mur. D'altra banda: La cultura conforma allò que sabem del món. I encara afirmarà més endavant: La cultura entronitza els enigmes, / construeix un entramat simbòlic, protegeix l'individu del que és “existència.” Per relacionar cultura amb el concepte de paraula i la relació amb el mur, torna doncs, el replec de l'anamorfosi.


El recurs de Mirabete és l'aforisme enllaçat que presenta una idea, que es reforça de forma contundent i avnaça creant paradoxes a partir d'apriorismes objectius.


La llicència emotiva del poeta arriba al final del llibre, quan ens adonem, que ha trenat el discurs a partir d'un motiu personal del passat i heus aquí el títol del llibre La desaparició perquè, intueix Mirabete: és llei de l'Art deixar de “significar?”. Commovedor final que no desvetllaré, perquè el lector ha de descobrir la força de la veritable poesia, aquella que remou la consciència i l'ànima del lector. Un poeta, Ricard Mirabete, que sacseja els fonaments d'allò que anomenem cultura.


Jordi Valls




 

Cap comentari:

Publica un comentari